Atemptat a Barcelona
Un ocell especial
Fa poc, vaig decidir pintar la part exterior d’una finestra del pis superior que dona al pati d’altra banda poc utilitzat, just davant d’un arbre força alt. Mentre feia aquesta feina, va passar veloçment un pardal a frec d’espatlla. En sentir sobre la meva pell la força d’un cos calent i el contacte d’unes ales en moviment vaig pensar “ara ves a saber per què aquest pardal ha fet això”, perquè era evident que l’acció havia estat deliberada.
Cal dir que al pati hi tinc un recipient amb aigua que renovo sovint i un grup de pardals habitants de l’esmentat arbre hi venen a beure, s’hi banyen i algunes vegades hi deixen un branquilló que possiblement els serveix per a alguna cosa. És possible que amb aquella repassada física feta pel Passer domesticus, el pardal volia que entengués que aquella zona que donava davant del arbre on s’aixoplugaven era el seu territori. Però també podia tractar-se d’una carícia, una manera de dir-me que estaven contents de disposar d’aigua fresca tot l’any. Vaig comentar el fet a un amic molt amant de la natura i convençut va dir: “Això va ser un gest d’agraïment.” Si ho va ser o no, no ho podem saber, però li vaig agrair que fes aquesta interpretació.
El Pepito
Aquesta anècdota del pardal em porta a explicar un altre fet relacionat amb un ocell fa bastants anys, però que recordo amb perfecció. El Pepito era un ocell engabiat, fet que em feia sentir incòmoda com a espècie humana, perquè experimentava que era còmplice de l’esclavitud d’un animal que té la potestat de volar i el privem de fer-ho. Però deixant-lo anar, quan venia d’una família engabiada, dubto que hagués pogut sobreviure.
Era un periquito que, com molts de la seva espècie, sabia dir alguna paraula, com podia ser el seu nom i també l’expressió correcorrenita. Tot perquè la mare, quan veia que se li tirava el temps i havia de fer el dinar, deia “corre, corre, Anita!”, paraules que ell va aprendre a pronunciar ràpid. El meu germà algunes vegades quan venia a casa, li deia “malparit!”, perquè es veu que els ocells que parlen han de saber dir paraulotes, però curiosament la frase només la repetia quan hi havia el meu germà al davant. Va deixar-la de dir.
Sabia quan jo havia d’entrar a casa
En aquell temps jo tenia un Seat 127 i el meu cunyat en Josep Suñer, mecànic de cotxes, me’l va equipar amb un volant esportiu marca Costa i un tub d’escapament que hi feia conjunt. M’encantava anar a l’hospital Clínic a estudiar tot passant per la Rabassada, perquè era una carretera de molts revolts i tots perfectament peraltats. A més, el 127 s’arrapava a l’asfalt i feia la sensació de seguretat, cosa que no passava amb un Renault 5 que vaig tenir, que de poc que fent el mateix no m’estimbo. A partir de llavors en vaig acostumar a conduir a l’estil taxi.
Doncs bé, el Pepito des d’una distància força llarga identificava la remor del motor del meu cotxe. Penso que devia ser això, perquè deu minuts abans que entrés a casa piulava com un desesperat, deia la mare, de manera que cridava “tit, tit, tit” en síl·labes llargues. Algunes vegades la mare havia passat per clarivident perquè si en aquell moment a casa hi havia algú que no era de la família els deia: “Mira, ara ve la Rosa.”
Quan entrava a casa, el primer que havia fer era anar a saludar el Melopsittacus undulatus, o sigui, el Pepito, i fer-li fer un joc que esperava amb delit. Dins l’abeurador de les llaminadures on li posàvem els grans de cànem, la fulla d’escarola o un tros de poma, tenia també un cascavell. Ell havia agafat el costum de deixar-lo caure al terra metàl·lic de la gàbia i feia un soroll molt agut, talment semblant al que fan les criatures. El problema era que ell no sabia recollir-lo i el joc era precisament aquest: jo posava la mà dins la gàbia, l’agafava i l’hi deixava altra vegada a l’abeurador i llavors ell el tornava a tirar i així les vegades que volguéssim, no se’n cansava mai, fins que li deia: “Prou, Pepito, s’ha acabat!”
