Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Mestres d’obres de la Bisbal d’Empordà segle XIX i XX

Presentem un llistat amb els noms del mestre d’obres que exercien a la Bisbal  durant els segles XIX i XX,  que van ser els responsables de la construcció d’un bon nombre de cases i edificis de la Bisbal i les fabriques ceramistes amb els seus respectius forns de flama invertida i les xemeneies industrials d’extracció dels fums de la combustió del material.  Sovint, pel fet de construir xemeneies  eren coneguts també com a  mestres del taulaplom.

Per la consulta clicar a:  mestres-d’obres-bisbal

El treball que van realitzar els mestres d’obres  en la construcció de xemeneies industrials a la Bisbal d’Empordà, està inclòs a  Viquipèdia i es pot consultar  a:  Daba núm. 5, 2009 i  a  Xemeneies industrials de la Bisbal.

Museu Terracotta de la Bisbal, imatge: Ràdio Bisbal
Museu Terracotta de la Bisbal, imatge: Ràdio Bisbal

El Hospital y la Escuela de Enfermería del Tòrax de Terrassa, imagenes y nuevos datos

Referente al Hospital del Tòrax y la Escuela de Enfermería,  fué incorporado  en este mismo bloc WordPress  un libro  donde se explicaban  algunas de las actividades sanitarias  que se desarrollaon  en este centro,  són consultables a: Escuela de Enfermería y datos históricos del hospital.

Después de haber transcurrido varios años de la citada publicación al revisar de nuevo algunos arxivos personales, fueron localizadas imagenes que aún no habian sido presentadas y debido a considera que pueden tener  pueden tener  interes històrico, las añadimos en esta página.

Grupo de compañeros del hospital
Grupo de compañeros del hospital

1- Incluimos en formato VIDEO algunas imagenes de las dependencias de la Escuela de Enfermeras y de  servicios asistenciales del hospital.

                          hospital-i-escola-media

2- Facultativos del hospital posiblemente entre los años sesenta i setenta del siglo pasado. La imagen fué cedida por el médico Ferran Lloveras. Hemos incluido en la imagen los nombres de los doctores que estan en nuestro recuerdo, entre ellos hay especilistas  neumologia, cirugia del tórax, otorrinolaringologia, radiologia, nefrologia.

Fiesta escola en una terraza del hospital, izquierda Rosa M. Masana
Fiesta escola en una terraza del hospital, izquierda Rosa M. Masana
Facultativos del hospital
Facultativos del hospital

3- Despedida  de la Rvda. Mare Superiora Asunción en el mes de  setiembre del año 1969 segun consta en el dorso de una de las  fotografias ofrecidas por el reverendo y médico Ferran Lloveras .

En la imagen del grupo de 35  hermanas que estan indicadas cada una de ellas con un número, al dorso de esta misma fotografia hay escritos los nombres de: 3-Piscila, 4-Juvés, 5-Asunción, 6- Ángela, 7- Maria, 9- Ana, 10- Mónica y 11- la letra es poco entendible

Parte del personal del centro
Parte del personal del centro
Comunidad
Comunidad
La hermana Asunción dirigiéndose al coche
La hermana Asunción dirigiéndose al coche
Despedida
Despedida
4- Quirófano
4- Quirófano

  4- Imagenes del equipo quirurgico de la Ciudad Sanatorial de Terrassa  durante la década de los años sesenta que me fueron entregadas  por Ferran Lloveras Bel, sacerdote del centro  y posteriormente tambiem  médico del hospital.  Decir que para mi sorpresa el doctor Lloveras vino un dia al despacho y me  dijo: Toma estas fotos me gustaria que la guardaras tu. Así lo hice y algunas  de ellas  utilizadas para ilustrar  el libro antes mencionado. El doctor Lloveras múrió cuando  tenia sesenta años (Barcelona 1925-Terrassa 1985)  momento en el que coincida  con el proceso de cierre del hospital que que a la vez era su hogar.

