Els darrers dies del mes de juliol, la Maria Lluïsa va empitjorar de la malaltia que feia temps que patia. Era una d’aquelles patologies que, per molt d’esforç que s’hi posi, acaba escapant-se de les mans. Amb tot, ella, conscient de la gravetat, va continuar lluitant amb coratge i serenitat, sense perdre mai l’humor, fins als seus darrers dies.
Quan es va casar, es va establir a Montardit de Dalt, al municipi de Sort, al Pallars Sobirà. Hi exercia de mestra, i això va fer que les amigues de Terrassa la veiéssim molt menys. Encara menys jo, que visc a Girona. Però de tant en tant, gràcies a celebracions o trobades puntuals, ens tornàvem a veure.
Quan vaig rebre la notícia de la seva mort donava per una amiga en comú totes dues vam recordar, amb tendresa i rialles, una de les coses més característiques de la Maria Lluïsa: la seva manera de riure. Quan anàvem al cinema o al teatre en colles separades, sabíem que ella era a la sala només de sentir les seves sonores rialles. Contagiava tothom. A la sortida, fèiem per trobar-nos. Era divertit i autèntic.
Quan la Teresa em va explicar per telèfon com havia estat la darrera trobada amb ella a l’hospital, em va emocionar. El seu germà havia avisat algunes amistats perquè la poguessin veure. Quan van entrar a l’habitació, la Maria Lluïsa —tot i la situació— va fer broma, va fer riure. I amb una lucidesa impressionant, els va dir:
—Nois, això s’acaba.
Ho va dir sense dramatisme, amb pau. Era la Maria Lluïsa de sempre. Físicament potser no, però espiritualment sí: íntegra, forta, valenta.
Rebre la notícia de la seva mort em va fer sentir nostàlgia, però també una gran admiració. La fragilitat de la vida contrasta amb la fermesa amb què ella va saber acceptar-la. Potser per això el seu exemple em commou i potser també es pot encomanar, ja m’agradaria.
Ara, el que puc fer és buscar imatges on ella hi sigui. N’he trobat algunes de la Setmana Santa del 1978, quan vam fer un llarg viatge cap a Logronyo.
Érem un grup format per la Maria Lluïsa Borràs, la Teresa Soler, la Marisa Josa, la M. Lluïsa Llorente que vivia a Castella i la Rosa M. Masana, servidora conductora del Seat 127. Un viatge ple de converses, excursions i ganes de riure.
L’enllaç on hi ha les imatges.
A més d’aquest text hem muntat en forma de vídeo algunes imatges que teníem de la Mª Lluïsa, amb elles la recordem en la seva joventut vital, acompanyada d’amigues i vivint petites aventures quotidianes. És una manera de mantenir viu el seu record i coratge.
Hem localitzat una nova fotografia on hi ha la M. Lluïsa d’un dia que ramen anar a fer una visita al parc Güell de Barcelona, ens ha semblat d’interès posar-la aquí
D’esquerra a dreta : Anna Santamaria, M. Carme Cabo, M. Lluïsa Borràs, Lourdes Franquesa i Teresa Soler, fa la foto Rosa M. Masana.
Teresa de moment no he rebut el teu comentari.
Penso que primer has de posar el nom i el correu electrònic.