Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Presentem en format PDF un primer recull d’alguns símbols i inscripcions que hem vist a Pals a façanes i també a algunes llindes de portes i finestres, pensem que la seva observació ens pot motivar per seguir buscant d’altres elements que ben de segur no els tenim a primera vista.
Adjuntem alguns enllaços d’aquesta mateixa pàgina que estan relacionats amb quelcom descrit en el text o bé que ens poden aportar informació complementaria del tema que tractem.
Hem consultat algun text d’ heràldica i no hem sabut trobar el significat del corro que hi a la part superior de l’ escut que presentem. Una imatge que ens pot recordar un rul·lo modern per modelar el cabell que actualment també s’utilitzen d’altres aparell per fer tirabuixons.
Aquest feix cilíndric, corró i també diguem-ne rodell està representat de manera que es doblega sobre si mateix, semblant a quan abans de les maquines de rentar feien per escorre una tovallola o un llençol sortit del safareig, si la peça era gran havien de ser dues persones per esprémer l’aigua agafant-lo cada una d’elles per una punta. Segarra al comte 310 diu: li van esprémer el suc de la alegria, citat a Alcover-Moll a esprémer.
El suggeriment que ens facilita la paraula esprémer consistent amb treure d’una cosa tot el profit possible, cap la possibilitat que el corró doblegat de l’escut de Mont Aspre no vulgui venir a significar aquesta idea sinó una altre cosa, seria massa gosat expressar-ho tant obertament. Es per aquest motiu que si algú conèixer el significat reial del seu significat heràldic seria d’interès disposar del concepte.
Durant la consulta de documents al Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, vaig tenir a mans ‘El cadastro de la vila de Terrassa 1723-1724’ on hi constava que 79 terrassencs eren propietaris de terrenys agrícoles, 63 eren homes i 16 dones .
El tema va ser del meu interès perquè al llibre Dones emprenedores, Palafrugell (1857-1914) volum I i II editats l’any 2013 i 2016, hi vaig escriure una breu ressenya de dones palafrugellenques que tenien propietats, per la qual cosa vaig registrar algunes dades d’aquell document que ara he considerat presentar-les en aquest bloc.
Abans d’ esmentar el nom de les dones propietàries comentarem alguns fets relacionats amb la recapta d’impostos. L’any 1713 van entrar a Terrassa les tropes borbòniques de Felip V, esdeveniments descrits a Comissió del 4 de setembre de 1713. Els fets. Terrassa a començament del segle XVIII, en base a aquesta lectura hem sabem que durant aquells anys va entrar en actiu la figura del agrimensor o geòmetra del reial tribut del cadastre, professional dedicat a mesurar els terrenys amb l’ajut d’un aparell anomenat groma, dels que en feia esquemes tipus mapes i descrivia les característiques morfològiques i funcionals del camp. Tasca molt necessària per desprès poder aplicar els corresponents tributs .
A Catalunya els Impostos van ser regulats pel ‘Real Decreto’ del 9 de desembre de l’any 1715 coneguts com a Cadastre de José Patiño per ser la persona que va activar aquest procediment. S’havien de pagar tributs per la possessió de cases, terres, boscos, molins, per tasques d’ artesanat, i també els menestrals i els jornalers.
El pagament del delme contributiu, el 10%, havia de ser proporcional al ‘importe ganancial’ derivat dels fruits del camp, del comerç, la industria, les activitats de banca i professions liberals. El responsable de la cobrança era el ‘Intendente del Ejercito y Principado de Cataluña’. L’any 1716, Catalunya va pagar 1.500.000 pesos i degut a les queixes que hi va haver, l’any 1720 va ser reduir a 741.404 pesos, la aportació que feia Catalunya al Estat era del 37’5% .
En temps més moderns Joaquim Nadal, polític, durant una ponència celebrada l’any 2014 esmentava a Agustí Alcoberro recondant que l’increment contributiu havia estat d’un 7,5 de més. Eduardo Escartin, 1981 persona també dedicada a la politica parlava dels gravamens que Catalunya havia de lliurar al Estat.
L’any 1735 van ser van ser incloses al pagament de tributs les terres de pertinença eclesiàstica i van continuar seguint lliures de pagament els grans propietaris que disposaven de terres foranes.
