Portada > Miscel.lània

El doctor Salvador Calsina Boguñà

Salvador Calsina nació el 3 de mayo de 1857 en el mas La Calsina de Santa Cecilia de Montserrat. La finca está situada en el

La Calsina con la capilla de San Juan, (cedida Anna Sangrà)

antiguo camino de herradura que va de Manresa al Monasterio de Montserrat en el núcleo poblacional de Marganell. Esta explotación agraria de viñedos y olivos contaba con una gran extensión de terreno que llegaba hasta las proximidades de Monistrol. Calsina se casó con Luisa Guillemot Oller en la propia capilla de la finca, documentada ya en 1667 y con advocación a san Juan decapitado.[1] El matrimonio tuvo tres hijos, Pepita, Ana y Juan, y, aunque Pepita falleció joven, tuvieron en total siete nietos.

Parte de la masia Calsina y al fondo Montserrat (cedida Anna Sangrà)

Salvador estudió en la Facultad de Medicina de Barcelona. Marisa Calsina, una de sus nietas y enfermera de profesión, asegura que si bien su abuelo no fue el heredero universal de la familia sí que igualmente estaba en muy buena posición económica y disponía de varias propiedades en la ciudad de Terrassa.

Referente a la actividad como médico, Joaquim Verdaguer en su blog comenta que el primer centro médico de Terrassa fue puesto en funcionamiento gracias a la iniciativa de un grupo de tarrasenses y de ocho facultativos entre los cuales se encontraba Salvador Calsina. El centro fue inaugurado el 15 de septiembre del año 1882 y estaba situado en la calle de la Paja número 7.[2]

El blog Terrassa mi ciudad… Catalunya mi nación (28/9/2018) reproduce un texto del periódico El Día de 3 de mayo de 1935 que hace referencia a la Associació d’Empleats i Obrers de l’Ajuntament, cuyos miembros estaban afiliados a Médica Egara, entidad creada para proteger económicamente a sus asociados en situaciones de intervenciones médicas o quirúrgicas y también en caso de defunción del titular, en cuyo caso la viuda o el heredero podía recibir la cuantidad de 1.000 pesetas por este concepto. En el listado de socios de Médica Egara entre otras personas figuraban los doctores Salvador Calsina, Josep Benet y Enric Farrando. Con fecha 3 de mayo de 1935 consta que la viuda de Calsina recibió la citada gratificación de viudedad.

Doctor Salvador Calsina i Luïsa Guillemot. Pintor Ramon Cortés -Terrassa- (cedida Marisa Calsina)

En este mismo blog aparece la noticia que habia sido publicada en la Vanguardia del dia 17 de julio de año 1915 dando a conocer que havia fallecido Juan Calsina Boguña en su propia heredad. Juan era hermano de Salvador.

Según el autor Joaquim Verdaguer (31/1/2015): “El día 3 de agosto del año 1918 el doctor Calsina alertó de que había sido diagnosticada una bronconeumonía a un joven de Can Pous de 22 años de edad, pocos días después, el día 7 de setiembre del mismo año en Terrassa se anunciaba que habían sido afectadas por la epidemia de gripe, un total de 778 personas, más nueve que habían fallecido. Terrassa en aquellos momentos disponía de una población de 29.000 habitantes.”[3]Dadas estas circunstancias, centros como la Casa de Caridad, el Centro Médico del que el doctor

El segundo inmueble del Centro médico de Terrassa que estaba situado entre las calles Portal Nou i Baldrich.

Calsina fue director y el Sanatorio de Torrebonica [4] se vieron colapsados a causa de la referida epidemia gripal. El día 2 de noviembre de 1918 el Ayuntamiento contabilizó que habían enfermado 2.695 personas y 159 habían fallecido. En 1919 hubo un nuevo rebrote de la enfermedad.

