Fa anys vàrem fer un tram de la ruta dels Càtars a França i els propietaris de l’hostal on ens vàrem alllotjar havia estat un convent, Els propietaris en saber que érem de Terrassa van demanar-nos si podíem fer una gestió per ells. Es tractava de saber quelcom dels anteriors propietares de l’hostal que sabien eren de Sabadell , la ciutat veina de Terrassa.
Vàrem anar a fer la gestió a l’església de Sant Feliu situada al centre de Sabadell, ens va atendre un mossèn bastants anya de vida i va dir-nos:
– Seieu, vaig a consultar en els llibres les dades que m’heu donat.
Durant l’espera, em vaig aixecar per mirar els llibres que hi havia a les estanteies de a sagristia, en vaig agafar un de titulat Oficis d’abans, el fulleixo i apareix l’ofici de l’ Estira- pits, vaig llegir amb gran interès aquelles pàgines per saber de que anava aquell insòlit ofici. Es tractava d’una persona que solucionava els pits de les dones quan el nadó tenia dificultats de succionar la llet de la mare.
El mossèn va venir duent-nos les dades que li demanavem, no vàrem tardar amb lliurar-les als hostalers francesos que volien reconstruir l’història d’aquell convent. .
Llàstima que no vaig apuntar les dades d’aquell llibre no pensava que mai les haguès de necessitat. Casualment l’any 2005 recopilava uns articles que havia fet per fer-ne un llibre sobre les llevadores de Palafrugell i vaig pensar amb incloure l’ofici de l’ estira pits, però en no tenir la referència vaig pensar que algú poguès pensar que m’ho inventava.
Vaig tornar a la parròquia, però l’antic mossèn no hi era, n’havia un de bastant jove i que ell aquells llibres no els tenia.
Casualitats de la vida, un dia mentre parlava amb la filla d’una llevadora per demanar-li informació de la seva mare, era nascuda a la dècada dels anys quaranta , digué que la mare tenia els mugros invaginats , o sigui retraiguts cap endins i per poder-la alletar va haver de llogar a un ‘mamó’, el que més formalment seria l’anomenat Estira pits trobat a la rectoria de Sant Fèlix.
La filla amb humor va afegir:
– La mare deia que els ‘mamons’ havien de ser persones grans i especialment sense dents, el seu es caracteritzava per fer olor a arengades, a seba, vi i caliquenyo. Deunidó !
Conversant amb la senyora Rosa, antiquària de la Bisbal em digué que ella havia conegut a un ‘mamó ‘ que creia era de Vulpellac i era anomenat conegut ‘menut’. Basant-nos amb els anys dels fets pensem amb la possibilitat que el ‘mamon`de la llevadora de la Bisbal haguès pogut tractar-se d’ en ‘menut’ qui haguès estat el seu Estira pits.
Gràcies a aquests dos testimonis verbals, encara que no ho dubtesim, ens confirmen la veracidat de l’ofici, més encara si considerem que estaven a l’abast altres sistemes que conseguissin estimular anatòmica i fisiologicament la pujada de la llet materna, clar que d’altres persones llogavem a una dida. Tot depent de les maneres de pensar i dels recursos econòmics i ambientals disponibles.
