Quan de tant en tant remiro algunes de les fotografies que tinc guardades d’anys enrere, sovint se’m desperten les ganes d’explicar alguna cosa del que recordo. És com si veiés un petit tràiler d’una pel·lícula.
També penso —i això potser és cosa de fer-se gran— que, si aquestes imatges no surten a la llum, ningú sabrà mai de què van, i es poden perdre per sempre, més encara si la qualitat de la impressió no és gaire bona.
Pel que fa a la professora Chaler, que impartia classes de francès a Terrassa, no n’he sabut trobar cap informació a Internet, i per tant, tampoc conec el seu nom complet. Sí que he trobat persones amb el cognom Chaler relacionades amb les arts pictòriques —ella també tenia afició per la pintura— i, casualment, una noia experta en idiomes. Sabem que a França, quan una dona es casa, sovint adopta el cognom del marit, per la qual cosa, qui sap si aquests Chaler que he localitzat podrien ser familiars seus.
Adjunto un parell d’imatges que conservava perquè la meva amiga Maria del Carme Cabo havia estat alumna seva a les classes de francès. Quan la professora va fer noranta anys, un grup d’exalumnes li va organitzar una petita celebració, i encara que jo no havia estat alumna seva, la Maria del Carme em va suggerir que l’acompanyés per felicitar-la. I així ho vaig fer.
No vaig escriure al dors de la fotografia l’any de l’esdeveniment, però havia de ser cap a la dècada dels anys vuitanta.
Ara, en mirar amb més atenció les imatges, m’he adonat d’un detall preciós: la professora Chaler té entre mans el diari Le Monde, fet que ens confirma que, als seus noranta anys, encara llegia la premsa francesa. Un gest que diu molt d’ella, del seu esperit i de la seva fidelitat a la llengua i cultura que havia ensenyat.
