Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La Torre de les Hores de Pals, informació complementària

L’any 2001 vaig publicar un article a la Revista Torre de les Hores de Pals que donava a conèixer alguns aspectes del rellotge i de la torre, d’uns 15 metres d’altura, com únic element que es preserva en el lloc on hi havia hagut el castell murallat amb torres i portals. Documentat del segle XV és l’estructura triangular d’on pengen les campanes. La torre circular és del segle XII i e troba enclavada del turó conegut pels palencs com el Pedró

Al segle XV, un cop acabada la guerra civil i amb el castell totalment enderrocat, Joan II va manar que es conservés la torre mestra. A la part superior, s’hi va construir una senzilla estructura triangular, formada per tres pilastres, on s’hi van col·locar les campanes. Des d’aquell moment, la torre ha fet la funció de cloquer. Al segle XX, es va mecanitzar amb l’ajuda d’un rellotge actualment en desús.

La Torre de les Hores
La Torre de les Hores

Per d’altres detalls es pot consultar l’article El rellotge de la Torre de les Hores de Pals.[i] I, també un altre article digitalitzat que darrerament hem pogut localitzar.[ii]

En aquesta ocasió només vull esmentar quelcom de la base de suport, túmul o fonament visible on està enclavada la torre perquè aquest té unes determinades característiques i finalment explicar una anècdota.

Començaré per recordar alguns fets relacionats amb aquesta emblemàtica estructura empordanesa com ara que va inspirar l’escriptor Rafael Algarra a l’hora d’escriure La bruixa que vivia a la Torre de les Hores de Pals ,1994.

 Al llibre Històries de Pals, 2012, es parla del rellotge de la Torre i també fa referència a can Mercader, un restaurat regentat per Alfons Sot i les dues germanes Maria i Teresa Sagué, la Maria tenia fama de ser una gran cuinera.[iii]

Aquest restaurant disposava de dos menjadors. En un, hi havia una taula de fusta ovalada bastant gran; era conegut amb el nom de menjador dels senyors perquè hi acostumaven a fer àpats personatges de la vida política i cultural, entre ells en Josep Pla o el príncep Joan Carles.

Carles Navales en un article titulat Josep Pla i el Rei explicava que Joan Carles I, quan encara no era rei, havia anat al mas de Llofriu a visitar l’escriptor – que l’autor anomenava mestre – i  que el mestre va acompanyar el príncep a visitar la Torre de les Hores perquè entre ells hi havia una bona amistat. [iv] Qui sap si aquest va ser el dia que varen anar a dinar a can Mercader?

Les illes Medes des del mirador d'en Josep Pla
Les illes Medes des del mirador d'en Josep Pla

El campanar de la torre va estar de sort perquè durant la insòlita tempesta d’aigua i llamps que hi va haver l’any 2005,[v] aquest no va ser afectar; sí que va rebre danys el campanar de l’església de Sant Pere que està bastant a prop de la torre.

L’any 2012 es van iniciar les obres de rehabilitació de la torre amb l’ajut econòmic de l’Ajuntament de Pals i la Diputació de Girona, essent l’arquitecte del projecte de consolidació interna Lluís Bayona.

Del manteniment del rellotge de la Torre de Pals se’n va cuidar durant un temps l’Antoni Ferrer Godó rellotger a Palafrugell. L’any 2013 va ser publicat un article que parlava de la joieria Ferrer recordant que des de feia molts anys s’ocupaven del manteniment del rellotge.[vi]

Un cop finalitzades les obres de restauració, la Torre va ser oberta al públic el dia set d’abril de l’any 2018 i el vicepresident de la Diputació de Girona va lliurar unes paraules als assistents al acte.[vii]

Quelcom sobre l’assentament de la Torre

Model d'encaix de roques
Model d'encaix de roques

Darrerament vaig visitar novament l’indret o zona externa del monument i vaig observar primer que la Torre està assentada sobre un túmul fet de roques posades com a suport de l’estructura i segon que estaven unides o encaixades les unes amb les altres formant ranures mil·limètriques i de formes irregulars. Em vaig preguntar com havien de ser tallades o fetes aquelles roques i posades amb tanta precisió les unes sobre les altres en forma de puzle.