Si alguna vegada en el moment d’entrar no li havia anat a dit res perquè havia de descarregar coses i fer-ne d’altres d’urgents, no parava de piular i atabalava tant la mare que em deia: “Ves a dir-li alguna cosa a aquella bestiola; si no, no callarà.”
Un dia es va passar de la ratlla
Un dia, com sempre, vaig anar a fer-lo jugar, però es veu que aquell dia ell tenia una altra intenció. Una vegada amb la mà dins la gàbia, fa un salt i puja sobre el meu dit, que agafa amb força amb les seves dues potes. Vaig experimentar una sensació que no sé com explicar, però la cosa encara va ser més insòlita quan el Pepito, amb el cos estarrufat va començar a refregar-se amb entusiasme contra el meu dit. No entraré en detalls, només comentar que hi van intervenir, combinats, diversos elements sensitius, inclòs el plomissol de gran finor d’aquella zona poc visible. Les fibres nervioses de la meva pell van permetre que experimentés una sensació desconeguda que també em va fer entendre per què als humans ens agrada tant lluir plomes, amb la diferència que les del Pepito eren vives i vitals.
La mare, des de la cuina em va cridar dues vegades que anés a dinar, i quan hi vaig anar, em va preguntar:
Es pot saber què feies, tanta estona?
L’amor amb el Pepito li vaig respondre.
Tens unes sortides de bomber, en dius cada una, va dir movent el cap.
És veritat, he estat fent una mena d’amor undulatus amb el Pepito.
Què dius que què?
Res, que el Pepito s’ha posat catxondo.
I tot seguit li vaig explicar el fet de manera molt resumida; vaig pensar que el que ens havia succeït era una qüestió només del Pepito i meva.
La mare va comentar:
Em sembla que a aquesta bestiola li donem massa cànem.
Els propers dies vaig continuar jugant amb el meu amic des de llavors podíem considerar que érem íntims però, això sí, vigilava, que no s’acostumés a fer aquest altre joc quan anava a saludar-lo.
Entrevista amb Rosa Matesanz Torrent, fotògrafa naturalista
Article de Rosa M. Masana Ribas, publicat a la revista del Baix Empordà número 57 del mes de juny de 2017
La Rosa Matesanz va néixer a Barcelona l’any 1968 però fa 25 anys que va venir a viure al Baix Empordà, en concret a Sant Feliu de Guíxols. Va estudiar a l’Institut Nacional d’Educació Física i exerceix de professora de secundària, Impartint aquesta disciplina a l’Institut Ridaura de Castell-Platja d’Aro. És aficionada a la fotografia de natura I en especial se sent atreta per fotografiar els ocells, tot I que també Ii agrada la fotografia de paisatge i la macrofotografia. Col·labora en publicacions municipals I comarcals d’àmbit divulgatiu amb les seves fotografies, i també aporta imatges als articles naturalistes que Jaume Ramot, president del Grup de Natura.
- Rosa Matesanz ( imatge cedida Rosa Matesanz)
Hola Rosa. En una sala del Castell de la Bisbal Empordà hi vaig veure la teva exposició de fotografies d’aus que portava per nom ‘In fraganti’. La impressió era que estaves veient els ocells de veritat…
Sí, tenen molt de realisme. L’exposició estava emmarcada en la cinquena edició del Festival Mirades, organitzat pels Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí
D’on creus que et ve l’afició per la fotografia? Doncs no ho tinc molt clar, de petita Ja m’agradava remenar la càmera fotogràfica de casa i tenia la paret de la meva habitació plena de fotografies de tots tipus, entre elles havia un blauet amb un peix al bec. Sempre he sentit gran admiració per les fotografies del National Geographic. De ben jove vaig començar fent els reportatges fotogràfics dels meus viatges i excursions en format de diapositives, però l’any 2005, ja dins l’era digital, vaig fer un curs d’iniciació a la fotografia que em va proporcionar els coneixements bàsics per entendre la relació entre els paràmetres fotogràfics. Des d’aquest moment segueixo la meva afició d’una manera autodidacta.
