Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Enric Segú pare a la dreta junt amb el seu fill Enric Segú Riera
L’any 2012 varem fer una entrevista a Enric Segú que ens explica quelcom de la empresa i de la xemeneia que succionava els fums del forn de coure la ceràmica. Va ser publicada a la revista digital Totbisbal, però actualment aquest mitjà està inactiu i no disposem de la informació que vàrem publicar.
La xemeneia Segú de Sant Climent de Paralta
Si que podem adjuntat un PDF amb alguns retalls de diari que contenent noticies relacionades amb el treball del pare Enric Segú Estrada que es pot llegir a; Enric-segu-estrada
També es pot llegir quelcom de Joan Riera Marull que és qui comercialitzava els forns de coure material ceràmic que ell mateix havia dissenyat .
Mural que hi havia a la façana del taller E.Segú
La xemeneia i una decoració que actual està la façana de la botiga, inspirada en un dibuix d'Enric Segú
Actualment hem localitzat un bloc molt interessant pel seu contingut i també molt agradable de veure on ens parla d’Enric Segú com autor de diverses obres de ceràmica fetes al Celler d’Argentona que es troba en terrenys de Can Calopa, també esmenta al ceramista Esteve Vila.
Podem consultar l’esmentat bloc a; rondaller.cat i en concret la pàgina que parla de E. Segú, d’ella n’em extret la imatge que tot seguit presentem feta per l’autor de l’esmentada pàgina. Ha estat considerada també d’interès perquè a la obra s’hi veu podem la signatura Enric Segú, ceramista, Sant Clíment de Peralta, 1975 .
Vista del complex fabril (imatge obtinguda de Google 9-7-2020)
La extingida xemeneia industrial coneguda com la xemeneia de la Pera, formava part del complex fabril d’una bòbila situada a a la cruïlla entre la carretera Palamós-Girona (C-66) i la ( GIV-6426 que comunica amb la vila de la Pera. Durant diversos anys la xemeneia va formar part del paisatge empordanès i visible des de diferents llocs.
En una ocasió quan la empresa havia tancat, vaig pregunta als responsable de la empresa Ceràmica del Ter que estava a tocar de la antiga bòbila i van dir-me que la empresa es deia CERAMSA però que no tenien informació de la xemeneia.
Configuració de la xemeneia i arranjament del fust
Vista des de fora veiem que es tractava d’una xemeneia d’estructura tronc-cònica feta de maons aplantillats de terra cuita vermella.
La part proximal del fust, la que arrenca just a sobre de sobre el pedestal, estava protegida per anelles, però a partir d’uns vuit metres d’alçada el fust s’observava lliure d’argolles fins que novament a la seva meitat de aproximadament tornava estar subjectada pels cercles d ferro i fins a la sortida de fums. Amb seguretat no ho sabem però podia arribat a tenir una alçada de gairebé trenta metres.
Esquema fet per Font
Més endavant el senyor Font que tenia una empresa a Vulpellac va explicar i a la vegada feia un esquema que adjuntem, com aquesta xemeneia havia sofert una important deformació del fust restant desalineada en referència al pla del terra.
L’empresari a fi de pal·liar aquesta anomalia va contractar a uns experts perquè intentessin corregir la deformitat estructural. Font explicava que els tècnics enfilats al fust van posar anar posant diversos ascons al costat de la flexió, no li vaig preguntar però possiblement les cunyes eren de ferro. També comentava que va ser tot un espectacle veure aquells homes enfilats a la paret de la xemeneia i les persones que els veien a treballar a aquelles alçades exclamaven ¡es mataran !
La xemeneia CERAMSA, vista des de la carretera (R.Masana)
Causes de les possibles patologies de la xemeneia.
La xemeneia desprès de ésser arranjada (R.Masana)
No és fàcil fer un diagnòstic del perquè la xemeneia s’havia torçat d’aquella manera que ens mostrava el senyor Font i ara és dificil d’averiguar degut que està enderrocada, si que poden esmentar algunes hipòtesis envers els seus problemes estructurals.