Sovint veiem que algunes d’aquestes roques configuren una estructura  triangular o de cunya que possiblement empraven per falcar millor cada una de les roques formant un conjunt estructural fusionat i molt allisat per la part externa.

Em va sorprendre la precisió amb què estaven  encaixats els blocs de pedra tenint en compte que no n’hi cap d’igual i que tots tenen formes irregulars, molt diferent de com construïm ara amb models de totxos estandarditzats. També va ser obligat preguntar-me, tal com he fet altres vegades, com movien els antics aquests grans blocs de pedres que pesaven centenars de quilos.

Excepte uns blocs lítics que estan pròxims al pla del terra on s’observa la presència d’argamassa com a forma d’unió dels elements, les altres roques estan lliures de material de morter. Es interessantíssim fitxar-nos en aquests detalls lítics de l’assentament de la Torre de les Hores.

En algun tram del sector de la base es pot veure que hi manquen elements rocosos que han estat extrets mentre que en d’altres roques s’observa la presència d’argamassa en la línia d’unió de dues estructures, possiblement posada per evitar la filtració d’aigua i creixement de vegetals.

D'altre model d'encaix
D'altre model d'encaix
Presencia d'argamassa
Presencia d'argamassa
Extracció
Extracció

Fa goig disposar d’una penyora que mostri com treballaven i movien les pedres els operaris del segle XII o de segles anteriors perquè el castell es diu que  estava documentat al segle IX.

Amb aquestes particularitats, es pot considerar que la Torre de Pals disposa d’un valor afegit com ara aquest túmul de sustentació construït amb blocs de material lític acuradament engalzat formant línies irregulars. Joan Badia parlava que la Torre estava sobre un pòdium de pedra natural en part treballada, potser es referia a aquesta zona de la qual he fet referència.

Aquesta edificació mostra les habilitats constructives que tenien els picapedres o qui sap si també dominaven la tècnica de formigonar el material; si fos així, seria una manera d’entendre millor aquest art que empraven, visible també a d’altres contrades empordaneses.

Possiblement hi havia un fragment triangular
Possiblement hi havia un fragment triangular

L’experiència d’ escalar l’ interior de la Torre

Oficina de Turisme de Pals.Catàleg informatiu editat per l'Ajuntament i la Diputació de Girona
Oficina de Turisme de Pals.Catàleg informatiu editat per l'Ajuntament i la Diputació de Girona

Amb motiu de fer l’ article abans esmentat sobre el rellotge de la Torre per publicar al butlletí que  editava l’Ajuntament de Pals, vaig voler veure in situ la maquinària del rellotge de la Torre de les Hores i les campanes que tenien la funció de tocar les hores i, de passada, també gaudir de les vistes panoràmiques que estava segura veuria des d’allà dalt.

Les claus de la porta d’entrada al monument estaven depositades a l’Ajuntament. Un dia, l’Anna Aynier em va acompanyar per pujar a la Torre. No em pensava trobar un interior en tan poques bones condicions i en especial el darrer tram de les escales que pujaven al terrat. Vàrem haver de fer ús del nostre equilibri i del nostre valor i alhora tenir cura de mirar on posàvem els peus. Es va fer evident que el nostre objectiu era pujar fins a dalt de tot i ho vàrem aconseguir.

Una vegada a dalt, vaig veure de prop les campanes, vaig llegir les inscripcions que portaven inscrites (algunes amb certes dificultats perquè eren molt poc llegibles a simple vista) i, evidentment, vaig gaudir d’un radi de visualització de la plana empordanesa mai vista fins aquell moment.

Ara, amb la perspectiva dels anys, potser va ser una temeritat gosar pujar a la torre de les Hores en aquelles condicions ja que l’únic accés era a través d’una escala de gat de fusta. Segurament vaig ser molt intrèpida (va amb el meu caràcter) i vaig desafiar el perill qui sap si per recordar els avantpassats del segle XV.