En las imagenes que presentamos s’ observa  una intervención de tórax en que  el cirujano principal és el doctor Antoni Caralps i Massó (Barcelona 1904 – Alella 1991) trabajando en equipo con la doctora …., el anestesista doctor Bruguera, la instrumentista …, un posible aprendiz de cirugia y dos hermanas carmelitas auxiliares de quirófano.  El doctor A. Caralps  en el año 1953, un año después de ser inaugurado el sanatorio,  obtuvo mediante  oposiciones una plaça de cirugia del tórax  del Patronato Nacional Antituberculoso  y  fué  destinado a la Ciudad Sanatorial de Terrassa. En este centro se realizava cirugia experimental con animales del  que el doctor  Caralps disponia  de experiencia .

1- Quirofano Sanatorio Terrassa
1- Quirofano Sanatorio Terrassa
3- Quirófano
3- Quirófano
2- Quirófano
2- Quirófano

Historia de la Escuela de Enfermeria del Hospital del Tórax de Terrassa

Este libro fué incorporado en esta pàgina el dia 23 de abril del año 2o16 y poco después fué retirado para hacer alguna modificación.

El Colegio Oficial de Enfermeria de Canarias nos pidió permiso para incluirlo en su página web y le fué concedido, pero libremente y sin pedir permiso a la autora  este libro no esta permitido copiarlo y en especial en paginas que contengan publicidad.

Escuela Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa
Escuela Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa

Para su lectura clicar a: toraxhospital Escola infermeria

Incluimos en este espació un gráfico estadístico de los alumnos que finalizaron los estudios en la Escuela del ‘Hospital del Tòrax de Terrassa’ aunque este incluido en el libro  lo  adjuntamos externamente  porque  sintetiza la actividad formativa enfermera.   grafic-alumnes-ats_color

Con el fin de ampliar la historia del hospital presentamos dos crónicas que había obviado debido que no consta registrado el medio donde fue publicado. Tratan de la inauguración de la Ciudad Sanatorial erigida por el Patronato Nacional Antituberculoso en la ciudad de Terrassa en un terreno que habia adquirido  el ayuntamiento  antes propiedad de Can Carbonell , el dia 22 de abril de 1944 cuya extensión era de 106.497 m2 ( Ana M. Luque i López)

El acto de inauguración fue celebrado el día 8 de junio del año 1952 en el que asistió el General Jefe del Gobierno español Francisco Franco y otras autoridades políticas y eclesiásticas. El Sanatorio como popularmente era conocido, transcurridos unos años en que coincidió que la enfermedad podía ser tratada ambulatoriamente, el sanatorio  se transformó pasando a  llamarse Hospital del Tòrax de Terrassa.

 Incluimos  más información y  algunas imagenes  ver  en : Datos complementarios   

Crónica inauguración Sanatorio
Crónica inauguración Sanatorio
Inauguración del Sanatorio 8-6-1952
Inauguración del Sanatorio 8-6-1952

Una pinzellada històrica de l’hospital Vall d’Hebron

A internet podem trobar algunes dades històriques de l’hospital Vall d’Hebron dels darrers trenta anys descrites cronològicament d’acord amb les fites que s’han anat aconseguint. Però més enllà de tres o quatre dècades es fa més difícil trobar informació. L’hospital general va ser inaugurat el 5 d’octubre de l’any 1955 per Francisco Franco i el centre va rebre el seu nom fins a l’any 1981  quan  Catalunya va rebre les transferencies en materia de sanitat i va passar a dir-se Hospital Vall d’Hebron.

Dibuix del monestir de Sant Jeroni
Dibuix del monestir de Sant Jeroni

De vegades ens havíem preguntat el perquè d’aquest nom i no és fins ara que hem pogut saber d’on podia venir. Es diu que a la zona on està situat l’hospital, entre els actuals districtes de Gràcia i Horta-Guinardó, prop de Collserola, turó que antigament era conegut per coll de Cerola, i per aquesta zona hi vivien disseminats diversos ermitans, motiu pel qual es diu havia estat comparat amb Palestina.

La història explica que va ser la reina Violant de Bar, muller de Joan I d’Aragó va promoure la creació d’un monestir en aquesta zona l’any 1386. El bisbe havia atorgat a fra Ponç Astor la possibilitat de disposar d’un oratori propi per poder-hi celebrar misses juntament amb altres ermitans al cementiri de “coll de Cerola”. L’any 1393 van arribar al monestir, per residir-hi, vuit monjos procedents de València, de Sant Jeroni de Cotalba, comarca de la Safor. Aquest monestir havia de ser important, qui sap si per la geografia, pel clima o per les qualitats estructurals de l’edifici, ja que hi van estar allotjats els Reis Catòlics i algunes famílies adinerades que solien passar-hi el Nadal i Setmana Santa.