En el libro Carrers de Terrassa consta que el doctor Calsina da nombre a una calle de la ciudad, en cuya placa consta que fue fundador del centro médico en 1882. La calle está situada en el distrito sexto del barrio de Sant Pere Nord, entre la carretera de Matadepera y la calle Provença.[5]

Placa de la calle Dr.Calsina (Imagen Marisa Calsina)

Salvador Calsina falleció el 18 de marzo de 1934, fecha coincidente con el día de su santo y día en que llegó al mundo su nieto, que también recibió el nombre de Salvador.

Notas

[1] Debido a un privilegio papal los propietarios de la finca y la capilla gozaban de autorización para ser enterrados en ella.

[2] Verdaguer, J. El Centre Mèdic de Terrassa. http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2012/12/el-centre-medic-de-terrassa.html

[3] Verdaguer cita en su trabajo a Baltasar Ragón, Judit Tapiolas Pere Figueres, 1990, y Daniel Montaña, 1995.

[4] El sanatorio ‘ Mare de Deu de Montserrat’ fue edificado en el año 1911 por Josep Domènec Mansana con capacidad para 40 enfermos, los terrenos pertenecían a can Viver y más tarde pasaron a ser propiedad de ‘La Caixa’, estuvo activo hasta el año 1999.

[5] Lozano, F.; Romero, J.; Verdaguer, J. Els carrers de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1995.

La sirena de can Coromina ara toca des de can Mir

Aquest article, amb algunes modificacions, va ser publicat a Totbisbal el 8 de juny del 2016 amb l’inconvenient que aquest mitjà va deixar de funcionar i els articles i vídeos han estat retirats de la xarxa. Sortosament d’aquest tema en guardava uns apunts i podem recuperar la informació.

A títol d’introducció esmentarem algunes dades de l’empresa ceramista Coromina de la Bisbal que va estar activa durant 96 anys, des del 1911, any de la seva fundació amb el nom de La Gavarra i més tard amb el nom de Coromina i Companyia. Potser va coincidir el canvi de nom quan l’any 1918 l’empresa es va traslladar a una nova construcció feta per Joan Rasós Casas (1888-1920) al carrer de l’Aigüeta, 126. Disposava de dos forns de flama invertida amb les corresponents xemeneies, que encara avui són els dos elements externs més visible i a llarga distància d’aquesta indústria ceramista. La empresa va finalitzar la seva activitat el 31 de març del 2007.

L’empresa tenia instal·lada una sirena que acomplia la funció d’avisar els treballadors de l’hora que havien d’entrar i sortir de la fàbrica, sistema aquest força usat també en les indústries tèxtils. Amb el pas del temps el toc de la sirena va anar quedant relegada perquè tothom tenia rellotge i prou responsabilitat i perquè hi havia qui deia que no li agradava anar a toc de sirena. Però les persones ens acostumem fàcilment a moltes coses i també hi havia qui deia que quan la sirena no tocava semblava que faltés alguna cosa.

Si bé hem evitat parlar de la fàbrica Coromina, sí que volem esmentar algunes de les publicacions que s’han fet relacionades amb la nissaga dels Coromina en la vessant personal, artística, d’activitat fabril i de contactes mantinguts amb persones de renom. Informació que podem trobar a internet com la de Annie Unland (2005) sobre Joan Baptista Coromina, El Punt-VilaWeb (13-3-2007) amb motiu del tancament de l’empresa, Roger Font i Ignasi Corney (10-1-2016), Xavier Rocas (2011) David Parreño (30-4-2018) amb motiu d’un incendi, Joan Dalmau (25-7-2018), Rosa M. Masana (2000).[1]

Com hem esmentat a l’inici volem dir quelcom de la sirena de can Coromina, que des ara ja fa set anys està ubicada a la fàbrica de la carretera de Cruïlles, propietat d’Àngel Mir. Per obtenir informació d’aquesta centenària peça hem parlat amb les següents persones:

Narcís Tarrats Cané

Narcís ens comenta que ha treballat a l’empresa Coromina molts anys fins que es va jubilar l’any 2002. De sempre havia estat ell l’encarregat de fer tocar la sirena sis vegades al dia, a les 7.55 del matí que feia dos tocs o xiulets de sirena. El primer era de previ avís, o sigui cinc minuts abans de començar la feina i quan tocava el segon que eren les vuit en punt, els treballadors havien d’estar als respectius llocs de treball. A la tarda es feia el mateix, dos tocs a les 13.55 i un a les 14 hores.