Notes


[i] Rosa M. Masana. Històries de Pals explicades pels palencs,  2012, pàg.127.

[ii] Joan Badia, Pals, Revista Baix Empordà 1-3-1997.

[iii] Quan feia d’infermera a Pals havia atès diverses vegades la Teresa i en especial la Maria; bé, atendre  és un dir, perquè ella només venia  a la consulta per donar-me conversa, venia cap a la una del migdia quan recollia les coses per plegar i anar a fer els domicilis. Ella s’asseia a la cadira i m’explicava coses sovint relacionades amb el que li havia dit un profeta i després deia: ho veus com tenia raó!  Masana. Històries de Pals 2012, pàg.82

[iv] Carles Navales. Josep Pla i el Rei. Diari de Girona 15-8-1997. També Pla va portar a Joan Carles I a la Torre de les Hores. Diari de Girona 19-10-2012.

[v] Es diu que el dia 6 de setembre  van caure 21.000 llamps de gran voltatge que van afectar els campanars  de Torroella de Montgrí, Begur, Palamós i Pals. El Punt del 22-9-2005

[vi] Joieria Ferrer. Diari de Girona 26-5-2013.

[vii] La Torre de les Hores de Pals obre les portes. El Punt Avui 8-4-2018.

El rellotge de la Torre de les Hores de Pals

L’article que presentem en format PDF va ser publicat l’any 2001  a la revista de Pals anomenada La Torre de les Hores. Més endavant, l’any 2012,  vàrem decidir fer una recopilació dels temes  que havia publicat  per fer-ne un  llibre titulat que vàrem titular : Històries de Pals, explicades pels palencs.

S’ha pensat en  incloure l’esmentat article en aquest bloc perquè voldríem seguir aportant  d’altres  dades vinculades a la  Torre de les Hores que actualment acompleix la funció d’ésser un atractiu  mirador de la plana del Baix Empordà on al Est hi te les Medes, al Nort el Montgrí i al Est el massis de les Gavarres.

Per llegir l’article clicar a: rellotge-torre-de-les-hores-de-pals

El llibre on hi ha l'article. Imatge feta des de dalt la Torre l'any 2001 (R.M)
El llibre on hi ha l'article. Imatge feta des de dalt la Torre l'any 2001 (R.M)

 

 

Uns apunts sobre les milícies de Palafrugell l’any 1936

Mentre revisava la premsa digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) al setmanari Ara vaig veure que hi constava un llistat de 38 milicians palafrugellencs. La milícia era un grup paramilitar format per ciutadans que s’unien per oferir serveis de defensa del territori o d’una ideologia. Les milícies confederals van ser milícies populars creades per la Confederació del Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la Guerra Civil espanyola.

Els palafrugellencs estaven a l’aguait de les tensions polítiques que vivia el país i quan van rebre la notícia que les tropes de Franco avançaven cap a Catalunya van organitzar una contraofensiva. Va ser el mes de juliol de l’any 1936 quan un grup de milicians van marxar al front d’Aragó per intentar contenir l’avanç de les tropes.[1]

El setmanari Ara del 23 de juliol del 1936 informava que havia estat creat el Comitè del Front Popular Antifeixista,[2] encapçalat pel batlle i altres membres que podien pertànyer a la Unió Republicana d’Esquerra, a la CNT, al Front Obrer Únic Sindical (FOUS) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que disposava d’una secció femenina de milicianes.[3] El dia 27 de juliol va ser format un grup de forces populars que rebia el nom de Joventuts Llibertàries Antifeixistes.[4]

Després que els combatents haguessin arribat al front de Casp, Enric Coll va publicar al setmanari Ara el dia 10 d’agost de 1936 Notícies dels nostres braus lluitadors, en què explicava alguns fets i a la vegada incloïa una fotografia d’un grup de combatents i una noia.

