Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Guinness 1991, chimenea Almirall de Terrassa.

La chimenea industrial de la Bòbila Almirall de Terrassa fue edificada en el año 1956 con el objetivo de incrementar la capacidad de tiraje de los dos hornos de cocción de ladrillos que tenía la empresa de Francesc Almirall Lupi, situada en la Avenida Àngel Sallent de la misma ciudad. El empresario encargó la reestructuración de la empresa al maestro de obras Mariano Masana Ribas, que ya tenía contactos profesionales con el señor Almirall.

Terrassa en la década de los años sesenta vivía un acentuado auge de construcción de viviendas derivado de la inmigración interna, con la consiguiente gran demanda de ladrillos. Cinco fueron las personas que intervinieron en la edificación de esta singular estructura: el maestro de obras Mariano Masana Ribas, dos albañiles (Lucas Pérez Molina y José Fauquet Cons) y dos manobres (Paulino Carbajal García y Francisco Gálvez Quesada).

Una noticia de prensa  fue motivo de la inscripción en el Guinness

Fragmento del artículo del Diario de Terrassa, 29-1-1987.
Fragmento del artículo del Diario de Terrassa, 29-1-1987.

La chimenea fue inaugurada en el mes de julio del año 1956 y cuatro años más tarde, en 1960, Mariano Masana moría a causa de un accidente de moto con solamente 33 años de edad. El día 29 de enero de 1987 apareció en el Diario de Terrassa un breve artículo con la fotografía de la chimenea Almirall y entre otras cosas, refiriéndose a las chimeneas industriales, decía “en su gran mayoría corresponden a arquitectos o maestros de obras desconocidos”. Después de leer la noticia fui a la redacción del periódico y les informé que el autor de la chimenea Almirall había sido el maestro de obras Mariano Masana (e.p.d),  mi hermano, y que si alguna vez volvían a hablar de ello lo citaran.

El tema quedó archivado hasta que un día llegó a mis manos otro artículo publicado en el mismo periódico con fecha 16 de julio del año 1956, redactado con motivo de la inauguración de la chimenea Almirall. El titular era: “En Tarrasa está por inaugurarse la segunda chimenea más alta del mundo”.

Periódico de Terrassa, 17-7-1956
Periódico de Terrassa, 17-7-1956

Este fue el desencadenante que me movió a investigar sobre las características de la primera chimenea industrial más alta de mundo, que se hallaba en Argentina, pero a pesar de varias peticiones de información efectuadas en organismos oficiales de aquel país no obtuve respuesta alguna, quizás porque la chimenea ya no existía, aunque posiblemente sería muy diferente a la de Almirall de Terrassa, que tiene 63,25 metros de altura y una escalera de caracol que la envuelve hasta una plataforma superior, diseño que le ha valido el mérito de ser inscrita en el libro de récords Guinness. Agradecemos muy especialmente que el periódico Terrasa Información publicara estas dos noticias que pasaron a formar parte de los básicos documentos testimoniales.

Preparación del expediente de Guinness y localización de los constructores

La chimenea iluminada.
La chimenea iluminada.

Las gestiones para llevar a término esta iniciativa se iniciaron en el año 1990 y el hecho de que hubieran transcurrido 34 años desde que la chimenea humeara por primera vez era un indicador de que la tarea no sería fácil, porque además casi nadie conocía ni se acordaba del nombre de los constructores. Uno de mis propósitos era concretamente el de localizarlos a todos, y finalmente lo conseguí.

Confeccioné un expediente compuesto de 30 páginas donde se incluían documentos acreditativos. Uno de los más significativos era el plano de la chimenea elaborado por la Gerencia de Urbanismo del Ayuntamiento de Terrassa, que confirmaba su presencia y continuidad en el tiempo.Deposite una copia del citado expediente al “Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental” (AHCVO) y otro en la Biblioteca Central de Terrassa.

Con fecha 28 de abril del año 1990 entregué la documentación a Producciones Jordán de Madrid, sede de la delegación del Libro Guinness de los Récords en España. Después de diversos contactos efectuados por correspondencia y la posterior supervisión in situ de la chimenea por parte de la citada delegación, cursaron un informe favorable a la sede central del Libro de Récords Guinness, situada en Inglaterra. Con fecha 18 de setiembre del año 1990 Guinness nos comunicaba que la chimenea de la Bòbila Almirall era considerada un nuevo récord mundial.

El expediente de inscripción (R.M.)
El expediente de inscripción (R.M.)

