Amb motiu de fer una entrevista a un cineasta amateur més que octogenari, vàrem acordar una cita un divendres al migdia en una cafeteria de la plaça de Catalunya. Casualment, el dia abans amb una colla d’amistats de Palafrugell teníem un dinar d’aquells que fem de tant en tant. A una de nosaltres, a la Maria, li vaig comentar:
—Demà haure de fer com tu: posar-me un barret —i li vaig explicar el motiu.
A la conversa s’hi van afegir altres companyes i una d’elles va dir:
—Per a aquesta cita et podries posar aquell vestit jaqueta blanc i aquell barret morat que tens. Faries impacte! Ni recordava que tenia aquell vestit guardat dins una funda de roba, ja que no me’l poso perquè és massa d’arreglar. Van continuar dient:
—Si et vesteixes de forma especial, quan siguis a l’estació ens envies una foto per WhatsApp.
La raó de de tot plegat era que el cineasta m’havia dit que per localitzar-nos ell portaria com a distintiu un clavell a la solapa. Era evident que ateses les circumstàncies, gairebé com en un film americà, no podia presentar-me sense cap tipus de complement una mica impactant.
L’endemà al matí em vaig maquillar i posar els complements que tenia preparats, incloent-hi l’oblidat collaret de perles i també el paraigua, perquè havien anunciat pluges a la capital.
A l’estació de Flaçà vaig sentir una inesperada vergonya personal perquè tothom em mirava i per evitar-ho vaig anar al final de tot de l’andana, on vaig demanar a una senyora que em fes una fotografia. Molt amablement, me’n va fer més d’una i va dir-me que en principi havia pensat que jo era anglesa perquè a més duia un paraigua i que li agradava com anava.
Al tren vaig sentir-me més resguardada de les mirades i a la vegada pel mòbil rebia missatges de les companyes que havien vist la foto i deien coses com que semblava Marlene Dietrich, amb foto d’ella inclosa, una espia, un personatge de les novel·les d’Agatha Christie, una protagonista de pel·lícules d’espionatge, una actriu de Hollywood…
Quan baixava pel passeig de Gracia fins a un tram de la Rambla de les Flors, a fi de fer temps —per cert, la Rambla està en obres i feia tristor veure-la—, les manifestacions de grat que mostraven algunes persones per com anava vestida van ser imaginables per a mi. Em deien coses, aixecaven el polze…, però qui més em va sorprendre va ser un noi alt, ben plantat i ros que s’aturà fent un gest molt simpàtic que em va fer riure.
A poc a poc vaig anant perdent la vergonya. Era conscient que anava vestida diferent però sentia que continuava sent la de sempre, sense cap pretensió, era un simple joc improvisat.
Una de les coses que més em va sorprendre va ser l’amabilitat i la conversa que em donàvem els dependents dels establiments als quals vaig entrar i a algun també comprar, i no cal dir al restaurant.
I el més paradoxal de la situació viscuda és que el protagonista de tot plegat, el cineasta a qui havia de fer l’entrevista, va aparèixer vestit amb rebeca i sense cap clavell.
—I doncs, i el clavell que havies de dur? M’he vestit d’aquesta manera per estar una mica a l’altura —li vaig demanar, decebuda.
—Noia, disculpa, me l’he descuidat. Sento molt haver-te defraudat. Haurem de repetir la trobada.
—Ah no! No tornaré a baixar de Girona. Aquestes coses són úniques, momentànies, i només es fan una vegada. Respecte a l’entrevista, veurem el que surt.
M’ha semblat explicar aquest fet perquè mai m’hauria imaginat que una cita a què havia de fer presència un clavell portés tant enrenou i a la vegada una experiència inoblidable.
