Durant les vacances de Setmana Santa del 1971, treballava com a auxiliar de nit a la planta de pediatria de l’Hospital Clínic de Barcelona. Jo era estudiant d’infermeria i aquella experiència em va colpir profundament: dos salons plens de nens molt petits, plorant desconsoladament, sols, sense cap adult al costat.
Entre tots, n’hi havia un que em va sorprendre: no plorava, em mirava en silenci, amb una expressió estranyament serena. Tenia la pell profundament arrugada, com un ancià. Les infermeres em van dir que tenia progèria, una malaltia minoritària que fa envellir prematurament. En aquell moment, no havia sentit parlar mai d’aquesta condició.
Recordo com em qüestionava el patiment dels infants, la injustícia d’aquella realitat, i com em va costar no trencar-me emocionalment. Quan vaig tornar al meu centre d’estudis, vaig demanar que no em fessin fer pràctiques a pediatria, i —per sort— van respectar-ho.
Aquella estada curta va ser, en realitat, molt llarga dins meu. I aquell nen que semblava vell encara avui em visita en el record.
Nota
Progèria https://es.wikipedia.org/wiki/Progeria, la imatge del nen que hi ha a Viquipèdia no és com el que vaig veure que tenia la pell molt arrugada.