Era un pas lògic, si admiraves les fotografies del National Geographic. que et dediquessis a la fotografia naturalista …
Potser sí, perquè des de ben petita, d’una manera inconscient, ja frisava per sortir de la ciutat. El meu pare em parlava sovint de la natura i no em perdia cap dels capítols de El Hombre y la Tierra de Félix Rodríguez de la Fuente, tot un referent entre els naturalistes de la meva generació.
A mi també em fascinava Félix Rodríguez de la Fuente .. ,
La natura la vaig començar a viure fent esport, però més endavant m’he anat dirigint cap el coneixement de les aus, l’ornitologia, tot i que també de la fauna i de la flora en general. Un dia, en veure enlairar-se un corb marí gros al Port d’Aro, vaig engrescar-me a captar el moment imaginant-me la “superfoto” que em sortiria i, vist el resultat, em vaig comprar un teleobjectiu També el fet de conèixer i poder participar en el Grup de Natura Sterna de la Vall d’Aro em permet desenvolupar les meves inquietuds, com a naturalista i com a fotògrafa.
Utilitzes un teleobjectiu de gran focal?
No sempre. Les fotografies de l’exposició estan fetes amb la tècnica fotogràfica digiscoping, que consisteix en acoblar la càmera digital, en el meu cas sense l’objectiu, a un telescopi terrestre. Cal estabilitzar tot el conjunt amb un trespeus i disparar de manera remota per tal d’evitar trepidacions D’aquesta manera pots aconseguir aproximar-te molt al subjecte sense molestar-lo i podem obtenir fins i tot retrats d’ocells (la focal equivalent seria d’uns 1500mm) Per a mi, la gran dificultat del sistema rau en què l’enfocament i l’exposició passen a ser manuals, deixant de banda el considerable pes de tot el conjunt. Tot plegat és un gran repte.
Et sorprèn observar la conducta dels animals?
Si, em sorprèn i m’apassiona. Gaudeixo molt veient què fan els ocells, les argúcies que fan per caçar o per pescar, com es relacionen entre ells, siguin o no de la mateixa espècie, com canten, com reclamen i com volen. Però el que més m’agrada veure són els seus comportaments a l’hora d’aparellar-se, i també com cuiden, protegeixen i alimenten els seus pollets.
Sí que és veritat el poc que he vist a cop d’ull ja et deixa meravellat. Requereix molta paciència agafar-los “in fraganti”?
Sí, cal temps i paciència. Després d’escollir la localització, tenir la llum adequada, un bon enquadrament i un bon fons, he d’esperar el moment que l’ocell faci alguna acció sorprenent per a mi i encertar-la amb l’enfocament i l’exposició De vegades, tot i tenir tots els factors a favor, pot aixecar el vol en qualsevol moment i deixar-me amb un pam de nas
Aquí rau la seva llibertat. Quins són els teus llocs d’observació més habituals?
En els moments que puc acostumo a moure’m per les zones aquàtiques de la Vall d’Aro, com la desembocadura del Ridaura, el parc dels Estanys de Platja d’Aro i la bassa del Dofí de Castell d’Aro, i també per les platges, els camps de conreu I els camins de ronda locals. Al mateix temps que capto imatges de casa nostra, aprofito per fer un cens constant de les aus que vaig veient i el penjo a “www.ornitho.cat, portal web dedicat a l’intercanvi d’informació sobre les observacions de fauna de Catalunya. L’ornitoleg ganxó Carlos Alvarez Cros també en fa un fantàstic recull al ocellsvallridaura. És la meva aportació a la ciència. De tant en tant, també visito llocs de culte com els Aiguamolls de l’Empordà, el Delta de l’Ebre o el Delta del Llobregat, i surto a descobrir noves zones I hàbitats de Catalunya i rodalies A l’estranger hi vaig poc, tot i que he fet algun viatge intensiu per conèixer ocells I fauna en general d’un altre país.
A més de participar en publicacions divulgatives i científiques, publiques en algun altre lloc?
Publico alguna fotografia que trobo interessant a la xarxa social Facebook amb l’objectiu d’escampar la curiositat per la natura i també una mica de coneixement. També tinc algunes fotos al portal Flickr, però la veritat és que no hi dedico massa temps.
