Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Mestres d’obres i xemeneies industrials terrassenques (1899-1958)

D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)
D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)

Mentre estava en el procés d’esbrinar quins havien estat els paletes que van construir la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, amb l’objectiu que pogués formar part del llibre Guinness de rècords mundials, vaig interessar-me també pels altres paletes que des de l’any 1899 estaven construint a Terrassa. Posats a fer, també vaig prendre nota dels arquitectes (1877-1960) i de tres aparelladors, informació obtinguda de la matrícula industrial i de comerç.[i] La recerca d’aquestes dades es va poder realitzar amb relativa facilitat, gràcies al valuós ajut prestat per Maria del Carme Cabo Téllez (epd), que prenia nota dels professionals que anàvem localitzant en el registre.

Com que el tema està relacionat amb la xemeneia Almirall, s’ha considerat incloure dues taules on consten les xemeneies industrials terrassenques. A la primera hi ha les deu xemeneies de les quals sabem l’alçària, però no qui les va edificar ni tampoc l’any. A la segona taula hi ha les 14 xemeneies de les quals sabem l’alçària, any de construcció i, d’algunes, el constructor. Actualment totes aquestes estructures que s’han preservat estan incloses dins el patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Citem només el primer any en què trobem registrats els professionals, mestres d’obres i arquitectes en una franja de temps que va del 1877 al 1958. Durant aquest temps alguns s’incorporen de nou i d’altres es donen de baixa. Cal comentar que els registres mercantils no sempre han mantingut una continuïtat cronològica en la inscripció; per aquest motiu, les dades que presentem s’han de considerar orientatives.

 

Mestres d’obres (1899-1958)

Des del any 1899 fins al 1907 trobem Vicenç Aymerich Gilabertó, Pere Noguera Vacarises, Pelegrí Matalonga Payeras, Carreras Salvatella, Pere Almirall Ballbé, Bartolomeu Borrell Carreras, Domingo Casasayas Orriols, Josep Duran Julià, Josep Salvatella i Fills.

De l’any 1915 al 1927 trobem Josep Salvatella (1915), l’any 1924, tot que no l’hem trobat registrat sabem que treballava a Terrassa el contractista anomenat Renom,  conegut perquè va construir el temple evangèlic del carrer Galvani. Joan Rufat Vilàs el trobem inscrit l’any 1927 i després d’ell hi ha una manca de inscripcions fins a l’any 1940. Hi ha una referència de l’any 1938 que ens mostra com els constructors estaven organitzats, malgrat l’interval de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939. La cita deia:  Ram de la construcció (secció paletes) seu situada al carrer Puignovell núm. 36.

L’any 1940 hi trobem Jaime Mora Díaz, Pere Ferrer Martorell, Francisco Casasayas Dusso, Faustino Salva Dalmau, Tomàs Sabaté Font, Antoni Piqué Puig, Josep Domenech Sánchez, Francisco Duarri Junyent, Jaume Comerma Marinel·lo, Gregorio Sanz Allueva, Josep Carreras Vivó, Esteban Moliné Calmet, Ferran i Pagès, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi, Pere Teixidó Rius, Manuel Peñarroya Bordas, Pablo Gorina Gabarró, Francisco Florensa Caballé, Juan Pons Puig, Francisco Mampel Mampel, Pere Llobet Mateu, Josep Quera Pagès, Jaume Teixidó Massoni, Amadeu Arnau Duaigües, Meliton Montserrat Turón, Francesc Gispert Vilaplana, Francesc Carreras Suana, Enric Domenech Matas, Pere Borrull Griñó, Salvador Casamada Samaranch, Joan Badia Sanllehí, Antonio Veiga Falguera, Paulino Campà Borràs, Jacinto Soler Puig, Jaume Masdeu Barceló, Juan Salvatella, Josep Calabuy Hernández, Josep Vinyals Tarrats, Pablo Sabanés Roca, Vicente Adell Querol, Vicente Segura Balaguer, Josep Llopart Sagalas, Domingo Esteve Boada, Ramón Vila Culell i també Cementos y Construcciones.