Relació de les terrassenques propietàries
Al cadastre de l’ any 1723 de Terrassa hi consta que hi havia setze dones propietàries de camps que disposaven de quarteres productives i eren :
Maria Aimós, Marianna Masmitjà, Criteria Coll, Marianna Briefens o Brichfeus, Marianna Font, Marianna Escoder o potser Escuder, Anna Escoder, Vídua de Coloma, Eulalia Comelles , Anna Rovira, Marianna Ferres, Madrona Bastart -consta que disposava d’un molí i aigua per regar- , Maria Ramon -consta que tenia quatre fills- , Anna Roure i Agnès Tiana.
Referent a les possessions de camps o de terra campa, a més del nom del propietari també hi constaven el nombre de quarteres , la seva situació geogràfica que descrivien com a sol eixint, migdia , tramuntana, ponent o mestral, quins eren els seus veïns o si el camp feia llindar amb terres foranes.
També era quantificat el grau de productivitat de la terra campa, dels fruits que donava una quartera i mitja per cada quatre quarteres i la qualitat de la terra catalogada com alta, de primera, de segona o de tercera qualitat i si es tractava de bosc.
Consta que alguns camps donaven fruits a anys alterns i que les collites solien ser de blat, sègol, espelta, civada, oliveres i vinya i també topònims com: mas dels Cors, mas Pou, camp de en Roure, camp d’en Vinyals, camp d’en Colomer, casa Pou, moli d’en Bosch i camp de la riera posseïda per Reial segrest.
En quan el veïnatge hi ha descrits aspectes com: camp del convent, prop d’un marge, de terra plana , prop d’una casa, d’una riera, de la riera de la vila, prop a un corral , a un torrent, al torrent del batlle, al torrent de Vallparadís, del camp de la hera, el campet, amb el nom d’algun propietari, l’ hort de la Sebastiana, hortes velles, el torrent de migdia, a la clota de les basses, del barranc del pont, del barranc de la Rassa, del torrent o d’en Pou, prop d’un camí ral, del camí d’anar al Convent de Sant Francesc dels Pares Recolets a l’església de Sant Pere, del camí que anava de la vila a la església de Sant Pere, el camí de la Figuera, el que anaven a Sabadell o a Matadepera, Mura, Olesa, Montserrat, Martorell , Rubí , el camí que anava a Sant Feliu, el camí que anava a la part forana i en ocasions també hi constava al camí que anava a una sembradura muntanyosa.
La tinença d’ habitatges també havia de contribuir i constava si eren propis d’us particular o de lloguer i considerant que no estesin en estat ruïnós. Relacionant amb activitats econòmiques consta l’arrendament d’un hostal per un any, per disposar d’ un l’estanc d’aiguardent, per la primera i segona part de la pesca , per la fleca Morena i la fleca Blanca, per la carnisseria, la mesura, i per dues parts de la verema.
Vàrem observar que havien de pagar impostos sense concretar per quin motiu, Magdalena Pijoan, Catalina Martí, Marianna Bonvilar i Victòria Tapies. Consta també que hi havia cases de canallers i de gaudils. A les propietats que havien estat confiscades desprès de la Guerra de Successió rebien el nom de Reial Segrest.
Els documents revisats també hi constaven el següents carrers : Plaça, Font Vella, Cremat, Raval, Major, Vall, Rutlla i Rassa. Hem vist que residien a la Plaça, Maria Torroella, Madrona Bastart i Maria Amat. Al carrer del Vall, Mariana Brufens, Mariangela Bou i Esperança Marsal que era vídua, com la majoria de dones propietàries, tenia un fill anomenat Joan Marsal, o sigui que ella preservava el cognom del marit com també podria haver succeït en altres de les dones esmentades. Aquestes dades són interessants perquè ens mostren el nucli de la població de Terrassa a principis del segle XVIII.
El nombre total de fadrins que tenien els amos era de 11 i respecte al nombre de animals de carga i bovins consta que havia entre matxos i mules 32 caps , 21 burros, 2 bous i 6 vaques.
Degut que també vàrem recopilar els noms del homes que disposaven de propietats i pagaven tributs l’any 1723, s’ha considerat adjuntar un llistat en format PDF, es pot consultar a: homes propietaris
A un document no datat que vaig localitzar a l‘Arxiu Municipal de Cadis hi havia una relació de les poblacions de Catalunya on s’hi conreava cànem i segons constava una bona part d’aquest producte anava destinat al port de Cartagena per elaborar elements complementaris dels vaixells, com els caps i les veles. Pensem que es tractava de la segona meitat de segle XVIII.