Possiblement les imatges de gran bellesa dels ocells també serveixen per despertar l’estima i el respecte cap a ells …
I tant, mica en mica he anat trobant el sentit a les fotografies més artístiques i tinc molt clar que el meu principal objectiu és sensibilitzar l’espectador vers la conservació i l’estima de la nostra biodiversitat. És el meu qranet de sorra davant, entre d’altres, els problemes generats pel” la destrucció dels hàbitats degut a la pressió urbanística, als accidents de la fauna a les Infraestructures viàries, als efectes del canvi climàtic i la contaminació de les aigües, als abocaments incontrolats, la cacera il·legal o furtivisme o provocats per la introducció d’espècies exòtiques, que van de la mà de la prepotència humana i de la gosadia de fer-nos nostre un planeta que hem de compartir amb tota la resta d’éssers vius.
Què aconsellaries als qui es volen iniciar en aquesta pràctica?
El primer que cal és estimar la natura i respectar-la, estudiar les espècies i formar-se com a naturalista. Sentir que formem part de la natura i que quan sortim al camp entrem a casa d’altres éssers vius que estan vivint en equilibri. Jo recomano a tots els fotògrafs que s’estudiïn i apliquin el “Codi ètic” de la Societat Catalana de fotògrafs de Natura (SCFN), on hi consta un llistat de premisses per desenvolupar aquesta activitat sense malmetre l’entorn.
T’ha influït viure la natura d’una manera tant pròxima?
Quan estàs tant de temps en contacte amb la natura i la vius amb tanta intensitat i l’estimes amb tanta força que passes de la seva observació a la seva defensa i acabes sent un activista mediambiental. En aquest context la consecució d’una imatge és la menor de les preocupacions.
Podries aconsellar-nos algun llibre?
Sí, per exemple un parell de publicacions de membres del Grup de Natura Sterna. De Jaume Ramot Sense anar més lluny. Diari d’un naturalista a les Gavarres (Consorci de les Gavarres, 2011), i de Carlos Àlvarez i Fran Trabalon Guia de camps dels ocells a Catalunya (Editorial Omega, 2017)
Una experiencia a l’hospital suís de Genolier
Les vacances d’estiu de l’any 1973
L’any 1973 havia finalitzat el segon curs de la carrera d’infermeria -aleshores ajudant tècnic sanitari (ATS)- a la Residència Sanitària Vall d’Hebron i durant les vacances d’estiu vaig anar a Suïssa i m’hi vaig quedar una temporada a treballar. Els primers dies al país em vaig ocupar d’atendre al seu domicili una senyora perquè la seva cuidadora tenia tres dies de festa. Durant la convivència en aquell espai de temps vam tenir ocasió de dur a terme llargues converses, totes molt interessants, perquè ella tenia experiència de vida i havia viscut situacions colpidores. També havia treballat a l’OMS. En dir-li que el dilluns següent aniria al Centre Médical de Genolier perquè mitjançant la informació que em va lliurar la universitat, sabia que necessitaven una ajudant d’infermeria. Em va comentar que aquest centre hospitalari era el millor que hi havia a Suïssa. “Si hi pots treballar, hi estaràs molt bé”, em va assegurar.
La sorpresa, però, va ser que el dilluns al matí ella mateixa va trucar a l’hospital i va demanar de parlar amb la directora d’infermeria. Vaig poder escoltar com la informava de mi i li feia saber que aquell dia mateix l’aniria a veure. Vaig interpretar aquella conversa telefònica com una recomanació a la directora.
L’hospital era a 25 quilòmetres de Ginebra i per anar-hi s’havia d’agafar un tren de muntanya preparat per transportar esquiadors, amb un espai reservat per posar-hi els esquís. L’estació on vaig baixar era a tres quilometres de la clínica i, si no es tenia cotxe, el camí s’havia de fer a peu, de manera que, mentre caminava, anava fent amb el dit el senyal d’autoestop. Al cap de poc es va aturar un cotxe luxós, hi vaig pujar i amb l’equipatge a la falda vaig dir a l’home que el conduïa. “Je me tourne vers le Centre Genolier pour une occupation d’aide infirmière.” “Sí, n’estic al corrent”, em va respondre en francès.
