Maria Llobet Furró va ser cap d’infermeria  de Mutua de Seguros de Tarrasa[1] des del 1961 fins al 1967. Si bé fa dinou anys que ens va deixar, el 1996, mitjançant l’explicació d’alguns fets he volgut recordar la seva persona. És inevitable que per conèixer coses d’ella expliqui també algunes parcel·les biogràfiques meves acompanyades d’anècdotes de la Mutua de Terrassa d’aquells anys.

Des dels 14 anys fins als 19 vaig treballar a l’empresa Mediaseda de Terrassa en qualitat de cosidora de costures de mitges, feina que requeria un grau d’especialització i es feia a preu fet en una jornada de nou hores diàries.

Encara que sempre havia sentit que volia ser infermera, però tenia bon sou, era un puntal econòmic important per a la meva família i no pensava deixar la feina per fer una altra cosa.

Per correspondència, l’any 1965 vaig fer uns estudis d’auxiliar sanitari que impartia el Centro de Enseñanza Alarde i també em vaig inscriure en qualitat d’oient, perquè no tenia el batxillerat, a les classes que es feien a l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa com a preparació dels exàmens lliures d’ATS que es feien a la Facultat de Medicina de Barcelona. Les classes s’impartien de dues a tres del migdia, moment que feia un recés de la feina per dinar.

Quan havia complert els 19 anys em vaig decidir anar a veure la cap d’infermeria de Mútua de Terrassa, Maria Llobet, per demanar-li si em podia contractar per fer d’infermera.  A dins els seu despatx  ella em pregunta: “Així que vostè és infermera?” “No”, li vaig respondre. “És auxiliar de clínica?” “No”. “Té el batxillerat?” “No, encara no l’he fet”. Arribats a aquest punt em pregunta: “Bé, parlem-ne. Sap llegir i escriure?” “Sí, això sí”, li respongué. Diu “a veure” i, donant-me un paper i un llapis em diu: “Escrigui’m aquí el seu nom i la seva adreça”.

Per aconseguir fer una lletra intel·ligible, de manera parsimoniosa començo a escriure “Rosa Maria Masana, carrer…” Mira el que havia escrit i mirant-me també a mi, em diu: “Bé, de moment no necessitem ningú. En tot cas ja l’avisaríem”.

En sortir del despatx vaig pensar que havia fet el ridícul més espantós de la meva vida i a més davant d’una professional de la  infermeria.

Passats uns dies, la senyoreta Llobet va trucar per telèfon a casa perquè hi anés, que volia parlar amb mi. M’hi presento i em proposà que podia fer-me un contracte d’auxiliar d’ATS per sis mesos i que també hauria de fer un examen psicotècnic. Si aquestes dues proves sortissin bé, em podrien contractar, però si no, no. Vaig estar-hi d’acord, tot i que ho havia de consultar a casa.

Vaig agrair als meus pares que no posessin cap impediment perquè anés a treballar a la Mútua amb aquelles condicions —en lloc de cobrar 1.300 pessetes a la setmana com cobrava, en cobraria 2.200 al mes.

Com m’havien dit per poder treballar a la Mútua havia de fer un examen psicotèncic a un centre de psicologia que estava situat al  carrer Ganduixer de Barcelona, em van fer un anàlisis de personalitat, intel·ligència, valors, gustos, trets personals, habilitats i emocions, penso que no es van deixar res. Això em va semblar després d’estar-me quatre hores fent exercicis i responent preguntes, un dels exercicis consistia a repartir equitativament l’aigua d’una gerra a cinc gots i en una sola passada que havien de quesar el més anivellats possible.  Vaig fer-ho rodó i tant els examinadors com jo vàrem quedar sorpresos.

El dia 13 d’abril de l’any 1964 vaig iniciar la meva feina a la Mútua, a consultes externes i s’ens demanava anar  correctament uniformades amb bata blanca i còfia. Antònia Bruguer, una infermera veterana que començava vacances em va explicar quatre coses, em va deixar a la consulta del doctor Adroher i em va dir que sobretot havia de registrar el nom i el número de la Seguretat Social dels malalts que venien a visitar-se. La cartilla anava amunt i avall perquè tant el metge com jo necessitàvem aquelles dades d’afiliació, fins que es va cansar d’aquest joc i em diu: “Ja pots marxar d’aquí, no et vull veure més”. Ens podem imaginar la situació que es va crear, el meu primer dia de feina i jo al despatx de la cap d’infermeria dient-li que el metge m’havia fet fora.

