El meu germà Francesc Masana —en Cisco— es va casar amb la Júlia Olea, nascuda a Rubí l’any 1923. Amb el meu germà ens portàvem gairebé vint anys, ja que vaig ser la petita d’una família de sis germans i, a més, vaig arribar molt tardana.
El Cisco i la Júlia no van tenir fills, i entre el fet que el meu germà era també el meu padrí, i que la Júlia em va conèixer quan només tenia un any, sovint semblava que jo també era filla seva. M’emportaven a tot arreu i molta gent pensava que érem una família de tres.
Sempre vam viure junts fins que em vaig independitzar, i vam seguir veient-nos i ajudant-nos com si fóssim pares i filla. Quan van faltar el meu germà i, uns anys després, la Júlia, em vaig fer càrrec de les seves coses i en vaig repartir algunes com a record entre la família.
Guardo un munt de fotografies seves, especialment d’excursions. Sovint penso que hauria de fer-ne una tria i guardar només les que estiguin millor, però també em pregunto: a qui poden interessar?
Avui he obert la capsa de les fotografies del Cisco i la Júlia, i entre elles hi he trobat una postal. Ja l’havia vist abans, però no li havia donat importància. Avui, potser perquè tenia més temps, l’he mirat amb atenció, i això m’ha impulsat a escriure aquest text.
A la postal hi ha impresa una pintura d’un gerro amb flors, signada pel seu autor, tot i que no reconec el nom. Al dors, escrit a mà i amb lletra entenedora, es veu que anava adreçada a Julita Olea, que vivia al carrer Murillo, núm. 2, baixos, a Rubí. El text diu:
Queridísima Julita, te deseamos pases un feliz día de tu cumpleaños en compañía de tus padres y hermanitos. Guarda esta postal y no la rompas, pues algún día te recordará lo mucho que te quieren tus tíos y padrinos Adelino Sánchez y Ceferina Olea.
Barcelona, 13-8-1928 la portada també hi deia: Te esperamos que vengas a vernos a Barcelona.
L’acompanya un segell amb la imatge del rei Alfons XIII.
És fascinant pensar que aquesta postal, aquest proper mes d’agost, farà 97 anys que va ser escrita. I encara més colpidor saber que la Júlia, com li van dir els seus padrins, la va guardar tota la vida. També és curiós que jo continuï guardant-la, protegida entre un gran nombre de fotografies.
Penso que ara, pel fet de posar-ne la imatge al bloc, és bastant probable que aquesta petita joia pugui seguir essent conservada, ara en format digital i a l’abast del segle XXI.
Podem veure un vídeo fet amb unes imatges que la Júlia guardava molt especialment que van anar a parar a les meves mans, estant a internet a : Júlia Olea Hernández
Per saber més de la Júlia veure Escola Genescà i la Júlia