En el moment d’entrar a la recepció algunes persones el van saludar molt afablement: “Bonjour, monsieur! Bonjour monsieur Petitmermet!” El senyor em va acompanyar al despatx de la directora d’infermeria, va entrar ell sol i va dir-me que m’esperés. Més endavant vaig saber que el senyor Petitmermet era el director de la clínica.
La cap d’infermeria em va fer diverses preguntes i li vaig resumir el meu currículum professional de vuit anys d’experiència hospitalària i també li digué que a primers d’octubre feria el tercer curs d’infermeria a l’Hospital de Bellvitge de Barcelona. Em va preguntar quan volia començar i li vaig respondre que l’endemà, si els anava bé. Va telefonar a una persona que em va ensenyar tots els departaments del centre i em va presentar algunes persones, dient-los que era aide infirmière. També m’acompanyà al costurer perquè m’emprovés l’uniforme.
Tot seguit vam anar a una habitació que era la que havia d’ocupar durant l’estada en aquest centre. Era a la planta baixa de l’edifici. La cambra estava molt ben equipada i disposava de grans portes de vidre corredisses que donaven a un jardí de gespa. Vaig pensar que s’havien equivocat d’habitació, però no, perquè al cap de poc una senyora va venir a portar-me quatre uniformes blancs i un distintiu amb el meu nom en groc, color que indicava que era ajudant d’infermera. Aquest recinte estava pensat per a pacients de cirurgia cardíaca.
La unitat d’infermeria
A les vuit del matí ja era a la unitat i em va rebre la infermera madame Sutter, supervisora general de l’hospital. Anava impecablement uniformada, tenia un tarannà de persona distingida i amb dots de tracte personal. Va mostrar un gest consistent a situar les mans una mica alçades i caigudes cap endavant, mentre s’acostava per llegir el meu nom a la targeta d’identificació que portava penjada i em diu, allargant les síl·labes: “Mademoiselle Masana, je vais vous montrer comment les lits sont faits en technique suisse.” Anem a una habitació i fem el llit, els llençols completament estirats i les cantoneres fetes d’una manera que no es desfan. Una mica sorpresa, em diu en francès: “Senyoreta Masana, vostè ja sap fer els llits correctament.” Li vaig respondre que sí, que hi tenia pràctica.
Les companyes de feina em van explicar que aquest centre va ser construït per una associació de banquers i en principi acomplia les funcions de clínica de repòs, per fer-hi tractaments antiestrès, cures d’aprimament i servei de rehabilitació, però que actualment estava equipat per atendre-hi malalts de cardiologia. Tots els pacients rebien els serveis professionals d’una dietista i d’una psicòloga, que, aquesta, a més els organitzava activitats de caràcter social.
Madame Sutter, el segon dia de feina, em va dir: “Mademoiselle Masana, pouvez-vous accompagner la reine au restaurant. Elle est dans la chambre numéro …” Vaig entendre només que havia de pujar una senyora al restaurant i el número d’habitació. Entro a l’habitació i li dic: “Bonjour, madame, je suis Rosa Maria, aide d’infermerie. Je viens l’accompagner au restaurant.” Vaig ajudar-la a asseure’s en una cadira de rodes i ella em va demanar que li donés una petita manta per tapar-se les cames, un llibre i una pamela.
El restaurant era magnífic. Hi havia rams de flors i safates amb fruita, però el més espectacular era una terrassa plena de para-sols des d’on es veien els Alps amb el Montblanc que destacava. El maître del restaurant va venir a rebre’ns a l’entrada del menjador i va dir que m’avisaria quan volgués tornar.
Madame Sutter em preguntà: “Vous avez déjà monté la reine au restaurant?” Li vaig respondre que sí. Sortosament, a la unitat hi havia Laura Santamaria, una infermera catalana, a qui vaig preguntar:
-Què m’ha dit madame Sutter? Utilitza una paraula que no entenc.
-Que si has acompanyat la reina al restaurant.
-La reina, dius? Quina reina?
-La reina Maria Josep d’Itàlia -va respondre.