Este reconocimiento fue vivido en la ciudad como un acontecimiento especial y la prensa publicó varios artículos al respecto. En realidad esta estructura formaba parte de las veinte chimeneas industriales que habían conseguido mantenerse en pie, era también una de las supervivientes del total de 200 que había habido en la ciudad de Terrassa cuya función era la extracción de humos generados por las calderas de vapor de las  empresas textiles egarenses de finales del siglo XIX hasta mediados del s. XX.

A partir de este hecho la chimenea se hizo más visible y pasó a formar parte de los emblemas arquitectónicos destacados de la ciudad, como pueden ser las iglesias románicas de Sant Pere, la Torre del Palau, el Castell de Vallparadís, el vapor Aymerich, Amat i Jové -actual “Museu de la Ciencia i de la Tècnica de Catalunya”-la Masia Freixa y otros edificios protegidos. La estructura nos confirió a la vez un toque de peculariedad tarrasense, concepto sugerido en base a que no era necesaria una chimenea de 63 metros para hacer funcionar dos hornos de cocción de ladrillos, el correcto tiraje de los humos se hubiese alcanzado con menos metros, tampoco era imprescindible la escalera de caracol de 207 peldaños ni tampoco la plataforma superior. Por todo ello deducimos que el empresario F. Almirall y el maestro de obras M. Masana debían ser personas amantes de la singularidad, la monumentalidad y el simbolismo artístico, puesto que la tendencia arquitectónica de los años sesenta se caracterizaba más por la creación de espacios funcionales, especialmente en la industria, que no por  criterios estéticos.[1]

Carta informativa (R.M.)
Carta informativa (R.M.)
Fragmento del plano. Ayuntamiento de Terrassa.
Fragmento del plano. Ayuntamiento de Terrassa.

.

Más tarde, con fecha 2 de enero del año 1997, el Llibre dels rècords catalans también reconoció la chimenea Almirall como la chimenea más alta del mundo provista de escalera de caracol.

Diploma coloreado (R.M.)
Diploma coloreado (R.M.)

[1] Este es un comentario altamente hipotético, pero dados los conocimientos que Mariano recibió a través de su padre, rememorando los conocimientos de su bisabuelo, que fue fraile hasta cerca de los setenta años. Podría ser que al diseñar la estructura de la chimenea  decidiera  aplicarle algún tipo de proporción numérica, comentario que como hemos dicho anteriormente es pura presunción, a no ser que se llevara a cabo un exhaustivo estudio sobre las relaciones matemáticas de la pieza que nos indicara lo contrario.
 
 
       
Retall Diario de Terrassa 7-11-1990
Retall Diario de Terrassa 7-11-1990
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Obsequio del Ayuntamiento de Terrassa en honor a los constructores de la chimenea Almirall.
Obsequio del Ayuntamiento de Terrassa en honor a los constructores de la chimenea Almirall.

Ferran Bach-Esteve i Àngels Ubasart: una immersió en el món de l’art

F. Bach-Esteve, cedida Àngela Ubasart, modificada Rosa M. Masana
F. Bach-Esteve, cedida Àngela Ubasart, modificada Rosa M. Masana

 

Durant els cursos 1975-76 i 1976-77 vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, on apreníem dibuix artístic, assignatura impartida pels professors Josep Rigol i  Floreal Suriguera; dibuix lineal o tècnic ―no recordo el nom del professor― i escultura, anatomia artística i història de l’art amb el professor Ferran Bach-Esteve.  Les classes es feien de set a nou del vespre. Actualment en aquest mateix edifici  com sempre hi ha  l’Escola superior de enginyeries industrials i a més l’escola d’enginyeria aeroespacial i audiovisual.

Aspectes de l'edifici de la escola d'enginyeries de Terrassa on hi havia l'escola de dibuix
Aspectes de l'edifici de la escola d'enginyeries de Terrassa on hi havia l'escola de dibuix

Admirava els professors per la seva expertesa i també com a persones, com era el cas del professor Floreal Suriguera, amb les seves idees innovadores i les activitats extraescolars que organitzava. Però a qui tots els alumnes teníem afecte i respecte, era al professor d’escultura, el senyor Bach-Esteve, que a més de ser un bon docent era una excel·lent persona, perquè sempre mirava el projecte de l’obra que intentàvem modelar amb ulls artístics i tolerants, t’animava en la iniciativa i permetia que fluís la nostra creativitat. Fèiem errors, és clar, molts, però ell llavors agafava el pal de boix artesà que ens havíem fet nosaltres, i retocava quelcom, veient com si per art de màgia la peça hagués agafat vida.