Els voluntaris abans d’entrar en combat van seguir unes classes sobre com havia de ser emprat el material de guerra i les estratègies a seguir, pràctiques que segons s’explica van ser fetes en molt poc temps. Guillem Carreras també ens dona informació relativa als milicians del front d’Aragó.[5]

Simulació del riu Ebre durant la batalla
Simulació del riu Ebre durant la batalla

Albert Joanola en el seu llibre va donar a conèixer algunes de les vivències que el palafrugellenc Francesc Bohera havia escrit durant la seva estada al front. Es pot consultar a l’AMP.[6] Entre d’altres qüestions explica que un pare va lliurar dades a un milicià per veure si podia localitzar el seu fill Santiago Verdaguer, de qui no tenia notícies. Informava que servia a la “55a divisió 177, brigada 706, batalló 4a companyia, base 8 cc, núm. 10”. És possible que no totes les persones que havien mort al camp de batalla haguessin pogut ser posteriorment identificades.

Pel que fa als recursos que havien d’arribar al front, M. Concepció Saurí va escriure que a Palafrugell existia la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que per a les seves activitats utilitzaven el local de la CNT que estava situat a la plaça Nova. Es cuidaven de recollir aliments que després amb una camioneta els transportaven a les brigades del front. En un d’aquests viatges hi varen anar Àngela  Clos i Batlle i una altra noia que es deia Marina.[7] Durant aquest període republicà, Àngela Clos i Rosa Laviña[8] van estar molt implicades en aquesta lluita, motiu pel qual després de la guerra es van haver d’exiliar a França.

Desconeixem si també transportaven al front material de guerra perquè a Palafrugell algunes empreses del suro es van transformar en tallers de fabricació d’armament. Un dels materials que hi fabricaven eren espoletes per a obusos. Adrianna Serrano ens parla de les fabriques de can Corredor, Dellonder i Gallard, que funcionaven unides, i també la de can Trilla.[9]

Una altra de les associacions que en aquells moments hi havia a Palafrugell era el Socorro Rojo Internacional (SRI), que ajudava les persones més necessitades que lluitaven contra el feixisme. Un article de premsa deia: “El otro día, un camarada miembro del S. R. I. de Barcelona, me decía que por mediación del S. R. I. habían entrado en España, desde el comienzo de la guerra civil, en metálico, víveres y otros objetos por valor de más de dos mil millones de francos oro.[10]

El diari Ara deia el 1936:[11] “L’heroic comportament dels milicians palafrugellencs. El nostre company Gonzal Prats ens contà la presa de La Zaida, en la qual va participar. Ahir a la nit arribaren procedents del front els estimats companys nostres Gonzal Prats, Miquel Rovira i la gentilíssima Lola Blaia que ha honorat el poble de Palafrugell lluitant contra el feixisme amb el mateix braó que els homes a les línies de foc.”

El periodista palafrugellenc Santi Masseguer (epd),[12] després que Albert Joanola hagués escrit el llibre sobre les vivències de Francesc Boera al front, va escriure una crònica en què destacava la personalitat d’en Francesc i la seva afició per l’escriptura.

Cal dir que la lluita al front no va ser com s’havien imaginat, perquè el milicià Tario Rubio[13] explica que els seus pares el persuadien perquè no anés al front perquè només tenia 17 anys, però Tario restava mentalitzat i la tardor de l’any 1937 amb cinc amics més van marxar a Castelló per afegir-se a la lluita armada. Allà els van ensenyar com usar l’armament i una vegada al camp de batalla explicava que les bombes no paraven de caure i a terra s’estenia un gran nombre de joves morts i ferits.

Va explicar que havia experimentat el pànic de trobar-se enmig d’un foc creuat: “Un projectil va acabar amb la vida del Quimet… i, veure el meu amic allí, estès, sense vida, em provocà un doble sentiment. Per una banda, d’ impotència i tristor… i per altra de ràbia.”

