El dia 15 de juliol no em trobava bé, diferent dels altres dies. Sense tenir res en concret, vaig intentar esbrinar d’on podia venir aquell malestar, però no en vaig trobar cap causa. Sempre penso “ja em passarà”, i així va ser: el dia 16 ja estava la mar de bé.
Avui, 17 de juliol, a quarts de nou del matí, he anat a l’ermita del Remei per obtenir unes imatges que complementin un vídeo sobre l’aplec anual. He fet una fotografia d’aquelles en què el sol es filtra entremig de les branques dels arbres.
Poc després, la filla de la Marcela m’ha enviat un WhatsApp dient que la seva mare havia mort ahir, dia 16. El dia 16, precisament, és la Verge del Carme. Carme es deia una amiga meva, que també ho era de la Marcela i de la Cristina, amigues inseparables de joventut. La M. Carme va cuidar amb gran dedicació la Cristina durant la seva malaltia.
Quan també va faltar la M. del Carme, la Marcela va ser la persona que més sovint em trucava. Parlàvem molt d’ella, i sovint em recordava que li deia: “¡Ay Marcelita, a ver qué haces con esta cabecita!”
La Marcela, de gran, va estudiar Antropologia, especialitzant-se en xamanisme. Va fer diversos viatges per conèixer comunitats que practicaven aquesta tradició.
Amb ella podíem parlar llargament de la M. Carme. Trucades que anaven des de coses ben reals, de “tocar de peus a terra”, fins a temes més subtils, que no veiem però percebem. Eren converses gratificants, perquè d’allà en sortia sempre el millor record de la M. del Carme.
Un Nadal, però, li vaig fer un lleig. Després de la mort de la M. Carme, la Marcela havia agafat el costum de regalar-me un ram de vesc, com feia la M. Carme, perquè deien que portava bona sort. Quan anava a Terrassa, passava per casa seva i me’l donava. Però un any, vaig sentir a dir que el vesc era aliment per certes aus i que s’estava posant en perill per excés de recol·lecció. I vaig tenir la poca traça d’insinuar-li que potser era millor que no me’l regalés més.
Quina pífia! Ella em va respondre amb sinceritat: “Rosa, esto que has hecho no está nada bien.” Li vaig demanar disculpes, però el mal ja estava fet. Em sap greu, perquè potser amb això es va trencar aquell petit gest de continuïtat, de memòria i estima. Estic segura, però, que la Marcela, persona intel·ligent i coneixedora de les complexitats humanes, em va saber perdonar.
Avui, en saber que la Marcela ja no és entre nosaltres, he recordat aquell episodi. I també que va ser ella qui més em va recolzar —o millor dit, amb qui ens vam recolzar mútuament— en la pèrdua de la nostra estimada M. Carme.