A la dreta el professor Bach-Esteve (r m)
A la dreta el professor Bach-Esteve (r m)

Aquells gestos i la seva permissivitat respecte als nous projectes ens feien sentir bé. No puc dir el mateix del professor Rigol, que pel meu temperament de fer les coses sense demanar permís a ningú, una vegada el vaig incomodar i de retruc ell a mi. Al final explicaré una anècdota.

Ramon Castells amb les escultures ( r .m.)
Ramon Castells amb les escultures ( r .m.)

A la classe d’escultura hi havia bon ambient i al final de curs, abans que ens anéssim a examinar com a alumnes lliures de l’escola Llotja de Barcelona, fèiem un aperitiu i també algunes fotografies. Aquell material gràfic ara ha servit també per llançar-nos a explicar quelcom de quaranta anys enrere. Vull comentar que vaig deixar aquesta afecció a les arts per dedicar-me de ple a la infermeria, que era la meva vocació.

Els alumnes (r. m.)
Els alumnes (r. m.)

Amb Àngela Ubasart, muller de F. Bach-Esteve, havíem coincidit a les classes de dibuix que feia el professor Ramón Cortés a l’escola d’economia domèstica de Terrassa. Teníem llavors entre tretze i catorze anys (any 1958) i fins i tot vàrem trobar-nos interpretant plegades una peça de teatre clàssic a la Sala dels Miralls de Terrassa. Després, com succeeix sovint a la vida, les persones prenem camins diferents i vam perdre el contacte; més encara jo, que visc a la Bisbal d’Empordà.

Obra de teatre, Ubasart i Masana ( r. m.)
Obra de teatre, Ubasart i Masana ( r. m.)

El mes d’agost de l’any 2014 vaig editar dos llibres sobre la història de les infermeres i llevadores gironines i a la portada hi vaig voler posar l’escultura de la Maternitat creada pel professor Bach-Esteve l’any 1964, obra actualment exposada a la planta baixa de l’ajuntament de Terrassa.

Vaig pensar que a l’Àngela li agradaria saber que havia posat aquesta figura als llibres i, després d’haver-la pogut localitzar vàrem quedar de trobar-nos al seu estudi del carrer Portal Cremat. Mentre ella acabava d’atendre una visita, em va dir que mirés el material que tenia preparat per fer una exposició.

La Maternitat de Bach-Esteve al volum I (r. m.)
La Maternitat de Bach-Esteve al volum I (r. m.)

Observant les seves obres em va venir la imatge mental de quan dibuixàvem plegades a la classe del professor Ramón Cortés, quan ella era una de les millors dibuixants de la classe, alhora que  em quedava sorpresa davant de la seva extensa i fabulosa obra creativa que havia fet durant aquells anys que ens havien perdut de vista.

Infermeres i llevadores, volum II (r. m.)
Infermeres i llevadores, volum II (r. m.)

Mentre recorria la sala em vaig submergir dins la seva obra, observant el seu assaig de les formes, la investigació dels colors, els seus viatges exòtics i la fascinació pel mar. Al mateix temps feia un recorregut cronològic que em portava de l’any 1958 al 2015. Era del tot diferent al que pots sentir en una sala d’exposicions convencional. En aquesta, a més, hi intervenia el temps, veia el passat i el present com formant un contínuum, una elongació.

No n’havia tingut prou amb la recreació de la obra de l’Àngela que després em va acompanyar al pis de sota a veure les peces escultòriques del seu marit, per a mi el professor Bach-Esteve. Novament va ser un plaer per als sentits, que anaven acompanyats de sentiments perquè el seu art em transmeté serenitat, la mateixa serenitat de Bach-Esteve, diria. Veia en aquelles formes la síntesi, la senzillesa del traç i alhora   el suport  de quelcom impalpable. No sabria com explicar-ho, però després d’haver llegit el llibre penso que he trobat la metàfora, o a mi m’ho sembla. Bach-Esteve va aconseguir fer una metamorfosi a partir de la prolongació o estirament de la figura femenina, sintetitzant-la de tal manera que la va convertir en una flama que ens pot suggerir clarament la força flamígera de la dona.

El llibre dedicat a F. Bach-Esteve (Àngela Ubasart)
El llibre dedicat a F. Bach-Esteve (Àngela Ubasart)

Amb l’Àngela ens vàrem intercanviar els llibres i vaig ensenyar-li algunes fotografies que ella no tenia. L’endemà a casa vaig iniciar la lectura del llibre que m’havia regalat, titulat Fernando Bach-Esteve i Massaneda, artista i mestre: transformant la matèria. La seva lectura m’ha permès comprendre i admirar encara més el  professor i vaig saber que va morir amb només 63 anys (22/1/1929-9/3/1992). Posteriorment vaig localitzat un retall del diari de Terrassa que tenia guardat a casa i portava per títol: ‘Exposición colectiva dedicada al maestro escultor Bach-Esteve’ publicat el dia 9 de novembre de 1995.