Per un moment vaig pensar que m’estava fent la típica broma de principiant. Però no, era veritat. Es tractava de la reina Maria Josep d’Itàlia, filla del rei Albert I de Bèlgica i d’Isabel de Baviera. Estava casada amb Humbert II d’Itàlia, d’aquí que li diguessin reina d’Itàlia. En el bloc Nobleyreal s’explica de manera molt detallada la biografia d’aquesta reina.
Segons una nota de premsa publicada al diari El Punt de Girona del dia 20-1-201, entre d’altres aspectes relacionats amb la monàrquica, deia que M. Josepa de Savoia, filla dels reis de Bèlgica Albert i Elisabet, havia mort a l’edat de 94 anys el passat dissabte a Ginebre. Seria enterrada a França al costat del seu espòs Humbert II de qui ambdós van regnat a Espanya durant 27 dies.
La reina Maria Josep
Madame Sutter em comenta que la reina li havia demanat que volia ser atesa per l’ajudant d’infermeria espanyola, de manera que me’n vaig ocupar fins que al final de la meva estada al centre. El primer dia que vaig tenir contacte amb la reina desconeixia que tingués aquesta condició i em vaig comportar amb normalitat, decisió i relativa rapidesa en fer-li les tasques que calia fer, era el meu tarannà. Possiblement com que la reina tenia un tarannà força actiu i sempre estava ocupada llegint o escrivint, devia valorar que l’hagués atès amb diligència i amb un tracte planer. Dic això perquè un dia vaig observar com un matrimoni l’anomenava Sa Magesté i li feia reverències. Desconec amb quin grat ella acceptava aquest tracte adulador, però realment era carregós. El motiu pel qual la reina estava ingressada allà era per recuperar-se d’una lesió de genoll de resultes d’un accident de cotxe. A l’habitació hi tenia una fotografia del vehicle sinistrat en què viatjava i, veient-lo, semblava impossible que s’hagués pogut salvar.
Cada dia ajudava la reina a prendre un bany de 25 minuts a la banyera, amb aigua enriquida amb extracte d’algues, després l’acompanyava al servei de rehabilitació, també al restaurant, i de vegades li servia les safates de la dieta a l’habitació. Algunes vegades rebia visites que es quedaven a sopar amb ella. Un dia que tenia festa em van dir que l’havien anat a visitar el rei Balduí de Bèlgica i la reina Fabiola. En una altra ocasió, a diversos pacients se’ls veia entusiasmats i s’arreglaven com si haguessin d’assistir a una festa. El motiu era que la reina tenia previst donar-los una conferència al mateix hospital.
Una senyora, crec que es deia Gautier, va voler imitar la reina, que escrivia les memòries de la seva estada a la clínica, tot adjuntant-hi fotografies. Així, la senyora Gautier em va demanar si podia fotografiar els directius i treballadors del centre i ho vaig fer. Posteriorment vaig donar-li el rodet per revelar. La tasca de fer de fotògrafa va ser una experiència gratificant perquè tothom estava content de formar part de les memòries de la reina o de l’esposa d’un banquer, com era el cas de la senyora Gautier.
Les relacions amb altres pacients
Dels pacients que vaig atendre al centre, podria dir que de tots tindria material per explicar-ne alguna cosa, perquè alguns tenien un caràcter força peculiar. Cap d’ells era com d’altres pacients que havia conegut. En aquesta clínica no es podia dir que els pacients fossin passius, ben al contrari, perquè eren ells qui decidien la majoria de vegades el tipus d’assistència que volien rebre. Es notava que eren persones avesades a prendre decisions. Cal destacar, de tota manera, la bona disposició a l’agraïment quan se’ls podia satisfer els seus desitjos. El tema de les relacions entre companys de feina, excursions i sortides lúdiques seria un altre tema força bonic d’explicar, però ens allunyaríem del tema central d’aquest relat.
Fets sincronitzats
És força curiós que a mitjans de juliol em sentís motivada per escriure una crònica titulada “Comunicació emocional” referent a una experiència viscuda a Taizé mentre hi estava amb la Maria Lluïsa Garcia-Cascón i una altra amiga. Des de llavors, l’any 1973, només ens havíem vist una vegada, quan ella treballava d’infermera a l’aeroport de Barcelona.