Procedim a transcriure al català el contingut del document on hi deia el següent :
// Relació dels pobles del Principat de Catalunya on es cultiva i s’ agafa el millor cànem i, amb abundància dels quals es nodreixen els Reials Arsenals de Cartagena.
Corregiment de Barcelona
Sant Andreu del Palomar, Horta, Sant Martí de Provença, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cebrià de Besora, Badalona, el Prat de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat , Sarrià, Molins de Rei, Pallejà, Sant Vicenç dels Horts, Sant Andreu de la Barca, el Papiol i Martorell.
Corregiment de Mataró
la Garriga, Granollers, Palau-Tordera, Canovelles, Vilamajor, Cardedeu, Montmeló, Mollet, Prats de Lluçanès, Sant Cugat, Montcada i Reixac, La Mogoda, Carrencà, la Roca i Vilanova.
Corregiment de Lleida
Tots els pobles vinculats a aquesta ciutat fins a Balaguer i als marges de el riu Segre.
Corregiment de Tortosa.
Tots els pobles situats a la riba de riu Ebre, des de Flix fins a la mateixa ciutat de Tortosa que amb especialitat es recull i es conrea.
Corregiment de Tarragona
També s’agafa i es conrea amb suficient proporció a Cambrils, Vila-seca, Altafulla, La Figuereta, Torredembarra, el Vendrell, Esplugues de Francolí.
Corregiment de Girona i de Vic,
Es fan conreus a Manresa, Cervera i Vilafranca de Penedès s’agafen i conreen cànems però en baixa quantitat però que cobreix les necessitats del filador per confeccionar les robes dels pagesos i dels seus familiars, així com la del llit i taula.
Dels esmentats pobles i dels expressats corregiments de Barcelona, Mataró, Lleida, Tortosa i Tarragona es ven el cànem a Cartagena i la compra es confia al ministre de Marina de Barcelona i de vegades s’ha donat també comissió al de Tortosa per a la compra i provisió dels que es cultiven a la província.
Després, el comprador d’aquests cànems, fet per subjectes hàbils i intel·ligents que per tal efecte comissiona el referit Ministeri de Barcelona, s’arrepleguen tots ells en els magatzems que té S.M en aquell moll on s’executa el seu embarcament envers el port de Cartagena.
Tots els recol·lectors de cànem el venen molt gustosos al Rei, els preus estan en conformitat amb la corrent del país que es dona segons sigui la major o menor abundància d’ aquest gènere, en les collites que es fan anualment i en general varia poc el preu de un any a un altre que serà de 10 Reals, més o menys per cada quintà. // Aquesta referència ens confirma que els fets dels que parlem havien de ser d’abans de l’any 1868 que va ser quan la pesseta es va convertir amb moneda nacional .
Noves aportacions
Per complementar la informació en referència al cànem em volgut consultar alguns diaris inclosos a la hemeroteca digitalitzada de Girona on hi em pogut localitzat algunes notes que poden ser d’interès.
Josep Pla i Dalmau propietari de la llibreria que porta el seu nom situada a la Plaça de la Llibertat núm. 20 de Girona, va escriure un article titulat Publicacions estrangeres sobre Girona (X) que feia referència al llibre d’ Arthur Youngil. Viaje a Catalunya escrit l’any 1787. Dalmau en base a aquesta publicació va parlar del cultiu del cànem i del cicle de rotació dels conreus, fesols, mill, pèsols, etcètera. Deia: el “monget” deixa el camp net per sembrar-hi blat, que es sega amb temps suficient per fer encara una segona collita de fesols.
També esmentava que una rotació complerta del conreu consistia en plantar:
1- Blat de moro.
2- Forment, seguit immediatament de trèvol.
3- Trèvol i mongetes
4- Cànem i mongetes.
5- Forment i mill.
Va ser publicat a Viure al dia, llibres (X) el 13-5-1990
El dia 22 de juny de l’any 1792 una tempesta huracanada, va fer malbé els cànems i els raïms. Pere Alsius. Lo Geronès del dia 15-4-1900, pag. 3, publicat a Banyoles al marc 1900.