Alumnes a la classe Bach-Esteve (r. m)
Alumnes a la classe Bach-Esteve (r. m)

Per finalitzar voldria comentar i alhora agrair a l’Àngela la seva cita, perquè va acomplir, sense que cap de les dues s’ho esperés, dos efectes que personalment interpreto que estan relacionats amb el seu nom. El primer va ser el d’haver actuat com un àngel, potenciant un efecte beneficiós i resolutiu d’un tema familiar que ara no ve al cas d’explicar, i segon, l’art, o sigui que Àngela Ubasart va permetre que un matí del dia 12 de febrer de l’any 2015 em donés un bany artístic ple d’escuma, de color i sorpreses. Gràcies, Àngela.

                                                                               

Alumnes classe Bach- Esteve ( r. m.)
Alumnes classe Bach- Esteve ( r. m.)

L’anècdota del professor Josep Rigol

Tenia una amiga que de cognom es deia Beyreguet, vivia a la carretera de Rubí de Terrassa i el seu germà era dibuixant. Un dia vaig anar a casa seva i vaig veure com pintava sobre una fullola emprant escuradents i tinta xinesa. Per a mi era una cosa innovadora i veia que donava un resultat fantàstic.

Dos dies després vaig arribar a classe de dibuix amb una fullola rectangular de mida més gran que les teles que hi havia a classe de pintura, i vaig començar a dibuixar la Venus de Melos d’una tirada, sense haver de fer-hi cap rectificació. L’endemà vaig iniciar la pintura amb tinta xinesa, i quan estava a  mig fer, el professor Rigol va veure el treball i no va fer més que posar-se a cridar. No recordo les paraules, només que em va dir: “Això que estàs fent és una profanació de la Venus!” Em vaig sentir com una profanadora artística i també, fet curiós, social.

La Venus profanada (r.m.)
La Venus profanada (r.m.)

Si no hagués estat tan enfadat i m’hagués parlat de les desproporcions hauria après quelcom més de la Venus. Amb tot vaig acabar-la de pintar i al final tingué la sensació que m’agradava, però no poc, sinó que m’agradava molt, i també sentia la satisfacció d’haver-la dibuixat en només quatre hores.

Sempre he pensat que les coses s’han de fer així, no com el refrany que diu que fent i desfent aprèn l’aprenent. Sí que reconec que s’ha de tenir tècnica, però quan captes un objecte l’art surt sol. No em facis dibuixar res que no em digui res, perquè es converteix en un fer i desfer continu. Això és el que penso. El més difícil és, però, entrar en l’essència dels objectes, animals, plantes i persones. Quan escric he de rectificar moltes vegades, indicador evident que tampoc  sóc bona escriptora.

La construcció de naus industrial a Terrassa (1957- 1970).

Jàsseres i encavallades de formigò armat de l’empresa Veyga, SA.

Rosa Maria Masana i Ribas. Infermera jubilada, especialista en patrimoni arquitectònic.

Publicat a Terme, núm. 26, Terrassa 2011.

Durant el muntatge d´encavallades (col. família Masana)
Durant el muntatge d´encavallades (col. família Masana)

Resum: Consideracions referents a l’arribada al mercat del formigó armat i la construcció de naus industrials a Terrassa i d’altres ciutats per part de l’empresa Veyga, SA durant el període 1957-1970.S’hi explica també la tasca dels tècnics i els treballadors que, amb coratge i escassos mitjans de protecció, van assentar les jàsseres i les encavallades per a l’edificació de grans estructures fabrils.

Paraules clau: Muntatge de jàsseres i encavallades, formigó armat, estructures de fàbriques, Terrassa.

Abstract: The construction of industrial buildings in Terrassa (1957-1970). Veyga, SA.: reinforced concrete beams and roof framings. This article is about important facts regarding the arrival on the market of the reinforced concrete and the construction of industrial buildings in Terrassa, from which the company Veyga, SA was responsible since 1957 until 1970. Technicians and building workers duties are also detailed, and how with courage and scarce means of protection they built up beams and roof framings in order to construct large manufacturing structures. Key words: Beams and roof framing assembly, reinforced concrete, manufacturing structures, Terrassa.

Per continuar llegint l’article en format PDF, cliqueu aquí.

També es pot veure el vídio que presentem.