La setmana passada vaig tornar a tenir necessitat d’explicar unes vivències a la clínica Genolier de Suïssa aquell mateix any. Mentre ho escrivia, sovint em venia al pensament la Maria Lluïsa, perquè va ser ella qui em va invitar anar a passar uns dies a casa seva, amb la sort de poder treballar una temporada d’ajudant d’infermera.
Doncs ahir al vespre em va trucar la Marisa Calsina, una amiga que també havia treballat amb la Maria Lluïsa, i em donà la colpidora notícia que la Maria Lluïsa havia mort a Cadaqués, en concret el dia 4 d’agost del 2017.
Estic sorpresa, tinc aquesta sensació, que dos fets així estiguin vinculats. El divendres dia 4 d’agost vaig estar força absorbida relatant vivències molt relacionades també amb la Maria Lluïsa i mentrestant ella vivia les darreres hores de la seva vida. I ara ja no hi puc fer res, com tampoc ho he fet fins ara; només recordar la Maria Lluïsa amb gratitud, vitalitat i espiritualitat.
Adjuntem un retall del diari El Punt del dia 20 de gener de l’any 2001 que parla de la defunció de la reina Maria Josep.
La botiga de ceràmica Els Americans de la Bisbal
Dins d’un arxivador he trobat apunts i fotografies de l’any 1993 relatius a la botiga de ceràmica Els Americans, de la Bisbal. Possiblement guardava aquestes notes de quan recollia informació sobre xemeneies industrials i forns de ceràmica, tant dels de flama invertida com els moruns, i sabia que a la botiga Els Americans en guardaven un de morú. Actualment a la vila se’n conserven dos d’aquest estil.
M’havia posat en contacte amb la senyora Conxita Puig Gili perquè em proporcionés informació sobre una xemeneia industrial que em mancava per completar un article que més endavant vaig publicar a la revista El Drac l’any 2000, que s’editava en format paper. L’extensa conversa ens va portar també a parlar de l’origen del edifici d’Els Americans. En aquell moment la senyora Conxita tenia 83 anys i vivia al carrer de l’Aigüeta número 114.
La senyora Conxita ens va explicar que Joan Martí Oliveras era bisbalenc i terrissaire d’ofici i de jove va ser cridat per anar a fer el servei militar a Cuba, quan encara era una colònia espanyola. Durant la seva estada a l’illa en Joan va conèixer Caritat Socias Fernández, natural de Santiago de Cuba, i es van casar. El matrimoni va tenir dotze fills i tots els van viure, excepte una bessonada que, segons la Conxita, van morir a causa d’un empatx de pasta de bunyols. A Cuba el matrimoni explotava terres de cultiu de canya de sucre, però quan es va declarar la rebel·lió cubana van decidir tornar a la península. Una vegada a la Bisbal, en Joan va voler continuar el negoci de la terrissa i també van voler fer-se una casa per instal·lar-se còmodament, motiu pel qual van encarregar la construcció de l’edifici d’Els Americans al carrer de l’Aigüeta, seguint l’estil arquitectònic colonial, a l’arquitecte Martí Sureda, que també va ser el dissenyador de les Voltes de la Bisbal (2). El nou negoci el van inaugurar l’any 1868 i a la façana de l’edifici hi van col·locar-hi un rètol que deia: “Nuevo Mundo”. A l’interior de la botiga encara hi podem observar el forn morú i abans també hi tenien dues escultures realitzades per l’escultor José Riade l’any 1894, una de les quals era d’en Joan i l’altra, de la Caritat.
Conxita va comentar-nos que en aquell moment el negoci el regentava la família i que estaven interessats a escriure la història familiar. L’autor Pere Lloberas també va parlar d’aquest i d’altres edificis d’estil colonial de la Bisbal.[i]
- Escultura de Joan Martí (Rosa M. Masana).
[i] Lloberas, Pere. Cròniques de la meva ciutat. Ajuntament i Arxiu Comarcal de la Bisbal d’Empordà, 1987, p. 109-111.