Els milicians s’adonaven que anaven perdent la guerra perquè els franquistes disposaven de més recursos i de tàctiques de combat; a més, rebien el suport de les tropes legionàries i nord-africanes, com també dels aliats italians i alemanys. A aquests darrers els anomenaven “els moros rossos”, motiu pel qual van caure en desànim.

També s’explica que les condicions dels presoners van ser tan dures que alguns no ho van superar. Sortosament Tario Rubio va sobreviure i va poder donar testimoni dels fets. En aquesta mateixa línia F. Hernández i col.[14] escriuen: “L’idealisme dels voluntaris en els primers moments topava de sobte amb la dura realitat de la vida al front. Les penúries i les privacions, el fred i la calor, la set i la fam, les incomoditats i els dèficits d’higiene s’afegirien a l’enemic que calia abatre”. Per conèixer amb més detall els successos d’aquesta guerra a Casp es pot consultar l’obra de José Luis Ledesma.[15]

Quan abans hem esmentat que el POUM havia creat una secció femenina de milicianes ens ha fet recordar aquella cançó tan cantada que deia:

La cruel guerra brama                                                     

Simulació de l'esclat d'una bomba
Simulació de l'esclat d'una bomba

i ell ha de partir,

 jo no vull restar sola

de dia i nit,

no vull restar sola,

això em destrossa el cor.

Deixa’m venir, deixa’m.

No, amor meu, no.

Em tallaré les trenes,

d’home em vestiré,

seré el teu camarada

quan junts partirem,

seré el teu camarada,

ningú no ho sabrà.

Deixa’m venir, deixa’m.

Sí, amor meu, sí.

 

Les cançons han estat sovint i continuen sent factors de conscienciació que porten les persones a centrar l’atenció en fets conduïts que convé que siguin aplicats per la societat.

 

Notes



[1] Setmanari Ara, 27 de juliol de 1936, p. 2. A la mateixa pàgina hi ha la crida feta pel president de la Generalitat i una nota que diu: “En el reclutament de milicians per a anar a lluitar a l’Aragó, Palafrugell ha quedat en bon lloc entre totes les poblacions de les comarques gironines, Palafrugell va donar el major contingent de lluitadors”.

 

[2] El Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya era un organisme creat el 21 de juliol del 1936 a Barcelona per Lluís Companys amb l’objectiu d’ organitzar militarment les forces que lluitarien contra l’alçament militar a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola.

[3] El Partit Obrer Unificat Marxista disposava d’una secció femenina i el comitè local de Palafrugell estava format per: secretària general, Lola Bussot; Socors Roig, Rosa Plaja. Consten com a vocals, Maria Genís, Hermínia Anglada i Amanda Massafont. Font: hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Setmanari Ara, 18/1/1937, p. 3. També hi estaven implicats el PSUC i el PSOE.

[4] L’anomenat front de l’Aragó era la línia de guerra formada entre republicans i les forces de Franco a les terres aragoneses durant la Guerra Civil Espanyola. Es trobava a l’est de les principals ciutats: Saragossa, Osca i Jaca, i anava des del nord fins al sud del país.

[5] CARRERAS RODRÍGUEZ, Guillem. Columnes i milícies catalanes al front d’Aragó. Barcelona, 2012. Consultable a: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/50524/1/TFG_Carreras.pdf

[6] JUANOLA, Albert. Paco Boera. Un milicià de Palafrugell. Sant Cugat del Vallès: Rourich, 2008. Francesc Boera va néixer el dia 19 de desembre de 1905, vivia al carrer de la Independència número 1 de Palafrugell i quan va anar al front tenia 31 anys.

[7] SAURÍ, M. Concepció. Àngela Clos Batlle. La primera regidora. Palafrugell, 2012, p. 24.

[8] Rosa Laviña. https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosa_Lavi%C3%B1a_Carreras

[9] SERRANO, Adrianna. Fàbriques d’armament a Palafrugell durant la guerra civil. Primer premi escolar “Mestre Sagrera” escola Sant Jordi. Palafrugell, 23/4/2007. Es pot consultar al web de l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

[10] Ara, 18/1/1937, p. 4.

