Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Presenten una relació de mestres que varen exercir a la província de Girona i segons el “Boletin Oficial del Estado” havien de ser beneficiaris d’una millora salarial . Noticia que va ser publicada al diari La Crónica del dia 30 de juliol del 1903, diari que l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) te digitalitzat.
Podem observar que dels trenta professors que consten al llistat, 15 són homes i els altres 15 dones. Possiblement aquesta equitat del professorat era a causa que abans las aules estaven separes per sexe.
Viles i professorat
Població
Professors
Palafrugell
Vicens Roura Armada, Pere Pascuet, María Prat i María de la Assumpció Albertí
La Bisbal
Dolors Mas, Lluïsa Serrat i Joan Huguet
La Pera
Salvador Sagarra
Foixà
Jaume Romón
La Escala
Esteva Busquets i María G. Amir
Sant Feliu de Guíxols
Pau Tarré, Valentí Brossa i Francesca Alemany.
Torroella de Montgrí
Pal·ladi Puig i Francesca Daunis
Palamós
Jaume Margarit
San Antonio de Calonge
Rafel Ballester i Catalina Pou
Gualta
Jaume Salvà
Corçà
Lluis Plaja i Concepció Simó
Calonge
Jaume Vidal i Constància Camps
Begur
Josep Ferrer
Llagostera
Dolors Ferrer
Peretallada
Maria Montagut
Santa Cristina d’Aro
Victòria Pomar
Ventalló
Rafela Derevilla
Vulpellac
Soledat Majó.
Aquestes petites aportacions poden servir de punt de partida per continuar estirant el fil envers la historia de l’ensenyament primari al Baix Empordà.
Per conèixer quelcom de la escola de Torrent i dels seus professors es pot consultar la pàgina número 30 de la revista El Llentiscle pàgina 31 a 34 de l’any 2014 que edita l’ajuntament de Torrent, pàgina 31
També es pot consultar l’article que tracta de les escoles de Palafrugell al tombant del segle XX
Referent a la llevadora Maria Rosa Güell podem consultar les entrevistes fetes per: M. Dolors Figueres i Susana Parals, M. Rosa Güell: tota la vida ajudant a néixer”, El Drac (La Bisbal d’ Empordà), núm. 26, 1995.
Ignasi Corney, “M. Rosa Güell, llevadora” (La Bisbal d’Empordà), totbisbal.com,2006.
Carmen Barrera
Nova llevadora bisbalenca que ens ha estat possible localitzar. Adjuntem la crònica que va ser publicada a la revista El Drac número 45 de l’any 2002, pag. 15
Vull agrair als responsables de la edició de la revista el Mercadal, al doctor C. Pongiluppi per animar-me a que col·labores aportant algun article i a la Marta Pongiluppi pel seu assessorament, correcció lingüística i entusiasme envers el coneixement històric de la vila de Corçà.
Entrevista feta per Rosa M. Masana i publicada a la revista El Drac número 48, any 2003 a la Bisbal d’Empordà.
Entrevista amb Joan Riera Maruny, propietari de l’empresa
Mentre conversava amb unes amistats de la Bisbal va sortir el tema de les empreses bisbalenques que anys enrere havien estat iniciades i desenvolupades pel propi grup familiar. Sovint es tractava d’empreses ceramistes i menys habitual eren d’altres tipus de produccions com per exemple l’empresa que el senyor Joan Riera que va posar en marxa per a la fabricació de iogurts.
D’altra banda, aquestes petites empreses artesanals van servir per iniciar una demanda de mercat i de model productiu ara gestionat per grans empreses nacionals.
L’entrevista
-Bona tarda Joan, he sigut puntual, toquen les cinc.
-Va bé, així tindrem més temps per parlar. Diguem de tu. Començaré a explicar-te la història des de quan era petit.
-Bé, potser no cal.
-Sí, perquè s’entendrà millor. Sóc sortit de can Costal de Pals. El meu pare Ramon n’era l’hereu i es va casar amb la mare, Càndida Maruny, que va néixer a Barcelona, al carrer Avinyó, on els seus pares hi tenien una fonda. Per línia materna estava emparentada amb el reconegut cantant Xavier Cugat.
En Joan Riera al seu domicili, any 2003 (Imatge Rosa M. Masana)
La meva mare, acostumada a la vida de ciutat, a la casa pairal no s’hi trobava prou bé, per això van decidir comprar-se una finca al carrer de Pals de Palafrugell i se n’hi varen anar a viure. Allà mateix hi vaig néixer jo el dia de Reis de l’any 1918, més endavant hi va néixer també la meva germana Teresa.
