Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Control d’infermeria, gent o persones

Dies enrere conversava amb un amic que feia poc l’havien operat i estava en procés de recuperació.  Em va parlar de l’hospital i de les infermeres i em va dir que elles tenien molta feina, també en les tasques informàtiques.

─El que no considero adequat ─em va dir─ és que allà on hi ha les infermeres se’n digui control d’infermeria. La paraula control em fa una mica d’angúnia.

Control d'infermeria
Control d'infermeria

─I més a tu, que ets una persona independent acostumada a fer i a desfer, t’entenc ─li respondre, mig somrient.

─Un dia em vaig sentir incòmode perquè el metge m’havia dit que caminés cada dia una estona pel passadís, i ho vaig fer, però una infermera em va veure caminar i em va cridar l’atenció, perquè va dir que no podia passejar  sense l’ajut dels  caminadors. Es veu que està prohibit fer-ho ─va prosseguir.

─Potser era perquè feia poc que t’havien operat. A més, havies de passar cada vegada per davant  del  control d’infermeria ─li vaig replicar.

─Sí, és clar que hi havia de passar; és al mig del passadís.

─Saps què no acabo de trobar bé, jo?

 ─Què?

─Que a als geriàtrics se’ls anomeni  “residències de gent gran”. Considero que se n’hauria de dir “residències de persones grans”. Gent em suggereix una multitud anònima de persones, al contrari que persona, que és singular; cada un de nosaltres tenim les pròpies idiosincràsies, experiència vital, formació i sensibilitat. La persona no pot ser  quelcom d’estandarditzat; la persona és única i se l’ha de tractar com a tal i amb tot el respecte i consideració. Però si dius gent, és una altre cosa.

Gen gran
Gen gran

─Saps que no hi havia pensat? Ara que ho dius, tens raó.

Persones grans
Persones grans

─Penso que fent un canvi de denominació de totes les institucions i explicant el perquè millorarien la filosofia de les atencions que presten a les nostres persones grans, que han posat el seu granet de sorra per ser aquí on som. Tot que l’ideal seria que no hi haguessin d’anar.

─Ho hauries de proposar.

─Potser sí que ho faré.

Un viatge amb el pare a França i el record de la Angelina

 

 Els meus avis Marià Masana Fontanet, nascut el 1856, i Àngela Torrell Turull van tenir sis fills: Teresa, Josefina, Joan, Antonia, Jaume i Isidre. En Joan, el meu pare, es va casar amb Anna Ribas i també van tenir sis fills, jo vaig ser la darrera a néixer. El tiet Jaume es va casar amb Secundina Mars i van tenir dues filles, l’Angelina i l’Elena, que esmentaré en aquestes pàgines.

Després d’acabada la Guerra Civil Espanyola, l’any 1939, el tiet Jaume i la seva família van exiliar-se a França i després d’haver hagut de viure força vicissituds van poder-se obrir pas en la vida, formar noves famílies i viure amb un nivell alt de comoditat.

Sempre he recordat el dia que van venir a Terrassa l’Elena i en Jacques Poitu per conèixer la família. Jo tenia uns sis anys i l’arribada va ser espectacular pel tipus de cotxe que portaven. L’Elena era molt guapa i anava perfectament vestida, lluïa una bossa de mà i unes sabates de taló de conjunt amb el vestit. Desprenia una flaire molt agradable, res a veure amb les usuals Maderas de Oriente.

Semblaven una parella de les pel·lícules de Hollywood que projectaven al cinema Doré, situat a cent metres de casa i del qual la família n’eren assidus, menys el pare, que preferia, deia, anar al Sevilla, a veure cuixa.

La mort d’en Marià

L’any 1960 el nostre germà Marià, amb només 33 anys, va perdre la vida a causa d’un accident de moto. Va ser una gran desgràcia per tots nosaltres i per als amics i família que el coneixien i van venir a casa a donar-nos el condol. El nostre cosí Josep Codina va dir-nos: “Hauríem de donar la notícia al tiet Jaume de França. Us en donaré l’adreça.” Ningú de casa la tenia, de manera que jo també la vaig voler copiar i l’endemà mateix li vam enviar una carta.”