[11] Ara, 2/9/1936, p. 4.

[12] MASSEGUER, Santi. “Francesc Boera Corbera, en Paco de la Burra”. Revista Baix Empordà del 1/8/2012, p. 30.

[13] RUBIO, Tario. Per les presons de Franco. Memòries d’un pres de la postguerra 1936-1945, a cura de Gemma Caballer i Oriol Dueñas. Memòria del segle XX. Valls: Cossetània, 2007.

[14] HERNÀNDEZ, Francesc Xavier; ÍÑIGUEZ, David. La Columna Macià-Companys. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2009, p. 85.

[15] LEDESMA, José Luis. La guerra civil a la comarca del Bajo Aragón -Caspe- (1936-1939).

Relacionat amb aquest tema disposem d’un article que tractava de la mainada desarrelada  degut que havien quedat orfes i éren adoptats, sovint, per families  que disposaven d’una ideologia social diferent a dels seus pares, es pot consultar a: Mainada desarrelada.

El viatge de final d’estudis d’infermeria (1974)

En una crònica del 16 de febrer d’aquest any 2021 tractàvem de les activitats extraescolars que la setena promoció d’infermeria de l’escola Vall d’Hebron i la primera de Bellvitge duguérem a terme per finançar una part del viatge de final d’estudis l’any 1974.

Unes paraules d'acomiadament de l'escola, Rosa Masana
Unes paraules d'acomiadament de l'escola, Rosa Masana

Hi havia la tradició que les alumnes de segon curs organitzessin una festa de comiat a les alumnes de tercer quan finalitzaven els estudis, però a nosaltres la festa ens la van preparar les companyes de primer perquè encara no hi havia alumnes de segon. Entre les activitats que ens van preparar hi havia la d’escollir algunes miss i posar-nos una banda. Érem Miss Uniforme, Miss Simpatia, Miss ATS, Miss Infermera i no recordo les altres, però sí que em van posar la banda d’infermera.

La direcció de l’escola també va preparar un acte d’acomiadament a la sala d’actes de l’hospital amb assistència de professors, professionals i familiars. Com que era la delegada de curs em van fer sortir a la tarima a dir unes paraules. Recordo que vaig passar vergonya.

El nostre propòsit era viatjar al Líban, en concret a Beirut i en part perquè hi havia un vaixell de bandera turca anomenat Karadenis que feia viatges mixtos, o sigui comercials i de passatgers, a un preu força assequible per a nosaltres. La companyia tenia l’oficina a les Rambles de Barcelona i entre aquest vaixell i l’Akdenis feien els trajectes de Barcelona, Marsella, Gènova, Nàpols i Beirut que és el que vàrem fer nosaltres. L’altra ruta era igual, només que finalitzava el trajecte a Alexandria.

Algunes estudiants del nostre grup per diversos motius no van poder venir al viatge, bé perquè s’incorporaven a treballar d’immediat, perquè vivien en una altra província espanyola i, en el cas de la Marta, perquè es casava durant aquells dies. Per altra banda es van afegir al grup la professora de gimnàstica, una infermera de l’hospital de Bellvitge i la mare d’una companya.

L’empresa naval va ser molt amable perquè quan vaig anar a recollir els bitllets van dir que el meu no me’l cobraven perquè era qui havia fet les gestions. Va ser d’agrair perquè va disminuir l’import total. A caixa ens quedava un petit romanent de diners, els justos per adquirir unes ampolles de cava per celebrar la revetlla de Sant Joan ja que en aquella data estaríem navegant.