Informació complementaria referent al tècnic Francesc Masana

Al article principal, comentarem  que Francesc Masana Ribas era afeccionar  a fer sostenir peces de diversa naturalesa les unes sobre les altres  i sempre amb l´objectiu de buscar el seu punt d’equilibri. També l’agradava resoldre el repte que li proporcionava el trencaclosques del  Cub de Ernö Rubic,  anomenat  també cub màgic  que va inventar l´any 1974.

Adjuntem una imatge de Francesc intentant descobrir el secret del cub.

Francesc Masana Ribas, any 1976 ( imatge Rosa M. Masana)
Francesc Masana Ribas, any 1976 ( imatge Rosa M. Masana)

 

El mes de setembre del 2015, entre anava amb el cotxe per la Avinguda de les Glories Catalanes vaig observar que la empresa SAIFA S.A. que n’hem parlat en aquest article ,actualment està enderrocada i, curiosament he vist que  preserva  impregnada a la paret  interior de la nau que correspondria al carrer Ramon i Cajal, la silueta  de  mig arc pertanyent a  les tres encavallades principals de donaven forma a la fàbrica i també part de les columnes que havien de servir per  recolzar-hi el pes de les estructures  que formaven la cobertura de la nau. En presento dues imatges.

Silueta de les tres encavallades de la empresa SAIFA S.A. (R.M. Masana)
Silueta de les tres encavallades de la empresa SAIFA S.A. (R.M. Masana)
Perfil del mig arc ( imatge Rosa M. Masana)
Perfil del mig arc ( imatge Rosa M. Masana)

 

 

Mestres d’obres i xemeneies industrials terrassenques (1899-1958)

D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)
D'esquerra a dreta, els contractistes d'obres Josep Arnau, 'Tarzan', (?) i Ramón Pagés. (Foto cedida per Lola Figueres)

Mentre estava en el procés d’esbrinar quins havien estat els paletes que van construir la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, amb l’objectiu que pogués formar part del llibre Guinness de rècords mundials, vaig interessar-me també pels altres paletes que des de l’any 1899 estaven construint a Terrassa. Posats a fer, també vaig prendre nota dels arquitectes (1877-1960) i de tres aparelladors, informació obtinguda de la matrícula industrial i de comerç.[i] La recerca d’aquestes dades es va poder realitzar amb relativa facilitat, gràcies al valuós ajut prestat per Maria del Carme Cabo Téllez (epd), que prenia nota dels professionals que anàvem localitzant en el registre.

Com que el tema està relacionat amb la xemeneia Almirall, s’ha considerat incloure dues taules on consten les xemeneies industrials terrassenques. A la primera hi ha les deu xemeneies de les quals sabem l’alçària, però no qui les va edificar ni tampoc l’any. A la segona taula hi ha les 14 xemeneies de les quals sabem l’alçària, any de construcció i, d’algunes, el constructor. Actualment totes aquestes estructures que s’han preservat estan incloses dins el patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Citem només el primer any en què trobem registrats els professionals, mestres d’obres i arquitectes en una franja de temps que va del 1877 al 1958. Durant aquest temps alguns s’incorporen de nou i d’altres es donen de baixa. Cal comentar que els registres mercantils no sempre han mantingut una continuïtat cronològica en la inscripció; per aquest motiu, les dades que presentem s’han de considerar orientatives.

 

Mestres d’obres (1899-1958)

Des del any 1899 fins al 1907 trobem Vicenç Aymerich Gilabertó, Pere Noguera Vacarises, Pelegrí Matalonga Payeras, Carreras Salvatella, Pere Almirall Ballbé, Bartolomeu Borrell Carreras, Domingo Casasayas Orriols, Josep Duran Julià, Josep Salvatella i Fills.

De l’any 1915 al 1927 trobem Josep Salvatella (1915), l’any 1924, tot que no l’hem trobat registrat sabem que treballava a Terrassa el contractista anomenat Renom,  conegut perquè va construir el temple evangèlic del carrer Galvani. Joan Rufat Vilàs el trobem inscrit l’any 1927 i després d’ell hi ha una manca de inscripcions fins a l’any 1940. Hi ha una referència de l’any 1938 que ens mostra com els constructors estaven organitzats, malgrat l’interval de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939. La cita deia:  Ram de la construcció (secció paletes) seu situada al carrer Puignovell núm. 36.

