Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Historia de la escuela de enfermería del hospital del Tòrax de Terrassa

Presentamos en formato digital el libro que trata  de la escuela de enfermeria (ATS) del hospital del Tórax de Terrassa  -Barcelona- 1979-1983.

Adjuntado a WordPress el dia 23 de abril  del 2016 a las 10 horas “Diada de Sant Jordi”,  la Fiesta del libro y de la rosa.

El libro ha sido incluido en el catalogo  de la biblioteca de la Universidad de Girona  con el número de registro -b1382032- y  también en el colectivo de las Universidades de Catalunya. Mayo 201
Enlace a la pagina   Esta nuevamente incorporada

Índice

 

PRIMERA PARTE

UNA ESCUELA DE ENFERMERÍA EN EL HOSPITAL DEL TÓRAX.

LOS FUTUROS ALUMNOS BUSCAN JEFA DE ESTUDIOS.

EL EXPEDIENTE DE SOLICITUD DEL CENTRO.

EL PROCESO DE PUESTA EN MARCHA.

LA ACTIVIDAD DOCENTE TEÓRICA.

LA ACTIVIDAD DOCENTE PRÁCTICA.

EL MANTENIMIENTO ECONÓMICO.

ESTADÍSTICA DE LAS DOS PROMOCIONES.

TRANSFORMACIÓN EN CENTRO DE FP DE 2º GRADO RAMA SANITARIA.

ACTIVIDADES FORMATIVAS EN EL HOSPITAL.

ACTIVIDADES FORMATIVAS EXTERNAS.

RENUNCIA DEL DIRECTOR.

INVENTARIO Y CIERRE.

DESCONSTRUIR LA ESCUELA Y EL HOSPITAL.

CELEBRACIÓN DE 25 AÑOS DE FINALIZACIÓN DE LOS ESTUDIOS DE ENFERMERÍA.

 

SEGUNDA PARTE.

APUNTES SOBRE ENFERMERÍA.

APUNTES SOBRE TUBERCULOSIS.

SANATORIOS ANTITUBERCULOSOS Y AVANCES CIENTÍFICOS.

AVANCES CIENTÍFICOS.

TRATAMIENTOS.

EL SANATORIO DE TERRASSA (1952 -1985).

DATOS ASISTENCIALES.

ESTADÍSTICA DE LOS ENFERMOS INGRESADOS EN EL HOSPITAL DEL TÓRAX (1985-1983).

CIERRE, ABANDONO Y REUTILIZACIÓN DEL HOSPITAL.

FIESTAS DE REENCUENTRO DE TRABAJADORES EN 2000 Y 2015.

ALGUNOS TESTIMONIOS SOBRE EL HOSPITAL.

NOTA DE ÚLTIMA HORA.

 

Portada del libro
Portada del libro
Contraportada
Contraportada

Júlia Morales

Vaig conèixer la Júlia Morales a Mútua de Terrassa l’any 1964. Ella llavors hi exercia d’infermera i era una de les veteranes del centre i jo feia d’auxiliar de clínica. La recordo caminant pausadament per la zona de consultes externes i en ocasions també amb el front recolzat en una columna de marbre del passadís i sovint fent algun sospir. Les seves companyes deien que es recolzava a la columna quan tenia mal de cap, perquè la frescor li anava bé.

El flaix del seu record

Fa pocs em va venir el flaix mental de la Júlia. No sé per què, però penso que ho va provocar aquella copeta de vi natural que em vaig prendre i que tenia el mateix gust del vi que feia el meu pare. Aquella flaire del raïm fermentat ara poc trobable va actuar de revulsiu perquè s’obrís un fitxer mental de mig segle enrere i recordés fets que ara em són complaents d’explicar per donar testimoni de la Júlia.

Actriu i rapsoda

Festa de les infermeres a la sala de Rehabilitació de Mútua, 1970  aprox.
Festa de les infermeres a la sala de Rehabilitació de Mútua, 1970 aprox.

La Júlia havia fet teatre i sabia recitar poemes de manera excel·lent. Li coneixíem les seves habilitats per les participacions en les festes que fèiem cada any a la mateixa Mútua de Terrassa per celebrar Sant Joan de Déu, festa llavors de les infermeres.