Berbena de sant Joan
Berbena de sant Joan

El meu germà Josep em va acompanyar al port i va pujar el cava fins a l’entrada del vaixell. Després que aquest hagués sortit del port dues de nosaltres vam anar a saludar el capità i a la vegada informar-lo que dúiem cava per a la revetlla de Sant Joan i també demanar-li si ens el podia posar en fresc. Al mateix temps li vam oferir una de les ampolles de cava. El capità es va mostrar agraït i ens va dir que anéssim a prendre el sol a la seva terrassa perquè la zona de la piscina s’omplia amb molta gent i que a la seva terrassa un empleat ens obriria la mànega cada vegada que ens volguéssim refrescar.

Mentre estàvem prenent el sol a la terrassa del capità va venir a seure prop nostre un noi molt ben plantat i em va donar conversa. Bé, conversa és un dir, perquè ell parlava l’anglès i jo el francès i sort en vam tenir de la mímica. Es va aixecar d’on estava  i ens va dir que anava a buscar quelcom per beure. La mare de la companya d’estudis em va dir: “Rosa, qué ligue más limpio”. Sempre he recordat aquelles paraules perquè vaig pensar com era que d’allò en digués un ligue i a més net. Va portar una beguda per a la mare i per a mi. S’havia posat la mare a la butxaca.

A la terrassa del capità del Karadeniz
A la terrassa del capità del Karadeniz

El capità ens havia aconsellat bé, perquè alguns dels passatgers anaven de bòlit amb nosaltres: xocàvem cada dos per tres els uns amb els altres, el vaivé del vaixell també hi acompanyava, quan pujàvem per les escales ens seguien i no ens deixaven ni un pam d’espai. Als vespres pels passadissos els veies venir i sabies que el contacte físic seria inevitable, és clar que també el whisky hi ajudava, perquè una ampolla costava només 300 pessetes. Vam entendre per què quan algú està begut es diu que porta una turca.

El trajecte més llarg sense escala va ser de Nàpols a Beirut. A la tornada al passar per l’estret de Messina el temporal marítim va ser espectacular i el vaixell feia unes batzegades que et duien d’un costat a l’altre. Els empleats ens van aconsellar no sortir de la cabina, que portarien quelcom per dinar que s’aguantés a l’estómac. Ens van dur bastonets de pa i una poma, que ni això poguérem menjar.

Una part del grup al vaixell
Una part del grup al vaixell

Tot i les indicacions de no sortir vaig voler investigar quin lloc del Karadenis podia ser el més estable. Vaig sortir a coberta i l’espectacle que hi vaig trobar va ser impressionant: un gran nombre de persones estirades de boca terrosa i immòbils. Tot i la meva vocació d’infermera no vaig tenir esma d’acostar-me a comprovar si estaven vius.

Seguint amb el viatge d’anada a Beirut, vam gaudir tot el trajecte d’un mar força tranquil. Els responsables del vaixell havien organitzat un ball que podríem dir era de mitja gala perquè s’hi havia d’anar ben vestit. Nosaltres a l’equipatge hi vam posar el vestit llarg del pas de l’Equador i amb això i una mica de color a la cara fèiem goig.

Áquí hi som: de esquerra a dreta: La professora, Rosa Masana,Virginia Ruiz, Lourdes Cerarols, Elisa Encinas al darrera Isabel Bescos
Áquí hi som: de esquerra a dreta: La professora, Rosa Masana,Virginia Ruiz, Lourdes Cerarols, Elisa Encinas al darrera Isabel Bescos

Recordo la sensació de navegar de nit pel Mediterrani sentint la brisa marina a la pell acompanyat pel fet que des de dins de la sala de ball es veia voletejar les cortines. La música en viu acabava d’arrodonir l’ambient creant una atmosfera romàntica i fins i tot exòtica degut a alguns sons de caire arabesc.

Entre els assistents al ball hi havia alguns oficials impecablement vestits amb uniforme de color blanc i el clàssic barret de mariner graduat. Un d’aquests oficials va venir a dir-me si volia ballar i la sorpresa va ser que era el ligue que havíem conegut a la terrassa del capità. Quan aquest segon capità estava prenent el sol el trobava atractiu, però d’uniforme encara ho era més.

