Ahir al vespre, 17 de juny de 2025, vaig veure un vídeo relacionat amb una acció bèl·lica que afectava Gaza, territori on viuen els palestins encerclats dins l’anomenada Franja de Gaza. Informaven que aquest territori, que per una banda dona al mar Mediterrani, té una extensió d’uns set quilòmetres de llarg i quatre o cinc d’ample, i només disposa de dues sortides, situades a cada extrem. Pel mar no es pot sortir, ja que hi patrullen vaixells de vigilància.
Van explicar fets colpidors vinculats a les desavinences entre àrabs i israelians, així com algunes relacions territorials en el marc de la política internacional.
Aquest matí he decidit estrenar la temporada de platja. He sortit de casa a les vuit, només per fer una remullada d’uns trenta minuts i prendre una mica el sol. Tornant cap a casa amb el cotxe, encara amb els cabells molls, he obert les dues finestres del davant perquè hi entrés aquell aire tan agradable del matí. L’aire fresc, a més, dona la sensació que es va a més velocitat. És una sensació que m’agrada i gaudeixo del moment.
Però avui, a diferència d’altres dies, he experimentat una sensació estranya. L’aire semblava més dens, amb una temperatura reescalfada, gens fresca. Alhora, sentia una olor que em recordava les indústries tèxtils i metal·lúrgiques que havia conegut de jove. I, per si no n’hi hagués prou, escoltava un murmuri a dins les orelles – unes mena d’acúfens – que m’evocaven la sonoritat que he sentit a dins d’algunes mesquites visitades al Marroc, Turquia o Algèria.
De seguida he relacionat aquesta sensació amb el vídeo de la nit anterior. Paradoxalment, els cotxes que circulaven per l’autovia m’evocaven míssils que travessaven el cel a gran velocitat.
A aquest punt de “deliri imaginari”, he volgut aturar-me i reflexionar. Potser hi ha una explicació més plausible —no tan extravagant, encara que d’alguna manera segueix sent-ho.
Penso que, a més del vídeo, aquesta sensació especial m’ha vingut de l’aigua del mar. Potser ella n’ha estat la veritable protagonista. L’aigua salada, conductora i transmissora, m’ha fet experimentar – d’una manera molt subtil – el que potser senten les persones que viuen a diverses llegües marines de distància, però al mateix mar Mediterrani, a les costes del conflicte.
No ho sé, però m’agrada pensar que ha estat la mar —encara poc remoguda per l’excés d’estiu— qui ha tingut la potestat de transmetre’m allò que a ella li arriba. I qui sap si, entre aquells especials “tinnitus”, també s’hi havia filtrat algun so remot de balena.
