evisant una memòria d’infermeria que havia fet l’any 1996 he localitzat una imatge i un esquema de l’alzina de mas Cassà i al moment he recordat aquests fets. Un dia va venir a la consulta Teodor Carreras i Ribas, conegut per Doro, i em va dir: “Una tarda m’hauries d’acompanyar perquè t’ensenyaria una alzina espectacular, i al mateix temps li podríem prendre mides. És grandiosa.” “Perfecte, m’agradarà veure-la”, li vaig dir. Vàrem concretar el dia que ens anava bé per trobar-nos. No vaig apuntar el dia de la trobada, però devia ser durant l’any 1996. Ens dirigírem al bosc de mas Cassà, ja que en Doro sabia bé com localitzar l’alzina, possiblement un Quercus ilex. Anàvem proveïts amb una cinta mètrica de paleta, paper i llapis.

En veure la configuració del tronc i aquell brancam vaig quedar impressionada, no recordava que mai hagués vist un arbre com aquell. En Doro em va dir: “Eh, què et sembla? Et deia la veritat o no? Aquesta alzina ha de tenir més de cent anys.” Vaig quedar meravellada de les seves dimensions. “Sota aquest brancam hi podríem fer un berenar amb cent persones, o potser més”, va afegir en Doro.

                                                                                                                                                                La espectacular alzina

En ser dues persones, vàrem poder mesurar amb facilitat el perímetre del tronc fent córrer la cinta a una alçària d’uns 1,50 metres des de terra. Vam veure que el tronc més tècnicament rep el nom de volt del canó, i aquest ens va donar la mida de 3,30 metres.

Vàrem mesurar també la capçada, o sigui, la distància des del tronc de l’arbre fins allà on acaben les branques, i ens va donar una mitjana de radis de 12,65 metres. Amb aquestes dues dades vàrem calcular el perímetre del brancam aplicant la fórmula de la circumferència, que és: 2 multiplicat per 3,14 (o sigui, π) i multiplicat pel radi (12,65), que ens va donar el resultat de 79,4 metres de perímetre de la brancada.

En no disposar del mesurador especial per a l’alçària dels arbres, no vàrem saber amb seguretat la mida, però pensàvem que devia fer uns vint metres. Sí que vàrem dibuixar les cinc principals branques perquè pensàvem que amb aquesta informació faríem una breu crònica sobre l’alzina per publicar-la a la revista Torre de les Hores de Pals. La finca on hi havia l’alzina poc temps després va ser adquirida per un veí.

Fitxa tècnica

Capçada (radi dels del tronc 12,65 m.

Perímetre del brancam 79,4 m.

Alçària, uns 20 metres

Un dia va venir en Doro a la consulta, però aquesta vegada no per visitar-se, només per dir-me: “Rosa, saps? L’alzina és morta!” “Què diu, Doro! No pot ser! Si estava ufanosa!”, vaig exclamar. “Sí noia, jo tampoc m’ho acabo de creure. Quan he vist que s’estava quedant seca, no em cabia al cap, no et pots imaginar la sensació que he tingut, quina pena!” “Però a veure, què li ha passat? Si estava sana…”, li vaig dir. En Doro respongué “sí, estava la mar de bé”, i com si volgués fer un esforç de resignació, va dir: “Sí, noia, ja ho veus les coses van amanides d’aquesta manera.”

Va sortir de la consulta afligit i jo també vaig restar afectada. És curiós que compartíssim la mateixa emoció per la pèrdua d’aquella centenària i magnifica alzina, que de segur devia haver superat una infinitat d’inclemències del temps i qui sap si de possibles accions humanes. En aquell moment només nosaltres podíem compartir el sentiment que experimentàvem, desconeixíem si altres persones havien tingut l’ocasió de contemplar aquella alzina i poder-los donar la notícia.

I com que les coses van amanides d’aquesta manera, que deia en Doro, no va passar gaire temps que un dia en arribar a la consulta em van comunicar que en Teodor havia mort. Dins de la meva constel·lació de percepcions que vaig experimentar en aquell moment hi eren implícits tant en Teodor Carreras com també una rebel·lia innata o desacord amb el fet que les coses vagin amanides d’aquesta manera.

Mides, T.Carreras i Rosa M. Masana