Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El dia de la ‘suelta’, una experiència inoblidable en aviació

Tot va succeir el dia que sense esperar-m’ho el senyor Díaz, l’instructor de pràctiques de vol privat, va considerar que estava preparada per comandar una avioneta Cessna 152 per mi mateixa. Estàvem dins l’hangar i em va dir: “Haz dos tráficos y vuelve”. Fer dos trànsits consistia a enlairar-se, fer el circuit reglamentari i aterrar dues vegades consecutives. Pilotar l’avió sense l’instructor al costat feia angúnia, però ja sabíem que aquest moment havia d’arribar.

Aquell dia es donà la coincidència que a la torre de control hi havia un controlador nou. Vaig despenjar el telèfon: “Aquí Eco Charlie Papa Víctor” —EC-PV eren les sigles de l’avió amb què havia de volar—, i continuo: “En parquin, solicito instruciones para rodar a punta de pista”. Resposta del controlador: “EC-PV, autorizado a rodar a punta de pista 31”. El costat oposat de la pista tenia el número 13, ens era indicat un número o altre segons la direcció del vent —per enlairar-se era millor el vent de cua—. Circulo fins al lateral de la pista per comprovar als comandaments el nivell de combustible, magnetos, frens flap, timó… Feta la revisió, dic a torre: “EC-PV en espera, preparada para el despegue”. Torre: “EC-PV autoritzada a entrar y despegar”. Això és el vaig entendre, quan el que el va dir era: “Autorizada a entrar y alinear”. Mai en tot el temps de pràctiques havia sentit la paraula alinear, per altra banda molt semblant a despegar, i sempre amb l’instructor entràvem a pista i aixecàvem el vol. Alinear és posar l’avió en línia a la ratlla de la pista com es fa als aeroports de passatgers.

Dono gas a fons per aconseguir les revolucions de motor necessàries i en arribar a nivell de la mànega indicadora del vent que era a meitat de pista coincidia també amb la velocitat adequada per, només tirant suaument el volant —té forma de dues banyes— cap endavant en sentit al pilot, l’avió s’enlairava. Sempre gaudia molt amb aquella sensació, era el que més m’agradava de volar.

Quan anava a tota velocitat per la pista i a punt de agafar altitud, des de la torre de control sento que em diuen: “EC-PV, deténgase! EC-PV, deténgase, por favor!” Vaig veure que era impossible fer el que em deien, no tenia prou pista per aturar l’avió a aquella velocitat, i em vaig enlairar. Desconeixia què havia passat, perquè el controlador no deia res, em sentia intranquil·la pensant que quelcom de l’avió no anava bé. Passats uns minuts novament em comuniquen: “EC-PV, para su conocimiento le informo que tiene un tráfico delante”. Impensable, també com mai m’havia succeït, estava volant darrere d’una avioneta i pel fet que m’avisessin vaig pensar que potser l’atraparia en el moment d’aterrar, per tant vaig decidir fer un viratge a la dreta de manera bastant precipitada i sense tenir en compte la velocitat que portava.

Circuit aproximat del dia de la 'suelta' -gràfic Cisco Massana-
Circuit aproximat del dia de la 'suelta' -gràfic Cisco Massana-

La maniobra de gir va ser molt desafortunada perquè vaig produir a l’avió una reacció com d’estar sotmès a un flux turbulent, pensava que es trencaria per la meitat, tenia les mans engarrotades al timó, com si em volgués sostenir d’una imminent caiguda al buit. Era conscient que estava dins d’un artefacte que no dominava, un autèntic caos i cap dels instruments estava al seu punt, l’altímetre, revolucions horitzó artificial i no sé què més estava desnivellat i el nivell de combustible no transmetia cap confiança.

El cor m’anava a 120 pulsacions i entremig d’aquell garbuix em va passar pel cap tota la meva vida en seqüències, fenomen aquest que m’havia explicat una amiga que li havia passat mentre donava voltes de campana a dins d’un cotxe . Llavors gairebé no la vaig creure però ara sé que passar, passa.

Havia perdut altitud i sentia que aquella experiència seria la darrera de la meva vida. També vaig pensar que el club perdria un avió. Encara ara no sé d’on vaig treure les forces i les ganes de viure que vaig reaccionar donant gas a fons per tornar agafar l’altitud de creuer de 3.500 peus i alhora anivellar l’avió.

El dipòsit de l'aigua de S.Quirze 41°32'24.2"N 2°04'18.3"E
El dipòsit de l'aigua de S.Quirze 41°32'24.2"N 2°04'18.3"E

Amb tot el temps transcorregut estant fora d’òrbita i mirant els instruments, de cop m’adono que res del que hi havia a fora ho coneixia. Altra vegada l’atac de taquicàrdia, veia alguna edificació però la major part del paisatge era bosc. Potser eren els boscos de can Vinyals, can Castellfort, can Camps o no ho sé, perquè han transcorregut quaranta-dos anys dels fets. Va ser tremenda la sensació de no saber per on volaves.

Per sort, vaig ser conscient que anava en direcció a ponent, quan sempre que aterràvem cap al tard a la pista 31 el sol estava al costat dret i amb ell em vaig orientar. Vaig decidir fer un viratge obert i controlat en direcció oposada, però amb tot continuava sense identificar res i per tant el neguit era persistent.

Poc després vaig experimentar una de les il·lusions més grans de la meva vida, veure de lluny la silueta del dipòsit d’aigua de can Casablanques de Sant Quirze, dipòsit que per als pilots era el referent de quan es volia aterrar a la pista 31. En veure el camp vaig fer un aterratge perfecte sobre aquella pista encara de terra. Havia tocat terra! literalment tocat terra, i el meu grau de satisfacció va ser indescriptible.

En baixar de l’avió les cames encara em tremolaven i la roba que duia estava completament xopa de suor. El senyor Díaz quan em va veure aparèixer després d’estar un llarg temps desapareguda, suposo que per les regles professionals no em va abraçar, però se’l veia emocionat. Pensava en una possible reprimenda i va ser el contrari va dir que havia fet bé de no frenar l’avió com m’havien dit a mitja pista.

Va explicar que el motiu del missatge que m’aturés va ser degut que un avió que duia un cartell de propaganda l’havia desenganxat per fer-lo caure a la pista i després recollir-lo. Mentre aquest cartell voletejava pel cel, la Cessna que pilotava va passar en sentit diagonal per sota d’ell. En Díaz va dir: “Vino de poco que aquel cartel no te hubiera cubierto el avión”. També es va excusar per no haver previst que el dia de la suelta hi hagués un controlador en el seu primer dia de treball.

Quan vaig a Terrassa amb cotxe per l’autovia paral·lela al camp d’aviació sempre em fixo en dues coses, amb les avionetes que em fan goig veure quan s’enlairen o van en direcció a aterrar i a un tram més amunt veure el dipòsit de aigua de Sant Quirze, referència que em va salvar la vida, o això em sembla.

Relacionat amb la meva experiencia en vol podem llegir Records d’una pilot aeronàutica de l’any 1978 i la recent crònica de dues pilots  Concepció Guisset i Laura Guissunyé, també hi ha informació del dia que ens vàrem trobar amb la Laura.

Leave a comment

name

email (not published)

website