Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Una pinzellada històrica de l’hospital Vall d’Hebron

A internet podem trobar algunes dades històriques de l’hospital Vall d’Hebron dels darrers trenta anys descrites cronològicament d’acord amb les fites que s’han anat aconseguint. Però més enllà de tres o quatre dècades es fa més difícil trobar informació. L’hospital general va ser inaugurat el 5 d’octubre de l’any 1955 per Francisco Franco i el centre va rebre el seu nom fins a l’any 1981  quan  Catalunya va rebre les transferencies en materia de sanitat i va passar a dir-se Hospital Vall d’Hebron.

Dibuix del monestir de Sant Jeroni
Dibuix del monestir de Sant Jeroni

De vegades ens havíem preguntat el perquè d’aquest nom i no és fins ara que hem pogut saber d’on podia venir. Es diu que a la zona on està situat l’hospital, entre els actuals districtes de Gràcia i Horta-Guinardó, prop de Collserola, turó que antigament era conegut per coll de Cerola, i per aquesta zona hi vivien disseminats diversos ermitans, motiu pel qual es diu havia estat comparat amb Palestina.

La història explica que va ser la reina Violant de Bar, muller de Joan I d’Aragó va promoure la creació d’un monestir en aquesta zona l’any 1386. El bisbe havia atorgat a fra Ponç Astor la possibilitat de disposar d’un oratori propi per poder-hi celebrar misses juntament amb altres ermitans al cementiri de “coll de Cerola”. L’any 1393 van arribar al monestir, per residir-hi, vuit monjos procedents de València, de Sant Jeroni de Cotalba, comarca de la Safor. Aquest monestir havia de ser important, qui sap si per la geografia, pel clima o per les qualitats estructurals de l’edifici, ja que hi van estar allotjats els Reis Catòlics i algunes famílies adinerades que solien passar-hi el Nadal i Setmana Santa.

L’any 1808 durant la guerra del Francès el convent va ser saquejat i incendiat, incloent-hi la biblioteca, i durant l’epidèmia de febre groga de l’any 1835 hi van acollir malalts. Novament l’edifici va ser incendiat l’any 1835, però l’estocada final del monestir va ser l’any 1877 quan es va fer el traçat de la carretera Gràcia-Manresa-la Rabassada i un tram va passar entremig del que quedava del monestir.

L’atzar sempre dona sorpreses, perquè no recordava que tenia guardats uns apunts sobre el que m’havia explicat la germana de l’orde de les carmelites Pilar Pérez Ballobar mentre era estudiant d’infermeria  a l’escola de la Vall d’Hebron any 1972,  que ara podem reproduir.

L’obertura de l’hospital general

La germana Pilar Pérez va explicar que l’Instituto Nacional de Previsión l’any 1947 va comprar a Martí Codolar els terrenys on es pensava construir els blocs assistencials. El primer a ser edificat va ser l’hospital general de medicina interna, entre els anys 1947 i 1954, seguint de l’edifici de traumatologia i rehabilitació, i finalment es va aixecar l’estructura circular destinada a la maternitat i pediatria.

Per a l’obertura o posada en funcionament de l’hospital general es va comptar amb professionals de medicina i infermeria que treballaven en altres centres sanitaris de Barcelona. Pilar ens va dir que les tasques d’infermeria inicialment les van desenvolupar les germanes carmelites, missioneres teresianes i algunes infermeres seglars que van ser derivades dels següents centres assistencials:

- Obra Maternal Infantil (OMI), que donaven assistència a parteres i nadons. Aquesta entitat es diu que havia estat la primera institució tancada de la Seguretat Social.

- La Clínica Quirúrgica, on, com diu el seu nom, feien cirurgia general, centre que estava situat al passeig de la Bonanova, 59.

- Clínica d’Especialitats, on entre d’altres s’hi feien operacions especialitzades com les d’oftalmologia i otorinolaringologia. La clínica estava situada a la Travessera de Dalt.

P. Pérez deia també que quan van anar a la Residència General, la comunitat estava formada per un grup de seixanta germanes carmelites i es van allotjar a la onzena planta de l’hospital general. Dels centres on estaven anteriorment quan van marxar va comentar que s’ho havien endut tot, fins i tot el sac de la sal.