A la sortida de la fàbrica es feia un sol toc, a les dotze del migdia i a les sis de la tarda.

—Vostè devia ser la persona més puntual de l’empresa.

—Ja ho pots ben dir, era el primer d’arribar i no podia fallar mai, havia d’estar allà cada dia com un clau.

El funcionament de la sirena no tenia cap secret; només era qüestió de engegar un interruptor, però en aquella època que sovint patíem restriccions elèctriques, havíem d’utilitzar una dinamo que funcionava amb gasoil o benzina.

Al primer toc de sirena aquesta començava a sonar suaument i s’anava enfilant però no deixàvem que acabés de fer tota la vibració perquè poc després havia de tornar a sonar el segon toc complet. L’avantatge que es té ara amb les sirenes és que funcionen mitjançant un mecanisme electrònic programable,

La sirena estava situada dalt de la torre més alta de la fàbrica i si havíem de pujar per fer alguna reparació havíem d’utilitzar el muntacàrregues, l’interruptor el teníem a baix.

Segons el temps que feia, la sirena s’escoltava més o menys bé, millor era quan feia tramuntana, ja que la fàbrica estava al nord de la Bisbal i la sirena tenia l’embut enfocat cap al sud, o sigui en direcció al centre de la vila, i la tramuntana del nord facilitava la conducció del so.

Antoni Coromina Costa

Hem parlat amb Antoni, fill d’en Joan Coromina conegut per Koro,[2] i ens comenta que té poca informació referent a la sirena, però sí que recordava una anècdota que li havia explicat el seu pare.

En aquell temps quan es volien recuperar les gairebé perdudes festes tradicionals, els veïns del barri de l’Aigüeta van organitzar un lluït acte de festa major amb ball inclòs en què participava la cobla La Principal de la Bisbal.

Alguns dels organitzadors va pensar que la festa seria més sonada, mai més ben dit, si a l’inici de la festa fessin uns tocs de la sirena per indicar que començaven les activitats.

El grup organitzador va anar a parlar amb en Koro, que en aquell moment era el gerent de l’empresa, el motiu era demanar-li permís per tocar la sirena. En Koro els va respondre que allò que els demana no era possible, perquè la sirena només es podia tocar a les hores d’entrada i sortida de la fàbrica, quan hi havia aiguats i quan bombardejaven.

Antoni va afegir que d’aiguats encara n’hi podia haver, com havia succeït durant els de 1971 i 1972, però de bombardeigs no!

—Així doncs la sirena no va tocar?

—No, no els va donar permís per fer-ho.

Àngel Mir

Àngel ens explica que des de l’any 2014 que té instal·lada la sirena de can Coromina al taulat de la nau número 1 d’una extensió de l’empresa que té a la carretera de Cruïlles.

Comenta que va estar de sort perquè una altra persona de la Bisbal també havia demanat disposar de la sirena, però ell en demanar-ho abans va tenir preferència.

Abans de ser instal·lada vàrem fer-li una posada a punt i després la vam col·locar a la part més alta de la fàbrica subjectada amb un suport metàl·lic de quatre peus i l’embut orientat en sentit est.

Fa els tocs emprant un dispositiu mecanitzat i un enginyer de l’empresa és l’encarregat de programar-la d’acord amb el calendari laboral.

Àngel Mir m’aconsellà que parli també amb Enric Pacreu.