El govern va incrementar els preus de les exportacions de mercaderies, a excepció de les pannes de suro, els draps vells de lli, cotó i de cànem i els efectes usats de la mateixa matèria. Lo Geronés del 3-7-1898, pag.2
La Diputació provincial de Girona va subministrar productes als Establiments de Beneficència, entre ells cànem, lona, ‘trensillas’ y cintes per la espardenyeria de l’Hospital. Lo Geronés 13-12-1903. Veien com en aquest mateix anys i dins de la basant literària i poètic s’esmenta al cànem com per exemple que Federich Tremols i Borrell, químic i farmacèutic, estan a punt de morir encara va donar unes llavors de cànem al seu ocell i, una criada asseguda a sos peus -de la senyora- filava cànem. Lo Gironés 4-2-1900 i 19-4-1903 respectivament.
El tapissos de la Assumpta de la Catedral de Girona varen ser teixits de llana i fil de cànem de colors força vius. Diario de Gerona 15-8-1818. També a sobre de les espardenyes s’hi feien bordats amb fil de cànem.
Més entrats al segle XX , la Delegació d’Industria de la Generalitat a Girona recordava als productors de fibra de cànem i dels seu material de rebuig i que havien de fer una declaració jurada de les seves existències. L’ Autonomista 4-8-1937, pag. 2 . Més endavant una altre Ordre de la Presidència de la Generalitat comunicava que restaven intervingudes a tot Catalunya les existències i les transaccions de la fibra de cànem. Front, 12-8-1937, pag. 2. També va ser intervingut el jute i es comentava que la pagesia vestia amb indumentària de llana i cànem.
En temps mes moderns al Avui del dia 25-4-1978 a un especial dedicat a la Garriga deia que havia desaparegut completament el cultiu del cànem. També l’ Avui de 5-8-1981 deia que al Vallès Oriental al segle XVIII l’auge agrícola estava basat en els cereals i el cànem. A ‘Los Sitios de Gerona’ del dia 25-1-1986 esmentava que a l’edat mitjana a La Bisbal quan va ser iniciat el mercat setmanal a peu del Castell , el conreu de cànem era habitual en aquesta demarcació.
Informació relacionada amb Palafrugell
L’any 2013 vaig publicar un llibre titulat Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914 on hi constaven les dones que estaven inscrites a la Matricula Industrial i de Comerç conforme pagaven imports per disposar d’un negoci propi i al apartat Fabricants de teixits i venda de gorres i llenya (1878-1904), hi feia el següent comentari que reproduïm en aquesta pàgina perquè encara que no es parli concretament del cànem, podem considerar que aquest filament era molt poblable que fos teixit a taller particulars degut que en aquesta època i segons hem vist se’n feien moltes plantacions. En quan a empresària tèxtil esplicava el següent :
Teler de fusta manual
L’alarma generada per l’avens de la fil·loxera en direcció al Baix Empordà i la poca afectivitat del sulfur de carboni i de la pudor de les llavors anomenades ” fenugrechs sinagrech” que s’havien de posar al voltant del cep (El Palagrugellense 17/9/1882) van animar a alguns pagesos a plantar rami – planta oriünda d’ Asia Oriental emprada per elaborar el teixit anomenat lli de Xina – L’any 1881 P.A. Farier d’Avinyó va idear un aparell que desfibrava el rami, i poc temps desprès una Companyia de Girona s’anunciava dient que disposava de telers mecànics. ( El Distrito 6/3/898). Aquests factors possiblement van potenciar la iniciativa de elaborar teixits que podien ser de lli, coto, seda, llana, franel·la, estam, pana, així com la possibilitat de ser venuts a algun dels quatre comerços de roba que hi havia a Palafrugell l’any 1889. En aquell moment no vaig esmentar el cànem perquè desconeixia que s’en feia collita.
L’ empresària era Antònia Niell i companyia (1882 – ? ) que constava disposava de “dos telares comunes” per bé que es desconeix quin tipus de teixits fabricava encara que pot ser lògic que considerem que també fos lles fibres del cànem.