Una altra planta de la residencia la van destinar a allotjament per a les supervisores d’infermeria i algunes instructores de l’escola d’infermeria. Les supervisores per poder exercir aquest càrrec de responsabilitat abans havien hagut de fer un curs de formació a Bilbao.

La residencia també disposava d’una hostatgeria per poder ser allotjats els pares que tinguessin algun fill petit ingressat a pediatria o en un altre servei.

Penso que ha estat adient recuperar la informació que ens va lliurar la germana Pilar Pérez perquè serveix per engruixir la història de l’hospital Vall d’Hebron.

L’anècdota

De joveneta tenia el costum que quan veia algú que tenia algun barb a la cara o a l’esquena, li demanava permís per treure-l’hi. A un senyor que estava ingressat a l’hospital general li’n vaig extreure un de molt gran que tenia a la cara. És curiós, perquè explicava que una infermera li havia tret una espinilla. Potser li estranyava que donéssim unes atencions tant completes.

Quan vaig fer pràctiques de segon curs a la sala d’operacions de traumatologia, la supervisora del servei era la germana Pilar Pérez. La germana era una persona de caràcter recte i demanava molta responsabilitat a les infermeres, ja que el quiròfan ho requereix. Per aquest motiu tothom li tenia molt de respecte. Passava que la germana tenia el nas no pas petit, fet que és el de menys, però sí que tenia importància que el tingués ple de barbs molt visibles que no l’afavorien gens. Era una temptació treure’ls-hi, però no gosava demanar-li-ho.

Finalment un dia em vaig decidir i no va dir pas que no. Vam quedar que faríem aquesta tasca d’estètica el dissabte al matí, gairebé a l’hora de plegar de pràctiques. Li vaig indicar que havia de fer un bany de bafs amb aigua calenta i li vaig tapar el cap amb una  talla sense esterilitzar. Quan estava en aquesta postura mig ajupida, va entrar una infermera i amb signes ens vàrem entendre: no es podia creure que la germana responsable de quiròfan estigués fent un preliminar per a una neteja de cutis. Va sortir de pressa i sense fer soroll tot rient, i al cap de poc va tornar amb una seva companya per demostrar-li que era veritat el que havia vist. Feta la meva feina, el nas semblava un altre i li vaig aconsellar que es comprés tònic i crema hidratant i que se’n posés regularment.

Per circumstàncies d’aquelles que en diem casualitats, transcorreguts diversos anys d’aquest fet vam coincidir amb la germana Pilar en unes jornades professionals. Recordo que amb simpatia  em va dir: “Mira, no me han vuelto a salir las espinillas y gracias a ti.” Era veritat que no se li’n veia cap. En aquell moment vaig sentir benestar psicològic especialment per la importància que la germana va donar a aquell fet.

Nota

He recordat que una vegada havia parlat amb la mare superiora de la comunitat i ara tinc el dubte de si va ser ella qui em donà la esmentada informació, si fos així no sabria dir el nom de   la germana de quiròfan  i llavors el de  la mare superiora seria Pilar Pérez Ballobar.

Montserrat Abelló Soler, escriptora poeta i traductora.

L’any 2001 vàrem  publicar una crònica al Butlletí de Pals que parlava de tres escriptors, Ventura Ametller i Joaquim Alcoberro ambdós nats a Pals i de Montserrat Abelló casada amb un palenc i molt vinculada a la vila.[1] Darrerament he localitzat les fotografies fetes durant l’ acte de reconeixem de la obra literària de Montserrat Abelló i degut al seu caràcter històric com gairebé ja és, hem considerat ajuntar el text i les imatges en aquest mitjà.

Montserrat Abelló i Soler, 2009
Montserrat Abelló i Soler, 2009

La senyora Montserrat va néixer el primer dia de febrer de l’any 1918 a Tarragona i va ser la segona de cinc germans. Els seus pares, Isabel Soler Gonsé i Mateu Abelló Roset,  eren uns grans viatgers gràcies a la professió del pare, enginyer naval.[2] De petita, la senyora Montserrat va viure a Cadis, Cartagena i Londres fins que va retornar a Catalunya, on va finalitzar els estudis bàsics de batxillerat per així poder matricular-se a la facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia a la Universitat de Barcelona.