Superades les bromes que inviten a fer a persones que no dominen el terreny esdevingué una auxiliar de clínica ràpida. Ho era perquè m’ho havia dit un tècnic cronometrador de l’empresa Mediaseda. Al cap de poc temps de treballar em van destinar a les dues consultes en què els metges que hi visitaven tenien el major nombre de cartilles de la Seguretat Social, o sigui, més pacients per visitar.

Durant la meva feina aprenia molt escoltant les dolències que explicaven els malalts i els consells que els donava el metge i el tipus de prescripcions. També consultava el vademècum[2] perquè m’agradava saber les propietats dels productes farmacèutics.

Vaig veure que la senyoreta Llobet era una persona que valorava la disciplina personal, les formes en el tracte i el fet d’anar ben uniformades. No volia que perdéssim temps parlant sense fer res, havíem d’omplir els espais lliures plegant gases i posant-les dins d’una bombona per esterilitzar-les. Si alguna vegada ens enxampava parlant exclamava: “Ah no, això sí que no! A plegar gases!”. Per Sant Joan de Déu, diada de les infermeres, fèiem representacions teatrals caricaturitzant per exemple el senyor Simon  Fiestas, cap de personal, i la senyoreta  Maria Llobet. La  que feia de doble portava una còfia exagerada de gran i sabates de mig taló que en caminar feien soroll, cosa —en el cas de la cap d’infermeria— era d’agrair perquè així sabíem quan venia. Vàrem immortalitzar la seva expressió “Ah no, això sí que no! A plegar gases!”. Volia que entre nosaltres ens diguéssim senyoreta com: Bruguera, Pla, Josa, Mádico, Edo, Badrinas, Masana….

Era fascinant veure el tarannà de cada metge. Per exemple, el doctor Mas anava impecable amb corbates llampants, fumava tabac ros i feia bona olor. Diferent era el doctor Bosch, que venia de Barcelona, fumava en pipa i deixava rastre de cendra per tot el consultori i l’havia d’endreçar per a la següent visita. Portava ulleres per mirar de lluny, les deixava sobre la taula i quan rentava els depressors li rentava també les ulleres, que semblava que tinguessin els vidres glaçats, però nets eren normals. Estava content que tingués aquest detall perquè vivia amb una tieta gran i no donàvem importància a aquestes coses.

Amb un pediatre, que també era dibuixant, quan teníem un moment fèiem un mateix dibuix tret del natural i comparàvem els resultats. Lògicament el seu era millor. A un metge gallec li agradava parlar de temes amorosos i en deia que quan em casés faria feliç el meu marit. No sé per què ho pensava. També comentava “los catalanes para decir un beso decís un petó, que suena rudo; nosotros decimos un pitiño”, i ho pronunciava fent cantarella.

Per esbrinar les característiques dels esputs d’un malalt, a un metge que també treballava al Sanatori de Terrassa no se li va ocórrer res més que mostrar el seu mocador i preguntar-li: “¿Lo que usted arranca es como esto?”

Però les visites més espectaculars les va fer un metge que prenia més begudes etíliques del compte. Va ser genial veure com va diagnosticar un vertigen induït, però arribat aquest punt, vaig comentar el fet als seus col·legues i van repartir-se les seves visites entre ells. També el van ajudar a superar aquest problema que feia alguns dies que manifestava.

Un altre facultatiu de caràcter escèptic deia “va, Rosa, obrim la paradeta?” i escampava per sobre la taula els talonaris de receptes i els impresos de derivació als especialistes. De fet algun malalt deixava anar la cartilla com si tirés una carta i deia “vinc perquè em faci una radiografia”, o “vinc perquè m’enviï a l’especialista”, o “vengo a que me dé vitaminas”. Era un cercle viciós perquè el metge també deia “¿quiere que le ponga algo más?”. Un metge jove entrava a la consulta i sense gairebé dir res i donant algunes voltes  anava dient “ortodòxies, tot són ortodòxies” com si fos una lletania.

Un altre metge va fer-me descobrir que les dones no sabem on tenim la mà dreta. Jo aquesta particularitat femenina la coneixia des que vaig aprendre a conduir. També deia que no sabíem enroscar, i era veritat: els taps dels tubs de les pomades de dins la vitrina, la majoria estaven guerxos. Una altra cosa que deia era que no ens raspalléssim les dents amb pasta dentífrica, només amb aigua i un raspall. Per acabar he de dir que un traumatòleg em deia que a nivell del colze rotava molt els braços i que els homes això no ho podien fer.

El doctor Adroher, el metge del primer dia, va sol·licitar a la senyoreta Llobet si podia anar al seu consultori a ajudar-lo a fer receptes. Li vaig dir que no hi volia anar i la senyoreta Llobet m’ho va respectar, fet que vaig agrair.