Aparentment el fust de la xemeneia a partir de la seva meitat aproximadament dona la impressió que el talús va ser modificat en graus, o sigui que potser la van elevar donant-li un pas bastant estret de diametre interior, és una suposició.
Cap la possibilitat que hagués estat allargada per aconseguir més tiratge de fums, un empresari va optar per aquesta possibilitat. Veiem que aquesta meitat superior de la xemeneia esta protegida amb argolles de ferro fet que correspondria al tram que van reparar o adreçar mitjançant l’ajut d’ascons .
Un mestre d’obres explicava que per evitar deformitats del fust era preferible collar les escales de gat interiors de manera que la càrrega fos repartida per diferents cares de la paret interna. Si aquesta xemeneia estava prevista de escales de gat, desconeixem si estaven colocades seguin el criteri esmentat.
AL’objectiu d’aquesta presentació nomès ha estat motivat per donar a coneixer una estructura industrial de mitjançs dels segle XX que havia de fabricar molt del totxos que formen part de les diverses edificacions del Baix Empordà i d’altres llocs i al temps presentar algunes imatges.
Terrassa te inclòs en el patrimoni històric-arquitectònic-industrial diversos edificis modernistes i d’altres de singulars característiques així com les xemeneies industrials que han estat preservades. Durant l’ apogeu industrial Terrassa va arribar a tenir fins a 200 vapors majoritàriament d’ empreses tèxtils i també algunes bòbiles de totxos.
En aquesta ocasió volem presentar unes imatges del dia que van finalitzar les obres de dues xemeneies terrassenques que a la vegada son considerades emblemàtiques de la ciutat, també esmentar quelcom d’elles. Una de les xemeneies es de la empresa tèxtil modernista Aymerich, Amat i Jové (1908) i l’altra la de la bòbila Almirall edificada l’any 1956 o sigui que les separen 48 anys de diferencia.
Vista general del vapor Aymerich, Amat i JovéVista general de la bòbila Almirall
Posada de bandera
Pel fet que parlen de l’acte de final de les obres, comentar que el costum de posar una bandera al cap de munt d’una obra quan aquesta es donava per finalitzada, te el seu origen a la Edat Mitjana degut que quan es feien grans edificacions com podien ser esglésies o catedrals posaven un drap a la part més alta de l’obra perquè els servis d’orientació envers la intensitat de les ràfegues i direcció del vent. Hem de considerar que les bastides i els sistemes de protecció personal no havien, potser, de tenir la seguretat d’avui dia.
Aquest costum es va mantenir en el temps i quan una obra es donava per finalitzada al cap de munt s’hi posava una bandera, però sempre amb la premissa que cap dels treballadors hagués sofert un accident o perdut la vida i a la vegada era un indicatiu d’obra finalitzada.
També hi havia el costum que quan la obra es donava per acabada feien un dia de mitja festa i el constructor invitava al treballadors a fer un esmorzar o dinar. A les fotografies que presentarem veurem els treballadors de l’Aymerich i de l’Almirall enfilats a dalt la corona de la xemeneia en motiu de la posada de bandera. Desconec com van celebrar l’acabament de les obres de l’Aymerich però, de la xemeneia de la bòbila Almirall si que sabem van fer un esmorzar a dalt la plataforma.
Dia de la posada de la bandera a l'Aymerich, sembla que a dalt hi ha quatre persones
La empresa disposava d’un superfície fabril de 11.000 metres quadrats i de lluny es veu sobresortir la xemeneia encarregada de succionar els fums de dues caldera generadores de vapor de la marca Babcock & Wilcox disposa d’una peanya octogonal d’uns set metres d’alçada i un fust tron cònic de trenta vuit metres , en total la peça s’eleva fins a 42 metres. Disposa d’un túnel de tiratge de gran envergadura que uneix la caldera amb la xemeneia i per on hi pot passat una persona dreta.