Cal comentar que a la Mútua també hi treballava la infermera Isabel Bayo, coneguda per nosaltres com la Clavelitos, o també com la Reineta perquè sovint cantava cançons estudiantils –la seva preferida era  Los clavelitos– i el renom Reineta li venia perquè quan passava pels serveis d’infermeria fent la funció de supervisora, ens deia “bon dia, Reineta!”.

Vèiem la Isabel com una persona rica en floritures, li agradava també pintar quadres i mostrava un estil pròxim al romanticisme, molt en sintonia amb el seu peculiar pentinat,  que era d’una època anterior a la nostra.

Personalment jo li queia molt bé, perquè li encantaven les infermeres que no paraven mai, com era el meu cas. M’agradava tant la feina d’infermera que no escatimava esforços en res, per a mi tot era un aprenentatge. Un dia i sense esperar-m’ho em va regalar el llibre Mujercitas, de Louisa May Alcott. Li vaig agrair aquell amable obsequi.

Ella tenia molta més edat que la majoria de nosaltres, que estàvem en plena joventut i quan li va arribar el dia de la jubilació les companyes  vàrem voler organitzar-li una festa de comiat a la qual varen assistir  també alguns responsables de la Mútua i caps de servei.

Per aquesta diada vaig pensar a dedicar-li una poesia, però personalment no m’atrevia a llegir-la en públic, per la qual cosa vaig demanar a la Júlia si ho podia fer ella. Va estar-hi d’acord, només que va dir-me que abans li lliurés l’escrit  per poder-se’l estudiar.

Durant el sopar de comiat, en el moment de les postres i els regals, la Júlia es va aixecar: “Un moment, que vull llegir una poesia per a la Isabel.” I amb la seva parsimoniosa manera de fer va començar a recitar. Ara només recordo una de les estrofes del poema, que deia:

infermera i artista, heus aquí un gran ideal,

amb bata blanca vestir-se i amb art alleujar el mal.

Mentre escoltava les seves paraules no reconeixia que aquell text l’hagués escrit jo; no tenia res a veure. El meu text era gairebé lineal i ella va donar una  entonació i una força a cada paraula que pronunciava que va aconseguir crear un clima poètic impensable d’altra manera sense la seva interpretació. Els comensals vàrem quedar seduïts i els aplaudiments van ser esplèndids i lògicament la Isabel en va sortir ben  emocionada.

Algunes persones van preguntar qui l’havia escrit, aquell poema. “La Rosa”, va dir-los la Júlia. Em volia fondre, és curiós, però em sentia avergonyida; sabia que el mèrit no era pas meu. Era conscient que la màgia d’aquell moment l’havia creat ella amb la seva viva interpretació de les paraules, que, només escrites, deien poca cosa.

Paelles i calçotades

El meu germà s’estava construint una casa en una urbanització als afores de Terrassa, en concret a la carretera de Martorell. Tenia feta la planta baixa, que consistia en un local bastant gran equipat també amb una llar de foc i durant el temps d’edificació de l’habitatge el lloc es va convertir en un espai ideal per anar-hi a fer xefles. Algunes vegades els companys de feina ens havíem organitzat per anar-hi tant a fer-hi paelles, carn a la brasa o calçotades.

Una colla de companys de la Mútua amb la paella (El Pi) 3-11-1974
Una colla de companys de la Mútua amb la paella (El Pi) 3-11-1974

En una d’aquelles trobades va venir la Júlia i mentre érem tots dins el recinte entaulats i amb la porta mig tancada perquè plovia, tot d’una la Júlia posant-se el dit índex vertical a la boca va fer “xissssst”, i tot seguit va dir “escolteu, escolteu la pluja!” amb aquell seu to de dona de teatre. I tots, si bé estàvem en plena xerinola, vàrem callar i ens vàrem convertir  en orelles. La pluja va agafar el protagonisme i ens vam centrar a  escoltar el ritme de les gotes quan tocaven a terra o en altres llocs, una música a la qual mai abans havíem parat atenció i de manera també col·lectiva allò ens va permetre descobrir quelcom més de la pluja. La Júlia va saber crear un moment no sé si dir d’introspecció, d’amor a la riquesa vinguda del cel o de quelcom més que transcendia l’amistat i el fet de compartir taula. Va continuar dient-nos “voleu que fem el so de la pluja nosaltres?”, i ens va indicar que piquéssim amb el dit índex d’una mà sobre el palmell de l’altra, i si ho proveu, aquesta acció, feta per un grup de persones, recrea el so de la pluja. Llavors també plovia dins del recinte on érem, però sense aigua i amb la llar de foc encesa.

