Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Taller de Tècniques de Relaxació a Pals (2001-2002)

Vaig treballar d’infermera al consultori de Pals, centre adscrit a l’Àrea Bàsica de Salut de Palafrugell actual Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà, lloc on fèiem les guàrdies i les seccions clíniques diàries de 14 a 15 hores. La direcció del centre em va proposar desenvolupar uns tallers de Tècniques de Relaxació per a pacients a qui el metge havia considerat que els aniria bé fer aquest aprenentatge que els ajudés a disminuir el seu estat de tensió muscular i emocional.

Capçalera del document on hi consten les persones implicades en el estudi
Capçalera del document on hi consten les persones implicades en el estudi

No ho recordo, però penso que vam ser tres les infermeres que en diferents centres adscrits a l’ABSP que vam dur a la pràctica la tècnica de relaxació. Prèviament algunes infermeres l’any 2000 havíem assistit a una jornada de treball que es va fer a l’hotel Carlemany de Girona a càrrec dels laboratoris Johnson & Johnson que tractava sobre educació grupal, taller adreçat a formar professionals per al desenvolupament de treballs de grup dins l’àmbit sanitari. Va ser impartit per les doctores Eulalia Masachs Fatjó i Montserrat Plana Fernández, actualment vinculades a la Fundació Galatea, fundada l’any 2009.

Autoritzacio per usar un local
Autoritzacio per usar un local

Els tallers de relaxació a Pals es van fer del 15 de novembre del 2001 al 25 de gener del 2002. L’Ajuntament ens va proporcionar el local i màrfegues de gimnàstica i l’horari era de 15.30 a 16.30 hores. A les pràctiques hi van assistir persones homes i dones per indicació del metge que presentaven símptomes d’ansietat o bé de tensió nerviosa i depressió; alguns d’ells havien sofert un infart de miocardi. Segons els apunts consta que es varen fer tres grups sense que disposi de més dates en concret.

Els objectius del curs eren donar a conèixer els músculs més importants del cos humà i saber distingir quan estaven en tensió, conceptes sobre la fisiologia i ritme de la respiració, aprendre la tècnica de relaxació segons el mètode del professor Edmund Jacobson i aprendre a conèixer i alliberar les tensions musculars per gaudir de més benestar.

La metodologia consistia a explicar els principis teòrics i fonamentals de la contracció i relaxació muscular, fer els exercicis pràctics que consistien a estirar-se sobre una màrfega i després contraure i relaxar un per un els principals músculs del cos. Una segona part consistia a comentar amb el grup l’experiència viscuda dels exercicis fets a casa amb ajut del casset que se’ls havia donat i a la vegada resoldre els dubtes generats.

Imprès pel seguiment personal dels exercicis
Imprès pel seguiment personal dels exercicis

Per poder fer a casa els exercicis diaris i de manera efectiva els van ser donades orientacions com buscar el lloc i el moment més idoni per poder-los fer sense ser molestats, demanar la col·laboració dels familiars, tapar-se amb una manta en el supòsit de tenir fred… Si ho consideraven després d’escoltar la cinta amb els passos podien continuar escoltant la part de la música i passar una estona en contacte amb si mateix.

No ho podem dir amb certesa però penso que les puntuacions referents al grau de relaxació assolida i registrada pels mateixos interessats van ser utilitzades per formar part d’un estudi més extens.

Personalment considero que les seccions van ser positives, en especial també per la dinàmica de comunicació que es va generar degut a algunes afinitats temperamentals, l’inconvenient, però, va ser que no disposàvem de suficient temps per allargar el diàleg a causa de les exigències quotidianes.