Enric Pacreu Fuster

El senyor Enric és un gran coneixedor de l’empresa Coromina, per haver-hi treballat durant força anys i amb un punt de nostàlgia ens parla del final de l’empresa.

Comenta que a partir dels aiguats dels setanta que van afectar de ple la fàbrica, aquesta va començar a perdre empenta i l’any 2002 després dels embargaments es va decidir crear una cooperativa formada per vint-i-sis treballadors més unes set o vuit persones contractades.

Amb tot la situació continuava sent molt precària i el dia 31 de març de l’any 2007 va tancar definitivament les portes. Aquell dia els treballadors feien tocs continus de sirena per informar d’aquest fet que a la vegada comportava l’acomiadament dels operaris, alguns dels quals hi havien treballat des de sempre.

Salvador Congost

Vaig tenir ocasió de parlar amb el senyor Congost, tècnic electrònic de l’empresa Àngel Mir i ens ha comentat que el mecanisme sonor de la sirena consisteix a fer passar un flux d’aire entremig d’uns discs giratoris amb orificis que permeten que la sirena produeixi sons de diferent intensitat i vibració, aspectes directament relacionats amb l’estructura del mecanisme, la velocitat de rotació del disc i la intensitat del flux d’aire. Actualment la sirena està connectada a un temporitzador programat d’acord amb el calendari anual de festes que permet manipular-la directament des de l’ordinador.

Ens explica també un detall que trobo molt interessant, la sincronització entre tres elements de la Bisbal que toquen al mateix temps: les campanes de l’església de Santa Maria, les del convent dels Franciscans i la sirena Coromina-Mir. En dies especials segons la direcció del vent i el lloc on ens trobem podem escoltar els tres sons simultàniament.

Adjuntem unes imatges en format vídeo corresponent a un dels mostraris d’elements que fabricava l’empresa Coromina, algunes imatges estaven malmeses i d’altres la reproducció és de poca qualitat, serveix només per fer-nos una idea d’alguns dels productes que fabricaven. mostra-rajols-2

Podem escoltar el so de la sirena veient aquest vídeo coro-i-mir-sirena

Notes

[1] Les xemeneies industrials de la Bisbal, 2000. Consultable a: http://www.rosammasana.com/?p=4376

[2] Hem escrit amb K el nom d’en Joan Koro perquè és com ell signava els seus dibuixos .

Un vi de seixanta anys

El dia 12 de maig d’aquest any 2021 vaig continuar fent canvis al menjador de casa. Tenia pendent canviar el mecanisme de fer pujar i baixar la persiana i penjar un llum, ja que el dia abans no me’n vaig sortir ni d’una cosa ni de l’altra. Finalment ho vaig aconseguir, i això em va fer sentir molt bé.

En acabat vaig anar a fer el dinar i també vaig anar a buscar una ampolla de vi. Aquesta vegada en vaig agafar una d’aquelles que sempre penses “l’obriràs un altre dia”. Es veu que el dia havia arribat.

L’ampolla tenia el tap lacat amb cera de color vermell i estava embolicada amb film de plàstic una mica malmès. El contingut era de color daurat. Era un regal d’un matrimoni que venien a visitar-se al consultori de Pals i als quals també durant alguns dies havia anat a fer cures d’infermeria a casa seva.

La finca on vivien era gran, fet que els permetia tenir conreus allà mateix, i li havien posat el nom de “San Francisco”. Estava situada a mà esquerra de la carretera que va a Begur, una mica més amunt del càmping Mas Patoxas, al costat de ponent de la base de les dues muntanyes de Quermany.

Aquesta ampolla de vi de la finca San Francisco me la van donar aproximadament l’any 1994 i a l’etiqueta en lletres d’impremta hi deia: “San Francisco. Vino blanco reserva 1961” que correspon a l’any que la vinya va ser veremada i més avall 1973, l’any que va ser embotellat després de reposar dotze anys en la bota. No s’hi observava cap vestigi de pòsits, solatge o el que anomenen mares.