“Què vols més?” 

Coses de la vida, la Júlia tenia una cardiopatia i amb el pas dels anys va perdre la vista. Deien que havia estat a causa de l’acció iatrogènica provocada pel tractament. Aquesta pèrdua de la visió la va obligar a haver d’anar a viure en una residència.

Per la meva feina vivia a Girona i algunes vegades quan baixava a Terrassa anava a fer-li una visita que ella sempre m’agraïa. Un diumenge que anàvem amb la meva mare i una meva amiga a dinar en una masia dels afores de Terrassa, vaig comentar-los que m’agradaria anar a buscar la Julia perquè dinés amb nosaltres i  així ho vàrem fer.

La Júlia estava contentíssima perquè, deia, feia temps que no havia sortit d’aquelles quatre parets. Totes les coses li feien il·lusió, la flaire de la natura, dels pins i de la cuina del restaurant. Agraïa el caliu del sol, la bona temperatura ambiental, el cant dels ocells i ens feia adonar de coses que a nosaltres ens passaven desapercebudes.

A taula li vàrem llegir la carta de plats perquè escollís el que li venia més de gust i també durant el dinar la vàrem ajudar tallant-li alguns aliments i apropant-li les coses que necessitava. Ella en cada gest que fèiem ens mostrava la seva gratitud i una vegada va dir: “Gràcies, que bé, moltes gràcies! Tu saps què és que allà a la residència et donin un plat que no saps que hi ha a dins i que et posis a la boca un tall d’una cosa que no t’agrada, com per exemple la pell del pollastre? Oh!, i les persones que tens al costat tampoc t’avisen.”

Amb la seva facilitat de comunicació era com si veiéssim una pel·lícula sobre una persona sense visió i les seves vicissituds quotidianes. Mostrava tant d’entusiasme per aquella sortida que també ens feia sentir bé a nosaltres i no per res en concret, sinó només pel fet d’estar allà present i gaudir de tot.  Després del cafè, la cambrera ens diu “voleu un tastet de licor?”, la Júlia va demanar-li que fos de crema catalana. Quan l’hi porten en fa un xarrup i tot seguit  amb  un profund sospir de satisfacció exclama “què vols més?”

És curiós, perquè aquesta frase m’ha acompanyat sempre i davant de qualsevol sentiment d’agraïment que de tant en tant ens fa sentir amb força la vida, m’afloren les paraules de la Júlia, que vénen acompanyades també d’una càrrega filosòfica. Fet insòlit, perquè aquesta frase va quedar consolidada entre alguns de nosaltres i no és estrany que silenciosament algunes vegades em digui a mi mateixa: “Què vols més?” També dins el bagatge de les meves vivències hi ha l’exclamació “ai, filla, que bé!”, expressió que també va arrelar i de la qual possiblement un altre dia parlaré.

Les facultats del meu avi

El meu besavi Josep Massana tenia el motiu d’en Fraret perquè fins a l’edat de setanta anys va ser frare d’un convent del Bages. Em penso que pertanyia a l’orde benedictí, però de moment no ho he pogut confirmar. En sortir del convent va anar a viure a Castellfollit del Boix i es va casar amb Dolors Fontanet, que era de Fals, a la mateixa comarca, i tenia trenta anys. El meu pare explicava que la Dolors no era maca de cara però tenia un tipus que ho compensava tot. Considero que sempre va bé saber aquestes coses, especialment quan ens mirem la cara al mirall.

El matrimoni va tenir dos fills: Josep, que també es va fer frare, ell del convent de Sant Ignasi de Loiola, a Manresa, i Marià Massana Fontanet, el meu avi, que va néixer a Castellfollit del Boix l’any 1856 i es va casar amb Maria Prat, amb qui van tenir una filla, de nom Maria, com la mare, però la mare va tenir l’ensurt de contraure la verola i no se’n va sortir. L’avi es va tornar a casar amb Àngela Torrell, amb qui van tenir sis fills més.

