Era, penso, l’any 1975, quan ja havia acabat els estudis d’infermeria i m’havia comprat un Seat 127. Per aquest motiu, em van proposar anar un cap de setmana a Begur, a una casa que tenia llogada l’escriptor terrassenc Feliu Formosa, a qui coneixia d’haver anat al teatre a veure alguna obra que havia dirigit. Hi vam anar amb la Marissa Josa, companya d’estudis i de feina, molt amiga d’en Feliu, que després seria actriu.
A casa d’en Feliu també hi havia la seva filla. Recordo que va venir a visitar-los un altre conegut director de teatre terrassenc. Les representacions es feien al teatre d’Amics de les Arts i, en una ocasió, l’obra tocava punts controvertits. Vam passar una mica d’angúnia perquè ens van avisar que sortíssim a poc a poc i separats, ja que a la porta hi havia dos furgons de la policia, dels grisos, que en dèiem. Per sort, no va passar res.
Doncs bé, el dissabte al vespre, després de sopar, vam anar amb en Feliu a una terrassa on havia quedat per trobar-se i prendre alguna cosa amb el poeta Joan Vinyoli. En Feliu ens va presentar a Joan Vinyoli, dient-li que érem amigues seves i que passàvem el cap de setmana a casa seva.
Els dos escriptors, poetes i traductors van iniciar una conversa que semblava ser del seu interès. Algunes de les coses que parlaven les sentíem, però d’altres no hi estàvem gaire atentes.
Mentre estàvem assegudes una bona estona en aquella terrassa d’estiu, personalment m’estranyava que entre ells i nosaltres dues no hi hagués algun motiu de trobada i de diàleg, especialment amb la Marissa, tan vinculada al món del teatre i de la poesia.
Explico això perquè he rebut una invitació de Ràdio Capital de Palafrugell per assistir a la inauguració de l’exposició Ràdio Capital. 25 anys de notícies · Begur, que tindrà lloc el divendres 23 d’octubre de 2026, a les sis de la tarda, a la Biblioteca Municipal Salvador Raurich de Begur.
La mostra proposa un recorregut pels darrers vint-i-cinc anys d’història del municipi a través de les notícies, les imatges i els moments que l’han transformat. Entre altres episodis, s’hi recorden la primera Fira d’Indians, l’homenatge a Carmen Amaya, el centenari de Joan Vinyoli, el temporal Glòria, la pandèmia i la transformació del Mas d’en Pinc. Cada peça incorpora un codi QR que permet recuperar la notícia original de Ràdio Capital i escoltar-ne la versió sonora.
El tema m’ha interessat i m’ha fet recordar aquella vetllada a Begur. Per això he volgut rellegir els poemes del llibre de Joan Vinyoli que guardava, titulat Tot és ara i res.
Curiosament, en rellegir el poema Sunt lacrimae rerum —expressió llatina que es podria traduir com «Hi ha llàgrimes en les coses»—, he trobat referències a Tamariu, a Pals i als seus camps d’arròs, i també a Begur.
Una estrofa diu:
«Cau la nit, la nit fantasmagòrica del rei de Begur que senyoreja el castell, la nit dels fars i de les barques a l’encesa, del cel altíssim estelat. Tot giravolta com un parc d’atraccions, però tu i jo vivim al botó de la roda on és imperceptible el moviment.»
He pensat que potser en aquest bocí de poema podria trobar alguna cosa del que sentia aquella nit. M’he imaginat asseguda a la butaca d’una nòria, d’aquelles que hi ha als parcs d’atraccions. El vent vertiginós em recordava que em trobava a la perifèria, a la perifèria de la vida social, mentre escoltava les veus de les persones que conversaven.
Volia ser-hi, volia anar-hi,
però el silenci del botó
m’ho impedia.
Potser, al centre de la roda, tot semblava tranquil, còmode i fins i tot poètic, mentre a la perifèria el moviment es feia sentir amb força. Em pregunto si aquella immobilitat no podia representar també, d’alguna manera, la manca de consideració envers els altres.
Aquell diumenge, mentre nosaltres encara érem a Begur, va arribar l’hora de deixar l’apartament. Vam encabir com vam poder els equipatges al cotxe i els vaig conduir fins als seus respectius domicilis de Terrassa.
L’experiència no va ser poètica, sinó de tocar de peus a terra i de sentir-me a la perifèria.
Comentar un fet que m’oblidava de dir, mentre llegia el llibre de Joan Vinyoli, em va trucar la Marissa Josa per dir-me que la companyia La Perla 29 estava a punt d’estrenar, al teatre de la Biblioteca, La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca, obra en què ella actua.
La trucada em va produir una gran sorpresa, perquè la Marissa era una de les dues dones que aquella nit a Begur acompanyàvem, en silenci, Feliu Formosa i Joan Vinyoli en una terrassa. La coincidència entre la lectura, el record d’aquella nit compartida i la trucada de la Marissa em va fer pensar en la sincronicitat, o potser simplement en aquestes interconnexions inesperades que de vegades es produeixen en la vida.
Dades documentals
Joan Vinyoli. Tot és ara i res. Llibres de l’Escorpí. Poesia. Edicions 62, Barcelona. Segona edició: juny de 1982.