Als divuit anys, coincidint amb el començament de la Guerra Civil Espanyola, es va presentar a oposicions per obtenir una plaça de professora de llengua anglesa a l’Institut Salmerón de Barcelona. L’any 1939, va haver de deixar la docència i, juntament amb el seu pare, es van exiliar, en primer lloc, a França, després, a Londres i, finalment, a Xile, ciutat que marcaria el rumb de la seva vida.

Mentre el pare treballava per reflotar un dic al port de Valparaíso (Xile), Montserrat va conèixer qui seria el seu futur promès, en Joan Bofill Tauler.[3]  L’any 1943, amb vint-i-cinc anys, es casaven. Van tenir tres fills, dos nois i una noia. Mentrestant, compaginava les tasques familiars amb l’obtenció del Proficiency per la Universitat de Cambridge, que li va permetre, més tard, poder-se dedicar a la docència a l’escola suïssa Braemar School com a professora d’anglès.

Quan va acabar l’exili, amb els fills gairebé adolescents, van tornar a Catalunya. Eren els anys seixanta, i aquí les llibertats personals i de llengua encara no havien fet el tomb. Existia, però, a Barcelona i a Terrassa una institució anomenada CIC (Centre Independent Catòlic) que impartia docència en català i fomentava la cultura en general. La Montserrat en va ser una professora activa durant vint anys impartint classes d’anglès, acreditada per la seva llicenciatura de filologia anglesa.

 Al llarg dels anys, com que el seu marit era palenc, ha compaginat estades entre Barcelona i Pals, vila on ella s’hi troba molt a gust. Els seus tres néts i una néta, dos dels quals són empordanesos, són la seva il·lusió i, fins i tot, els dedica poemes. Als seus vuitanta-tres anys, i amb molt bona salut i agilitat, viu envoltada dels qui estima preparant projectes de futur.[4]

La seva obra com escriptora, poeta i traductora

Els estudis de filologia anglesa i el domini perfecte del català li han permès fer una valuosa aportació per donar a conèixer la poesia catalana a altres països. La seva obra ha estat traduïda a l’anglès i a l’alemany. Gràcies a les traduccions que ha fet d’obres poètiques de diverses dones de parla anglesa, hem pogut constatar la versemblança històrica, sensibilitat i pensament de les dones dins d’un context  molt ampli.

Llibres editats per M. Abelló
Llibres editats per M. Abelló

Pel que fa a les seves publicacions, la Montserrat Abelló va editar la seva primera obra tres anys després d’arribar a Barcelona, l’any 1963, titulada Vida diària. Després hi va haver un temps d’espera, de silenci literari, fins que, arran dels esdeveniments del moviment feminista, l’any 1981, edicions La Sal va reeditar el llibre incloent-hi un poemari titulat Paraules no dites.[5] Novament trobem un espai reflexiu, de consolidació poètica, fins que l’any 1986, amb la publicació de El blat del temps va fer una empenta i va publicar també Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo (1995)… i la seva darrera obra fins aquest moment titulada Dins l’esfera del temps (1998) que va obtenir el premi Crítica Serra d’Or de poesia.[6] Ben aviat sortirà publicada per l’editorial Proa la seva obra completa.

Fa dos anys, el 1999, conjuntament amb Neus Aguado, Lluïsa Julià i Mercè Marçal va publicar una antologia poètica titulada Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle xx, en la qual trobem un recull de les millors poesies fetes per dones. Dins l’àmbit de les traduccions, la Montserrat ha tingut un paper molt destacat tant pel que fa a la traducció al català de poemes escrits en altres llengües, en especial l’anglesa, com per la reconversió de poesia catalana a l’anglès.[7]