L’any 1940 hi trobem Jaime Mora Díaz, Pere Ferrer Martorell, Francisco Casasayas Dusso, Faustino Salva Dalmau, Tomàs Sabaté Font, Antoni Piqué Puig, Josep Domenech Sánchez, Francisco Duarri Junyent, Jaume Comerma Marinel·lo, Gregorio Sanz Allueva, Josep Carreras Vivó, Esteban Moliné Calmet, Ferran i Pagès, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi, Pere Teixidó Rius, Manuel Peñarroya Bordas, Pablo Gorina Gabarró, Francisco Florensa Caballé, Juan Pons Puig, Francisco Mampel Mampel, Pere Llobet Mateu, Josep Quera Pagès, Jaume Teixidó Massoni, Amadeu Arnau Duaigües, Meliton Montserrat Turón, Francesc Gispert Vilaplana, Francesc Carreras Suana, Enric Domenech Matas, Pere Borrull Griñó, Salvador Casamada Samaranch, Joan Badia Sanllehí, Antonio Veiga Falguera, Paulino Campà Borràs, Jacinto Soler Puig, Jaume Masdeu Barceló, Juan Salvatella, Josep Calabuy Hernández, Josep Vinyals Tarrats, Pablo Sabanés Roca, Vicente Adell Querol, Vicente Segura Balaguer, Josep Llopart Sagalas, Domingo Esteve Boada, Ramón Vila Culell i també Cementos y Construcciones.

L’any 1943: Agustín Enreig Sender, Hijo de Juan Pagés, Juan Rufat Pagés, Joan Rufat Vilàs, Francisco Pi Orús, Joan Llach Feliu, Enric Valls Pi.

L’any 1946: Miguel Villanueva Villanueva.

L’any 1949: Josep Sitges Clotet, Ernesto Noel Cortés, Francisco Compte Mestres, Emilio Agustí Mol·lieres, Francisco Mesalles Camí, José Gascón Bardagí.

L’any 1950: Ramón Grau Estany.

L’any 1951: Joaquim Campa Viñas, Rafael Petit Blanch.

L’any 1952: Joan Mora Raspall, Evaristo Capdevila, Joan Pons Puig i Jaume Quera Claparols.

L’any 1955: Saturnino Casamajor Pueyo, Josep Arnau Duaigües (3) i Pere Forns Playà.

L’any 1958: Jaume Almirall Rubio, Ismael Freixes Montserrat i Alfons Jordà Montaña.

Arquitectes (1877-1957)

Durant aquest període de temps de 80 anys s’ha localitzat trenta arquitectes que presentem tot seguit:

Manuel Joaquín Raspall  (1877), Melcior Viñals Muñoz (1878), Lluís Muncunill Parellada (1884), Jeroni Granell  (1886), Joaquim Vancells (1888), Domènec Boada Piera (1893), Francesc Folguera Grassi (1891), Joan Trais (1894), Antoni Pascual Carretero  (1899), Ignasi Escudé Gibert (1909), Josep M. Coll Bacardí (1910), Alexandre Galí (1910),  Llongueras (1910), Guàrdia Catà  (1911), Josep Ros Ros (1913), Joan Baca Reixach  (1930), Frederic Viñals Paquer (1941), Eduard Baselga (1950), Manuel Baldrich Tibau (1951), Julio Chinchilla (1952), Mariano Moran (1952), Jordi Alsius Masgrau (1955), Josep M. Soteras Maurí (1956), Alexandre Ferrant (1956), Camil Pallàs (1956), Josep M. Prat Marsó (1956), Felip Garcia Escudero  (1956), J.A. Balcells (1960), O. Bohigas (1960), J.M. Martorell (1960).

Aparelladors (1950-1957)

Pel que fa als aparelladors hem vist que entre els anys 1950 i 1955 hi havia Lluís Martí Tapiol i Joan Baca Pericot. L’any 1957 hi trobem Manel Adell Segarra.

Per finalitzar només direm que he presentat aquestes dades perquè les continuava  guardant, en format apunts, dins d’una carpeta. Lògicament, en un temps potser poc llunyà aquest material hauria desaparegut i per aquest motiu he considerat presentar-les ara que disposem de mitjans digitals, perquè són un reconeixement a les persones que hi ha darrere de tota edificació i perquè tot plegat, edificis i persones, configuren la història de la nostra ciutat.

Ampliació de la llista de mestres d´obres i paletes (1837-1872)

Desprès de consultar la Matricula de contribució industrial de Terrassa, dipositada a (AHCVO) 4 que s´inicia l´any 1831 on només hi consta el nom del contribuent i el seu domicili, però més endavant l´any 1837 també la activitat, he procedit a enregistrar a més de les llevadores, tema de la recerca principal, als mestres d´obres o de cases que  anaven sortija a la llista.