 Alguns dels seus dots 

El meu pare explicava que l’avi, Marià Massana Fontanet, tenia desenvolupades unes facultats que considerava que altres persones no tenien i deia que li venien heretades del seu pare, també pels coneixements que de paraula ell mateix li havia transmès i per la lectura d’un llibre especial.

Una de les particularitats de l’avi és que era saurí, o sigui, que sabia localitzar les vetes d’aigua que circulen pel subsòl i sovint hi havia persones que sol·licitaven els seus serveis quan volien construir un pou a la seva finca.

Per trobar aigua emprava el mètode de posar-se un tronc que tenia forma de Y a la cintura per sobre dels malucs i feia que sobresortís cap endavant la tija més llarga i amb aquest element es  passejava regularment per sobre del terreny que investigava, fins que l’eix del tronc li marcava un moviment ascendent, indicatiu que per allà sota hi circulava un ramal d’aigua. També podia saber amb més o menys certesa la profunditat que tenia el corrent hídric i també la direcció, tot i que deien que la composició de minerals que tenia el terreny els podia donar falsos positius. Actualment sabem que aquesta confusió la pot arribar a produir el bari.

Fer desviar una tempesta. Aquesta és una facultat que ens pot semblar més inversemblant, però deien que l’avi tenia un do. Explicaven que quan en Marià veia que s’apropava una pedregada i en especial si era el temps de la verema, intentava fer que no descarregués i malmetés la collita. Sortia al defora i es posava al costat d’unes pedres que tenia i amb una mena de ferros —deien que eren com si fossin ganivets— els alçava cap amunt en direcció a la boira amenaçadora, resava unes oracions —no s’entenien bé les paraules que deia— i, de fet, la boira s’allunyava. Els pares deien que li ho havien vist fer amb els seus propis ulls, però amb tot se’ls intuïa un punt d’escepticisme, com si no s’acabessin de creure que allò ho havia provocat ell.

Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Un camp xop d’aigua
Un camp xop d’aigua

No vaig preguntar als pares si sabien cap on manava desviar la pedregada. Penso que l’avi havia de tenir el suficient criteri i responsabilitat perquè les boires anessin a descarregar la pedregada a un camp de pastura o acabat de llaurar.

Trencar les angines. És curiós perquè aquesta tècnica la família l’ha practicat durant cinc generacions. Només fa uns quinze anys que s’ha deixat de fer i tot perquè ha estat suplantada pels antibiòtics.

Quan jo era petita sovint agafava angines que, a més, anaven acompanyades de mal d’orella. Recordo que el meu pare quan plegava de la vinya entrava a l’habitació amb un setrill de l’oli i un drap de cotó. La meva mare abans ja havia fet el diagnòstic mirant-me la gola. Pensem que la mare també va rebre alguns coneixements de l’avi Marià.

Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Amígdala (Editorial Labor)
Amígdala (Editorial Labor)

El pare m’agafava el braç —recordo que era el dret—, posava el drap a sota per no tacar els llençols i tirava unes gotes d’oli a sobre el canell, a la zona del pols o radi i llavors amb seu dit polze i prement fort recorria l’avantbraç fins a passar pel sobre del plexe de l’articulació de l’húmer, cúbit i radi, zona altament sensible al dolor i en especial quan es tenen angines.

Penso que aquesta tècnica devia tenir alguna relació amb els vasos limfàtics que estan també vinculats amb les defenses de l’organisme —i sabem que en aquesta zona articular esmentada hi ha un bon paquet de nòduls limfàtics—, tot i que no puc donar cap argument al respecte.

A mesura que cada dia es repetia la  tècnica, el dolor en passar per l’articulació del braç també minvava i això era senyal que el procés infecciós s’anava resolent. A casa teníem el doctor Leandre Serra aconductat, o sigui, que se li pagava una quota mensual perquè vingués a casa en cas de necessitat. Per les meves amigdalitis no va haver de venir mai.

Curar d’espatllat. El fet d’estar espatllat és una dolència que no puc definir dins de cap marc patològic convencional. Té a veure, però, amb quelcom relacionat amb l’alineació de les vèrtebres de la columna espinal i la causa d’estar espatllat sempre era haver aixecat càrregues excessivament pesants que no s’adeqüen a la complexió física de la persona que els mou.