El suc del raïm, no era l’ únic causant de la embriaguesa

En el llibre Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914 a la pàgina número 19 parlàvem de les dones que havien regentat taverneres i sovint també adjunta a la taverna hi tenien la venda de queviures i licors. També esmentàvem que la Reial Ordre del 30 de gener de 1888 obligava a que el vi fos analitzat per detectar possibles adulteracions. Un exemplar del llibre està l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP)

Més endavant em obtingut d’altra informació relacionada amb l’adulteració del vi que pot ser deguda a tres tipus de pràctiques:

1- Per criteris especulatius incloure  al vi  productes anòmals. 2- La addicció al vi de substancies necessàries per evitar que es tornés agre o com es diu popularment  que es piques. 3- Els necessaris tractaments plaguicides que s’havien de fer per evitar que es malmenes la verema.

Retall del diari El Distrito, any1895 (AMP)
Retall del diari El Distrito, any1895 (AMP)

 La Sardana del dia 11 de juny de 1892 consultable a l’hemeroteca del (AMP),  un comentarista explicava com s’havien de prendre   les mostres de vi per ser analitzades i era de la següent manera: Davant de tres testimonis s’omplien tres ampolles de vi de la mateixa procedència, es tapaven i es precintaven amb laca, una de les ampolles se la quedava el propietari de l’establiment, l’altre era per l’Ajuntament i la tercera era destinada al laboratori. Hem de considerar que no tot el vi era del  país perquè  el  Distrito del dia 10 de juny de 1894 deia que s’ importava gran quantitat de vi procedent d’Alemanya i de Italià i amb data 30 de setembre del mateix any el Distrito  també s’ aconsellava no adulterar el vi perquè a France i a Dinamarca ho controlaven molt. Veien amb aquests exemples que la dinàmica d’ importació i d’exportació  d’aquest producte havia de ser important.

Desconeixem  de quins mètodes i  tipus de reactius  disposaven els laboratoris municipals  l’any 1892  per  detectat  les substancies no desitjades incorporades a les botes de vi, si que l’any 1908  les per fer les analítiques que permetessin detectar l’existència d’ alcohol impur procedent de la industria, l’àcid salicílic i d’altres substàncies antisèptiques, els colorants derivats del carbó o de vegetals, la  glucosa artificial,  el sucre de fècula o  de mosts i  també la glicerina, com consten que es feien i que per la qual cosa eren els que s’havien d’evitar.

La llista era més amplia perquè MªTeresa Fernández a ‘El uso de bebidas alcoholicas como medicamento en España contemporanea’ cita el Reglament del 2 de desembre del 1892 on hi consta que no eren permesos els auditius següents: sulfat de cals o guix, alcohol d’orujo o aiguardent de brisa, sals de bari i de magnèsia, carbonats alcalins, àcid bòric,  litargiri i ‘azimar’  aquests  darrer potser era un colorant.

Una circular impresa lliurada al Ajuntament de Palafrugell amb el títol: ‘Aviso al publico’. Nuevo invento para hacer vino’. La Reial Junta de Comerç de la província de Barcelona es dirigia als cultivadors de vi per informar-los que procedent  de France  havia arribat un aparell vinificador  de la marca Gervais que obrava fent la fermentació de la verema sense necessitat de posar-hi additius com guix, sal o d’altres ingredients tant perjudicials per la salut. Els introductors i representants d’aquesta marca a Espanya eren Antonino Camps, Dogny i companyia amb  despatx al carrer Canuda, 8 de Barcelona. Proveïen els aparells a preus mòdics . Imprès datat el mes de juny de 1824 a Correspondència (AMP). Més endavant a partir de l’any 1906  trobem publicitat el  producte anomenat Enosotero que conservava i millorava el vi, la representació del producte a nivell de l’estat espanyol era a càrrec dels laboratoris Uriach. Hemeroteca (AMP).