L’any 1943: Agustín Enreig Sender, Hijo de Juan Pagés, Juan Rufat Pagés, Joan Rufat Vilàs, Francisco Pi Orús, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi.

L’any 1946: Miguel Villanueva Villanueva.

L’any 1949: Josep Sitges Clotet, Ernesto Noel Cortés, Francisco Compte Mestres, Emilio Agustí Mol·lieres, Francisco Mesalles Camí, José Gascón Bardagí.

L’any 1950: Ramón Grau Estany.

L’any 1951: Joaquim Campa Viñas, Rafael Petit Blanch.

L’any 1952: Joan Mora Raspall, Evaristo Capdevila, Joan Pons Puig i Jaume Quera Claparols.

L’any 1955: Saturnino Casamajor Pueyo, Josep Arnau Duaigües (3) i Pere Forns Playà.

L’any 1958: Jaume Almirall Rubio, Ismael Freixes Montserrat i Alfons Jordà Montaña.

Arquitectes (1877-1957)

Durant aquest període de temps de 80 anys s’ha localitzat trenta arquitectes que presentem tot seguit:

Manuel Joaquín Raspall  (1877), Melcior Viñals Muñoz (1878), Lluís Muncunill Parellada (1884), Jeroni Granell  (1886), Joaquim Vancells (1888), Domènec Boada Piera (1893), Francesc Folguera Grassi (1891), Joan Trais (1894), Antoni Pascual Carretero  (1899), Ignasi Escudé Gibert (1909), Josep M. Coll Bacardí (1910), Alexandre Galí (1910),  Llongueras (1910), Guàrdia Catà  (1911), Josep Ros Ros (1913), Joan Baca Reixach  (1930), Frederic Viñals Paquer (1941), Eduard Baselga (1950), Manuel Baldrich Tibau (1951), Julio Chinchilla (1952), Mariano Moran (1952), Jordi Alsius Masgrau (1955), Josep M. Soteras Maurí (1956), Alexandre Ferrant (1956), Camil Pallàs (1956), Josep M. Prat Marsó (1956), Felip Garcia Escudero  (1956), J.A. Balcells (1960), O. Bohigas (1960), J.M. Martorell (1960).

Aparelladors (1950-1957)

Pel que fa als aparelladors hem vist que entre els anys 1950 i 1955 hi havia Lluís Martí Tapiol i Joan Baca Pericot. L’any 1957 hi trobem Manel Adell Segarra.

Per finalitzar només direm que he presentat aquestes dades perquè les continuava  guardant, en format apunts, dins d’una carpeta. Lògicament, en un temps potser poc llunyà aquest material hauria desaparegut i per aquest motiu he considerat presentar-les ara que disposem de mitjans digitals, perquè són un reconeixement a les persones que hi ha darrere de tota edificació i perquè tot plegat, edificis i persones, configuren la història de la nostra ciutat.

Ampliació de la llista de mestres d´obres i paletes (1837-1872)

Desprès de consultar la Matricula de contribució industrial de Terrassa, dipositada a (AHCVO) 4 que s´inicia l´any 1831 on només hi consta el nom del contribuent i el seu domicili, però més endavant l´any 1837 també la activitat, he procedit a enregistrar a més de les llevadores, tema de la recerca principal, als mestres d´obres o de cases que  anaven sortija a la llista.

