Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Enric Riera Frigola, fotògraf i artista

nric Riera i la seva muller
nric Riera i la seva muller

Vàrem parlar del fotògraf Enric Riera a la revista del Baix Empordà núm. 31- Any VII del desembre del 2010, el seu treball va fer molt reconegut a la Bisbal.  Per llegir la crònica clicar a: enric-riera-fotograf-la-bisbal

 

Notes

Al text hi trobarem  que Xavier Cugat també n’hi deien  Barbagalia  perquè quan  aprenia a tocar el violí desafinava, feia galls. Ara, una persona interessada per conèixer l’origen d’ aquesta  paraula ens ha preguntat si sabíem a que es referien en concret  quan l’apel·laven amb aquets mot.

Per sort aquest mes de març del 2021 vaig poder parlar amb en Robert Vilà, la persona que ens havia dit que  Xavier Cugat rebia el sobrenom de ‘barbagalia’ i ens va poder treure de dubtes, va explicà que en Cugat a més de desafinar quan tocava el violí, era una persona híper ventilada, pavero, que volia predominar passant per sobre dels altres. D’aquí li va venir el sobrenom  de ‘barbagalia’ , però clar, va afegir, ‘En casa del ciego el tuerto es el rei ’.  Aquesta frase la va dir perquè hi havia qui li feia força el joc.

En preguntar a Robert perquè venia Xavier Cugat a la Bisbal, va dir-nos que ell vivia a Girona però tenia el costum de venir a la Bisbal perquè aquí hi havia les noies més maques del mon i els xicots anaven a fer  serenates  a sota del balcó d’aquestes noies, duien guitarres, bandúrries i violins.  Quan acabaven la festa  tota la colla anava a esmorzar pa amb tomàquet amb botifarra i no se que més, al Mas Comes , al Clot d’en Cargol i  Cugat era un d’aquells que  sovint s’esca bullia de pagar. Duia un cotxe força gran i en sense matrícula que deixava aparcat a la porta de Can Met, davant de les Voltes. Un jove d’aquesta colla era Enric Riera.

Avui dia 23 de març del 2021 per complir amb un encàrrec que m’havien fet relacionat amb la música i les orquestres de la Bisbal, he parlar novament amb en Robert Vilà i m’ha ensenyat el fiscorn de quatre vàlvules  que tocava en Martí Riera, pare de l’Enric Riera Frigola  de qui  parlem en aquesta crònica. M’ha permès fer-li una fotografia i, donada  la singularitat d’aquest instrument musical, l’adjuntem en aquesta pàgina.

També he localitzat unes fotografies que  em va lliurar la seva filla  que no van ser  incorporades al article publicat la revista El Drac , dues d’elles són molt interessants perquè es tracta de pintures fetes per l’Enric on  podem veure les  seves habilitats en l’art del dibuix i la pintura.

Orquestina Catalunya, La Bisbal
Orquestina Catalunya, La Bisbal
Pintura de Enric Riera
Pintura de Enric Riera
Pintura  del Port Bo de Calella feta per l'Enric Riera
Pintura del Port Bo de Calella feta per l'Enric Riera
Enric Riera l'any 1960
Enric Riera l'any 1960
The Delights Jazz a can Met de la Bisbal / Josep Loredo
The Delights Jazz a can Met de la Bisbal / Josep Loredo
Fiscorn de quatre vàlvules d'Enric Riera/ Can Farreny
Fiscorn de quatre vàlvules d'Enric Riera/ Can Farreny

L’hospital de Palafrugell, història

L'edifici de l'Hospital de Palafrugell (Masana)
L'edifici de l'Hospital de Palafrugell (Masana)

Presentem en format PDF un recull d’articles que van ser publicats a la Revista de Palafrugell que tracten de la història de l’hospital de la vila de fa més de 600 anys,  per llegir-los clicar a; sanitat-publica-hospital-de-palafrugell

La capella de l’hospital està consagrada a la Dolorosa i amb seu interior hi ha una imatge que la Verge amb Jesucrist, desconec l’autor de la escultura, però va saber representar amb tota realitat el patiment que pot experimentar una mare tenim el seu fill en braços desprès d’una agonia i com a la vegada alça els ulls al cel suplicant ajut. En presentem l’imatge.