Les demandes del servei de radiologia van anar en augment i van proposar-me anar a treballar en aquest departament, vàren entrar plegades el mateix  dia la Pilar Tondo i jo,  né la senyoreta Tondo com volia  la senyoreta Llobet que ens anomenessim.  Ens van presentar la senyoreta Casanovas, responsable del servei i Lluís Bertran, ATS i tècnic en radiologia. La senyoreta Casanovas em deia “ai, la petitoia!” perquè era la més jove de les auxiliars de Mútua. Al servei de raigs X vaig aprendre molt al costat del L. Bertran, que m’explicava les característiques dels aparells de radiologia Siemens i els valors dels mil·liamperatges (mAs), quilovoltatges (kVp), temps d’exposició, distància entre el focus i la placa, les diferents postures corporals, el procediment de revelat manual, l’administració parenteral del contrast radiològic, tècnica que sempre fèiem sota la supervisió del metge. Però el que més m’agradava de tot era detectar les lesions i patologies que mostraven les imatges. Teníem també la sort de disposar dels dos volums del llibre de Miss K.C. Clark,[3] que sovint consultàvem.

Sovint anava a la sala d’operacions a fer radiografies a pacients que els estaven intervenint de colecistectomies[4] i abans de suturar la ferida quirúrgica s’havia de fer una colangiografia de comprovació per assegurar-se que el colèdoc, conducte hepàtic, estigués lliure de cap possible càlcul. En aquell moment a Mútua encara hi havia la congregació de religioses que donaven assistència als malalts i la responsable de la sala d’operacions era la germana Demetria.[5]

Feta la impressió de la imatge, el revelat en una sala fosca que teníem prop de la sala d’operacions havia de ser immediat perquè els cirurgians havien d’esperar-se a conèixer els resultats radiològics. Activava la meva velocitat i en menys de cinc minuts tenien la colangiografia davant del negatoscopi. Els doctors Claveria, Cistaré, l’anestesista, i l’infermer Daniel Fernàndez i la infermera instrumentista Maria Lluïsa Garcia-Gascon,valoraven la rapidesa.

També anava a la sala d’operacions per fer funcionar l’amplificador d’imatge durant les intervencions de fractures de diàfisis de fèmur, que en aquells temps es tractaven emprant la tècnica d’introduir, el que anomenavem un clau a l’espai medul·lar de l’os fracturat. Més que un clau era una cilindre.

El servei de radiologia va anar creixent i fèiem un equip magnífic. El nostre cap era el doctor Salvador Barluenga, una persona encantadora; també havien passat pel servei les infermeres Carme Arxé, Marisa Calsina, que en va ser responsable també durant un temps, Pepita Casamada, Àngels Puig, Pilar Tondo, Encarnita Ventallol, Maria Jesús Ortega, Montse Batalla i algú més de qui no recordo el nom. Els metges que venien a fer exploracions radiològiques eren Puig, Gallardo, Garcia i Pagès.

A causa de l’expansió demogràfica de Terrassa, de més incidència a partir de la dècada dels anys cinquanta, la Mútua, com a centre sanitari d’atenció als accidents de treball, va veure incrementada l’activitat i el servei de radiologia era bàsic per als diagnòstics. El problema era que les radiografies es guardaven en un magatzem però sense arxivar i quan un metge volia comparar una radiografia amb l’anterior no hi havia manera de trobar-la.

La senyoreta Llobet em va preguntar: “Senyoreta Masana, sap arxivar?” Li vaig dir “bé, sé l’alfabet”. “Li interessaria fer algunes hores extres?” Li vaig respondre que sí, tot i que als vespres de set a deu feia el batxillerat a les Carmelites de Terrassa i disposava de poc temps.

Ella i jo ens vam posar mans a la feina fent una fitxa per a cada pacient, obrint-li una història numerada i arxivant-la corresponentment. Era una feina laboriosa però també satisfactòria perquè sabíem que estàvem fent una bona tasca.

Tot que disposava d’una vespa, mentre treballava creant un arxiu  no tenia temps d’anar a casa a dinar i la senyoreta Llobet em va dir que em podia quedar al menjador privat de la Mútua. Era un recinte petit situat al darrer pis del primitiu edifici de Mútua , només hi havia quatre o cinc taules i solament en feien ús els directius del centre i alguns caps de servei. La senyoreta Llobet i jo estàvem a la mateixa taula i m’imposava veure aquell ambient de cúpula gestora i acadèmica. Em sentia estranya, potser una mica fora de lloc. El problema més gran el vaig tenir la primera vegada que intentava pelar una taronja sense tocar-la amb les mans, de la manera que ho feia tothom. El cítric no va anar a parar a la falda d’algú de miracle; si m’arriba a passar hauria semblat l’obra My fair lady. Menjàvem divinament perquè era una cuina de convent feta per les germanes carmelites que anava adreçada a les persones dirigents de la Mútua. Un dia em vaig assabentar que  les rodelles de peix que em donàvem i s’havien d’acompanyar amb maionesa era llagosta.