L’any 1808 durant la guerra del Francès el convent va ser saquejat i incendiat, incloent-hi la biblioteca, i durant l’epidèmia de febre groga de l’any 1835 hi van acollir malalts. Novament l’edifici va ser incendiat l’any 1835, però l’estocada final del monestir va ser l’any 1877 quan es va fer el traçat de la carretera Gràcia-Manresa-la Rabassada i un tram va passar entremig del que quedava del monestir.

L’atzar sempre dona sorpreses, perquè no recordava que tenia guardats uns apunts sobre el que m’havia explicat la germana de l’orde de les carmelites Pilar Pérez Ballobar mentre era estudiant d’infermeria  a l’escola de la Vall d’Hebron any 1972,  que ara podem reproduir.

L’obertura de l’hospital general

La germana Pilar Pérez va explicar que l’Instituto Nacional de Previsión l’any 1947 va comprar a Martí Codolar els terrenys on es pensava construir els blocs assistencials. El primer a ser edificat va ser l’hospital general de medicina interna, entre els anys 1947 i 1954, seguint de l’edifici de traumatologia i rehabilitació, i finalment es va aixecar l’estructura circular destinada a la maternitat i pediatria.

Per a l’obertura o posada en funcionament de l’hospital general es va comptar amb professionals de medicina i infermeria que treballaven en altres centres sanitaris de Barcelona. Pilar ens va dir que les tasques d’infermeria inicialment les van desenvolupar les germanes carmelites, missioneres teresianes i  infermeres seglars  totes vingudes  dels següents centres assistencials:

- Obra Maternal Infantil (OMI), que donaven assistència a parteres i nadons. Aquesta entitat es diu que havia estat la primera institució tancada de la Seguretat Social.

- La Clínica Quirúrgica, on, com diu el seu nom, feien cirurgia general, centre que estava situat al passeig de la Bonanova, 59.

- Clínica d’Especialitats, on entre d’altres s’hi feien operacions especialitzades com les d’oftalmologia i otorinolaringologia. La clínica estava situada a la Travessera de Dalt.

P. Pérez deia també que quan van anar a la Residència General, la comunitat estava formada per un grup de seixanta germanes carmelites i es van allotjar a la onzena planta de l’hospital general. Dels centres on estaven anteriorment quan van marxar va comentar que s’ho havien endut tot, fins i tot el sac de la sal.

Una altra planta de la residencia la van destinar a allotjament per a les supervisores d’infermeria i algunes instructores de l’escola d’infermeria. Les supervisores per poder exercir aquest càrrec de responsabilitat abans havien hagut de fer un curs de formació a Bilbao.

La residencia també disposava d’una hostatgeria per poder ser allotjats els pares que tinguessin algun fill petit ingressat a pediatria o en un altre servei.

Penso que ha estat adient recuperar la informació que ens va lliurar la germana Pilar Pérez perquè serveix per engruixir la història de l’hospital Vall d’Hebron.

L’anècdota

De joveneta tenia el costum que quan veia algú que tenia algun barb a la cara o a l’esquena, li demanava permís per treure-l’hi. A un senyor que estava ingressat a l’hospital general li’n vaig extreure un de molt gran que tenia a la cara. És curiós, perquè explicava que una infermera li havia tret una espinilla. Potser li estranyava que donéssim unes atencions tant completes.

Quan vaig fer pràctiques de segon curs a la sala d’operacions de traumatologia, la supervisora del servei era la germana Pilar Pérez. La germana era una persona de caràcter recte i demanava molta responsabilitat a les infermeres, ja que el quiròfan ho requereix. Per aquest motiu tothom li tenia molt de respecte. Passava que la germana tenia el nas no pas petit, fet que és el de menys, però sí que tenia importància que el tingués ple de barbs molt visibles que no l’afavorien gens. Era una temptació treure’ls-hi, però no gosava demanar-li-ho.