En el moment de fer el primer glop d’aquell vi, com per art de màgia em va venir a la imaginació el matrimoni viticultor,en Manel Llorenç i la Josefa Molina, la finca on vivien i alguns detalls de l’exterior, la muntanya de Quermany amb el mar al fons, el mas Bladó, el mas Tomasí, el saurí i el seu enorme pi a l’entrada de casa —que encara hi és— arran de la carretera que va a Begur, els Masos de Pals i el record de les dones que anys enrere anaven a vendre a Begur seguint una drecera boscana de molta pujada que també vaig fer acompanyada per un palenc.

És curiós perquè en aquest record percebia una sensació de brisa marina càlida i també la flaire dels pins, era una vivència força real que sobrepassava el que en diríem un senzill record vivencial. La irrupció d’aquesta constel·lació d’elements i de persones les veia a vista d’ocell, pels quatre costats, no des de terra i en petits fragments, sinó formant un conjunt entrellaçat.

Era impensable que pogués tenir una vivència com aquella induïda per la degustació d’un vi revellit, anyenc, de l’any 1961. Puc dir com a hipòtesi que aquells raïms i el vi que en va sortir, havien d’haver retingut, preservat a la polpa, els corrents tel·lúrics del subsol, corrents expansionats envers un ampli territori de mar i de muntanya i les persones que hi vivien. Perquè altrament, quina podia ser l’explicació a aquella irrupció d’imatges tan holístiques?

He parlat dels efectes però no del vi. Era de color daurat i el vaig servir en una copa de vidre molt fi. En contactar amb el paladar vaig percebre un suau punt avinagrat que no molestava; al contrari, intuïa que era benefactor per a la digestió, seguit d’un potent regust de bota envellida i subtil rancior de bota curada. Vaig recordar el vi que la tia Teresa guardava a la bota petita del celler.

Quan l’endemà vaig tornar a beure d’aquell vi la sensació va ser diferent, la podríem definir com a racional, o sigui, que em van venir al cap —o potser els vaig anar a buscar— alguns records de vida: vaig pensar què estava fent en aquella anyada de l’any 1961 i també durant l’any 1973, quan el vi va ser embotellat. Curiosament ambdós anys van estar marcats per canvis, l’un per un canvi d’habitatge i el segon per una experiència de vida molt interessant que seria llarga d’explicar i tampoc ve al cas.

Ens quedem només amb l’experiència d’obertura que ens va proporcionar un vi que paradoxalment havia passat 21.900 dies en quarantena, fins que el maig de l’any 2021 va ser alliberat per passar a integrar-se dins el cos d’un ésser biològic i també anyenc. Potser era aquesta la raó de ser d’ell i jo de ser-ne la receptora.

Puesta de sol

Recientemente he escrito un texto titulado Emoción donde narro la vivencia experimentada durante la práctica de un ejercicio en técnicas de análisis transaccional de Erik Berne. En concreto se trataba de un ejercicio mental que partía del hecho de que nuestra propia madre tenia que de abandonarnos en el bosque cuando teníamos apenas unos meses de edad.

Muchas veces los hechos vienen concatenados y después de autoanalizar una experiencia puede que veamos surgir otros aconteceres relacionados. Hoy me he percatado que en ocasiones y segun donde me encuente, en aquellos momentos que el sol se està poniendo en el horizonte, he percibido por unos instantes ua sensación de carencia, solitud e incluso como cierto desamparo y sin saber el motivo.