La Dolorosa
La Dolorosa

 Adjuntem també unes dades que tenien en format apunts, que ara em resumit en un text que titulat: Inventari i comptes de l’hospital de Palafrugell  1863-1912, podem consultar a ; inventari-hosppalafru-fet-26-7-20

Esquema de la antiga muralla a la plaça de l'església de Palafrugell
Esquema de la antiga muralla a la plaça de l'església de Palafrugell
Notes
Martirià Brugada Clotas va fer un article  titulat La esglèsia de l’hospital de Palfrugell, publicar a la Revista del Baix Empordà num. 32, març del 2011, pag.82  que  ens aporta força  informació d’aquesta esglèsia i  dels treballs de neteja i de pintura  fets recentment.

Ramiro Medir Jofra va publicar a la revista de Palafrugell del dia 14 d’abril de l’any 1962  un article titulat ‘Reseña histórica de la villa de Palafrugell ( Obrante en el Plan General de Ordenación de Palafrugell) ‘, entre d’altres deia : ‘ En 1509 había en Palafrugell 160 hogares y 960 habitantes. En aquella época -año 1500-, se construyó el Hospital municipal con limosnas y la prestación personal de los vecinos.

LLibre d'actes notarials
LLibre d'actes notarials
Llibre d'actes notarials obert a la pàgina que hi ha la informació
Llibre d'actes notarials obert a la pàgina que hi ha la informació
Llibres  d’ actes notarials del senyor Joaquim Vergonyós dipositades a l’Arxiu Històric de Girona, notaria de Torrent 77 del 16 d’agost de l’any 1786, folis 333 i 334.
Al Arxiu Diocesà de Girona hi ha un llibre escrit amb llatí antic  que  el Mn. Josep M. Marquès,  director de l’arxiu, va transcriure  verbalment les pàgines  que tractaven del hospital  amb data  22 de juny de l’any 1445 , quan el vicari de Girona Andreu Alfonsello, veient que les rendes rebudes pels contribuents eren insuficients per sostenir l’hospital, va autoritzar a uns aplegadors (persones identificades per la vicaria) que sol·licitessin caritat pel Sant Hospital (Lletra de quistació, Q4, 24 pàg. 35).
Aquest fet ens situa cromologicament i ens permet  pensar  que l’hospital existia abans de l’any 1500.
Ramiro Medir Jofra va publicar a la revista de Palafrugell del  14 d’abril de l’any 1962  un article titulat ‘Reseña histórica de la villa de Palafrugell ( Obrante en el Plan General de Ordenación de Palafrugell) ‘ , entre d’altres esmentava que : ‘ En 1509 había en Palafrugell 160 hogares y 960 habitantes. En aquella época -año 1500-, se construyó el Hospital municipal con limosnas y la prestación personal de los vecinos.  Qui sap si es va tractar d’ una ampliació de les dependencies.

El forn L’Espiga d’Or de Terrassa

El meu germà Francesc va néixer a Igualada l’any 1928 i quan tenia vuit anys va esclatar la Guerra Civil Espanyola, que ho va trasbalsar tot. La mare, que ja havia tingut cinc fills, amb una nena de mesos, deia que la guerra coincidí quan tenia la casa “arrencada”, referint-se que tenien alguns animals domèstics, hort i uns ingressos econòmics passables.

No ens aturarem a explicar com van viure els pares aquell conflicte armat que es manifestava també a nivell de ciutadans d’una mateixa vila. El més greu que li pot succeir a un país és una guerra civil. En Francesc amb la seva germaneta a coll van caminar en direcció a Terrassa per anar a casa la seva tia Maria. No vaig preguntar al meu germà coses que ara voldria saber, però sé que ell va viure un fet  molt colpidor, que  algunes vegades ens  ho havia explicat.