De petit vaig anar a l’escola dels Maristes de Palafrugell, però segons semblava no prometia massa, així li van dir els maristes als meus pares. Vist, doncs, el mal pronòstic acadèmic, em trasllado a viure a casa d’uns oncles que tenia a Figueres, allà em dedico de valent a estudiar física i química que eren les meves assignatures favorites. Però amb això, l’any trenta sis esclatà la Guerra Civil espanyola i vaig haver d’anar, com a soldat, a lluitar al front.
Coneixia una noia de la Bisbal i en tornar viu de la Guerra, vàrem començar a festejar. A casa de la xicota feien la venda de llet. El dia que vaig anar a conèixer els seus pares, a proposar-los el nostre compromís i la decisió de casar-nos, el seu pare em va dir:
-”Bé, per casar-vos amb què comptes xicot?” Li vaig respondre: “Amb el de vostès”. I ell em digué: “Doncs a la llet ja no hi podem posar més aigua.”
Li vaig contestar: “No cal posar-hi aigua a la llet no hi fa res, li traurem.”
-Amb aquesta entrada s ‘hi va casar? Disculpa, t ‘hi vas casar?
-Sí, l’any 1940. I com et deia, en un local petit del carrer Serra i Sans de la Bisbal vaig començar a elaborar iogurts, en feia uns sis o set diaris, segons la demanda que hi havia. Posteriorment ens traslladàvem a la carretera de Calonge a un altre local més gran que permetia fer una major producció. De fet no vaig fer res més que aplicar la tècnica búlgara d’elaboració de iogurts.
-Tècnicament era complicat fer iogurts?
-No
(La seva actual esposa, l’Anna, ens ofereix una safata de bombons, són les set de la tarda i entre tots dos fem un bon paper)
Publicitat (Cedida Joan Riera)
- Mira, la llet la posàvem en un tangí o cossi de planxa de ferro estanyada i de boca ampla de 50 litres, però només l’omplíem fins a un total de 30 litres, ja que llet havia de tenir espai suficient per estufar-se o bullir. Els fogons inicialment els havíem fet funcionar amb troncs d’arboç d’uns 20 cm i més endavant amb carbó i fins i tot petroli.
Aquesta llet posada al foc s’havia de remenar contínuament per evitar que la grassa quedés a la part superior i ho fèiem fins aconseguir una reducció d’uns 10 litres.
-Ara comprenc per què vas dir-li al teu pare polític que li trauries l’aigua a la llet.
-Això mateix, era lògic.
Bé, seguidament amb l’ajut d’un termòmetre preníem la temperatura que havia de baixar fins a 50 graus, moment idoni per posar-hi els ferments làctics apropiats i en la proporció adequada, o sigui la base per fer el iogurt.
Feta aquesta operació i passats uns quinze minuts, temps necessari per a la fermentació, s’havia de fer baixar la temperatura del preparat entre 3 o 4 graus positius i això s’aconseguia posant el preparat en un frigorífic especial, ja que d’altra manera els gèrmens haguessin proliferat en desmesura i haguessin malmès el producte. El fred actuava de fre sexual.
-Com normalment succeeix
-Sí, semblant a la dutxa freda.
Aquesta llet que més endavant esdevindria iogurt, la posàvem a dins el frigorífic en uns recipients individuals de porcellana blanca comprats a Montgat.
A les noves instal·lacions que teníem a la carretera de Calonge, l’any 1947 aproximadament, fèiem servir una tecnologia alemanya que de novetat aportava l’avantatge d’aconseguir fer bullir la llet a 50 graus enlloc de 98 que és el seu punt d’ebullició.
El mecanisme consistia a treure l’aire de dins el recipient mitjançant una bomba d’aspiració, o sigui fent el buit.
-Enginyós el sistema d’estalviar calories, això és física pura.
-Tota la tecnologia es basa en l’ aplicació de la física i la química.
Com et deia, per posar-los al frigorífic empràvem unes safates especials amb capacitat per a 12 iogurts cada una. Per cada litre de llet sortien 6 iogurts o sigui que amb els 30 litres en podíem fer 180 unitats.
-Era un bon negoci, doncs. Penso en les grans indústries actuals.
-És evident que són un negoci rendible.
Bé després de tot això procedíem a tapar els recipients. Ho fèiem amb uns papers de parafina preparats per la impremta Gispert d’aquí la Bisbal. Hi posava MABI com a nom comercial, inicials tretes de les dues primeres lletres del meu segon cognom Maruny i les dues primeres del segon cognom del meu sogre, Billoch.
Els iogurts els veníem a casa nostra, al carrer Santa Maria del Puig, en horari de 8 a 13 i de 3 a 7 de la tarda, però també en repartíem a domicili. Inicialment fèiem servir un tricicle conduït per aquest jove que teníem empleat i que podem veure en aquesta fotografia. Més endavant vaig tenir dos camions, necessaris per anar a recollir les cantines de 25 litres de llet per les cases de pagès, perquè l’any 1944 teníem una bona producció també de formatge i mantega.