 Una de les obres que més ha treballat i que ha estat reconeguda com a gran aportació a les lletres catalanes ha estat Cares a la finestra (1993), que consta d’un recull de 108 poemes escrits per vint poetes de parla anglesa del segle xx. Gràcies a aquesta traducció, els lectors podem aproximar-nos al pensament poètic femení de diverses dones europees i americanes. La traducció dels esmentats 108 poemes només pot ser realitzada per una professional experta en filologia anglesa, coneixedora del llenguatge poètic i amb una actitud solidària envers el fet femení. Per totes aquestes aportacions, l’any 1998 se li va concedir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.[8]

Activitats socials i pertinença a col·lectius

M. Abelló donant una conferència , cedida per ella
M. Abelló donant una conferència , cedida per ella

Repassant la seva biografia observem que l’autora ha participat en diverses activitats socials, per citar-ne algunes, durant la seva estança a Anglaterra, després de la guerra, va treballar amb grups estudiantils d’ajuda a refugiats de tot Europa. També va participar a la IV Fira Internacional del Llibre Feminista, celebrada a Barcelona l’any 1990, com a organitzadora de lectures poètiques d’importants poetesses catalanes i d’altres països, llegits per les pròpies autores. És membre activa del Cercle Català del PEN Club,[9] des de la seva fundació, l’any 1992, juntament amb la poeta Maria Mercè Marçal, malauradament desapareguda. Des d’aleshores, amb la incorporació de nous membres, han organitzat xerrades i conferències sobre literatura de dones i darrerament, els anys 1998 i 1999, actes com conferències dramatitzades Cartografies del desig, celebrades a la casa Elizalde de Barcelona. L’any 2001 ha fet de moderadora de les conferències organitzades pel Comitè d’Escriptores dins l’espai de lletres titulat «Diàleg a Barcelona –notícies sense sexe» celebrades al pati Llimona de l’Ajuntament de Barcelona.

Aquesta tardor, els dies 9, 10 i 11 d’octubre, l’esmentat grup poètic ha dut a terme un nou cicle de set conferències internacionals a Barcelona,[10] musicades també per dones. Hi van assistir autores de països com Itàlia, Eslovènia, Irlanda, entre altres. La Montserrat Abelló, juntament amb una escriptora israeliana, prepararen la darrera conferència sobre M. Àngels Anglada. Una garantia de la importància d’aquests actes és que han estat subvencionats per la Comunitat Europea com a projecte d’interès cultural.

Montserrat Abelló, opina

Creu que el feminisme, entès com a lluita social empresa per les dones per tal d’aconseguir la igualtat de drets que tota persona ha de tenir, ha avançat prou en el països industrialitzats?

Montserrat Abelló: No, encara hi ha moltes coses a fer, a la conferència de Diàleg a Barcelona se’n va parlar, sobretot de les notícies i la publicitat com a fet sexista. Tampoc no es fomenta gaire el treball artístic de les dones, per exemple, en l’àmbit musical i pictòric, per això les darreres jornades poètiques les vam acompanyar amb música escrita per dones com a forma, també, de donar a conèixer aquest art.

Presentem un fragment poètic extret del llibre: Dins l’esfera del temps        

Durant l'acte re reconeixement, 2009
Durant l'acte re reconeixement, 2009

Vora l’illa Roja com Ulisses navegaves a l’espera d’un retorn impossible.

 Ara l’illa no hi és, és un istme que s’endinsa en el mar.

 I del teu somni vençut sols en quedem tu i jo a la deriva.

Montserrat Abelló ha cedir a la biblioteca de Pals les següents obres :

Vida diària. Paraules no dites, Editorial La Sal, Barcelona, 1981. Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle xx, Editorial Ausa, Sabadell, 1993. L’arrel de l’aigua, Edicions de la Guerra, València, 1995. Dins l’esfera del temps, Editorial Proa, Barcelona, 1998. Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle xx, Edicions de La Magrana, Barcelona, 1999.

Signant llibres i envoltada d'assistents al acte
Signant llibres i envoltada d'assistents al acte

Acte de reconeixement

El dia 21 d’agost de l’any 2009 l’Ajuntament va voler organitzar un acte de reconeixement  a Montserrat Abelló per la seva obra feta. A la taula de presentació a més de la Montserrat hi havia el batlle Joan Silvestre, la regidora de cultura Marisol Perea i  Agusti Alcoberro, també escriptor nascut a Pals, qui va pronunciar unes paraules envers la obra de la autora. A més de fer-li entrega d’uns obsequis l’acte va estar acompanyat d’un  recital d’alguns dels seus poemes per una jove experta en la transmissió  de paraules  plenes d’emoció.

