A vegades he tingut la sensació que, quan una persona coneguda fa el traspàs abans d’hora —i, a més, es tracta d’algú singular, honest, empàtic, que coneixia el món i era expert en la seva professió, un líder carismàtic, guapo o no—, de cop s’esvaeix i deixa al darrere un buit més o menys intens, segons el vincle que hi teníem. De tant en tant, però, torna a aparèixer en la ment en forma d’un record que ens alegra o ens commou.
Ho he viscut diverses vegades, ja des de petita, i sempre m’ha quedat una recança difícil d’explicar: la sensació que “no era normal”, que no tocava, i la pregunta inevitable de per què li ha passat justament a una persona capaç de fer feliços els altres amb tanta naturalitat. Mai no he trobat una resposta del tot coherent ni satisfactòria.
Acadèmicament i popularment, circulen explicacions diverses. En medicina i psicologia sovint es diu que morir jove pot tenir a veure amb mals hàbits, amb viure massa per als altres i oblidar les pròpies necessitats —especialment en el cas de moltes dones— o, en el cas dels homes, amb excessos i exigències socials que els empenyen a ser forts, valents i protectors, sense permís per mostrar fragilitats. També s’hi afegeixen la doble càrrega laboral i domèstica, les responsabilitats familiars, la manca de descans, l’estrès, una alimentació inadequada o, simplement, la fatalitat d’una malaltia infecciosa o inesperada.
Hi ha qui, des d’una mirada més social, diu que els rols de gènere pesen:
homes que callen el dolor i dones que el carreguen tot. I tot això desgasta.
Vista des d’una perspectiva més filosòfica, també s’ha dit que aquestes persones “es desgasten més” perquè viuen amb una entrega especial. Donen molt, assumeixen responsabilitats, creen, estimen i encenen llum en els altres, però reben poc descans.
Hi ha una frase preciosa que ho resumeix: “Les ànimes que porten molta llum cremen una mica més ràpid.”
Hi ha un altre aspecte de la mort prematura del qual sovint no es parla, però que la intuïció fa aflorar: les gelosies, els interessos, els encobriments, els conflictes silenciosos que poden afectar precisament les persones més nobles i bondadoses. De vegades sembla propi de novel·les o pel·lícules, i per això ho descartem de la vida real, perquè ho veiem com una ficció… però tots sabem que, de vegades, la realitat pot ser igual de crua.
Sigui com sigui, el que finalment succeeix és que aquestes persones —de qui sovint diem que tenen llum—, quan se’n van abans d’hora, ens deixen durant un temps a les fosques.
Però, amb els anys, acabem trobant una manera d’il·luminar-nos amb el record d’allò que van representar per a nosaltres.