-M’imagino que sortint d’una guerra amb la consegüent carestia d’aliments, aquests havien de ser, a més d’una necessitat, un gran plaer per al paladar.
-Sí, potser per això tenien tant d’èxit. Abans t’he parlat dels recipients, he de dir que eren retornables o sigui que els havien de rentar molt bé amb aigua i clor -polvos de gas, com també se’ls anomenava-, els venien comercialitzats en bidons de fusta. Després d’aquest rentat s’havia d’assegurar una bona desinfecció per evitar que proliferessin espores, germen molt difícil de combatre i per això esterilitzàvem els envasos a 120 graus de temperatura i a 12 atmosferes de pressió. Per a tots aquests controls disposava al mateix local d’un petit laboratori.
Model de iogurt (Cedida per Joan Riera)
-Amb un negoci tan prolífic, com és que ho vas deixar?
-Doncs per diverses raons, una d’elles va ser la presència d’una normativa oficial que reduïa el “cupo” de llet a utilitzar, perquè n’hi havia poca i s’havia de mantenir el subministrament suficient per al consum de tot Girona, una altra trava va ser que l’administració va començar a demanar-nos molta burocràcia.
-Aproximadament quin any va plegar i després a què es va dedicar?
-Si la memòria no em falla era any 1950. Posteriorment vaig decidir posar en practica alguns coneixements de física i em dedico a fer forns elèctrics per coure ceràmica. Has sentit a parlar dels forns Riera? Són els que vaig idear personalment. (1)
-Em sembla que has estat un home molt enginyós i polifacètic. Aquest seria també un tema interessant per parlar-ne.
(La seva senyora, l’Anna Martos, confirma el seu polifacètic tarannà dient que a més ha fet activitats com projectar pel·lícules a les sales de cinema que hi havien al Foment i al Mundial així com seguir cursos de piano, jugar a hoquei sobre patins, esquiar i nedar).
-A més músic i bon esportista. Joan, pots explicar-me alguna anècdota?
-Sí, ara me’n ve una al cap relacionada amb el tema de les llevadores de qui, com dius, has escrit alguna cosa. Doncs gràcies a la meva afecció per la mecànica vaig idear un sistema que aplicat al meu cotxe Lancia que tenia llavors aconseguia produir un efecte reductor de les marxes que facilitava el poder circular per camins difícils i de forta pujada, encara que tenia un inconvenient, corria poc.
El tricicle circulant per sobre del pont Daró en direcció contraria del que és ara. Foto cedida per Joan Riera
-Sovint els invents comencen així.
-Sí, s ‘han de perfeccionar. Doncs com et deia, un dia que plovia a bots i barrals, a mitja nit sentim picar desesperadament la porta de casa, era un xicot conegut meu que venia a peu des de Sant Sadurní de l’Heura moll com un peix i nerviós perquè la seva muller s ‘havia posat de part. Vàrem anar a casa de la llevadora, la senyora Catalina Ponsati,(2 ) amb el meu cotxe Lancia tot terreny i li vàrem preguntar: “Senyora Catalina, es veu capaç d’anar a Sant Sadurní a atendre una partera?” I ella respongué amb una pregunta: -”I vosaltres us n’hi veieu?” “Ho podem intentar”, vàrem dir. “Doncs som-hi, no ens entretinguem”, digué la senyora Ponsatí. Amb tot vàrem arribar a temps, la criatura encara no havia nascut, jo vaig haver de torna sol, perquè el part anava per llarg.
-M’agrada que m ‘hagi explicat això perquè pot complementar les narracions sobre les llevadores empordaneses. Llàstima Joan, podríem continuar parlant però són gairebé les deu del vespre.
-Les deu … ? Espera’t que estiraré una mica les cames, t’acompanyo a la porta.
Gràcies.
(L’Anna, molt amablement, m’ensenya les diverses dependències de la casa on cada un dels diversos recintes presenta una personal i acurada decoració).
En Joan diu: -”hem passat una tarda agradable, oi?”
-Sí, Joan, ha sigut molt interessant conversar amb tu.
-Molt bé. Adéu.
-Adéu.
Notes
(1) Una empresa de ceràmica de la Bisbal que estava situada al carrer 6 d’octubre, quan va deixar de coure el material amb el clàssic forn de flama invertida que funcionava amb llenya, van emprar un forn elèctric dissenyat per Joan Riera.
(2) Rosa M. Masana. Entrevista a Catalina Ponsatí publicada a la revista el Drac número 36, any 1998. I també al llibre Llevadores del Baix Empordà, pàgina numero 31, any 2014