Magdalena Badia va ser la primera professora de la classe de pàrvuls als vuit anys hi havia maninada molt petita i fins els sis o set anys, només hi havia en Bartomeu i jo que passàvem d’ aquesta edat. Vaig anar tard a l’escola perquè de les quatre guardaries que em van dur els pares de totes m’escapava d’alguna vaig tardar fins que vaig aprendre el camí a casa.
Finalment vaig anar a aprendre a llegir i escriure per estudiar el catecisme i poder fer la primera comunió com tots els meus amics del carrer.
Vaig passat el llibre de les síl·labes i també el de lectura per els més grans, la mestra em va mantenir a la seva classe perquè a mig curs no podia canviar d’aula.
Va optar per posar una taula i donar-me instruccions de com fer llegir als nens més petits, només els havia d’assenyalar les lletres i pronunciar les síl·labes dient:
M A ma, mama, M E me, mesa, R A, ra, rana, nena, pipa, papa, vaca, casa… o sigui fer que aprenguessin les síl·labes tot fent cantarella.
Potser ella no ho sabia, però fer-me fer aquella tasca va ser important per mi, em sentia que podia fer quelcom perquè d’altra manera era molt avorrit, és curiós que desprès de tants anys recordi que el llibre de lectura començava dient: Maria Gràcia és la niña mas vivaracha de todas las niñas del pueblo, ella todo lo conoce en el mercado sabe escoger las verduras más tiernas y el pescado mas fresco, ja todos la conocen …..
La Olga i jo anàvem juntes a l’escola, vivia prop de casa, ella però, anava a la classe Gran amb la professora Maria Julià i escrivia amb tinta i duia els dits pintats de blau, la volia imitar i quan plegàvem anava a embrutir-me els dits als tinters de la classes de la senyoreta Julià.
A casa els deia que escrivia amb tinta, no s’ho creien perquè a pàrvuls no es feia. Més endavant els vaig dir que feia de mestra i lògicament s’ho van creure.
Era l’any 1954 i la meva cunyada Júlia va venir a buscar-me a l’escola per dur-me a fer la fotografia d’abans la comunió. Va restar sorpresa per veure com feia llegir als nens que estaven en filera esperant, va comentar el fet a casa i llavors els sorpresos van ser ells.
L’any 2003 degut que guardava algunes imatges d’aquells temps més diverses investigacions que vaig fer en sortí un article de l’escola del carrer Galileu o can Peric quan ja era poc recordada. Mentre el feia estava contenta per poder recordar a la professora Magdalena Badia o donya Magdalena com li dèiem, el text va ser publicar a la revista Terme que edita l’Arxiu de Terrassa.
Al final de l’article explicava que vivia a una casa de lloguer i la volien vendre, li van donar uns mesos de temps perquè la deixes i ella llavors tenia ja bastants anys i de família només una neboda que vivia a Tarragona, poc abans de complir el temps establert Magdalena va morir. En saber aquest fet tant entendridor vaig sentir una profunda tristesa.
https://raco.cat/index.php/Terme/article/view/40829/122241