L’any 1920 va aparèixer la plaga de la Cochilis i de la Pirala que esmorteïa les vinyes, motiu pel que el Consell Provincial va subministrar als vinyaters productes específics que consideraven eren millors que el sulfat i el sofre que no  ho eren, recomanaven aplicar: Un litre de solució arseni de sosa, mig litre de calç apagada i 50 litres d’aigua i l’altra formula que consistia amb  45 o 50 litres d’aigua i cinc litres de solució sabonosa de nicotina. Cura que s’havia de repetir dues o tres vegades per temporada i millor que el veïns ho fessin al mateix temps per evitar que la plaga passes a una altra vinya . Baix Empordà 1/8/1920 (AMP)

Congrés antialcohòlic, any 1914 (Arxiu Municipal de Girona)
Congrés antialcohòlic, any 1914 (Arxiu Municipal de Girona)

L’any 1912 a ‘San Sebastian’ es va celebrar un Congres antialcohòlic i segons el diari ABC l’octubre de l’any 1914 se’n  va fer un altre a Barcelona del que en poden presentar una imatge. Al Arxiu Municipal de Girona a correspondència hi ha guardada una còpia dels estatuts d’aquesta  associació d’antialcohòlics. Ricardo Campos,[1] esmenta a USO,(1996) quan parla dels diferents punts de mira  entre si s’havia o no de prohibir el consum d’alcohol, comentava que USO opinava inspirat per la Llei Volstead dels EEUU, coneguda popularment com la Llei Seca.

Segons Rosa D’Alesio la Llei Volsted va durar des de l’any 1919 fins el 1933 i durant aquest període de temps van morir 30.000 persones intoxicades per ingerir alcohol metílic, 100.000 van patir ceguera o paràlisi , 270.000 van ser condemnats per delictes i 67 van ser empresonats.[2]

Observada la idiosincràsia de les begudes alcohòliques  marcada tant per una banda per les necessitats  que la persona tingues en prendre alcohol  i per l’altre el condicionant o factor especulatiu de la venda del producte.

 Per aquest motiu  no ens haurien d’ estranyar davant les conegudes discòrdies familiars, potser més freqüents abans,  que sovint apareixien al voltant d’una taula  i molt especialment en festes senyalades i, qui sap si la qualitat de l’alcohol que les famílies poc acomodades es  prenia  podia contenir algun tipus de psicòtrop conegut o no.

Vistes aquestes situacions, penso que haurien de disculpar als anomenats borratxos d’abans, els  que desprès d’una llarga jornada de treball i sense res al estomac entraven a la taverna a veure als amics i prendre un o dos gots de vi,  amb el risc que  no  fos tot  suc de raïm fermentat, potser una petita part si i per tant al sortir al carrer i no caminar  en línia recta fos la mofa  d’altres conciutadans. Clar que de segur hi havia qui feia estralls amb la beguda, però el que voldria expressar o que tinguessin també en consideració és el factor adulteració del vi i dels licors.

Notes


[1] Ricardo Campos Marin. Alcoholismo , medicina y sociedad en España (1876-1923) Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1997

A Madrid l’any 1898 s’havia celebrat el IX Congrés  Internacional d’ Higiene i Demografia.

[2] Rosa D’Alesio.  A 84 años del fin de la Ley Seca en Estados Unidos, La izquiera diario, 5/7/2017

 

 

 

Ordenances del govern napoleònic als municipis del Ter (1811-1812)

Presentem un breu resum d’algunes dades localitzades als lligalls de la secció de correspondència de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), informes que pertanyen al període anomenat guerra del Francès i consten de normatives que els ajuntaments havien d’aplicar. Només hem revisat els anys 1811 i 1812, però es podria continuar fins al 1814, quan va finalitzar la guerra que va durar sis anys (1808-1814) Presentem quatre notificacions que hem considerat que poden ser d’interès per  saber quelcom  més del regnat de Josep I  Bonaparte.

Productes, sometent i treballs. Contingut d’un document datat el mes de gener de l’any 1811 portava aquest encapçalament: “Amb el nom de Intendència de la Alta Catalunya. Nos comte del Imperi Gran Àguila de la Legió de Honor, caballer de la Ordre de la Corona de ferro, General de Divisió al servei de SMI y R, coronel general de Dragons, y Comandant Superior en la Alta Catalunya”.