El dia 26 de maig d’aquest any 2021 varem anar al Poblenou a veure una exposició relacionada amb imatge de Gustav Klimt i mentre caminavem per la Rambla vàrem observar una placa metàl·lica que hi havia al terra que redardava a les dones que havien treballat a l’industria del cànem. Un article titulat Les xinxes, obreres del cànem esmenta que eren treballadores de la fabrica Godó Hermanos y Cía, empresa creada l’any 1882. És interessant llegir aquesta publicació perquè hi ha incorporada un fragment de les memòries de Xavier Berenguel (1905-1940) on comentava les condicions laborals i socials de les treballadores d’aquest tipus d’industria basada amb la manipulació del cànem, producte de gran demanda al segle dinou.
Recientemente he escrito un texto titulado Emoción donde narro la vivencia experimentada durante la práctica de un ejercicio en técnicas de análisis transaccional de Erik Berne. En concreto se trataba de un ejercicio mental que partía del hecho de que nuestra propia madre tenia que de abandonarnos en el bosque cuando teníamos apenas unos meses de edad.
Muchas veces los hechos vienen concatenados y después de autoanalizar una experiencia puede que veamos surgir otros aconteceres relacionados. Hoy me he percatado que en ocasiones y segun donde me encuente, en aquellos momentos que el sol se està poniendo en el horizonte, he percibido por unos instantes ua sensación de carencia, solitud e incluso como cierto desamparo y sin saber el motivo.
Para una mayor comprensión del hecho, expondre un ejemplo: de un grupo de amistades de grupo de juventud fui la primera en disponer de vehículo propio, un Seat 127, ideal para las salidas del sábado por la tarde y domingo e ir de vacaciones. En esas escapadas nos reíamos y nos divertíamos mucho, pero recuerdo recuerdo que un dia cuando viajamos por las largas, rectas y solitarias carreteras de Castilla —alguna de nosotras las había bautizado con el nombre de cordel— me decían “Rosa, mira, un cordel”, dando a entender que podía dar gas a fondo. Al viajar con las ventanillas bajadas y asomando la cabeza al exterior, experimentábamos la tan agradable sensación de velocidad, y a la vez poníamos a prueba esta ver donde llegaban las revoluciones del motor Seat fabricado en los talleres de Martorell.
Como digo, nos divertíamos ante cualquier cosa insignificante y me sentía muy bien acompañada, aunque de vez en cuando percibía un atisbo de solitud y de carencia, en especial cuando llegaba la hora del sol poniente en aquellos llanos castellanos donde tan bien se puede percibir la bóveda celeste. Sentía en algunos momentos aquella ya conocida sensación de desamparo afectivo, paradójicamente encontrándome amparada por mis compañeras.
Así pues, es en este momento que puedo relacionar mi estado emocional de estos días disfuncionales por la falta de salud de una persona querida con aquella experiencia desoladora vivida durante los ejercicios de analisis transaccional que no hacia mucho habia asistido y donde la carga emocional fue llevada al límite y en la imaginaria escena donde transcurrian los hechos era en el momento de la puesta de sol. Observo asimismo como esta sensación la he revivido des de entonces y con distintos grados de intensidad en otras situaciones de más o menos similares características.
Con todo, resulta fascinante descubrir o encontar un nexo de unión entre este estado afectivo que puede aparaecer en algun momento con aquel exacerbado sentimiento de desamparo vivida de forma ficticia pero que de seguro como diria W. Penfield sigue instalado en algún lugar de la mente.
Si bien no podemos obtener datos del todo feacientes de cada una de las estaciones vividas , sí podemos considerar que aquella experiencia del pasado y las que podamos vivir en la actualidad, sea de componente físico, mental, emocions o todos en conjunto, al ser recordados en el presente de forma aún tan penetrante, adquieren el suficiente fundamento como para considerar que si pueden estan vinculados a una previa experiencia personal de caràcter traumàtico.
En una ocasión, creo recordar que era en 1979, asistí a un taller sobre métodos de análisis transaccional impartido durante un fin de semana en un centro de Barcelona. Formábamos un grupo de unas veinte personas y, según dedujimos de las presentaciones, la mayoría teníamos la responsabilidad de gestionar grupos de personas del ámbito asistencial y docente en hospitales locales y comarcales. Al no disponer de un certificado de asistencia no logro recordar cual era el estamento organizador de la actividad si que recuerdo tuvimos que disponer d’un traductor porque los profesores eran de habla inglesa.
