Des que tinc l’oïda menys fina, a les conferències sovint se m’escapen paraules. I darrerament em passa una cosa nova: de sobte, s’activa a la ment una mena de seqüència curta, com si veiés una pel·lícula.
Un dia, a un auditori, només sentia amb claredat la veu d’un conegut locutor de televisió que presentava els ponents de les taules rodones. En canvi, quan parlava un dels convidats, no entenia res del que deia i m’avorria. De sobte, em vaig imaginar la mare d’un contertulià que estava parlant —una dona que no havia vist mai — la vaig imaginar asseguda plàcidament en un seient i es mirava al seu fill -el que parlava- amb afecte i l’aconsellava. Just llavors, el ponent amb veu més forta i clara va dir:
—Perquè la meva mare…
No vaig entendre les paraules que continuaven, aquest coincidència em va deixar del tot sorpresa .
Passats uns mesos, en un altre acte cultural i amb una acústica excel·lent, una ponent molt reconeguda parlava amb veu tan baixa que no la podia seguir, malgrat el meu interès. I novament, em vaig imaginar una escena, bé m’apareix sense voler: Veia com ella i la seva àvia conversàvem i és que a més la ponent tenia veu de dona gran, assenyada i serena, que contrastava amb el seu estil modern de roba i de pentinat de cabells llargs i rosos. Vaig preguntar-me, d’on em poden sortir aquests dos imaginaris films interiors ?
Ahir, a un concert de jazz fet a l’aire lliure, interpretaven peces de Nat King Cole. L’audició era perfecta. Davant meu, una parella gran escoltava embadalida; ella es ventava amb un vano i lluïa un pentinat senzill però ple de personalitat. Em vaig imaginar que de joves havien ballat o taral·lejat aquelles mateixes cançons, clar que aquest fet imaginatiu és fàcil, no li bec res d’especial o potser una mica.
En acabar el concert, la senyora es va aixecar abans que jo. Em va mirar i em va dedicar un amable somriure; li vaig correspondre de la mateixa manera. Sense dir-nos res, vam compartir uns instants de complicitat i de reconeixement mutu. Potser ho havia facilitat la música de Nat King Cole, capaç d’unir desconeguts, no ho se, només volia dir que a diferencia de quan tenia més agudesa auditiva, ara si no sento el que diuen observo com la ment o la intuïció complementen els vuits i penso que podria completar un relat per una novel·la.
Durant la meva activitat com a infermera han estat diverses les vegades que un pacient havia dit alguna cosa que sonava a un del millors acudis que es poguessin escoltar. Respecte a la audició un dia una senyora em va dir que el seu marit havia fet una canvi espectacular, que semblava un altre i tot des de que va anar a Gais. No li vaig dir res, no sabia que dir-li, sempre havia vist el seu marit un home com un altre i a més ja tenia una edat. Tot va restar aclarir quan va afegir
– Almenys ara pot seguir una conversa sencera.
Vaig respondre entusiasmada, Ah, està millor des de que va a GAES, això mateix, molt més bé. Va dir.