D´aquesta manera veiem que entre els anys 1837 al 1872, hi havia els següents professionals:

Mestres de Cases: Desideri Comerma, Jacinto Matalonga , Salvador Bruguera, Joan Comerma, Joan Marcet, Miquel Puig, Domingo Matalonga, Carlos Marsà, Isidro Aliart, Francisco Torrella, Joan Torrella, Joan Noguès, Josep Marcet, Ignasi Perich, Miquel Curet Roure, Mariano Prat, Joan Cañadell, Cosme Puig, Llàtzer Matalonga


[i] Els registres de la matrícula industrial l’any 1990 estaven dipositats a la biblioteca Soler i Palet.
(2) És el numero 10 de les xemeneies. Segons un edicte del 27 de novembre de 1996  publicat al Diari de la Generalitat de Catalunya núm. 2.289 de 4-12-1996, sobre els acords de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona relatius al municipi de Terrassa i segons l’expedient 2165/96 es va acordar la modificació puntual del pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic ambiental, fitxa S6 Xemeneia Vapor Badiella de Terrassa.  El pla especial  va ser promogut per la Caixa d’Estalvis de Terrassa i tramitat per l’Ajuntament. El replanejament urbanístic va promoure que la descatalogació de l’esmentada xemeneia i el seu posterior enderroc. La xemeneia Badiella feia 15 metres d’alt.
(3) Josep Arnau  feia obres a l’Escola de Cultura Pràctica del carrer Sant Pere de Terrassa o al costat mateix, no ho puc assegurar. Quan sortíem de col·legi teníem un sol objectiu, anar a veure en Tarzan, així l’anomenàvem. Era molt guapo i a més en estar enfilat dalt d’aquella bastida tan alta i movent-se amb desimboltura encara el trobàvem més atractiu. Penso que ell també ens esperava i sempre ens deia alguna cosa. Llavors la satisfacció era màxima. De segur que algunes terressenques vam fer l’Èdip amb ell. Més avall, a la porta del cinema Catalunya també vèiem un noi, per a nosaltres un home, que tenia un floc de cabells blancs naturals a la part del front. Ens el miràvem perquè el trobàvem interessant, però ell mai ens deia res. Ens omplia més en Tarzan.
(4) Contribució industrial i de comerç, documents del Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) La normativa que regulava aquests tributs va ser modificada l´any 1852 segons el Reial Decret de 20 d´octubre.

El col·legi del carrer Galileu, de Terrassa (1933-1955)

El col·legi del carrer Galileu , també anomenat cal Perich, va impartir docència durant uns vint-i-dos anys i, amb tot, gairebé no va deixar empremta a la nostra ciutat. Ha estat gràcies a testimonis personals i a la revisió de la documentació dipositada a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa que podem reconstruir de forma aproximada la seva trajectòria i alhora omplir una petita parcel·la sobre la història de la ciutat.  Aquest  article va ser publicat a la revista Terme, número 18, Terrassa 2003. Es pot accedir al seu contingut fen clic a Terme de color blau.

Alumnes de pàrvuls amb la mestra Magdalena Badía ( Rosa M. Masana).
Alumnes de pàrvuls amb la mestra Magdalena Badía ( Rosa M. Masana).

 

Ampliació de la crònica, en clau de vivències personals.

Per motius que serien llargs d’explicar no vaig anar a escola fins al curs 1953-54, o sigui, quan tenia vuit anys i mig, i vaig anar-hi perquè havia de fer la comunió. La meva mare em va portar a l’església de la Sagrada Família per concretar amb el mossèn quin diumenge la podria fer.

El mossèn ―és com si l’estigués veient ara―  tocant-me la cara va dir: “Quina nena més bufona! Com et dius, maca?” “Rosa”, li responc, i segueix: “Com vas de catecisme?” “No me’l sé; no sé llegir ni tampoc escriure.” Mira, l’hauríeu d’haver vist, es va posar nerviós a més no poder, com histèric, diria, i anava dient: “Com pot ser això, com pot ser!” Suposo que el vam despistar perquè tant la meva mare com jo anàvem molt dignament vestides, netes i pentinades. D’altra manera hauria pogut pensar que érem unes indigents vingudes de sota el pont. Davant la situació creada i per tranquil·litzar-lo, no vaig tenir cap més remei que dir-li: “Bé, ja l’aprendré, el catecisme.”

Llavors va ser quan vaig anar a pàrvuls a l’escola del carrer Galileu o can Perich, perquè  tenia clar que el meu objectiu era fer la comunió. Hi anàvem juntes amb la meva amiga Olga, però ella estava a la classe dels més grans o amb la senyoreta Júlia, però hi hauria d’haver anat jo per edat.