La senyoreta Llobet també em va ensenyar a rentar correctament l’instrumental emprant un raspall i antisèptic i també com s’havien de preparar els sets quirúrgics abans que fossin esterilitzats. També en alguna ocasió m’havia corregit un tret personal que ella considerava poc adient, com per exemple dir “bon profit” en un moment que ella no considerava adequat. He de dir que a casa el meu germà Francesc de petita em va ensenyar a agafar els coberts correctament i a menjar sense obrir gaire la boca i algunes coses més emmarcades dins les bones formes. Sort.

Quan vaig finalitzar els estudis d’infermeria fets en règim d’internat a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona, la senyora Llobet junt amb altres infermeres i un infermer,  vam decidir anar a Madrid a la Direcció General de Sanitat (DGS) per demanar un seguit de millores que consideràvem que s’ havien de dur a terme  dins l’àmbit acadèmic i  laboral de les infermeres.  Actualment no disposem de l’enllaç a la DGS, pero si de la ‘ Historia de los ministerios de Sanidad en España’

Maria Llobet també em va proposar formar part d’una candidatura que ella encapçalava per ocupar el càrrec de presidenta del Col·legi d’Infermeres de Barcelona. La nostra proposta va quedar segona. Ara he vist que havia guardat la circular de la candidatura i que afegiré al final d’aquest article. No hi consta l’any, només diu 30 de novembre. Possiblement fos l’any 1974 o 1975.

 

Els dies del 7 al 9 mes de gener de l’any 1980 vàrem coincidir amb la senyoreta Llobet al Premier Congrés

Francophone sur les Théories de Soins Infirmiers[6] que va organitzar l’Ecole Le Bon Secours i la Universitat de Ginebra en aquesta ciutat. La presidenta del Consell Internacional d’Infermeria, que té la seu a Ginebra, va voler invitar els membres representants del Consejo Nacional de Enfermería d’Espanya, però va donar la casualitat que no hi havia assistit ningú d’aquest organisme. Vàrem solucionar el compromís assistint-hi Maria Llobet, Pilar Argelés (llavors directora d’infermeria de la Mútua de Terrassa), Antònia Guillamí (responsable de les llevadores de Mútua de Terrassa), algú més i jo mateixa.

La senyoreta Llobet  va finalitzar el seu treball a Mútua per anar a exercir de cap d’infermeria a la clínica oftalmològica Barraquer de Barcelona. En una ocasió em va ensenyar la clínica i vaig quedar meravellada en veure un innovador sistema rotatori que empraven per visitar els malalts. Més endavant també va exercir de cap d’infermeria a l’Institut Guttman de Barcelona.

Gràcies a una informació obtinguda a la revista de l’Associació de Dones Periodistes, número 18 del març de l’any 2005 pàgina núm. 2, en una article fet per l’infermera Roser Tey, he pogut saber algunes dades més de Maria Llobet que desconeixia, com que havia nascut a Barcelona l’any 1921 i a més d’haver exercit als centres abans esmentats, també ho va fer a la clínica Augusta.

Havia estudiat direcció i gestió dels serveis d’infermeria a Esade i va realitzar activitats docents en escoles d’infermeria. Cal destacar que va participar en el projecte que impulsava els estudis universitaris d’infermeria i també va ser cofundadora de l’Associació Catalana d’Infermeria, entitat fundada el dia 26 de juny de 1984.

Quan vaig finalitzar la carrera d’infermeria, vaig treballar d’instructora de les alumnes d’ATS que feien pràctiques a Mutua de Terrassa, Per aquest motiu l’any 1976 em van proposar que posés en marxa una escola d’infermeria a l’Hospital del Tòrax de Terrassa i que en fos la cap. Vaig agafar el repte i en part també animada i ajudada per la senyora Pilar Argelés, directora d’infermeria de Mútua que veia aquesta tasca molt engrescadora.

Mentre planificava el pla docent i el quadre de professors, vaig considerar que les classes d’ètica professional les podria impartir Maria Llobet. Ho va acceptar tot i haver de venir expressament  de Barcelona.