Deia que estàvem cansats i afamats i van entrar en un forn a demanar pa, però la resposta va ser negativa. No sé com s’ho van fer per arribar a Terrassa. En Francesc sempre havia pensat que un dia compraria  o ell mateix faria, un pa de cinc quilos per anar-lo a portar a aquell forner. Potser per això o perquè mai més li manqués pa, no ho sé, el cas és que es va fer forner d’ofici. Tot i saber on estava ubicada aquella fleca tant poc caritativa que van trobar pel camí, el seu propòsit inicial no el va dur a terme, possiblement perquè tenia coses més imprescindibles a solucionar.

El forn on va anar a treballar era L’Espiga d’Or, de Terrassa, botiga de cert renom a la ciutat i feia xamfrà amb els cèntrics carrers de Volta, Arquímedes i Grànius carrer per on entrava el gènere i es comunicava amb l’obrador. Hi havia anat alguna vegada a veure com treballava i per això ho recordo. De pa a casa no ens en va mancar, tot i que durant uns anys el vàrem menjar negre; el blanc i la coca eren gairebé un caprici.

Aquests dies des del dia 13 de març  d’un forçat restar a dins a casa a causa d’una ‘influença’ gripal, he tornat a veure unes fotografies abans passades de llarg que ara m’han fet recordar aquest fet i,  he considerat explicar-ho i adjuntar algunes fotografies perquè qui sap si algú  pot reconèixer a un familiar.

Una d’elles és a l’obrador del forn de l’Espiga d’Or  on hi  ha  a la esquerra  Francesc,  Josep, -no es segur-, i un altre empleat i al darrera de la imatge  consta  27 de maig de 1951.

Les altres pertanyen a una celebració i com que hi ha el propietari de L’Espiga d’Or i una altra persona coneguda a Terrassa, pensem que la imatge va ser presa durant dues celebracions de fleques: una en una zona enjardinada i l’altra a l’interior d’un local.

Anys enrere hi havia el costum que cada gremi de professionals celebrés la diada del seu patró, i el dels flequers era Sant Honorat, el dia 15 de maig. He buscat a internet i no he sabut trobar informació ni imatges d’aquesta fleca, motiu pel qual aquesta petita aportació pot ajudar a no deixar en l’oblit un aspecte quotidià de la vida terrassenca.

Festa flequers, primer a la dreta, Francesc Masana
Festa flequers, primer a la dreta, Francesc Masana
Esquerra  Masana, Argèmi, Josep ?  i ?
Esquerra Masana, Argèmi, Josep ? i ?
Diada dels flequers, primer a la esquerra Francesc Masana
Diada dels flequers, primer a la esquerra Francesc Masana
-
Sovint succeeix que quan t’interesses per quelcom posteriorment t’arribi informació complementaria d’algun lloc inesperat.
Aquesta vegada mentre parlava amb Marià Masana, el meu nebot, que reconec recorda bastants fets d’abans de Terrassa, m’ha comentat que el propietari de l’Espiga d’Or no era el senyor que em pensava que era, el del mig de la fotografia de l’obrador. El propietari del forn era el senyor Berenguer, el que veiem a les celebracions que duu corbata i Francesc Masana està al  seu costat o al seu davant.
Un model de ràdio, imatge cedida per Núria Ventura
Un model de ràdio, imatge cedida per Núria Ventura

La filla del senyor Berenguer, Maria Lluïsa estava casada amb Josep Oriol Argemí que era el propietari d’una coneguda  floristeria de la ciutat,  empresa on hi va treballar Marià Masana i d’aquí que ara ell ens pugui  lliurar aquesta informació addicional.

Una altra de les casualitats ha estat que Marià ens explica que havia  ajudat  a família Argemí a retirar diversos objectes del immoble deshabitat que la família Berenguer tenia al carrer Volta. Li van dir a Marià: Te interessen aquests ràdios? si vols te’ls pots quedar.

