Entrevista amb Joan Riera Maruny, propietari de l’empresa

Mentre conversava amb unes amistats de la Bisbal va sortir el tema de les empreses bisbalenques que anys enrere havien estat iniciades i desenvolupades pel propi grup familiar. Sovint es tractava d’empreses ceramistes i menys habitual eren d’altres tipus de produccions com per exemple l’empresa que el senyor Joan Riera  que va posar en marxa per a la fabricació de iogurts.

D’altra banda, aquestes petites empreses artesanals van servir per iniciar una demanda de mercat i de model productiu ara gestionat per grans empreses nacionals.

L’entrevista

-Bona tarda Joan, he sigut puntual, toquen les cinc.

-Va bé, així tindrem més temps per par­lar. Diguem de tu. Començaré a explicar-te la història des de quan era petit.

-Bé, potser no cal.

-Sí, perquè s’entendrà millor. Sóc sortit de can Costal de Pals. El meu pare Ramon n’era l’hereu i es va casar amb la mare, Càndida Maruny, que va néixer a Barcelona, al carrer Avinyó, on els seus pares hi tenien una fonda. Per línia materna estava emparentada amb el reconegut cantant Xavier Cugat.

La meva mare, acostumada a la vida de ciutat, a la casa pairal no s’hi trobava prou bé, per això van decidir comprar-se una finca al carrer de Pals de Palafrugell i se n’hi varen anar a viure. Allà mateix hi vaig néixer jo el dia de Reis de l’any 1918, més endavant hi va néixer també la meva germana Teresa.

De petit vaig anar a l’escola dels Maristes de Palafrugell, però segons semblava no prometia massa, així li van dir els maristes als meus pares. Vist, doncs, el mal pronòstic acadèmic, em trasllado a viure a casa d’uns oncles que tenia a Fi­gueres, allà em dedico de valent a estudiar física i química que eren les meves assignatures favorites. Però amb això, l’any trenta sis esclatà la Guerra Civil espanyola i vaig haver d’anar, com a sol­dat, a lluitar al front.

Coneixia una noia de la Bisbal i en tornar viu de la Guerra, vàrem començar a festejar. A casa de la xicota feien la venda de llet. El dia que vaig anar a conèixer els seus pares, a proposar-los el nostre compromís i la decisió de casar-nos, el seu pare em va dir:

-”Bé, per casar-vos amb què comptes xicot?” Li vaig respondre: “Amb el de vostès”. I ell em digué: “Doncs a la llet ja no hi podem posar més aigua.”

Li vaig contestar: “No cal posar-hi aigua a la llet no hi fa res, li traurem.”

 -Amb aquesta entrada s ‘hi va casar? Disculpa, t ‘hi vas casar?

-Sí, l’any 1940. I com et deia, en un lo­cal petit del carrer Serra i Sans de la Bis­bal vaig començar a elaborar iogurts, en feia uns sis o set diaris, segons la de­manda que hi havia. Posteriorment ens traslladàvem a la carretera de Calonge a un altre local més gran que permetia fer una major producció. De fet no vaig fer res més que aplicar la tècnica búlgara d’elaboració de iogurts.

 -Tècnicament era complicat fer iogurts?

-No

(La seva actual esposa, l’Anna, ens ofereix una safata de bombons, són les set de la tarda i entre tots dos fem un bon paper)

-  Mira, la llet la posàvem en un tangí o cossi de planxa de ferro estanyada i de boca ampla de 50 litres, però només l’omplíem fins a un total de 30 litres, ja que llet havia de tenir espai suficient per estufar-se o bullir. Els fogons inicialment els havíem fet funcionar amb troncs d’arboç d’uns 20 cm i més endavant amb carbó i fins i tot petroli.

Aquesta llet posada al foc s’havia de remenar contínuament per evitar que la grassa quedés a la part superior i ho fèiem fins aconseguir una reducció d’uns 10 litres.