El diagnòstic de la dolència es feia de la següent manera: primer observant els símptomes que sovint eren de malestar general, cansament i una sensació d’opressió o dolor a la caixa toràcica. Seguidament es feia seure el pacient en una cadira amb les cames juntes tocant a terra i l’esquena recta i recolzada a la cadira. El curador li agafava els dits grossos de cada mà, li espolsava els braços fent un gest cap avall i els  tornava a aixecar fins a nivell de l’articulació de l’espatlla, o sigui, paral·lels als genolls. En aquesta postura mirava que els dos braços arribessin al mateix nivell, si no volia dir que s’estava espatllat.

El segon pas era fer posar el pacient dret amb els braços creuats per sobre del tòrax de manera que la mà dreta toqués l’espatlla esquerra i l’esquerra, la dreta. En aquesta postura el curador es posava darrere de la persona i agafant-la per sota dels braços l’aixecava i la sacsejava una mica, al mateix temps. Llavors era quan s’escoltava un crec-crec, el cruixir dels ossos de l’espinada, que confirmava que quelcom de la columna vertebral es posava al seu lloc.

Curar l’enyorança.

De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)
De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)

Quan una persona té angines o està espatllada ella mateixa s’ho coneix, però amb menys mesura sap interpretar quan el seu mal és degut a l’enyorament. Sovint són les persones que et coneixen qui ho saben veure. A mi em passava moltes vegades i eren els meus pares els qui deien: “Aquesta mossa sembla que estigui enyorada.”

I tenien un remei que consistia a portar-me a alguna de les rieres o llacs del Vallès Occidental o voltants de Terrassa si havia plogut i em feien tirar pedres a l’aigua. M’encantava fer aquesta activitat perquè era divertit i el meu germà m’havia ensenyat a fer saltar una pedra plana per sobre de l’aigua. Reflexionant sobre aquesta teràpia penso que havia de ser efectiva pel fet que t’adonaves que algú estava interessat a cuidar-te, a voler-te solucionar vés a saber què, en tot cas el que et produïa un sentiment de carència o d’íntim enyor.

Com a infermera considero que sovint hi ha malalts que a més de tenir un patologia concreta orgànica i diagnosticada, sembla que tenen quelcom més que no els acaba de permetre posar-se bé del tot. Potser és una situació d’enyor aquella dolència coneguda pels nostres avis, i la prova la tenim quan un pacient diu trobar-se més bé després que li hàgim fet les cures i conversat amb ell.

Potser estaria bé que de tant en tant anéssim amb els nens, adults o amb les persones grans a la llera d’un riu o a prop a tirar-hi  quatre pedretes. Segur que el gest seria guaridor d’algunes de les nafres invisibles acumulades dia a dia.

Dels sis germans que hem estat, un meu germà (e.p.d.) i una meva germana també han heretat algunes facultats semblants a les de l’avi Marià, però amb menys significança que les d’ell, perquè a més aquestes peculiaritats personals ara sembla que no siguin necessàries.

Un altre tema seria com curar de la naulella ensorrada, també dita caiguda.

[1] Imatge feta per l’il·lustrador que signa F.P. i treta del llibre de la doctora Fischer-Dückel titulat Libro de oro de la mujer. La medicina al alcance de todos.

Sargir mitjons i pilotar avions

  Fa poc recordava que, un dia que la meva amiga Maria del Carme Cabo Téllez va venir a casa, em va trobar que estava sargint uns mitjons que m’havia comprat a Holanda. M’agradaven molt i no els volia llençar. En veure’m va quedar sorpresa i va exclamar: “No havia vist mai una noia que sabés sargir mitjons i pilotar avions!”

Cessna-152 (imatge cedida per Leandro Escorcell)
Cessna-152 (imatge cedida per Leandro Escorcell)

Quan m’ho va dir no hi vaig donar gaire importància, però ara que ella no hi és sembla com si aquella expressió prengués més forca. I tot té una explicació que ara comentaré. Quan tenia tretze anys els meus pares es van preguntar: “Quin ofici podríem fer aprendre a la Rosa?” I van trobar la solució ràpidament, perquè la Júlia, la nòvia d’un meu germà, era amiga de la Lourdes, que tenia un taller de cosidores d’errades, feina que consistia a arranjar les peces tèxtils que sortien de fàbrica amb algun defecte.