D´aquesta manera veiem que entre els anys 1837 al 1872, hi havia els següents professionals:

Mestres de Cases: Desideri Comerma, Jacinto Matalonga , Salvador Bruguera, Joan Comerma, Joan Marcet, Miquel Puig, Domingo Matalonga, Carlos Marsà, Isidro Aliart, Francisco Torrella, Joan Torrella, Joan Noguès, Josep Marcet, Ignasi Perich, Miquel Curet Roure, Mariano Prat, Joan Cañadell, Cosme Puig, Llàtzer Matalonga


[i] Els registres de la matrícula industrial l’any 1990 estaven dipositats a la biblioteca Soler i Palet.
(2) És el numero 10 de les xemeneies. Segons un edicte del 27 de novembre de 1996  publicat al Diari de la Generalitat de Catalunya núm. 2.289 de 4-12-1996, sobre els acords de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona relatius al municipi de Terrassa i segons l’expedient 2165/96 es va acordar la modificació puntual del pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic ambiental, fitxa S6 Xemeneia Vapor Badiella de Terrassa.  El pla especial  va ser promogut per la Caixa d’Estalvis de Terrassa i tramitat per l’Ajuntament. El replanejament urbanístic va promoure que la descatalogació de l’esmentada xemeneia i el seu posterior enderroc. La xemeneia Badiella feia 15 metres d’alt.
(3) Josep Arnau  feia obres a l’Escola de Cultura Pràctica del carrer Sant Pere de Terrassa o al costat mateix, no ho puc assegurar. Quan sortíem de col·legi teníem un sol objectiu, anar a veure en Tarzan, així l’anomenàvem. Era molt guapo i a més en estar enfilat dalt d’aquella bastida tan alta i movent-se amb desimboltura encara el trobàvem més atractiu. Penso que ell també ens esperava i sempre ens deia alguna cosa. Llavors la satisfacció era màxima. De segur que algunes terressenques vam fer l’Èdip amb ell. Més avall, a la porta del cinema Catalunya també vèiem un noi, per a nosaltres un home, que tenia un floc de cabells blancs naturals a la part del front. Ens el miràvem perquè el trobàvem interessant, però ell mai ens deia res. Ens omplia més en Tarzan.
(4) Contribució industrial i de comerç, documents del Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) La normativa que regulava aquests tributs va ser modificada l´any 1852 segons el Reial Decret de 20 d´octubre.

Un heroico albañil de la chimenea Almirall de Terrassa.

Francisco Gálvez (cedida Antónia Gálvez)
Francisco Gálvez (cedida Antónia Gálvez)

Uno de los manobras constructores de la chimenea industrial de la bóbila Almirall de Terrassa inaugurada en el año 1956, fue Francisco Gálvez Quesada, empresa situada en la Avenida “Ángel Sallent” del barrio de la Maurina. Esta estructura fue diseñada y erigida con el objetivo de permitir la suficiente capacidad de tiraje de los dos hornos de cocción de ladrillos que poseía la empresa.

Esta pieza ha sido motivo de inspiración para artistas de la escultura, pintura, poesía y artesanía diversa. Citamos solamente un verso que hizo  la señora Elvira Ros que hace también mención a heroico Currito.

Siga leyendo.

 

La noticia  del accidente publicada en el semanario El Caso

El mes de septiembre después de consultar la hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España, pude encontrar el artículo de Carlos Ortiz  que había publicado en el desaparecido periódico El Caso, número 423 del día 16 de junio de 1960, con el titular: Heroico gesto de un obrero catalán i acompañado de seis fotografías.

La revisión del  documento  nos ha permito ampliar la información de los hechos sucedidos  durante aquel trágico día. Uno de los cuales hasta ahora desconocíamos como  el nombre  de otro  joven de 29 años que también intento ayudar a  Pilar Gómez Vizcaino de 20 años. El joven  se llamaba Lluís Teixidor Magem y era vecino de Sabadell y  tuvo más suerte que   Francisco Gálvez que pudo escapar de la zona de peligro.

Cuando Francisco Gálvez sufrió  accidente, su mujer Antonia Moya Fernández  hacía dos días que había sido madre y el periodo  nos informa que Antonia  fue ayudada por la familia, hasta que le  concedieron una vivienda de la Obra Social de Nuestra Señora de Montserrat y  a pesar de su condición de viuda pudo seguir adelante por ella  misma. Adjuntamos la fotografía de la página del semanario.