-Ara comprenc per què vas dir-li al teu pare polític que li trauries l’aigua a la llet.

-Això mateix, era lògic.

Bé, seguidament amb l’ajut d’un termòmetre preníem la temperatura que havia de baixar fins a 50 graus, moment idoni per posar-hi els ferments làctics apropi­ats i en la proporció adequada, o sigui la base per fer el iogurt.

Feta aquesta operació i passats uns quin­ze minuts, temps necessari per a la fer­mentació, s’havia de fer baixar la tem­peratura del preparat entre 3 o 4 graus positius i això s’aconseguia posant el pre­parat en un frigorífic especial, ja que d’altra manera els gèrmens haguessin proliferat en desmesura i haguessin mal­mès el producte. El fred actuava de fre sexual.

-Com normalment succeeix

-Sí, semblant a la dutxa freda.

Aquesta llet que més endavant esdevindria iogurt, la posàvem a dins el frigorífic en uns recipients individuals de porcella­na blanca comprats a Montgat.

A les noves instal·lacions que teníem a la carretera de Calonge, l’any 1947 apro­ximadament, fèiem servir una tecnolo­gia alemanya que de novetat apor­tava l’avantatge d’aconseguir fer bullir la llet a 50 graus enlloc de 98 que és el seu punt d’ebullició.

El mecanisme consistia a treure l’aire de dins el recipient mitjançant una bomba d’aspiració, o sigui fent el buit.

 -Enginyós el sistema d’estalviar ca­lories, això és física pura.

-Tota la tecnologia es basa en l’ aplicació de la física i la química.

Com et deia, per posar-los al frigorífic empràvem unes safates especials amb capacitat per a 12 iogurts cada una. Per cada litre de llet sortien 6 iogurts o sigui que amb els 30 litres en podíem fer 180 unitats.

-Era un bon nego­ci, doncs. Penso en les grans indústries actuals.

-És evident que són un negoci rendible.

Bé després de tot això procedíem a ta­par els recipients. Ho fèiem amb uns pa­pers de parafina pre­parats per la imprem­ta Gispert d’aquí la Bisbal. Hi posava MABI com a nom comercial, inicials tretes de les dues pri­meres lletres del meu segon cognom Maruny i les dues pri­meres del segon cog­nom del meu sogre, Billoch.

Els iogurts els vení­em a casa nostra, al carrer Santa Maria del Puig, en horari de 8 a 13 i de 3 a 7 de la tarda, però també en repartíem a domi­cili. Inicialment fèiem servir un tricicle conduït per aquest jove que teníem em­pleat i que podem veure en aquesta fo­tografia. Més endavant vaig tenir dos ca­mions, necessaris per anar a recollir les cantines de 25 litres de llet per les cases de pagès, perquè l’any 1944 teníem una bona producció també de formatge i mantega.

 -M’imagino que sor­tint d’una guerra amb la consegüent carestia d’aliments, aquests havien de ser, a més d’una ne­cessitat, un gran pla­er per al paladar.

 -Sí, potser per això te­nien tant d’èxit. Abans t’he parlat dels recipients, he de dir que eren retornables o sigui que els ha­vien de rentar molt bé amb aigua i clor -­polvos de gas, com també se’ls anome­nava-, els venien comercialitzats en bi­dons de fusta. Després d’aquest rentat s’havia d’assegurar una bona desinfec­ció per evitar que proliferessin espores, germen molt difícil de combatre i per això esterilitzàvem els envasos a 120 graus de temperatura i a 12 atmosferes de pressió. Per a tots aquests controls dis­posava al mateix local d’un petit labora­tori.

-Amb un negoci tan prolífic, com és que ho vas deixar?

-Doncs per diverses raons, una d’elles va ser la presència d’una normativa ofi­cial que reduïa el “cupo” de llet a utilit­zar, perquè n’hi havia poca i s’havia de mantenir el subministrament suficient per al consum de tot Girona, una altra trava va ser que l’administració va començar a demanar-nos molta burocràcia.