El text és extens, per la qual cosa només comentaré que tractava sobre temes com la regulació de la sal, parlava de les salines de Mataró i de les de Vilanova de Sitges, també sobre armes, carros, pedres fogueres, dites pedres també de xispa, de les butlles, del sobrecàrrec del sometent i dels fugats que deia estaven obligats a realitzar treballs a la plaça de Cardona i restar a la fortalesa durant tres mesos “amb només pa i l’etapa de soldat, sense plus ni sobres”.

El document estava signat per Raymundo Maxino o Merino i la comissió corregimental formada per Miquel Pouplana i Caimós el segon cognom és poc entenedor, i Pedro Martin Bastens, o Bastons. Destaca d’aquestes signatures que tenen un traç peculiar, una d’elles forma una espècie de pondera, una espiral que puja cap amunt, i l’altra rúbrica configura una forma de bastó horitzontal que se subjecta a la dreta amb dos traços de forma rodona.

Vigilància de persones. En virtut d’un decret del mes de febrer de l’any 1811 es va redactar un comunicat que havia de servir de cens de població i a la vegada per conèixer l’estatus social dels súbdits i el moviment de persones, tant dels residents com dels transeünts.

El document estava signat pel comissari superior G. Bonnecarrere i deia: “Decret de la policia de Catalunya, ordres de S.E. Monseñor el Comandant en Alta Catalunya, per seguretat dels habitants tranquils, y sumisos al Govern, distingits d’aquells individuos que no tenen ja Patria, família, ni domicili, y dels que la deplorable y vergoñós ofici, es de conspirar nit, y die contra la conservació del ordre públich, y contra lo respecte degut á les persones, y propietats, aixís que á les Lleys que los protegen”.

Per evitar-nos estendre’ns en el tema, només comentaré que comunicaven la necessitat que els ciutadans disposessin de documents personals acreditatius, que havien de ser els passaports, las cartes de seguretat i també el permís de permanència a la població.

Sacerdots i patriotes. Un altre comunicat també imprès a la impremta de Tolosa situada a Vich, amb ch, datada del dia 15 de setembre del 1811, el seu contingut era referent a les normes que havien de seguir els sacerdots i als patriotes, que també deia aquests estaven lliures de lleva.

El grup de patriotes havien de portar un braçal que digués Patriotes voluntaris distingits de Catalunya i anar vestits amb jaqueta i pantaló de fons blau o bru, proveïts de caps de color groc viu i botons daurats, el barret havia de ser de copa amb mitja volta que deia era a l’estil català. També se’ls comunicava que havien de ser desplaçats a territori francès.

Es feia l’advertiment que les comissions populars i els ajuntaments havien de verificar mitjançant els respectius corregimentals que els veïns complissin aquest mandat que se’ls exigia.

Un càstig exemplar. Referent a aquest esdeveniment, podem consultar una breu crònica publicada a internet titulada Tres joves sentenciats a mort durant l’ocupació napoleònica (1812), en què consta que el dia 12 de gener del 1812 van ser executats tres joves que es deien Generós Matheu, de 20 anys, Juan Pelages, de 30 i August Puig, de 15. La causa de la seva condemna va ser perquè, es diu, havien mort un militar de l’exèrcit francès, i no es concreta quin procediment d’execució van emprar, només que va ser al mateix lloc on ells havien mort el soldat, entre Gualta i Fontanilles, prop de Torroella de Montgrí.  Un quart implicat en aquest procés, August Frigola, va ser absolt i posat en llibertat. És possible que si procedim a una segona revisió de documentació, podrem facilitar més informació d’aquest període.

Hem vist a  diversos   documents que  estaven  encapçalats amb l’ anagrama del àguila coronada i amb les potes subjectant el corró de les faces que en sortien en sis fletxes fent colze. Las faces eran usades pels lictors com a una arma avançada a l’epoca,  els ‘lictores’ en castellà  formaven part de  la  guàrdia real.