Proposo al pare anar a França

Havien passat quatre anys d’aquell tràngol i jo havia complert els 19 anys, per la qual cosa vaig proposar al pare anar a veure el seu germà a França. El pare havia nascut l’any 1897 i tot la seva edat em va preguntar: “Rosa, tu sabries com anar a casa d’en Jaume?” Decidida, li vaig respondre que sí, perquè feia poc m’havia comprat un atles universal de geografia on havia localitzat el poble del tiet prop d’Orleans. “D’acord. Si ho tens tan clar, anem-hi”, va respondre.

Després d’obtenir els passaports, un dia a mitja tarda agafem el tren dels catalans per anar a l’estació de França de Barcelona i allà vam adquirir un bitllet fins a Orleans. La mare ens havia preparat entrepans i el pare havia omplert la bota de vi que portava penjada a l’espatlla.

Aquell viatge nocturn a un lloc desconegut era una aventura. El pare en un moment de dubte va comentar: “N’estàs segura, Rosa, que anem bé?” Li vaig dir que sí, però no les tenia totes. Però sortosament vam arribar a Portbou i vam fer el canvi de tren reglamentari. El comboi francès era més còmode i deien que la distància entre rails era més gran.

Estació de Portbou amb  un tren modern (Imatge de Viquipèdia)
Estació de Portbou amb un tren modern (Imatge de Viquipèdia)

El viatge va ser feixuc. Tota la nit asseguts i pendents de llegint el nom de les estacions per no passar-nos de llarg, fins que vam veure un rètol que deia Orleans, i a correcuita vam baixar del tren.

Amb taxi a casa del tiet Jaume

Desconeixia que els mapes tenen una escala que indica la distància existent entre poblacions, sense pensar que un mil·límetre pot equivaler a diversos quilometres. Per tant a Orleans agafem un taxi i amb l’adreça en mà, el taxista emprèn viatge. Després de recórrer uns cent quilòmetres s’atura davant d’una casa amb hort. Paguem el servei i ens quedem sense un ral. Ni fet exprés: només teníem disponibles els diners per al bitllet de tornada.

El tiet Jaume en veure un taxi parat va sortir de casa seva, i quan els dos germans es trobaren de cara, es van abraçar i diria que l’abraçada va durar cinc minuts. Potser volien recuperar les que s’haurien fet en 25 anys.

Joan esquerra Jaume dreta
Joan esquerra Jaume dreta

El pare i el tiet Jaume van conversar llargament, tot que el pare em va dir que no entenia moltes paraules del seu germà perquè algunes eren afrancesades. La tia Secundina i jo vàrem comunicar-nos força bé, i intuïa que gaudia de la nostra presència i de com valoraven el lloc on vivien, ple d’arbres fruiters i d’aquell cobert ple de pots de fruita confitada, préssecs, albercocs, cireres, figues, pomes, peres, fins i tot un aparell per esterilitzar els productes.

La meva tia em mirava amb goig quan menjava amb tant de gust el xantillí barrejat amb fruites confitades. A més, em deixava escollir les que volgués. Descobrir el xantillí va ser emocionant, res a veure amb la nata.

La comunió d’en Pascal, el fill de l’Elena

Va coincidir que el diumenge d’aquella setmana feia la primera comunió en Pascal, el fill de l’Elena i en Jacques, nets dels tiets que vivien a Le Havre. Uns veïns del poble molt amics de la parella anaven a la celebració. Em van proposar que anés amb ells, perquè els avis no hi anaven i el pare es podia quedar amb ells.

Pascal i la Elena ( Imatge Rosa M. Masana)
Pascal i la Elena ( Imatge Rosa M. Masana)

Amb cotxe vàrem travessar gran part de l’anomenat “granier de la France”. Era sorprenen observar les grans extensions de terreny cultivat de cereals. En arribar a Le Havre vaig tenir ocasió de conèixer diversos membres de la família, com també la meva cosina Angelina, en Roger i el seu fill Patrice. El banquet el van fer a la bonica vila marítima d’Honfleur i el restaurant era excel·lent. Allà per primera vegada vaig menjar ànec amb taronges.

Pascal de comunió, Roger, Elena i Angelina a Honfleur
Pascal de comunió, Roger, Elena i Angelina a Honfleur

L’Angelina va proposar-me que em quedés un parell de dies a casa seva a París. Era una persona encantadora, simpàtica, alegre i esplèndida, tenia un caràcter semblant al del seu cosí Marià, el meu germà. Per a ells els diners tenien el valor del moment, del que et permeten fer.