Vaig haver de fer un esforç per superar aquella olor que feia la classe, que era una barreja de tantes coses, fins i tot diria que de virus, perquè no me’n vaig escapar de cap. Vaig agafar totes les malalties víriques de l’època com el xarampió, la rubèola i la parotiditis, aquesta darrera la més dolenta. Tampoc em vaig escapar de les bacterianes, com les angines i les otitis.

No em pregunteu com, però al cap de poc temps ja havia passat el primer llibre de les síl·labes i la mestra donya Magdalena ―així l’anomenàvem― em va passar a fer llegir un llibre de text més complex. Recordo que començava dient: “María Gracia es la niña más vivaracha de todas las niñas del pueblo, ella conoce bien el mercado y sabe elegir las verduras más tiernas y el pescado más fresco.”

Una vegada tenia mig complerta la lectura d’aquest llibre, la professora em va posar en una taula al fons de la classe, em va donar un bastó com el que feia servir ella, el llibre de les síl·labes  i m’indicà que els el fes llegir als més menuts. Era molt senzill: només havia de marcar amb el bastó la paraula i dir: mama i continuar mama, r a. Havien de dir ra, n a, na, rana, fent cantarella, pipa, papa, luna …

A casa meva els havia dit que em feien fer de mestra i, evidentment no s’ho van creure, perquè entre altres coses sovint portava els dits tacats de tinta, com l’Olga, perquè a la classe de l’Olga escrivien amb ploma i tinta i jo deia que també.

Rosa M. Masana, any 1954 (àlbum (r. m.)
Rosa M. Masana, any 1954 (àlbum (r. m.)

Un dia la Júlia, la meva cunyada, va venir a buscar-me per anar a fer la fotografia reglamentària precomunió i sí, per sorpresa seva va poder confirmar el que els havia dit: estava asseguda en una taula acompanyada d’una renglera de mainada que feien cua per llegir. Van parlar amb la mestra i els va dir que a meitat de curs no em podia canviar de classe i d’altra manera m’hauria avorrit.

La senyoreta quan ens volia ensenyar matemàtiques escrivia a la pissarra Poblema i a continuació ens posava sumes i restes que havíem de resoldre, però només els alumnes més grans de sis o set anys i jo, ganàpia, entremig.

A final de curs van fer una entrega de premis al teatre Alegria que estava situat a la Rassa.Van repartir estoigs per posar-hi llapis, colors, gomes… A mi em va tocar el que en aquell moment vaig qualificar de simple paper. Era un diploma signat per la senyoreta Magdalena Badia. Vaig tenir una decepció perquè hauria preferit rebre un regal útil, per exemple colors per pintar, ja que en gastava molts.

Diploma any 1954 (r. m)
Diploma any 1954 (r. m)

El curs següent vaig canviar de classe i per sorpresa meva observo  que la senyoreta escriu a la pissarra Problema. En veure aquesta important anomalia, una altra s’hauria quedat quieta al seu lloc, però no, considerava que ho havia de saber i vaig anar a dir-li: “Senyoreta, ha posat una lletra de més!” “Quina?” preguntà. Responc: “La erra; hi ha una erra de més. S’escriu poblema.” Mira, la seva reacció no va ser tan espectacular com la del mossèn, però quasi; es va quedar que no sabia què dir. La veritat és que vaig pensar que la nova professora en sabia poc, d’escriure, perquè jo tenia tota la confiança dipositada en donya Magdalena i considerava que qui ho feia bé era ella. A partir d’aquell dia vaig pensar que la forma d’escriure era una cosa aleatòria, que se’n podia fer de més i de menys.

Vaig anar a catequesi a l’església del Sant Esperit ―actualment Catedral de Terrassa―, que va ser on vaig fer la comunió i, sense saber com, diria per art de màgia, em vaig aprendre de memòria tot el catecisme. Fins i tot tenia ganes de poder-lo ensenyar als altres, com feia la meva germana set anys més gran que ensenyava doctrina a l’església de la Sagrada Família.

Com a curiositat he de dir que a la classe de pàrvuls hi havia un noi d’una edat semblant a la meva, en Bartolomeu, i desconec per què es va incorporar també tan tard a l’escola. La sorpresa va ser que després de matricular-me per fer el cinquè curs de batxillerat en una acadèmia de Terrassa em trobo que el professor de matemàtiques era en Bartolomeu amb qui havia estudiat.

  Es possible que aquesta crònica encara resti oberta, perquè se de persones que van anar a  estudi en aquest centre i potser alguns d´ells  ens  podríen explicar  les seves vivències.