Una persona que està fent el camí de Santiago em va enviar un correu i li vaig contestar ressaltant la seva fortalesa i voluntat. Vaig evitar expressament emprar el tòpic de dir-li: “que descobreixis coses dins teu” o paraules semblants.
No ho vaig fer perquè ara sembla que estigui de moda practicar alguna tècnica que t’ajudi a trobar-te a tu mateix, a saber qui ets i cap on vas.
No dic que no sigui bo buscar allò que ens sembla que ens falta. Al contrari. Però jo, cada vegada més, tendeixo a no buscar tant, encara que de vegades també en tingui ganes.
Potser em va quedar d’anys enrere una frase del místic Jiddu Krishnamurti que deia, més o menys: “El que busquem ja ho som, ja ho tenim a dins”. Potser és comoditat, així no he de fer res, però m’agrada.
Sí que em passa una cosa: quan he acabat de dinar i rento els plats, estic tranquil·la i relaxada, amb les mans ocupades i sense pensar en res, que de sobte —i de vegades— m’apareix una idea fantàstica, tant sobre un fet social com de caràcter filosòfic o espiritual. És com descobrir una suma.
Però també em passa una altra cosa: de la mateixa manera que apareix, s’esfuma, es dissol en l’oblit. Hauria de fer un esforç per retenir el concepte.
Un dia vaig pensar a posar una gravadora amb micròfon que pogués ser activada amb el peu. Vaig deixar córrer la idea per extravagant i perquè sé que al llauner ja li costa prou venir quan degota una aixeta; imagina’t per aquesta feina.
Amb tot, he arribat a la conclusió que l’efímer val més que es quedi així, que es difumini com les boires. Quina mania tenim tots plegats de voler sempre agafar.