Para una mayor comprensión del hecho, expondre un ejemplo: de un grupo de amistades de grupo de juventud fui la primera en disponer de vehículo propio, un Seat 127, ideal para las salidas del sábado por la tarde y domingo e ir de vacaciones. En esas escapadas nos reíamos y nos divertíamos mucho, pero recuerdo recuerdo que un dia cuando viajamos por las largas, rectas y solitarias carreteras de Castilla —alguna de nosotras las había bautizado con el nombre de cordel— me decían “Rosa, mira, un cordel”, dando a entender que podía dar gas a fondo. Al viajar con las ventanillas bajadas y asomando la cabeza al exterior, experimentábamos la tan agradable sensación de velocidad, y a la vez poníamos a prueba esta ver donde llegaban las revoluciones del motor Seat fabricado en los talleres de Martorell.

Como digo, nos divertíamos ante cualquier cosa insignificante y me sentía muy bien acompañada, aunque de vez en cuando percibía un atisbo de solitud y de carencia, en especial cuando llegaba la hora del sol poniente en aquellos llanos castellanos donde tan bien se puede percibir la bóveda celeste. Sentía en algunos momentos aquella ya conocida sensación de desamparo afectivo, paradójicamente encontrándome amparada por mis compañeras.

Así pues, es en este momento que puedo relacionar mi estado emocional de estos días disfuncionales por la falta de salud de una persona querida con aquella experiencia desoladora vivida durante los ejercicios de analisis transaccional que no hacia mucho habia asistido y donde la carga emocional fue llevada al límite y en la imaginaria escena donde transcurrian los hechos era en el momento de la puesta de sol. Observo asimismo como esta sensación la he revivido des de entonces y con distintos grados de intensidad en otras situaciones de más o menos similares características.

Con todo, resulta fascinante descubrir o encontar un nexo de unión entre este estado afectivo que puede aparaecer en algun momento con aquel exacerbado sentimiento de desamparo vivida de forma ficticia pero que de seguro como diria W. Penfield sigue instalado en algún lugar de la mente.

Si bien no podemos obtener datos del todo feacientes de cada una de las estaciones vividas , sí podemos considerar que aquella experiencia del pasado y las que podamos vivir en la actualidad, sea de componente físico, mental, emocions o todos en conjunto, al ser recordados en el presente de forma aún tan penetrante, adquieren el suficiente fundamento como para considerar que si pueden estan vinculados a una previa experiencia personal de caràcter traumàtico.

Digestió

En una ocasió amb la meva amiga M. del Carme vàrem anar a Indonèsia amb avió de Barcelona a Amsterdam i d’allà a Bali fent escala a Singapur. Es tractava d’un viatge mig organitzat i a l’aeroport ens esperaven dos nois que ens duien el cotxe que havíem llogat, un tot terreny de dues places i descapotable. No havíem previst que arribaríem de fosc, que no podíem preguntar res a ningú i que l’hotel estava a quaranta quilòmetres.

Per acabar-ho d’adobar les carreteres eren estretíssimes i vàrem passar per un lloc on pels dos costats de la carretera desfilava una romeria de persones que duien palmes i al cap safates de flors, fruits i d’altres coses per deixar-les com a ofrena a alguna de les deïtats de la seva fe en un dels tantíssims llocs de culte que hi havia. Va ser espectacular veure aquell tragí festiu de persones i les dones amb vestits llargs de colors llampants i estampats que en conjunt configuraven una escena idíl·lica de bellesa, fervor i alegria.

Ofrenes a Bali. Fotografia de Santoso Alimin

Per un moment vàrem pensar que havíem canviat de planeta i també personalment em veia com una persona tecnològica degut al fet d’immiscir-me en un territori de connotacions religioses amb un vehicle tan contundent.

Imatge de Bali i Rosa. Fotografia M. Carmen Cabo

Podríem explicar diverses aventures de les que ens varen succeir en aquell meravellós país, però ara només volia recordar una experiència relacionada amb la digestió a dos nivells. Quan tornàvem en avió cap a Amsterdam anàvem assegudes en una fila de tres seients i havent sopat vàrem observar que gairebé tothom dormia. Algú ens va dir que sovint els passatgers que volen de nit es prenen un somnífer.