L’aprenentatge

Al cap de pocs dies ja era al taller de la Lourdes, al carrer Sant Cristòfol de Terrassa, al costat gairebé d’un herbolari. Em van ensenyar a retirar amb unes pinces especials les restes de fil que quedaven enganxades entremig de l’entramat del teixit i també aprenia a refer les zones on mancava un fil, hi havia alguna esclarissada o passades malmeses i sovint emprant un fil del final de la mateixa peça perquè d’aquesta manera no es notés que havia estat refeta.

La Lourdes sempre m’afalagava, veia en mi totes les qualitats del món i encara no sé el perquè. Després d’estar-m’hi un parell de mesos fent d’aprenenta va dir als meus pares que aprenia ràpid l’ofici i en no poder-me assegurar fins que tingués catorze anys, seria millor que esperessin a portar-m’hi quan els hagués complert, d’altra manera corríem el risc que  m’avorrís, va dir. De fet sí que era, per a mi, poc atractiva, aquella feina; sort que em feien anar amb el càntir a buscar aigua a la font del Tintoré del torrent de Vallparadís, que em venia gairebé en línia recta i m’agradava anar-hi. Als tretze anys jo ja sabia que el que m’agradava era fer d’infermera.

Pel que fa a la feina de cosir errades, ara queden poques persones que ens en poguessin explicar alguna cosa, però, per sort, a Terrassa tenim el Museu Tèxtil, on hi ha dipositada molta informació relacionada amb la indústria del tèxtil i, a més, l’autora Roser López va publicar un interessant article que parla de les cosidores d’errades, i també la revista digital Dones ens fa saber que la Roser va guanyar una beca per investigar més a fons aquest ofici ara ja perdut.

La utilitat de saber sargir

Aquell aprenentatge em va ser útil per poder sargir els mitjons quan algú de la família els tenia desgastats del taló —com en dèiem, se’ns hi havia fet un préssec—, també esmenava alguna peça de roba dels meus germans quan se’ls havia cremat amb la guspira d’un cigarret. Perquè, com sabem, la dècada dels anys cinquanta encara no hi havia el costum tan generalitzat que tenim ara de llençar la roba estripada a un contenidor de la Humana; sempre es trobava la manera d’arreglar-la i sovint posar un pedaç als pantalons de treball dels homes. A poc a poc va anar arribant la moda del prêt à porter i la roba va passar a tenir pocs anys de vida.

Mostra de material emprat per les cosidores
Mostra de material emprat per les cosidores

Abans de l’entrada a la modernitat, que una dona sabés sargir era tenir una mina i amb el plus que socialment era considerada una perfecta administradora de la llar.

Amb els mitjons que no volia llençar.
Amb els mitjons que no volia llençar.

De fet el meu germà, divuit anys més gran que jo, el recordo assegut al sofà balancí movent-lo lleugerament, amb posat mig contemplatiu i fumant tranquil·lament la seva pipa. Alhora veia com m’observava amb assentiment, percebia que estava satisfet de veure que la seva germana li estava repassant una camisa o bé cosia qualsevol altra peça.

Dues tasques quasi antagòniques

L’estranyesa que la Maria del Carme va mostrar quan va veure que estava sargint va ser perquè sabia que l’any 1977 havia obtingut la llicència de pilot privat al Club Aeronàutic de Barcelona-Sabadell i aquest fet, recordo, la va impressionar bastant perquè deia que no coneixia cap noia pilot, només la sabadellenca Mari Pepa Colomer(1913-2004) i el més curiós de tot, deia, que fes aquestes dues coses la mateixa persona.

Personalment no hi trobava res de particular, però ara en recordar els fets m’ha vingut bé explicar-los, especialment perquè em serveixen de pretext per seguir dient quelcom i donant testimoni de la Mari Carmen. Ella també disposava d’unes especials destreses que considerava que era difícil que jo sabés fer, però el que admirava més d’ella eren en especial les seves virtuts humanes, cosa que, ara penso, potser mai les hi vaig ressaltar suficientment, al revés de com ella ho expressava, d’una manera tan esplèndida, efusiva i falaguera.

Un bon amic desprès de llegir aquest article m’ha lliurat un correu  que  ara amb el seu permís  l’he volgut incloure en aquesta pàgina, perquè  el considero d’un  agradable i singular component poètic.