El semanario El Caso del dia 16 de junio de 1960.
El semanario El Caso del dia 16 de junio de 1960.

Els constructors de la xemeneia industrial de la bòbila Almirall de Terrassa

Article publicat a la revista Terme, número 14, Terrassa, 1999.

La bòbila Almirall va ser fundada l’any 1910 pel senyor Jaume Almirall i Poch com a empresa productora de totxos per a la construcció. Situada a la Gran Via, avui avinguda Àngel Sallent, era un lloc adient per la proximitat del turó de Can Poal, zona subministradora de terres argilosos.

Llegiu tot l’article.

 

Obsequi de l'ajuntament de Terrassa
Obsequi de l'ajuntament de Terrassa

 

Noves aportacions 

Darrerament m’ha arribat a mans  l’article editat a la revista d’informació municipal  Visquem Terrassa  que publica l’Ajuntament de la ciutat, on al número 112 de març de 2008, pàgina numero 15 a  l’apartat : Veus ciutadanes, parla d’un amic  de Marià Masana i de la xemeneia Almirall. Recordo que  en ocasions en Marià es referia a en  Arissó, el seu nom ens era molt familiar.

Adjunto la fotografia treta del mateix article  i   presento el text  literal.

Manel Arissó (imatge Visquem Terrassa)
Manel Arissó (imatge Visquem Terrassa)

 

La xemeneia de la bòbila Almirall

La imatge d’aquest mes correspon a un dels monuments emblemàtics de la ciutat. La bòbila Almirall es va construir a principis de segle XX als afores de la ciutat en un terreny molt apropiat per a la extracció d’argila per als totxos. No és estrany la construcció d’una gran bòbila, a causa de la gran demanda de maons per a la construcció de fàbriques i cases, ja que la ciutat estava en plena expansió industrial. La xemeneia es va aixecar el 1956 i té una altura de 63 metres, i el fet de comptar amb una escala helicoïdal amb 217 graons, que permet pujar fins a una plataforma situada a dalt de tot, la van fer entrar en el llibre Guinness dels rècords el 1991 com la xemeneia d’aquestes característiques més alta del món.

El testimoni: Manel Arissó Vera

Vaig néixer l’any 1928 i he viscut tota la vida al carrer Infant Martí, a cent metres de la bòbila que jo sempre havia vist, ja que feia molts anys que funcionava. Pels voltants de la bòbila hi havia alguns horts, era al costat d’un torrent i donava al carrer que en dèiem la Gran Via, per la seva amplitud, més del que és ara l’avin­guda Àngel Sallent. Jo tenia uns telers a casa meva prop del carrer Faraday i tenia molta amistat amb el mestre d’obres que va construir la xemeneia, en Marià Massana. Un dia de l’any 1956 em va trobar al Bar Riquelme, en aquells temps el bar del barri a la cantonada Infant Martí amb Faraday, i em va dir que en aquell moment acabava de finalitzar les obres de la xemeneia i que si volia em convidava a pujar-hi i que seria el primer a fer-ho, a banda d’ell mateix i els pale­tes. Com que no em feien por les altures i he fet muntanya sempre, hi vàrem anar tot seguit, i en un moment vàrem ser a dalt. La xemeneia no va funcionar gaires vegades, potser una o dues, que jo sàpi­ga, perquè el fum de la cocció dels totxos sortia per una altra xemeneia. M’imagino que el senyor Almirall va voler construir més un edifici singular que no pas una simple xemeneia.

Elements imprescindibles del patrimoni industrial català.

El Diari de Terrassa amb data  20 d’0ctubre del 2015, publicava la noticia que el  Vapor Aymerich Amat i Jover actual Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya ( mNactec)  i la xemeneia de la bòbila Almirall eren  dues de les estructures que formaven part dels 150 elements  considerats patrimoni  industrial imprescindible de Catalunya.  Per accedir a la noticia accedir clicant aquí