La Tour Eiffel

L’Angelina coneixia el meu interès per anar a veure la Tour Eiffel i em va dir: “Demà anirem a veure-la.” Vam anar-hi amb el seu cotxe automàtic, sense marxes, i vam poder aparcar bastant a prop de la torre.

Impressionava veure des de baix aquella estructura metàl·lica tan alta. L’Angelina em va dir: “Som-hi, que pujarem a dalt!” Semblava que no pogués ser que estiguéssim ascendint amb un ascensor entremig d’aquell entramat de ferro que abans només havia vist en postals. La vista des de dalt era fantàstica, es podia observar tot Paris i tenia la sensació que s’estava complint un dels meus somnis.

L’Angelina entra al restaurant i diu: “Nous avons réservé une table au nom de Parisel”. No em podia creure que dinaríem en un restaurant situat en aquell lloc impensable. De sorpresa en sorpresa, no recordo el menú que vam fer, però tot era exquisit. L’Angelina va demanar les postres i quan ens les van portar no podia creure el que veia. Era un bol de color plata ple de xantillí i un altre ple fins dalt de maduixetes de bosc que desprenien una flaire deliciosa. Davant d’aquell espectacle vaig quedar-me immòbil, no tocava res, em costava assimilar que tingués al davant aquella inusual exquisidesa.

Angelina a dalt la Tour Eiffel (Imatge Rosa M. Masana)
Angelina a dalt la Tour Eiffel (Imatge Rosa M. Masana)

Ella em mirava amb un somrís a la cara, qui sap si havia parlat amb la tia Secundina i coneixia els meus gustos. També podia haver succeït que el maitre del restaurant tingués una deferència amb l’Angelina i es volgués lluir amb les postres, perquè l’Angelina tenia un restaurant a París. Em vaig servir amb prudència, però ella, que degustava uns altres postres, va dir-me: “Rosa, vous pouvez servir celui que vous voulez, il est tout pour vous.

La Angelina (Imatge Rosa M. Masana)
La Angelina (Imatge Rosa M. Masana)

Merci beaucoup, Angelina. És curiós que ara mentre escric aquesta història m’emociono i revisc una sensació de calidesa humana, de bellesa experimentada amb els cinc sentits, que avui, dia 3 d’agost, agafa força, diria que s’ha ampliat envers una emoció evocadora de valors humans. Soc conscient que sempre he guardat amb gratitud el record de l’Angelina dins una parcel·la del meu cor.

Aspectes de casa la Angelina
Aspectes de casa la Angelina
Rosa a la Tour Eifiel -París-
Rosa a la Tour Eifiel -París-
En Roger i la Rosa M. a casa la Angelina a París
En Roger i la Rosa M. a casa la Angelina a París

En record del poeta Ramon Noguer Fàbrega (1920-2004)

 Fa pocs dies vaig obrir una capsa de sabates que guardava, plena de composicions del poeta Ramon Noguer, de l’època que exercia d’infermera a la vila de les Planes d’Hostoles (Garrotxa), l’any 1987 i d’un temps més endavant. Transcorreguts trenta anys, he descobert una faceta del meu tarannà de la qual no era conscient, i tot perquè una altra persona ho va escriure, és clar que sempre amb ulls de poeta  que emfatitzen la bellesa de tot. He pogut descobrir una part de mi mateixa que no se m’hauria revelat mirant un àlbum de fotografies. Un sentiment de gratitud envers Ramon Noguer m’ha motivat a explicar quelcom d’ell; és com si volgués retre-li un petit homenatge simplement recordant-lo i parlant de la seva persona.

Imatge publicada a la revista Nyer núm. 11.
Imatge publicada a la revista Nyer núm. 11.

Pinzellada biogràfica

Per explicar quelcom d’en Ramon he consultat el butlletí municipal Nyer número 11, de l’any 2014, on consta una crònica, i també la monografia Les Planes d’Hostoles (Quaderns de la Revista de Girona, 18). L’autor va publicar un llibre titulat Records de jovenesa: poemes de  Ramon Noguer Fàbrega (les Planes d’Hostoles: Ajuntament, 2003).

Ramon va néixer a les Planes d’Hostoles el 27 de gener de 1920, i segons s’explica l’afecció per la poesia li ve de molt jove, tot que va ser a partir dels 18 anys que es dedicà més plenament a escriure.

