Fa anys vàrem fer un tram de la ruta dels Càtars a França i els propietaris de l’hostal que havia estat antigament un convent, en saber que érem de Terrassa ens van demanar si podíem fer una gestió per ells. Es tractava de saber quelcom dels antics regents de l’hostal que eren de Sabadell.
Vàrem fer la gestió a l’església del centre de Sabadell, ens va atendre un mossèn bastant gran d’edat i va dir-nos:
– Seieu, consultaré als llibres les dades que m’heu donat.
Durant l’espera mirava els llibres que hi havia a la sagristia i en vaig agafar un que duia per nom Oficis d’abans, l’obro pel mig i surt un títol que deia: Estira- pits, vaig llegir amb interès de que tractava aquell tan especial ofici, la sorpresa va ser que es tractava d’una persona que solucionava el problema de les dones quan el nadó no es podia agafar als pits de la mare.
Tot t’una explicació hi ha algunes dones que tenen els mugrons invaginats o enfonsats cap endins i a més de tenir l’inconvenien que fa que el nadó no pugui mamar, tampoc hi ha l’estimulació o reflex de la pujada de la llet.
El mossèn va venir amb unes dades apuntades que immediatament vàrem enviar per correu als hostalers francesos.
No vaig apuntar les dades d’aquell llibre i, un dia de l’any 2005 mentre feia una crònica de les llevadores vaig voler parlar de l’estira-pits, el problema era que no ho podia documentar el fet i vaig pensar que els lectors no es creurien que hi hagués aquest ofici.
Vaig tornar a la parròquia, però l’antic mossèn no hi era i tampoc els llibres.
Casualitats de la vida, un dia parlava amb una senyora nascuda l’any 1940 filla d’una llevadora i m’explicava coses de la seva mare, entre elles va dir:
-La meva mare per poder-me criar va haver de llogar a un mamó, el que seria un estira pits , vaig entendre.
La filla amb humor va afegir:
– La mare deia que els mamons havien de ser persones grans i especialment sense dents. El seu es caracteritzava perquè feia olor a arengades, a seba, vi i caliquenyo. Deunidó !
Durant una conversa amb la senyora Rosa, antiquària de la Bisbal va dir que ella havia conegut a un mamó que creia era de Vulpellac i l’anomenaven en Menut. Qui sap si va ser l’estira- pits de la llevadora que parlem..
Aquests dos testimonis verbals reforcen la veracitat de l’ofici i ens fa també entendre la lògica de la seva funció en un temps que la mecànica no estava tan desenvolupada, vist de se un punt de vista afectiu costa més d’assimilar.
