Aquest matí, en lloc d’esmorzar a la taula de la cuina, he agafat la tassa i he anat a seure al sofà. He obert la pàgina del mòbil on tenia un escrit sobre el fet que a Llagostera havien dedicat un carrer a les llevadores.
Per sobre la pantalla del mòbil ha aparegut un diminut insecte amb les ales encara plegades. Caminava com ho fan alguns mamífers acabats de néixer, amb l’esforç de sostenir-se sobre les seves potes. Era evident que acabava d’arribar al món.
L’he deixat fer. Anava recorrent la pantalla amb el fet excepcional que ho feia per sobre d’una poesia dedicada a la mare. Semblava com si es volgués aturar a cada lletra, avançant en diagonal. Jo també, mentre contemplava aquell recent nascut, mirava les paraules amb més atenció.
Quan ha arribat al final de la pantalla, ha girat i, sense adonar-se’n, ha tornat a entrar en un espai on podia córrer perill.
L’he fet pujar sobre la cullera i l’he deixat en un lloc segur. He seguit llegint i, quan he tornat a mirar la cullera, el diminut ésser ja no hi era. He pensat que havia desplegat les ales.
M’hauria agradat que algú hagués filmat amb macrofotografia aquell episodi: el d’un insecte acabat de néixer recorrent una superfície en relleu on hi havia una poesia dedicada a la maternitat humana.