El primer día nos aconsejaron que fuésemos puntuales en entrar a la reunión debido a que cerrarían la puerta para evitar ser molestados. El trabajo del grupo taller fue conducido por dos psicólogos americanos que eran pareja y estaban especializados en técnicas de análisis transaccional y otras relacionadas con el estudio del inconsciente, como por ejemplo investigar otras vidas pasadas.
Al preguntarles si creían en estas otras vidas nos dijeron que sí y que no, que lo cierto era que esta práctica era terapéutica para las personas bajo tratamiento. Nos dijeron también que al finalizar el taller de Barcelona iban a impartir un curso de estas técnicas en Bélgica.
El local era espacioso, no tenía ventanas, la luz era muy tenue y estaba revestido de moqueta con elementos de distinto nivel al plano del suelo. Durante las prácticas los asistentes permanecimos sentados o tendidos en el suelo, a excepción de cuando a alguien se le aconsejaba hacer un ejercicio individual en una zona más elevada, tipo cama. En esta situación los profesores desempeñaban el rol de padre y de madre debido a que con facilidad la persona con la que se trabajaba podía entrar en un estado de desazón o bien de regresión. La profesora se llamaba Delfín y cada uno de los ejercicios iban acompañados de una tenue música de fondo .
Todos los miembros del grupo estábamos estirados, en estado de relajación y a la vez seguíamos mentalmente las situaciones que nos iban explicando los profesores. Una de ellas era la siguiente:
Debíamos de imaginarnos que nuestra madre nos llevaba en brazos cuando solo teníamos unos meses de edad. No nos explicaron los motivos, pero dijeron que nuestra madre había tomado la decisión de abandonarnos. No sabía dónde hacerlo, pero a medida de ir avanzando se adentra por un camino forestal donde al cabo de una rato cruza un riachuelo de agua clara, hecho que permite deducir que se había alejado bastante de la ciudad.
Con la vista iba recorriendo el paisaje para localizar un lugar adecuado para dejarme en él, hasta que lo encuentra y con cuidado, le besa, me deja encima de una roca y se va.
Este final era abierto y cada cual podía sentir en qué lugar nos dejaba nuestra propia madre. Personalmente imaginé que me dejaba en el interior de la apertura de una roca donde tocaba el sol de media tarde. En ese momento el grado de emoción que sentí era indescriptible con palabras. Además, la sensación de incuria era superlativa debido a que al experimentarla en fase adulta se es consciente del hecho, mientras que un bebé sería desconocedor de la situación.
Tras dejarme en aquel lugar, mi madre reflexionó sobre lo que acaba de hacer y presa del remordimiento decide volver tras sus pasos a buscarme. Al verla le regale una sonrisa y ella me cogió en brazos, me beso, me acarició y volvió a deshacer el camino. Cuando llegamos al manantial del riachuelo procedió a lavar mi cuerpo, como un gesto simbólico para demostrarme su afecto e intentar paliar el mal que quería ocasionarme.
El grado de emotividad en esta segunda secuencia fue nuevamente extrema, aunque esta vez debido a la calidez, cariño y ternura de la madre tenía otra connotación.
Los profesores nos condujeron poco a poco a salir de aquel estado afectivo-mental en que estuvimos sumidos, durante una media hora, y nos dijeron que en grupos de tres personas nos explicásemos la experiencia vivida. Personalmente compartí mi estado con una compañera y un compañero y nadie de los tres fue capaz de pronunciar una sola palabra. Nuestra reacción consistió tan solo en abrazarnos de tal manera que formábamos un único y estrecho bloque humano. Solamente fuimos capaces de intercambiar un torrente de lágrimas, sollozos y mucosidades.
Muchos de estos fluidos entraron a través de mi escote y se depositaron; supongo que los míos también debieron humedecer parte del tronco de mis circunstanciales depositarios afectivos, puesta la mirada en dicha situación de explosión sentimental colectiva, vemos que se trató de una catarsis de emociones posiblemente nunca antes vivida por algunos de nosotros y si alguien lo hubiese visto des de fuera tal vez lo hubiese catalogado como a un extraño e insólito espectáculo colectivo emocional.