Estava segura que els alumnes rebrien de la professora unes bases de conducta ètica, de respecte envers les persones i  del reconeixement de la dignitat humana en qualsevol situació en què es trobessin. Sabia també que Maria Llobet era coneixedora de les diverses idiosincràsies generades per condicions socials que podien influir en la salut i que per  la seva capacitat de lideratge sabria com transmetre als alumnes tots aquests valors del saber esser com a  infermera/r.

És curiós que ara mentre escric observo de quina manera poden evolucionar les coses. Un dia la senyora Llobet es va trobar dins el despatx una noia que volia fer d’infermera, com si ser infermera vingués donat per ciència infusa. Amb tot no la va refusar i passats uns anys, aquella mateixa noia li proposa que impartís classes d’ètica professional a un grup d’estudiants d’infermeria.

Finalment vaig perdre el contacte amb la senyoreta Llobet, en especial perquè vaig anar a viure a Girona. Només em vaig assabentar que havia mort l’any 1996. Sempre, però, Maria Llobet ha estat  en tot moment una persona de referència per  infermeria  i també pels seus valors  étics. L’estic agraida  per donar-me la oportunitat de poder desenvolupar-me com a infermera que era la professió  amb que em sentia atreta.

Maria Llobet  com em esmentat va nàixer a Barcelona l’any 1921, va estudiar a l’escola infermeria de l’ hospital Clínic de Barcelona  i obtingué el títol d’Ajudant Tècnic Sanitari  l’any 1952,  més endavant va  cursar  estudis de gestió dels serveis d’ infermeria  a la escola d’ESADE  de Barcelona  graduant-se l’any 1964.

Desconeixem els seus treballs anteriors , però l’any 1964  exercia d’infermera en  cap dels serveis  d’infermeria de la Mútua d’Assegurances de Terrassa. Durant la seva trajectòria professional va desenvolupar  també les funcions de direcció dels  serveis d’infermeria al  Institut  oftalmològic Barraquer de Barcelona ,  a la Clínica Augusta  i  a l’Institut Guttman de la mateixa ciutat.  Amb el seu  dinamisme  que la caracteritzava, va dur a terme  diverses activitats per la millora de la qualitat assistencial que havien de rebre els malalts. també va treballar  en àrees relacionada en gestió docent   impartint algunes assignatures a escoles de Barcelona i provincia.  Recentment hem localitzat un article de Roser Valls  Molins titulad  ’Maria A Llobet Furró una muger avanzada y enamorada de la Enfermeria’   que inicialment no haviem localitzat  i ens permet coneixer la seva trajectòria professional i també  que va morir l’any 1996 a l’edat de 75 anys.

Comentar que una seva neboda va llegir aquesta crònica i em va escriure agraida i va dir que de  la manera com havia parlat d’ella reflectia molt bé  el seu caracter, la seva forma de fer.  Des d’aquí agrair-li també les seves paraules.

Aquest més d’agost de l’any 2022, la meva amiga Marissa Josa em donar una sorpresa, em  donar a mans 17 cartes que li havia escrit des de feia més de mig segle enrere, gest que mentre visqui recordare. En una d’ aquestes cartes  datada el 14 d’agost de l’any 1966  lliurada a sant Pol de Mar poblacion  on ella estava de vacances, que a la senyoreta Maria Llobet  per seu sant l’haviem comprat dos dics de música i un ram de flors i  que confiavem  que seria del seu agrat.

---

[2] Guia dels medicaments que hi ha disponibles al mercat.

[3] Clark, Kathleen C. Posiciones en radiografía, publicat a Londres l’any 1935. Barcelona: Salvat Editores. Desconec el número d’aquella edició; l’any 1980 va sortir al mercat la novena.

[4] La colecistografia consisteix a administrar contrast radiològic per observar mitjançant una radiografia els conductes hepàtics.

[5] En una ocasió al traumatòleg cap de servei, el doctor Noguer, no li tallava el bisturí, que era d’una sola peça i s’havia d’esmolar. Ja havia advertit a la germana Demetria que no volia que li tornés a passar una cosa així, però li va tornar a succeir i aquell dia amb el bisturí a la mà el metge crida: “Hermana Demetria, la voy a cortar a usted, la voy a cortar.” La germana Demetria es va espantar, va sortir de la sala d’operacions corrent i va anar cap a la planta d’hospitalització. El doctor Noguer amb el bisturí alçat corria darrere seu; era bastant gras i separava les cames. Van fer tots dos una volta completa al recinte d’hospitalització sota les mirades d’infermeres, pacients i familiars fins que van tornar a entrar a la sala d’operacions. No vam saber com va acabar el tema de fer la primera incisió quirúrgica al pacient.