Aquest vapor acomplia tots els processos industrials necessaris des de que entrava a la fàbrica la matèria primera fins aconseguir els diversos teixits de llana acabats , només els hi era necessari passar per les cosidores d’errades que revisaven les peces per si hi havia alguna imperfecció i solucionar-la, feina que feien les dones a casa seva sovint formant un petit taller de noies aprenents. Roser López va fer un article titulat L’ofici de Cosidora d’errades.[ii]
Detall de la part distal o corona de la xemeneia Aymerich,Amat i Jover
Vista una fotografies feta des de la base de la xemeneia per la seva part interior veien que les escales de gat que pugen fins a la corona estan totes collades a una mateixa cara de la paret .[iii]
La bòbila Almirall
La bòbila Almirall data de l’any 1910 fundada per l’empresari Jaume Almirall i Poch situada a la Gran Via, avinguda Àngel Sallent actual i com el seu nom diu elaboraven totxos per la construcció. Més endavant es va ocupar del negoci un fill d’en Jaume, Francesc Almirall que entrada la dècada dels anys seixanta degut a la arribada de la immigració i la forta demanda de material per la construcció va haver que incrementar la capacitat de coure el material posant en funcionament un altre forn.
Posada de bandera a la xemeneia Almirall
Per la qual cosa també s’havia de construir una xemeneia més gran que la que tenien que garantís el correcte tiratge dels forns que havien de cremar 10,9 tones de carbó al dia. Va demanar que li fes l’obra a Marià Masana, contractista d’obres que feia treballs a per la empresa.
Les obres van començar a finals de l’any 1955 amb el mestre d’obres Marià Masana, els dos paletes Lucas Pérez i José Fauquet i els dos manobres Paulino Carbajal i Francisco Gálvez, finalitzant la edificació el mes de juliol de l’any 1956.
Les característiques de la xemeneia són: Fust troncònic de 63,25 metres d’alçada i equipada d’una escala exterior helicoïdal de 207 graons que pugem fins a dalt d’una plataforma des de on es pot contemplar tot Terrassa. Per més detalls tècnics i de les persones que la construir es pot consultar la publicació a Terme núm. 14 de l’any 1999.
Detall de la part distal o coronació de l’Almirall
L’any 1991 desprès de presentar un complert expedient al Llibre Guinness dels rècords mundials, la xemeneia Almirall va ser mereixedora del record mundial en esser considerada la xemeneia industrial feta de maons de terra cuita vermella amb la escala de cargol més alta del mon.
L’any van fer una enquesta als lectors del diari el País per saber quines eren les escales que consideraven més boniques de qualsevol lloc del mon, l’escala de xemeneia Almirall va obtenir el segon lloc de la puntuació.
Notes
[i] Terrassa, Patrimoni Industrial, pàgina núm.30. Ajuntament de Terrassa,1999,
[ii] Roser López Monsò. L’ofici de Cosidora d’errades. Terme 2010, es pot localitzar l’ article enllaçat a Sargir mitjons i pilotar avions de Rosa M. Masana. http://www.rosammasana.com/?p=4240 i clicar sobre Roser López.
[iii] Un contractista d’obres va comentat que les escales de gat era millor col·locar-les intercalades entre un costat i l’ altre del fust intern de la xemeneia per evitar la sobre carga a un sol costat i possibles deformacions de la estructura. L’Aymerich les te col·locades a una sola cara del fust intern i es preserva amb bones condicions.
Article publicat a la revista Daba, 2009, per llegir el contingut clicar a: daba-num-5-2009-constructors La imatge correspon a la xemeneia Lloveras edificada l’any 1957, imatge ara modificada feta per Rosa M. Masana l’any 1994 quan encara funcionava el forn de coure la ceràmica i la xemeneia fumejava.
Els constructors de les xemeneies i forns de ceràmica de la Bisbal
Generalment coneixem la historia de les ciutats per el que s’ha deixat escrit i amb menys freqüència pels edificis que han restat dempeus, en aquest sentit Terrassa és bastant afortunada perquè disposa d’un gran ventall d’ elements arquitectònics i arqueològics protegits inscrits al Patrimoni Històric i Artístic de la ciutat.[1]
En referència al tema de les xemeneies industrials, dir que a l’esmentat Patrimoni hi destaquen les següents xemeneies: Vapor Aymerich, Amat Jover,Saphil o Anònima, Vapor Busquets, Vapor Amat. Bòbila Almirall, Terrassa Industrial, Gorina i Grau i Auxiliar, que junt amb les altres setze que en conjunt amiden 751,16 metres pugui ser Terrassa, una ciutat de 72, 2 Km2 qui disposi d’un major tram de construcció vertical feta amb maons de terrassa cuita vermella.