Durant la Guerra Civil espanyola, que es prolongà de l’any 1936 al 1939, el mes de maig de l’any 1938 les forces republicanes van mobilitzar joves que anomenarien de la lleva del biberó –només tenien divuit anys– per anar a la guerra, entre els quals hi havia en Ramon.

Va haver de lluitar als fronts de l’Ebre, Tortosa i Balaguer, fins que en acabar la guerra el van fer presoner i va ser reclòs en un camp de concentració, en un de disciplinari en i un altre de treball. Posteriorment va haver de fer el servei militar, de manera que es va passar set anys a l’exèrcit.

A l’esmentat butlletí Nyer hi consten publicades tres poesies titulades:  Adeu-siau, escrita abans de marxar al front, La meva cabana, que explica on es refugiava per esquivar els projectils, i Presoner, en què reconeixia que s’havia pogut salvar i abrigava l’esperança de tornar a casa. El seu somni es va complir i  va poder arribar viu a les Planes d’Hostoles, on va formar una família. Durant les hores lliures de la feina va poder continuar escrivint poemes, ocupar-se de l’hort i dur a terme diverses tasques socials.

Obra i premis

Té obra en prosa i poètica escrita en català i en castellà, amb un total de 28.199 poemes. També ha escrit alguns himnes, sardanes i poemes que els padrins de noces li encarregaven per llegir-los a la núvia en el moment de lliurar-li el ram.

Francesc Masana, padrí de noces, anys seixanta ( Colecció Masana)
Francesc Masana, padrí de noces, anys seixanta ( Colecció Masana)

Tots els seus poemes els guardava escrits a mà dins de llibretes folrades en què, una vegada completades, indexava les composicions, tasca que li facilitava la recuperació del text cercat. També assignava un número a cada una de les persones destinatàries dels versos. De les poesies, en especial les que eren per regalar, en feia dues còpies: una per a ell i l’altra per a la persona interessada. Solia comentar que, per inspirar-se, abans d’escriure un vers havia de conèixer la persona a qui anava dedicat el poema.

Noguer també va publicar versos en diferents revistes i en programes de festa major, i per algunes de les seves obres ha rebut premis en viles com Mataró, Figueres, Banyoles i Olot.

L’experiència terrassenca

Sovint succeeix que quan en un lloc t’hi has sentit ben acollit ho acabes recordant tota la vida i això es reviu quan un dia et trobes algú d’aquella població. És possible que això li succeís a Ramon, perquè m’havia explicat que tenia molt bon record de Terrassa i que estava content de conèixer una terrassenca. No recordava que l’hagués llegit abans, però ara he trobat entre els sis quaderns de poesia oferts per en Ramon, una prosa titulada Record, que parla del dia que va passar per Terrassa tornant de la seva reclusió en un camp de presoners de Miranda de Ebro. El text forma part del quadern titulat Pinzellades poètiques i he considerat adient adjuntar-lo a aquesta ressenya.

Record

L’any mil nou cents quaranta-dos, exactament el mes de maig, que el sol encara no t’havia brindat cap bes amb el seu raig, veníem de Miranda d’Ebre d’un camp de concentració i vam parar a Terrassa davant mateix l’estació.

La gent que per allà rondava recordo que es va franquejar amb aquell tren de presoners, que com et pots imaginar jo també hi era. Va causar-me un grat estímul i conhort el veure gent que es compadia de la nostra tràgica dissort.

Fèiem camí cap a Mallorca un Batalló Disciplinari. Ja que trobaríem a Terrassa aquell caliu hospitalari, a tu que ets un terrassenca avui em plau manifestar agraïment per l’acollida que els teus paisans ens van brindar.

Les obres bones sempre queden perquè en el fons de l’esperit queden records immarcescibles que mai s’enfonsen en l’oblit.

És curiós, Rosa Maria, que avui jo pugui fer-te esment d’un episodi del passat del qual no en tens coneixement, perquè llavors tu no existies però que en part també t’ateny perquè és un ver i franc elogi al teu país, al teu terreny.

D’aquell passat només enyoro la meva edat tan juvenil que tristament va diluir-se enmig d’un marc amarg i hostil.

Les Planes d’Hostoles, 24 d’agost de 1987. Ramon Noguer Fàbrega

Quaderns lliurats per Ramon  Noguer a Rosa M. Masana
Quaderns lliurats per Ramon Noguer a Rosa M. Masana