Algunes vegades —poques—, mentre feia d’infermera, algú m’havia preguntat sobre la mort. D’entre totes les converses, recordo especialment la que vaig tenir amb la Maria, una senyora de 98 anys amb qui havíem fet amistat i compartíem llargues interessants converses es. Quan va quedar enllitada, anava sovint a casa seva. Un dia, em va dir:
—Tu ho saps, Rosa? A mi el que em fa por de la mort és el moment del traspàs.
No vaig saber què contestar-li. Havia llegit bastant sobre la vida després de la mort — en especial les investigacions que havia fet la doctora Kübler-Ross, un tema que sempre m’havia interessat—, però la Maria no em preguntava pel “després”, sinó pel moment mateix del traspàs. Així ho vaig entendre.
— No ho sé, – li vaig dir – penso que la natura ho fa tot amb molta suavitat, sense pressa i sense esglai. Potser som nosaltres els qui de vegades ho volem accelerar tot i no donem prou temps perquè les coses flueixin per si mateixes .
Suposo que li vaig dir això degut que en una ocasió vaig estar a punt de morir — i n’hi ha hagut més d’una— que també em perillava la vida.. En una d’aquestes situacions, segons els símptomes, m’havia auto diagnosticat una hemorràgia interna, vaig calcular que em quedarien uns deu minuts de vida. Quan el temps va anar passant i vaig veure que continuava viva, vaig sentir un gran alleujament, tot i que el risc persistia.
El més sorprenent d’aquestes experiències és que no vaig experimentar un gran drama . Acceptava el que podia venir en aquell moment. I, com es veu, vaig sobreviure. En canvi, quan penso en la mort des de la distància, no com quan la tenia a prop, m’espanto, la temo sento una resistència a acceptar-la. És curiós, com funcionem els humans.
Potser per això, per aquelles experiències de la mor quan la tens bastant propera, vaig dir-li a la Maria, que la natura sap el que fa i potser ho te preparat amb aquesta arribada suau i respectuosa sense un gran neguit o drama , com el fluir d’un riu que segueix el seu curs.