Àguila imperial amb les faces
Àguila imperial amb les faces
Elements relacionats amb el relat
Elements relacionats amb el relat

Tres joves sentenciats a mort durant l’ocupació napoleònica (1812)

La consulta d’un document imprès redactat en català i francès que es guarda a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (correspondència general, Sentència de condemnació a pena de mort, dada per la Comisió militar. Establerta en Torroella de Mongri, Divisió Lamarque. De part del Emperador y Rey) ens ha permès conèixer un fet colpidor. Es tracta de l’execució de tres joves acusats de l’assassinat de Joan Vignal Cassador, militar que pertanyia al Tercer Regiment d’Infanteria lleugera de l’exèrcit napoleònic. Els joves eren:

Sentència
Sentència

Generós Matheu, de 20 anys, natural de Fonteta que treballava de criat per al senyor Vidal, un propietari de Sant Climent de Peralta.

Juan Pelages, de 30 anys, natural de Gualta i cultivador que residia en aquesta mateixa vila.

August Puig, de 15 anys d’edat natural de Barcelona, però vivia a la Bisbal i la seva activitat era el comerç.

Un quart implicat, August Frigola, de 18 anys i natural de Sant Climent de Peralta, finalment va ser absolt i posat en llibertat.

A la sentència hi consta que els acusats durant el judici no havien aportat arguments a favor seu, la qual cosa va facilitar que per unanimitat el tribunal els declarés culpables i que els fos aplicat l’article 2 del Decret de 25 juny de 1811 del mariscal Duc de Tarente,  el seu verdader nom era Etienne Jacques Joseph MacDonald

La Comissió Militar va ordenar imprimir 500 exemplars de l’esmentada sentència perquè fos distribuïda i fixada possiblement en llocs visibles perquè la població en general veiés la contundència de la pena.

Representació intuïtiva del fet
Representació intuïtiva del fet

Els acusats van ser executats el dia 12 de gener de l’any 1812, en un lloc sense concretar però que era entre Gualta i Fontanelles (Fontanilles), al mateix lloc on, es diu, havien matat a Joan Vignal.

La sentència va ser signada per Milault, subtinent; Fremont, tinent; Leroux, capità; Landrieu, capità; Mannessier, jutge i cap de batalló i president; Joubert, capità relator i Dupes, sergent primer i escriba. Per còpia conforma el cap de l’estat major general, el general de brigada. Signat per Baron de Plauzonne i el capità relator Joubert.

A l’informe judicial fet públic no hi constaven dades dels esdeveniments que van portar a l’enfrontament entre un militar francès i quatre joves civils. És difícil fer especulacions sobre si el soldat es va excedir fent ús de la seva autoritat i si els joves defensaven quelcom de privat, de personal, de productes per a la supervivència diària o bé estaven moguts per una ideologia política.

Els impresos oficials d’aquest període, duien un logotip conformat per una àguila que subjecta amb les potes un estil de corró d’on  en surten  sis fletxes corbades, simulant potser, energia.  Un article d’interès  que mostra moltes imatges de la època és el de  Frederic Berjaud.

Nom de dones als carres: cal equilibrar la balança toponímica

Reportatge  publicat a Totbisbal el dia 10-9-2009  ( Totbisbal va finalitzar la seva activitat l’any 2019)

Hem adjuntat  al reportatge informació complementaria  referent a dues metgesses, una mestra i una llibretera  a les que darrerament se’ls  ha  reconegut el  seu nom a dues places publiques, al Centre d’Assistència Primària  i a la nova Biblioteca del municipi.

Per llegir l’article clicar a:  Noms-de-dones-als-carres

De les quatre dones que ha rebut reconeixement poden obtenir més informació clicant sobre el seu nom   Victòria Vigo,   Lluïsa Duran Cama ,  Francesca Casaponsa Suñol,  Trinitat Sais Plaja