Aquesta singular particularitat la podria fer capdavantera en quan a la disposició de construccions industrials visibles de lluny de diversos punts de la ciutat, a vol d’avió o actualment també amb drone, aquests elements són com penyores dels vapors fabrils del tèxtil on els nostres avis o pares a toc de sirena hi entraven.
Adjuntem una imatge treta de una lamina emmarcada que hi havia a un despatx de la Escola Industrial de Terrassa cap a l’any 1990. Era de poca qualitat però Francesc Massana l’ha sabut arranjar permetent-nos veure la ubicació i el nombre de vapors que hi havia a Terrassa l’any 1929, es considera que n’havien existit fins a 200 en diferents espais de temps.
Situació del vapors a Terrassa a l'any 1929. Imatge Escola Industrial, arranjament Francesc Massana
Volia fer una pinzellada història envers el perquè del desenvolupament industrial terrassenc i especialment tèxtil, però aquest és un tema molt extens que s’allunyaria d’aquest resum, si que podem dir quelcom de la pregunta que ens havíem fet, de com es va proveir la gran quantitat ma d’obra per fer funcionar els nombrosos vapors de la ciutat a partir ja de mitjans del segle XVIII. Algunes dades ens les aporta Pedro Voltes en un text relacionat amb la Guerra de Successió, no vaig enregistrar el títol del llibre, si el localitzo l’esmentaré (1990, p. 228).
“Esta inflación catalana del tiempo de guerra continuo después de 1714, corregida y aumentada, como siempre ocurre con las inflaciones, y ayudó decisivamente al conocido proceso de que los ricos fuesen más ricos y los pobres fuesen más pobres; verbigracia, que cristalizasen muy polarizadas y contrapuestas una burguesía y un patriarcado adinerados y un proletariado cada vez más alienado, que no tardaría muchos lustros en integrar las legiones de obreros de las fábricas.
Vaig localitzar la cita quan estava fent un article basat en una Pragmàtica de l’any 1723 que tractava sobre la manera de vestir, tipus de teixits i ornaments que estaven permesos usar.[2]
Donar rellevància a les xemeneies de Terrassa
Amb data 21 de juny de l’any 2011 vaig lliurar un esquema amb les vint-i-quatre xemeneies industrials de la ciutat al batlle senyor Pere Navarro per demanar-li si els serveis tècnics d’arquitectura podien confirmar si l’esmena que els hi lliurava de les xemeneies posades en escala segons la alçada i en podien fer un certificat.
Esquema de les xemeneies de la ciutat, certificades per l' Ajuntament
L’objectiu era saber si podien inscriure al Llibre de Records Guinness la ciutat de Terrassa com a vila que tenia preservades el major nombre de metres de xemeneia industrial construïdes amb l’ajut del taulaplom empat maons aplantillats de terra cuita vermella, la majoria d’ells fets amb el sistema de plantilles de fusta i manuals.
El certificat que em va fer arribar l’Ajuntament a mans, no recordo perquè no els vaig utilitzar per adreçar-lo a Guinness, possiblement un dels inconvenients era que vivia a La Bisbal d’Empordà i era difícil venir a Terrassa a partir que va mancar la meva amiga M. del Carme Cabo Téllez, altre motiu era que havia d’anar a Sabadell a comptabilitzar els metres de xemeneia industrial que disposen. Possiblement la nostra veïna ciutat sabadellenca sigui la única que ens podria superar en nombre de metres d’estructura vertical industrial.
Ara que em remogut el tema qui sap si li podem donar una nova empenta alguns de nosaltres. Una altra solució seria que inscriguessin a Guinness les xemeneies del Vallès Occidental.
Notes
[1] Patrimoni històric i artistic de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. Arxiu Municipal.