Bonica història, la de la pilot que sargia. Realment són dues activitats bastant antagòniques, però de fet volar seria com cosir i repassar el cel, no?
Vinga, una abraçada.
Jordi

M’agradaria  poder repassar el cel volant  i sense   necessitat de cap motor.

Jornades sobre xemeneies industrials (1997)

MUSEU DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA DE CATALUNYA

LES XEMENEIES INDUSTRIALS  8 i 9 de maig de 1997

 

He considerat adient recuperar el programa de les Jornades que referent a xemeneies industrials es va fer a Terrassa l’any 1997,  perquè ens permet recordar el temes que es van tractar i les persones que hi van intervenir.

 

El cicle del vapor s’iniciava a les calderes, on s’escalfava aigua mitjançant la combustió de carbó. Les xemeneies de gran alçada, símbols dels vapors, afavorien el tiratge i facilitaven l’extracció de fums.

Amb l’intent de continuar presentant diferents aspectes temàtics relacionats amb el Patrimoni Industrial i Tècnic, tant de Catalunya com d’arreu del món, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, juntament amb els Amics de les Xemeneies, organitza aquestes jornades dedicades a l’estudi i anàlisi d’un dels elements físics i visuals més emblemàtics de la nova societat sorgida a partir de l’anomenada Revolució Industrial. L’objectiu d’aquestes Jornades és, doncs, el de poder agrupar els diferents estudiosos i grups de treball que investiguen i s’interessen per qualsevol dels aspectes relacionats amb aquestes simbòliques i efectives construccions conegudes com a xemeneies industrials. Conèixer els diferents sistemes i tècniques constructives, la seva importància com a element d ‘estudi del patrimoni industrial, quantificar-ne les existents, fer-ne una valoració del seu estat de conservació i estudiar-ne els sistemes de protecció, són elements a tenir en compte de cara a futures intervencions i investigacions que, esperem, puguin començar-se a plantejar des d’ara a partir d’aquesta primera trobada d’estudiosos.

Xemeneia Almirall abans de restaurar. Imatge del programa i feta per Teresa Llordés
Xemeneia Almirall abans de restaurar. Imatge del programa i feta per Teresa Llordés

                                         Programa

 

                           Dijous, 8 de maig de 1997

Benvinguda i presentació de les Jornades Sr. Eusebi Casanelles i Rahola, Director del mNACTEC

Lectura de les comunicacions del BLOC I

Història i evolució de les construccions de xemeneies.

Síntesi històrica de les xemeneies industrials. Sr. Carles Pereira Castro

Situació de la xemeneia i la seva relació amb les industries tèxtils del segle XIX. Sr. Ramon Gumà

Les bastides de fusta, una estructura singular. Sr. Domingo Carreras – Sr. Anàstasi Pérez

La monumentalización de los restos fabriles en Barcelona. Sr Manuel Delgado Ruiz

 Lectura de les comunicacions del BLOC 2

Catalogació de les xemeneies. Inventari                                                    

Xemeneia Aymerich, Amat i Jove, feta de metall que estava inclosa al programa.
Xemeneia Aymerich, Amat i Jove, feta de metall que estava inclosa al programa.

La fabrià de Louça “massarelos”. Porto. Sr. José Manuel López Cordeiro.

Les xemeneies de Sabadell en imatges. Sr. José Antonio Carmona – Sr Simón Saura

Els constructors de la xemeneia Almirall.  Sra. Rosa M Masana.

Les xemeneies de l’ ‘Hospitalet. Sr. Josep Bonastre i Bacardit.

Presentació publica i constitució dels Amics de les Xemeneies.

Itinerari i visita per diferents xemeneies industrials

Divendres 9 de maig de 1997

Lectura i comunicacions del BLOC 3.

Rehabilitació i conservació.

Taula rodona: Legislació i protecció de les xemeneies industrials. Sr. Pere Montaña (Ajuntament de Terrassa),  Sr. Jordi Rogent (Ajuntament de Barcelona) i Sr. James Douet (Historiador del patrimoni anglès).

Visita i clausura de l’exposició “Xemeneies de Terrassa”

Lectura i comunicació del BLOC 4

Les xemeneies com a mostres d’art i d’imatge.

Clausura.