Altres companyes també ballaven amb oficials molt ben plantats o amb altres joves que hi havia a la sala. Ara mentre escric aquesta vivència em ve al cap la pel·lícula Oficial y caballero protagonitzada per Richard Gere, estrenada l’any 1982, ja que trobo algunes similituds entre aquella nit de ball i el guió de la pel·lícula.

Una vegada atracat al port de Beirut, va entrar al vaixell un home que cridava “la chef de groupe, la chef de groupe”. Les companyes em van dir “Rosa, t’estan cridant”, així mateix en sec, el càrrec atorgat! El senyor venia a oferir-nos una excursió per Beirut amb taxis. Ens hi vàrem apuntar i ens van regalar un barret de cotó i de color blanc. Va ser divertit veure desfilar un taxi rere l’altre plens a no poder més de turistes.

Aquí hi som: de esquerra a deta la professora, Chari Pineda, Lidia González i Rosa Masana
Aquí hi som: de esquerra a deta la professora, Chari Pineda, Lidia González i Rosa Masana

Podríem seguir comentant anècdotes del viatge, però ara només direm que la Chari i jo vam anar a un mercat i un venedor ambulant va demanar que li compréssim aigua que duia dins d’un recipient i li vam dir que no. Desconeixem si va ser aquesta la causa o perquè anàvem amb pantalons curts, però el cas va ser que un grup d’homes ens van encerclar i anaven tancant el cercle. Atrapades en aquella situació no sabíem què fer, no hi havia escapatòria. Hem de reconèixer que els miracles existeixen, perquè sense saber d’on, veiem aparèixer el cap dels taxistes que amb els braços enlaire va fer uns crits tan aguts que com per art de màgia, el cercle d’homes es va obrir. El taxista ens va acompanyar fins a la sortida del recinte i ens va dir que evitéssim anar soles al mercat.

Sense entrar en detalls, comentar que una companya i jo, ambdues molt confiades, ens vam trobar segrestades per dos nois en una torre als afores de Beirut. La situació per sort va acabar bé. Passats uns anys vàrem coincidir en una jornada d’infermeria les dues segrestades i no paràvem de riure explicant els detalls d’aquella aventura.

Personalment poques vegades he tornat a coincidir des de llavors amb les companyes, excepte amb algunes amb qui tinc més amistat, en part perquè visc a Girona. Sí que l’any 1999 vam fer un sopar per celebrar els 25 anys d’haver acabat els estudis i va ser una trobada molt bonica.

He d’explicar també un ensurt personal d’aquell viatge. Em vaig endur una càmera de fotografiar amb un rodet a mig acabar juntament amb dos de recanvi. En arribar del viatge els vaig portar a revelar a un fotògraf que hi havia prop de l’església de la Sagrada Família de Terrassa. Quan vaig anar a recollir les fotografies el fotògraf em va dir que el repartidor havia deixat la porta del cotxe oberta i li havien robat diversos sobres de fotografies, entre les quals les fetes a Beirut. La decepció i la impotència per aquest fet va ser gran.

En entrar al port de Beirut vaig fer algunes fotografies fins que vam adonar-nos que hi havia un rètol que deia que estava prohibit fer fotografies. No en vam fer cap més però sí bastantes per dins la ciutat. Quan vaig comentar aquest fet a la família i amics tots van coincidir a opinar que el fotògraf havia donat una excusa, perquè era poc creïble que només robessin les fotografies tirades a Beirut i no les del vaixell. Va ser inevitable pensar en una possible relació entre aquell material fotogràfic clandestí del port de Beirut i el conflicte bèl·lic que al cap d’un any es va declarar al Líban. Qui ho pot saber de segur!

 A dalt a l'esquerra ? Tere Ramajo, Aurora Campos, Profe, Rosa Masana, ? Naria Navas, a baix Núria Ayats, ? , Chari Pineda i ?
A dalt a l'esquerra ? Tere Ramajo, Aurora Campos, Profe, Rosa Masana, ? Naria Navas, a baix Núria Ayats, ? , Chari Pineda i ?