Aquest article, ara revisat, va ser publicat a la revista digital TotBisbal el maig de 2015. L’objectiu era mostrar uns dibuixos que conservava fets per Joan Baptista Coromina i explicar algunes coses de la seva vida, ja que tenia la intenció de portar aquest material a l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Empordà.
Vaig conèixer en Joan quan anava a casa seva a fer-li cures d’infermeria i ara, dissortadament, ja no puc parlar amb ell.
Conversa amb Joan Baptista Coromina Costa
En Joan Baptista és el fill gran de tres germans i es diu exactament igual que el seu pare, ja que la seva mare es deia Pilar Costa Rosselló. D’aquí que en algunes ocasions s’hagi produït alguna confusió.
En Joan ens explica que l’empresa de ceràmica Coromina també era coneguda com «la Gavarra» i que un dels seus fundadors fou el seu oncle Joan Baptista Coromina Figueres. Va obrir les portes el dia 20 de març de 1911.
Fa poc hem localitzat un article que aporta molta informació sobre aquesta empresa (1).
En preguntar-li si tenia dibuixos del seu pare, amb un punt de nostàlgia va respondre:
—Malauradament no et puc mostrar cap dibuix ni cap fotografia del pare perquè la riuada de l’any 1977 se’ns va endur tot el que teníem a casa. El que més em sap greu és haver perdut les imatges dels pares.
Vivíem al carrer del Pont i el dia de Reis, en lloc de portar-nos regals, se’ns va emportar totes les fotografies. L’aigua va entrar per una porta i va sortir per l’altra, arrossegant tot el que va trobar Daró avall.
Tenia una col·lecció molt bona de discos de vinil i no en vaig poder salvar ni un, com tampoc les pel·lícules que havia filmat. Aquesta pèrdua l’he viscuda com una gran mancança de records.
Has de pensar que l’aigua va pujar fins a 1,85 metres i, per salvar un gos que teníem lligat, vam haver de travessar el menjador nedant.
Quant als dibuixos, penso que aquí a la Bisbal hi ha algunes persones que n’han de tenir, perquè li agradava molt regalar-los.
• Deu-n’hi-do el que expliques; és per recordar-ho tota la vida. El teu pare tenia molta facilitat per al dibuix, oi?
—Sí, era un dibuixant molt hàbil i dominava diverses tècniques. Feia caricatures retallant tres o quatre papers posats l’un damunt l’altre; dibuixos per a la decoració de la ceràmica; il·lustracions per a revistes, programes de cinema i cartells de Festa Major. També escrivia poesies i textos sobre fets de la Bisbal.
Aquesta vena artística li venia de família, perquè el seu oncle Joan Baptista Coromina, de qui ja hem parlat, era dibuixant i pintor decorador. Va ser qui va posar en marxa l’Escola Menor de Belles Arts, que posteriorment es convertiria en l’Escola d’Arts i Oficis de la Bisbal.
La seva neta, Concepció Figueres, també va resultar una gran dibuixant. N’havia après a França i feia uns brodats magnífics.
• També va ser gerent de l’empresa Coromina.
—Sí, i tenim una anècdota. Els treballadors, per celebrar la Festa Major, van organitzar una festa a la zona de l’Aigüeta i van demanar al meu pare que els deixés tocar la sirena de la fàbrica.
Els va respondre que no, que la sirena no la podien tocar perquè, fora de l’horari de treball, només es podia engegar quan hi havia bombardejos o una riuada.
• Que bo! De fet, el teu pare va viure les dues coses, perquè va néixer abans de la Guerra, oi?
—El pare va néixer el dia 26 de maig de 1926 i va morir el 3 de novembre de 2007. La meva mare havia mort molt abans, l’any 1980, i més endavant el pare es va casar amb la Júlia de Ferrer.
Per saber més coses podries parlar amb Joan Rasós, Ramon Duran i Felipe de Cabrera. Eren molt bons amics seus i et podrien explicar moltes anècdotes.
T’he portat les memòries que va escriure per donar-les als seus cinc nets; et poden servir per conèixer quin temperament tenia el pare.
• Moltes gràcies, Joan!
Conversa amb Ramon Duran Candeler
• Bon dia, Ramon. En Joan B. Coromina m’ha suggerit parlar amb vostè com a amic del seu pare.
—Sí, ens coneixíem de petits perquè anàvem plegats a l’Escola Nacional i només ens portàvem uns mesos de diferència. També passava que a tots dos se’ns havia mort el pare quan teníem deu anys, fet que ens va marcar força, especialment pel moment polític que vivia el país.
• I tant, en plena guerra.
—Certament! De grans vam formar un grup de set amics i cada dimarts a la tarda ens reuníem per fer tertúlia al bar Fina. Parlàvem de temes generals de la Bisbal, de política, de la feina i de la família.
En Koro va anomenar aquest grup «Los siete magníficos» i, quan la colla es va fer més gran, hi va afegir el sobrenom de «Los siete magníficos y pico».
• La Teresa Valls un dia em va dir que el seu marit, Albert Roldós, formava part d’aquest grup i que havien arribat a ser dotze amics.
—Sí, ell també hi era. Quan en Koro va enviudar, va anar a viure a l’edifici de Torre Bisbal i, a partir de llavors, vam fer les reunions al bar Bisbal Parc, situat sota de casa seva. Era un gran dibuixant i encara guardo, en algun lloc, alguns dibuixos seus.
• Moltes gràcies, Ramon.
Conversa amb Joan Rasós Casamiquela
• Bon dia, Joan. Venia per si em podia explicar alguna cosa d’en Koro.
—En Joan era molt bon noi i, juntament amb altres companys, formàvem un grup de molta gresca. Encara avui, cada mes d’agost, una colla de companys ens reunim en un dinar; alguns vénen de Madrid i de Galícia.
De petits, en Joan i jo anàvem a les classes particulars de dibuix que feia el professor Francesc Sala Deulofeu en una casa de la carretera de Calonge, on ara hi ha el restaurant La Cantonada. També havíem assistit a les classes que impartia en un local de l’Ajuntament situat davant del pati de la Magnòlia. 
Recordo que el professor Sala ens donava consells i ens deia:
• Si pot ser, no us poseu en política; la política només és per als qui pensen viure’n.
I afegia:
• Un dia un polític va dir als ciutadans: «Quan sigui al govern us construiré un pont.»
Algú li va objectar:
• Però si aquí, al nostre poble, no hi ha cap riu!
I el polític va respondre:
• És igual, també us en faré un.
Un dia, mentre el professor donava consells, en Koro va fer aquest comentari:
• Sí, però tothom és com Déu l’ha fet, i més vostè, que es diu Deulofeu.
Imagina’t la cara que va posar el professor!
El mot de Koro li’l va posar el seu amic Joaquim Figa, farmacèutic de la Bisbal. Mira, aquí tinc uns dibuixos fets per ell; si vols, els pots fotografiar.
La muller d’en Joan, la Núria Lloveras, va explicar que havia treballat de secretària a l’empresa Coromina i que Joan Baptista l’havia obsequiat amb diversos escrits i poemes.
Fins aquí el que he pogut saber d’en Koro: una persona de tarannà artístic, gerent de fàbrica, amic dels seus amics i que, gràcies a uns dibuixos lliurats a una infermera, ha estat motiu per refer-ne aquesta breu crònica.
Informació documental
(1) Per conèixer els orígens d’aquesta fàbrica, es pot consultar l’article de Pau Lanao, «Històries de ceràmica», publicat a El Punt Avui el 14 d’agost de 2018.