Después de este ejercicio dieron por finalizada la jornada y pienso que la mayoría de nosotros advertimos que quedaba algo para acabar: teníamos la sensación de que deberíamos de haber podido verbalizar nuestro trauma, razonarlo, descubrir la razón por la cual nuestra madre quiso abandonarnos y porqué se desató en nosotros aquel sentimiento tan vivo de nuestro inconsciente. También hubiese sido necesario valorar qué nos había aportado la experiencia en cuanto a nuestro desarrollo o crecimiento humano y por extensión a nuestro rol como profesionales con cargos intermedios.
Un hecho que puede confirmar que el ejercicio fue un contundente revulsivo emocional no resuelto tal vez sea el hecho de que el joven con quien compartimos nuestro estado emocional, posteriormente me localizó y vino a encontrarme. Nuestro contacto evidenció que nuestros sentimientos aún estaban a flor de piel, que ambos teníamos la necesidad de curar nuestras heridas afectivas.
No hace falta decir que a lo largo de nuestra existencia obtenemos logros y vivimos singulares gozos, pero también nos acaecen algunas pérdidas. En estas situaciones no tan agradables, en especial cuando fallece un ser querido, he experimentado un profundo vacio emocional, un sentimiento de carencia, de abandono, desamparo e injusticia, como si algo de mi también se hubiese desvanecido. Una extraña sensación que de muy joven no había experimentado.
También percibía como otras personas, en situaciones parecidas, mostraban un sentimiento que mentalmente consideraba como muy superficial, como una aceptación o resignación de los hechos sin ninguna otra connotación, donde destacaba la entereza y el dominio de uno mismo, muy frío según mi modo de ver.
Además de haber experimentado estos pasajes en varias ocasiones, recientemente una de mis más apreciadas amigas ha sufrido un percance crítico de salud. Sin dar detalles, solo comentar que a mi edad, que supera de largo la fase adulta, ante esta situación he sentido en lo más profundo de mi ser un riesgo y un temor a una posible pérdida que acaparaba toda mi atención a lo largo de mis tareas cotidianas.
Esta vez a diferencia de las otras, tal vez porque dispongo de más tiempo, he reflexionado sobre el hecho de este propio estado emocional, a la vez he releído obras de Eric Berne i de Thomas A. Harris guardadas en el fondo de la estantería. He encontrado una respuesta que concuerda en algo que intuía en una cita que Harris hace del neurocirujano W. Penfield donde afirmaba: “Todo lo que ha sido captado de manera consciente por el ser humano permanece grabado con todo detalle y almacenado en el cerebro y es susceptible de ser reproducido en el presente. No solo se registran los acontecimientos sino que también los sentimientos provocados, es imposible evocar a uno sin el otro”.
En base a los datos aportados sería muy interesante saber como ha transcurrido la vida y las emociones de los profesionales que asistimos a aquel taller y de ser posible el reencuentro nos podríamos preguntar cuestiones tales como si hemos seguido ocupando cargos de responsabilidad, si hemos sido alguna vez suspendidos de nuestras funciones laborales, si hemos sufrido pérdidas prematuras de seres queridos, nuestras relaciones familiares, estados de salud y economía. En todos los supuestos valorar el grado de intensidad de nuestra emotividad, comprobar si se han vivido los acontecimientos de pérdidas, abandonos, desconsideraciones personales y demás de manera aceptable o mediante un fuerte impacto afectivo.
En este punto es imposible realizar este estudio, pero sí formular dos hipótesis que tal vez pusieran ser corroboradas:
1- La provocación de una vivencia narrativa colectiva en estado de relajación consistente en que nuestra madre ha decidido abandonarnos en el bosque, deja en el cerebro una impronta de pérdida, abandono, desconsideración o incluso muerte que puede perdurar toda la vida y puede ser reproducida en algunos momentos de la vida y con una connotación de trauma mental.
2- Personas de distintos ámbitos profesionales en este tipo de prácticas han sido preparadas para que la huella o impronta de fragilidad que continúa almacenada en su cerebro pueda ser una herramienta útil para la activación o desactivación de conductas deseadas para los fines de algunas corporaciones o entidades. Podría ser este un tema de estudio.
Al dia siguiente despues de publicar este relato ecribi tambien un breve texto donde explicaba mi sentir en algunos momentos cuando estada delante de una puesta de sol, podemos consultar el relato a: Puesta de sol.