Finalment un dia em vaig decidir i no va dir pas que no. Vam quedar que faríem aquesta tasca d’estètica el dissabte al matí, gairebé a l’hora de plegar de pràctiques. Li vaig indicar que havia de fer un bany de bafs amb aigua calenta i li vaig tapar el cap amb una  talla sense esterilitzar. Quan estava en aquesta postura mig ajupida, va entrar una infermera i amb signes ens vàrem entendre: no es podia creure que la germana responsable de quiròfan estigués fent un preliminar per a una neteja de cutis. Va sortir de pressa i sense fer soroll tot rient, i al cap de poc va tornar amb una seva companya per demostrar-li que era veritat el que havia vist. Feta la meva feina, el nas semblava un altre i li vaig aconsellar que es comprés tònic i crema hidratant i que se’n posés regularment.

Per circumstàncies d’aquelles que en diem casualitats, transcorreguts diversos anys d’aquest fet vam coincidir amb la germana Pilar en unes jornades professionals. Recordo que amb simpatia  em va dir: “Mira, no me han vuelto a salir las espinillas y gracias a ti.” Era veritat que no se li’n veia cap. En aquell moment vaig sentir benestar psicològic especialment per la importància que la germana va donar a aquell fet.

Nota

He recordat que una vegada havia parlat amb la mare superiora de la comunitat i ara tinc el dubte de si va ser ella qui em donà la esmentada informació, si fos així no sabria dir el nom de   la germana de quiròfan  i llavors el de  la mare superiora seria Pilar Pérez Ballobar.

Montserrat Abelló Soler, escriptora poeta i traductora.

L’any 2001 vàrem  publicar una crònica al Butlletí de Pals que parlava de tres escriptors, Ventura Ametller i Joaquim Alcoberro ambdós nats a Pals i de Montserrat Abelló casada amb un palenc i molt vinculada a la vila.[1] Darrerament he localitzat les fotografies fetes durant l’ acte de reconeixem de la obra literària de Montserrat Abelló i degut al seu caràcter històric com gairebé ja és, hem considerat ajuntar el text i les imatges en aquest mitjà.

Montserrat Abelló i Soler, 2009
Montserrat Abelló i Soler, 2009

La senyora Montserrat va néixer el primer dia de febrer de l’any 1918 a Tarragona i va ser la segona de cinc germans. Els seus pares, Isabel Soler Gonsé i Mateu Abelló Roset,  eren uns grans viatgers gràcies a la professió del pare, enginyer naval.[2] De petita, la senyora Montserrat va viure a Cadis, Cartagena i Londres fins que va retornar a Catalunya, on va finalitzar els estudis bàsics de batxillerat per així poder matricular-se a la facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia a la Universitat de Barcelona.

Als divuit anys, coincidint amb el començament de la Guerra Civil Espanyola, es va presentar a oposicions per obtenir una plaça de professora de llengua anglesa a l’Institut Salmerón de Barcelona. L’any 1939, va haver de deixar la docència i, juntament amb el seu pare, es van exiliar, en primer lloc, a França, després, a Londres i, finalment, a Xile, ciutat que marcaria el rumb de la seva vida.

Mentre el pare treballava per reflotar un dic al port de Valparaíso (Xile), Montserrat va conèixer qui seria el seu futur promès, en Joan Bofill Tauler.[3]  L’any 1943, amb vint-i-cinc anys, es casaven. Van tenir tres fills, dos nois i una noia. Mentrestant, compaginava les tasques familiars amb l’obtenció del Proficiency per la Universitat de Cambridge, que li va permetre, més tard, poder-se dedicar a la docència a l’escola suïssa Braemar School com a professora d’anglès.

Quan va acabar l’exili, amb els fills gairebé adolescents, van tornar a Catalunya. Eren els anys seixanta, i aquí les llibertats personals i de llengua encara no havien fet el tomb. Existia, però, a Barcelona i a Terrassa una institució anomenada CIC (Centre Independent Catòlic) que impartia docència en català i fomentava la cultura en general. La Montserrat en va ser una professora activa durant vint anys impartint classes d’anglès, acreditada per la seva llicenciatura de filologia anglesa.