Eren ràdios antics que necessitaven restauració, però ell  pensant amb la Núria, la seva cunyada que treballava a Catalunya Ràdio i feia col·lecció d’aquest aparelles retransmissors de veu, els va acceptar amb molt de grat pensant que podria fer contenta a la Núria.

Quan vaig a casa del Cisco i de la Núria,  observo els ràdios acuradament posats a una estanteria i  fins avui ignorava que alguns d’ells poguessin ser provinents de l’Espiga d’Or. Insòlita concatenació de fets ! Petites històries que omplen espais sociològics  de la vida terrassenca.
-
Amb  el forn l’Espiga d’Or anem de sorpresa en sorpresa perquè ahir dia 29 de maig del 2020, a una altre capsa vaig trobar una fotografia del forn que estava força deteriorada, però era d’interès poder recuperar-la i de fer-ho se n’ha ocupat Francesc Massana Torres  que,  com a art de màgia ara la imatge  és gairebé  normal.
Desconeixem a on transportaven la safata de fusta plena de talls de coca però,  una  de les referències podria ser el cartell que hi ha a la part del darrera on es pot llegir Veterinària, potser complert diria Serveis de Veterinària. Segons Marià Masana el recinte on els fleques porten la coca pertany  al sector dels veterinaris del Mercat de la Independència de la ciutat, ho recorda perquè havia portat a visitar el gos dels bombers.
Darrera de la fotografia hi consta la data 23 de maig de l’any 1951, per la qual cosa descartem que fos la festa dels veterinaris que és el dia 4 d’octubre.
Safata de coca de l'Espiga d'Or, dreta F. Masana, 1951
Safata de coca de l'Espiga d'Or, dreta F. Masana, 1951
-
L’immoble de la fleca l’Espiga d’Or que com em esmentat feia xamfrà  amb els carrers Volta, Arquimedes i Grànius  va esser enderrocat, desconec l’any, al seu lloc  van edificar-hi un bloc de pisos  que ara en podem presentar unes  imatges que ha fet i ens ha cedit  la Roser Segura.
Façana carrer Volta xamfrà amb  Arquimedes (Roser Segura)
Façana carrer Volta xamfrà amb Arquimedes (Roser Segura)
Arquimedes xamfrà amb Granius a la dreta (Roser Segura)
Arquimedes xamfrà amb Granius a la dreta (Roser Segura)

Un soldat i una infermera a Eivissa

He considerat comentar una experiencia succeïda  l’any 1966, referent a una companya infermera, la Ramona Ramoneda, amb qui  varem treballat plegades  a la Mútua de Terrassa junt també amb la Filo Pla, era referent  a una experiencia romàntica que havia viscut   de més jove.

Esquerra:  R.Ramoneda, de Rubí,  R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964
Esquerra: R.Ramoneda, de Rubí, R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964

Va dir-nos que a un hospital que treballava havia assistit a un soldat  ferit al front durant el conflicte  de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. El soldat es deia  Pere  i presentava ferides greus que podien comprometre-li  la  vida però,  se’n va sortir encara que li restà algun tipus de mobilitat física.  De la manera que ens ho havia  explicat vàrem pensar que a més del tractament  metge, possiblement el que més l’havia  millorat era  la entrega professional de la Ramona i l’afecte del seu tracte.

En Pere vivia a Eivissa però la distància no els va impediment perdre el contacte perquè la Ramona de tant en tant l’anava a veure’l a aquella illa tant bonica de les Balears,  fins que un dia ens va donar  la noticia  i a la vegada la sorpresa de que deixava la Mútua i se’n anava a Eivissa perquè el Pere i ella es volien  casar.

Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...
Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...

La Filo i la Ramona varen mantenir per carta el contacte i un dia la Filo em diu: Rosa que et sembla si anem a veure a la Ramona a Eivissa, m’ha dit que estaria molt contenta si l’anàvem a veure  a Santa Eulàlia  i que no ens patíssim per l’allotjament  perquè tenia una casa  gran que hi havia lloc de sobres.Pocs dies desprès estàvem allotjades a casa de la Ramona i el Pere que també hi vivia la mare d’ell,  la senyora Antonina  persona encantadora que  des seguida varem mostrar-nos  un mutu afecte.

Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966
Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966

Aquella visita excursió la vàrem considerar tant ells com especialment  nosaltres unes petites vacances, en part  perquè  feia poc  que havia obtingut el carnet de conduir i vàrem poder llogar un cotxe , una Genovesa, i amb ell vàrem recórrer, diria,  tota la illa, perquè  no vàrem deixar cap racó on posar-hi el nas, degut que tots teníem  ganes d’anar a cavall amb un cotxe descapotable força. Un dia també vàrem fer una excursió amb vaixell a Formentera.

Ens vàrem divertit molt perquè la Filo tenia un temperament que de tot en feia acudits, donava també la circumstància  que jo sense voler feia quelcom de atípic, també era el meu temperament i,  quant la Filo ho explicava a algú era un trinxar-t’he  de riure, sabia  posar-li  una salsa especial  a la narració. Aquells dies vàrem ser com una trobada familiar circumstancial formada per tres generacions .

Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966
Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966

Observant les fotografies he recordat un costum dels eivissencs que feien quan acomiadaven a algú que marxava amb vaixell  de la illa. Consistia en agafar des de dalt del vaixell el cap d’un rull de paper de vàter i llançar aquest a les persones que estaven a baix , quan el buc s’anava retirant del moll el paper s’ estirava formant unes esteles fluctuants que configurava  una  estètica festiva, em va suggerir que era una manera simbòlica de desitjar bon viatge i a la vegada mantenir figurativament  el contacte amb la persona o persones que marxaven.

Ara recordo també un  costum que tenien els habitants ‘’una illa grega, no podria dir quina,  però va succeir que quan el vaixell amb el que viatjava va passar  per davant d’una  illa, els seus habitants amb un mirall  feien ‘la rateta’ al vaixell que navegava, dirigien  els raigs del sol  reflexionats  al mirall cap al vaixell. El capità en resposta i com a  acte  de cortesia també  tocava tres tocs de sirena que fan aquell moc, moc, moc tant agut. Recordo que aquesta mútua salutació  em produí un sentir emocional marcat per la distancia i la aproximació, entre un quedar-se per uns  i un viatjar pels altres, una vivència simultània de dualitat, potser ve d’aquí que la recordi.

La Ramona i la Filo a Eivissa
La Ramona i la Filo a Eivissa

Tornant a Eivissa dir que aquell viatge va ser fantàstic tant pel caliu humà, com pel paisatge, la alimentació casolana eivissenca , la artesania de la senyora Antonina i d’altres artistes, l’aigua cristal·lina del mar, la aventura d’anar vaixell i amb cotxe descapotable, les ‘calimetes’ o  vermut fet de figues, el sol i la possibilitat de viure  experiències noves.

Imatge eivissenca
Imatge eivissenca

Encara que siguin  de baixa qualitat incloure algunes de les imatges que poden il·lustrar aquells dies de lleure  amb la Filo a casa de la Ramona, en Pera i la Antonina, tinc bon record de tots ells, llàstima que el temps passat faci que ja no siguin a temps de llegir aquestes quatre ratlles que he fet pensant amb tots ells.

 

La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966
La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966
Costa eivissenca
Costa eivissenca

Roberto i les olives

 De petita anava a jugar a casa de la meva tia, Teresa Masana, que vivia a prop de casa al carrer Infant Martí de Terrassa. Tenia un habitatge que ocupava dos casals i la part del davant es destinava a botiga, on venia els productes de la collita que li portava el meu pare, com també vi i conserves que preparava ella mateixa.

Des de l’entrada de la botiga i fins a la porta del pati hi havia una catifa estreta i llarga que la tia sovint escombrava fent un gest lateral cap aquí i cap allà. Era la catifa per on passava el Nano, el cavall del pare, quan entrava per anar a l’estable del final del pati. Anava a jugar allà perquè era en aquest carrer on tenia la colla que sempre barrinàvem quina una en podíem fer, que van ser moltes.