Al primer seient de la nostra fila hi anava una noia que viatjava sola. Tant ella com la M. del Carme dormien i jo si bé estava endormiscada veia el que succeïa. En aquestes ve una hostessa i em va dir, vaig entendre, si volia res per beure i li vaig dir que sí. Al cap d’una estona ve amb una safata, me la dona i se’n va. No vaig entendre res perquè allò era un minisopar.

Enmig d’aquella barrera de dues persones dormint, jo anava al costat de la finestra i amb la safata allà al davant vaig decidir menjar aquell aliment. No tenia gust de res, però de res de res, per mi que era sintètic, i evidentment el vaig deixar gairebé tot. L’hostessa va retirar la safata i va dir quelcom. Jo, al no entendre què deia, vaig fer una ganyota per fer-li saber que no m’havia agradat.

Quan va despuntar el dia la tripulació s’anava despertant i vaig dir a la M. del Carme:

—Quina cosa més rara. A mitja nit una hostessa m’ha preguntat si volia prendre res, li he dit “yes” i m’ha portat un ressopó que era incomestible. Encara el tinc a l’estómac sense digerir.

—Sí, Rosa, que estrany, no? —va respondre ella—. I què et va portar?

—No ho sé. Era de color gris i insípid.

—Tu ves dient a tot que sí i veuràs com un dia et trobaràs un ensurt gros.

Vaig continuar llegint el llibre de butxaca de Fritjof Capra El Tao de la Física i la M. del Carme mentrestant donava conversa a aquella noia de parla anglesa que seia al seu costat. Al cap d’una estona veig que riu d’aquella manera contagiosa i continguda —perquè volia parar i no podia—, igual com en època escolar.

Li vaig preguntar “de què rius?”, i sense poder encara parar i fent un esforç em diu:

—Aquesta noia deu pensar que estic boja. M’ha comentat que estava mig marejada perquè és diabètica i l’hostessa, que ja estava avisada, s’ha descuidat de portar-li uns aliments a mitja nit. Així que m’ho ha acabat d’explicar, he caigut en allò que m’has explicat: t’has menjat el seu segon sopar, ho he vist clar.

—No em diguis que era per a ella! Li ho expliquem i li demano disculpes.

—Esperem a veure si el mareig no li va a més i pot esmorzar; si no, ho direm a l’hostessa.

La M. del Carme va continuar conversant amb aquella noia, possiblement amb símptomes d’hipoglucèmia, i després em va explicar que li havia dit que anava a Holanda perquè la seva mare estava malalta i li havien d’aplicar l’eutanàsia.

Llavors sí que se’m va parar el peristaltisme gàstric, de sobte vaig experimentar un gir a l’estómac com una mena d’impacte gastricoemocional, com si hagués menjat una bola de mata-rates, perquè la sola idea del fet em feia sentir una cosa punyent a les entranyes.

Em costava d’entendre que una filla viatgés de Singapur a Holanda per anar a veure la seva mare que feia temps que no veia i alhora hagués d’acomplir la funció de donar conformitat a una mena de pràctica carregada d’un cert nihilisme existencial.

Hem de considerar que això succeïa a principis dels anys noranta, quan a Holanda el procediment era legal però aquí gairebé no se’n sentia a parlar. Ara sí, i sovint sota el concepte de mort digna, com si la mort no pogués ser fisiològica i digna com el fet de néixer, que de fa uns anys no és estrany que també sigui intervingut.

Penso que acceptem aquest procediment perquè hem vist patir moltes persones, i hem agafat por i amb aquesta por vital els coordinadors de voluntats poden adreçar-nos allà on toqui i quan toqui, però sempre, si us hi fixeu, necessiten el nostre permís i això ho hem de tenir en compte sempre.

Podem dir que els viatges no són mai neutres, hi pots experimentar mil matisos vivencials, però també en el decurs del dia a dia.

next posts 1 2 3 4 5 6 … 15 previous posts