 Al llarg dels anys, com que el seu marit era palenc, ha compaginat estades entre Barcelona i Pals, vila on ella s’hi troba molt a gust. Els seus tres néts i una néta, dos dels quals són empordanesos, són la seva il·lusió i, fins i tot, els dedica poemes. Als seus vuitanta-tres anys, i amb molt bona salut i agilitat, viu envoltada dels qui estima preparant projectes de futur.[4]

La seva obra com escriptora, poeta i traductora

Els estudis de filologia anglesa i el domini perfecte del català li han permès fer una valuosa aportació per donar a conèixer la poesia catalana a altres països. La seva obra ha estat traduïda a l’anglès i a l’alemany. Gràcies a les traduccions que ha fet d’obres poètiques de diverses dones de parla anglesa, hem pogut constatar la versemblança històrica, sensibilitat i pensament de les dones dins d’un context  molt ampli.

Llibres editats per M. Abelló
Llibres editats per M. Abelló

Pel que fa a les seves publicacions, la Montserrat Abelló va editar la seva primera obra tres anys després d’arribar a Barcelona, l’any 1963, titulada Vida diària. Després hi va haver un temps d’espera, de silenci literari, fins que, arran dels esdeveniments del moviment feminista, l’any 1981, edicions La Sal va reeditar el llibre incloent-hi un poemari titulat Paraules no dites.[5] Novament trobem un espai reflexiu, de consolidació poètica, fins que l’any 1986, amb la publicació de El blat del temps va fer una empenta i va publicar també Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo (1995)… i la seva darrera obra fins aquest moment titulada Dins l’esfera del temps (1998) que va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de poesia.[6] Ben aviat sortirà publicada per l’editorial Proa la seva obra completa.

Fa dos anys, el 1999, conjuntament amb Neus Aguado, Lluïsa Julià i Mercè Marçal va publicar una antologia poètica titulada Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle xx, en la qual trobem un recull de les millors poesies fetes per dones. Dins l’àmbit de les traduccions, la Montserrat ha tingut un paper molt destacat tant pel que fa a la traducció al català de poemes escrits en altres llengües, en especial l’anglesa, com per la reconversió de poesia catalana a l’anglès.[7]

 Una de les obres que més ha treballat i que ha estat reconeguda com a gran aportació a les lletres catalanes ha estat Cares a la finestra (1993), que consta d’un recull de 108 poemes escrits per vint poetes de parla anglesa del segle xx. Gràcies a aquesta traducció, els lectors podem aproximar-nos al pensament poètic femení de diverses dones europees i americanes. La traducció dels esmentats 108 poemes només pot ser realitzada per una professional experta en filologia anglesa, coneixedora del llenguatge poètic i amb una actitud solidària envers el fet femení. Per totes aquestes aportacions, l’any 1998 se li va concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.[8]

Activitats socials i pertinença a col·lectius

M. Abelló donant una conferència , cedida per ella
M. Abelló donant una conferència , cedida per ella

Repassant la seva biografia observem que l’autora ha participat en diverses activitats socials, per citar-ne algunes, durant la seva estança a Anglaterra, després de la guerra, va treballar amb grups estudiantils d’ajuda a refugiats de tot Europa. També va participar a la IV Fira Internacional del Llibre Feminista, celebrada a Barcelona l’any 1990, com a organitzadora de lectures poètiques d’importants poetesses catalanes i d’altres països, llegits per les pròpies autores. És membre activa del Cercle Català del PEN Club,[9] des de la seva fundació, l’any 1992, juntament amb la poeta Maria Mercè Marçal, malauradament desapareguda. Des d’aleshores, amb la incorporació de nous membres, han organitzat xerrades i conferències sobre literatura de dones i darrerament, els anys 1998 i 1999, actes com conferències dramatitzades Cartografies del desig, celebrades a la casa Elizalde de Barcelona. L’any 2001 ha fet de moderadora de les conferències organitzades pel Comitè d’Escriptores dins l’espai de lletres titulat «Diàleg a Barcelona –notícies sense sexe» celebrades al pati Llimona de l’Ajuntament de Barcelona.

Aquesta tardor, els dies 9, 10 i 11 d’octubre, l’esmentat grup poètic ha dut a terme un nou cicle de set conferències internacionals a Barcelona,[10] musicades també per dones. Hi van assistir autores de països com Itàlia, Eslovènia, Irlanda, entre altres. La Montserrat Abelló, juntament amb una escriptora israeliana, prepararen la darrera conferència sobre M. Àngels Anglada. Una garantia de la importància d’aquests actes és que han estat subvencionats per la Comunitat Europea com a projecte d’interès cultural.

