Una crònica de com el que sembla casual pot no ser-ho tant
Animada per un bomber, fa un parell d’anys vaig inscriure’m a una acadèmia per aprendre a pilotar drons. Vaig superar els exàmens teòrics del primer i segon nivell, organitzats per l’AESA (Agència Estatal de Seguretat Aèria). Però per sorpresa meva, l’acadèmia no oferia formació pràctica, que va quedar pendent.
Amb la intenció de completar-la, vaig contactar amb una acadèmia situada als afores de Girona. El responsable em va dir que el tornés a trucar per concretar una entrevista.
Uns dies després, a les nou del matí, vaig telefonar tres vegades a l’oficina dels drons… però no vaig obtenir resposta. Com que ja tenia previst anar fins a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, vaig posar rumb cap allà.
Quan sortia de la Bisbal, al meu davant circulava una gran furgoneta. A les portes del darrere hi duia publicitat de… l’acadèmia de drons de Girona. Amb el mateix número de telèfon que havia marcat tot just mitja hora abans!
Vaig conduir al seu darrere uns tretze quilòmetres, pensant si realment ho veia bé o si m’estava jugant una mala passada la vista. Però no: la coincidència era real. El vehicle va entrar en una nau de la zona industrial de Palafrugell, però al final no em vaig decidir a acostar-m’hi.
La situació era tan insòlita que la vaig viure com una mena de confirmació. Com si la vida, a la seva manera, em digués: “Sí, aquest també pot ser un camí.”
No tinc cap imatge d’aquell moment —i si l’hagués tingut, potser tampoc l’hauria compartida. N’hi ha prou amb l’experiència viscuda, difícil de repetir, per tornar a creure en aquelles casualitats que, potser, no ho són tant.
Afegitó
Ahir, dia 1 d’agost, després de dinar vaig seure una estona al pati, com faig sovint. M’acompanyava el gat, que es rebolcava amb alegria damunt les petites pedres blanques.
Estava a l’ombra d’un petit arbre anomenat Lagerstroemia, o arbre de Júpiter, florit com mai. De sobte, una de les flors em va caure a la falda. No la vaig tocar; estava còmoda i pensativa, amb el pensament posat en els estudis de dron que encara tinc pendents.
Vaig tornar a mirar aquella flor tan bonica, de forma circular però amb una obertura. Tenia sis extensions florides que envoltaven un nucli central. Vaig pensar que, en caure, potser havia perdut dues tiges que haurien completat la rodona.
Però aquest matí he observat detingudament les flors de l’arbre i totes presentaven el mateix cercle obert. No n’hi havia cap de tancada. He entès que era així com havien de ser: aquell espai obert era per on esclatava el nucli en expansió, d’on surten els estigmes i, després, les llavors.
Allò que ahir em semblava incomplert, avui he vist que era del tot necessari. Potser també ens passa sovint a la vida: confonem l’inacabat amb l’erroni, quan en realitat és una obertura imprescindible per créixer o transformar-nos.
Quin llenguatge més curiós, el d’una flor.
