Al meu germà Cisco i a la Júlia els agradava anar a banyar-se i també fer càmping a la Costa Daurada de Tarragona, sovint a Calafell, Coma-ruga i Salou. Recordo que també havien anat al càmping Francàs, situat al Vendrell, un establiment que va obrir l’any 1958.
Alguna vegada, també s’hi afegia la meva mare, i jo, a causa de la feina, només hi podia anar algun cap de setmana. D’aquella època en tenia guardades algunes fotografies, amb les quals hem fet un petit muntatge per acompanyar aquest escrit.
Era fantàstic tenir la possibilitat d’acampar en una zona tan propera al mar, banyar-nos a qualsevol hora del dia, menjar plats cuinats a l’aire lliure per l’excel·lent cuinera que era la Júlia, flairar l’olor dels pins i el cant de les cigales… amb aquella salabror a la pell que de vegades picava. Potser és una mania meva, però tinc la impressió que abans l’aigua de mar era més salada que ara.
El muntatge de la tenda i del recinte que feia el meu germà semblava com si disposéssim d’un xalet desmuntable. En una de les imatges, que no recordava, apareix una fusta pintada amb el nom “Can Masana”, posada a l’entrada del recinte perquè, si algú venia de visita, ens pogués localitzar fàcilment. També hi teníem un test amb flors, i no hi podia faltar la gàbia del periquito i el Dik, el gos més intel·ligent que hem conegut.
Reveure aquestes imatges ens ha despertat una sensació de llibertat i de benestar. En una d’elles, la Júlia mostra una expressió clara de satisfacció; en una altra, la nostra mare somriu mentre conversa amb una veïna campista de la seva edat; i en una altra, el Cisco dorm plàcidament en una hamaca amb el Dik al seu costat.
Ha estat una evocació de fa uns 65 anys, quan tot estava menys administrat i encara es podia improvisar. Aquell contacte amb la natura, viscut amb respecte, ens oferia una simbiosi autèntica amb la vida.
Ara, en canvi, per anar a qualsevol lloc cal reservar dia i hora. Poques coses es poden fer improvisadament. És el canvi dels temps. Però com diu la dita: Totes les coses passades ens semblen millor. Potser sí. Els refranys són savis. Però el que és segur és que aquelles vivències van ser ben reals i molt satisfactòries.
Vegeu el petit muntatge d’imatges.