Montserrat Abelló, opina

Creu que el feminisme, entès com a lluita social empresa per les dones per tal d’aconseguir la igualtat de drets que tota persona ha de tenir, ha avançat prou en el països industrialitzats?

Montserrat Abelló: No, encara hi ha moltes coses a fer, a la conferència de Diàleg a Barcelona se’n va parlar, sobretot de les notícies i la publicitat com a fet sexista. Tampoc no es fomenta gaire el treball artístic de les dones, per exemple, en l’àmbit musical i pictòric, per això les darreres jornades poètiques les vam acompanyar amb música escrita per dones com a forma, també, de donar a conèixer aquest art.

Presentem un fragment poètic extret del llibre: Dins l’esfera del temps        

Durant l'acte re reconeixement, 2009
Durant l'acte re reconeixement, 2009

Vora l’illa Roja com Ulisses navegaves a l’espera d’un retorn impossible.

 Ara l’illa no hi és, és un istme que s’endinsa en el mar.

 I del teu somni vençut sols en quedem tu i jo a la deriva.

Montserrat Abelló ha cedir a la biblioteca de Pals les següents obres :

Vida diària. Paraules no dites, Editorial La Sal, Barcelona, 1981. Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle xx, Editorial Ausa, Sabadell, 1993. L’arrel de l’aigua, Edicions de la Guerra, València, 1995. Dins l’esfera del temps, Editorial Proa, Barcelona, 1998. Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle xx, Edicions de La Magrana, Barcelona, 1999.

Signant llibres i envoltada d'assistents al acte
Signant llibres i envoltada d'assistents al acte

Acte de reconeixement

El dia 21 d’agost de l’any 2009 l’Ajuntament va voler organitzar un acte de reconeixement  a Montserrat Abelló per la seva obra feta. A la taula de presentació a més de la Montserrat hi havia el batlle Joan Silvestre, la regidora de cultura Marisol Perea i  Agusti Alcoberro, també escriptor nascut a Pals, qui va pronunciar unes paraules envers la obra de la autora. A més de fer-li entrega d’uns obsequis l’acte va estar acompanyat d’un  recital d’alguns dels seus poemes per una jove experta en la transmissió  de paraules  plenes d’emoció.

Podem veure algunes fotografies d’aquella diada a:  acte-public-21-8-2009

Hi ha d’altres publicacions a Internet ue ens parlen de la Montserrat i de la seva obra com: Montserrat Abelló in memoriam, del setembre de 2016.

 Notes


[1] Rosa M. Masana. Escriptors de Pals. Butlletí municipal de Pals, 2001.

2] Diccionari dels catalans a Amèrica, Generalitat de Catalunya (Comissió Amèrica Catalunya, 1992), Barcelona, 1996, vol. 1, pàg. 30

3] Ídem nota 1, pàg. 232-233.

[4] Es pot trobar més informació a les adreces d’Internet:

www.pertal.com/aelc/autors/abeücm/index.html i www.nodo50.org/mujeresred/cescriptores-pen-catala.htmt.

També a la pàgina, 31 de l’esmentat Diccionari dels catalans a Amèrica,

[5] L’any 1980, Txiki Berraondo va musicar un poema del llibre Vida diària.

[6]   Els premis Crítica Serra d’Or van ser instituïts per la revista Serra d’Or, l’any 1967. Des d’aquest any s’han atorgat anualment sense interrupció. Els premis es divideixen en quatre apartats: literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil. Cada modalitat té el seu jurat, format per cinc membres, el qual escull, segons el seu criteri, l’obra que considera més sobresortint entre les publicades l’any anterior. Aquest guardó no té dotació econòmica. Els guanyadors reben una serreta d’or de solapa en el transcurs d’un sopar.

[7] Per conèixer les obres traduïdes podeu consultar: www.partal.com/aelc/autors m/traduccions.html.

[8] La Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya va ser creada pel Decret 457/1981, del 18 de desembre, amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural.

[9] Les inicials PEN Club corresponen a Poets Essayists i Novelis, casualment en anglès pen és ‘ploma’. L’associació va ser fundada l’any 1921 per l’anglesa Catherine Dawson Scott, en aquesta associació hi ha membres de tot el món amb inquietuds literàries, moguts per una entesa entre els pobles i, especialment, pels drets lingüístics minoritaris.

[10] Conferències al local E de la Generalitat de Catalunya, a Travessera de Gràcia.