El pare i el Nano, el cavall
El pare i el Nano, el cavall

La tia, en enviudar, com que tenia espai, va allotjar a casa seva algun dispeser que normalment hi sopava i dormia. Un d’ells era en Roberto, de qui els meus cosins sempre reien explicant que s’empassava els pinyols de les olives. Era veritat, ho havia comprovat asseguda a taula subjectant-me el cap amb les dues mans, com quan volem observar bé una cosa. Es menjava les olives verdes trencades o negres que preparava la tia cada any i no deixava cap pinyol al plat. Era una cosa molt rara el que feia en Roberto.

Dreta Teresa Masana amb Bonaventura Prat i els recents casats Angelina i Joan
Dreta Teresa Masana amb Bonaventura Prat i els recents casats Angelina i Joan

Van passar els anys i no havíem coincidit més amb el senyor Roberto. Un diumenge, la meva mare i jo vàrem decidir anar a dinar a un restaurant i quan vàrem entrar totes les taules estaven ocupades i decidírem marxar, però en aquell moment la mare i en Roberto es van reconèixer i quan estàvem a punt de marxar la mare, que tenia fama de ser molt col·loquial i falaguera, diu: “Hola, senyor Roberto!” En Roberto es aixecar de la cadira i diu: “Hola Anna, que ilusión volverla a ver, cuanto tiempo que ha pasado”. També va afegir: “Hola Rosa, que guapa y alta te veo, como has crecido”. En Roberto va afegir: “No os marcheis; podeis sentaros en mi mesa”. I la mare va observar: “¿Quiere decir, señor Roberto? ¿No le vamos a molestar?”No, al contrario, estaré mejor acompañado —va dir—. Ahora aviso al camarero que traiga otra silla”.

Estàvem dinant de gust i tranquils fins que en anar a punxar amb la forquilla una oliva de l’amanida que hi havia al mig de la taula, aquesta fa un salt i va a parar sobre la americana de color clar que duia en Roberto. Ara penso que, per fer aquell moviment, era necessària l’existència d’una atracció entre l’oliva i el senyor Roberto. Veient el que acabava de provocar em vaig aixecar de la cadira i tovalló en mà vaig dir: “Señor Roberto, disculpe, lo siento mucho. ¿Me permite que le limpie un poco la mancha?”. En Roberto era un senyor que sempre anava molt ben vestit i vaig pensar que per a ell allò devia ser una incomoditat.

Sifon
Sifon

A taula hi havia un sifó i se’m va acudir mullar una punta del tovalló amb aquella aigua gasificada per fregar la taca. La maneta del sifó anava forta i no sortia el líquid, vaig aplicar més força i llavors en va sortir un raig desproporcionat que va ocasionar que en Roberto quedés tot moll d’aquell líquid fresc de nevera de mig tòrax en avall. Va reaccionar tirant el cos enrere i alçà les mans cap amunt, mentre jo procurava eixugar-lo per tot arreu on tenia la mullena. La mare va dir: “Té, agafa el meu tovalló, que aquest teu ja està moll”. En Roberto restava en aquesta posició sense dir res, com si hagués quedat paralitzat, mentre que jo amb compte intentava revertir la situació.

No recordo de què vàrem continuar parlant a taula, només que vàrem sortir tots tres del restaurant i ell amb dos dits s’agafava la part de dalt dels pantalons com si es volgués treure la resta de sifó que li quedava. La mare va dir: “Señor Roberto, a ver, ahora con el aire se le irá secando un poco”.

Ens vàrem acomiadar i novament li vàrem demanar disculpes. La mare em va dir: “Rosa, hem quedat molt malament amb el senyor Roberto”. “Sí, mare —li vaig respondre—, però ha estat sense voler”. Recordo que en el moment d’aquell ensurt ens ho havíem pres seriosament, però ara que ho estic explicant trobo que la situació va ser molt còmica.

Sempre vinculada a les olives
Sempre vinculada a les olives