Podem veure algunes fotografies d’aquella diada a:  acte-public-21-8-2009

Hi ha d’altres publicacions a Internet ue ens parlen de la Montserrat i de la seva obra com: Montserrat Abelló in memoriam, del setembre de 2016.

 Notes


[1] Rosa M. Masana. Escriptors de Pals. Butlletí municipal de Pals, 2001.

2] Diccionari dels catalans a Amèrica, Generalitat de Catalunya (Comissió Amèrica Catalunya, 1992), Barcelona, 1996, vol. 1, pàg. 30

3] Ídem nota 1, pàg. 232-233.

[4] Es pot trobar més informació a les adreces d’Internet:

www.pertal.com/aelc/autors/abeücm/index.html i www.nodo50.org/mujeresred/cescriptores-pen-catala.htmt.

També a la pàgina, 31 de l’esmentat Diccionari dels catalans a Amèrica,

[5] L’any 1980, Txiki Berraondo va musicar un poema del llibre Vida diària.

[6]   Els premis Crítica Serra d’Or van ser instituïts per la revista Serra d’Or, l’any 1967. Des d’aquest any s’han atorgat anualment sense interrupció. Els premis es divideixen en quatre apartats: literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil. Cada modalitat té el seu jurat, format per cinc membres, el qual escull, segons el seu criteri, l’obra que considera més sobresortint entre les publicades l’any anterior. Aquest guardó no té dotació econòmica. Els guanyadors reben una serreta d’or de solapa en el transcurs d’un sopar.

[7] Per conèixer les obres traduïdes podeu consultar: www.partal.com/aelc/autors m/traduccions.html.

[8] La Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya va ser creada pel Decret 457/1981, del 18 de desembre, amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural.

[9] Les inicials PEN Club corresponen a Poets Essayists i Novelis, casualment en anglès pen és ‘ploma’. L’associació va ser fundada l’any 1921 per l’anglesa Catherine Dawson Scott, en aquesta associació hi ha membres de tot el món amb inquietuds literàries, moguts per una entesa entre els pobles i, especialment, pels drets lingüístics minoritaris.

[10] Conferències al local E de la Generalitat de Catalunya, a Travessera de Gràcia.

Llindes i d’altres elements de pedra de Cruïlles

Presentem en format PDF alguns elements de pedra que em localitzat a les façanes de les cases del poble de Cruïlles, també adjunten alguns enllaços que tracten de temes relacionats.

llindes-cruilles .

Llinda amb un possible esquema de la Flor de la vida, 1646
Llinda amb un possible esquema de la Flor de la vida, 1646

 

Adjuntem un vídeo amb les imatges que estan incloses al text cruilles-elements-de-pedra

 

Per si és d’interès consultar : Llindes i esgrafiats de Torrent ,   Símbols i llindes de Pals 

 

 

Mostra d'una llinda de Cruïlles
Mostra d'una llinda de Cruïlles

Trilogia referent al Mont Aspre -Pals-

En Bernat i l’Elisenda

 La llegenda és una narració de fets fantàstics transmesos per la tradició que poden estar basats en algun personatge real però deformat o magnificat per la fantasia o l’admiració. Aquesta és la història del que va succeir al Mont Aspre (Pals) cap a finals del segle X o principis del XI, quan s’estava construint el mur del castell del qual  avui dia només se’n conserva la Torre de les Hores.

Per poder edificar el castell va ser necessària la força de molts operaris. N’hi havia que eren bons experts en el coneixement i maneig de les pedres. Un d’ells era en Bernat, un jove que es volia casar amb l’Elisenda, una noia bonica i llesta, filla de pares dedicats al cultiu de l’arròs. El pare d’en Bernat tenia l’ofici de fer estris de pedra per a la llar i per a decoració.

En Bernat havia heretat del seu pare coneixements sobre la naturalesa de les pedres, però a més va tenir la sort de conèixer en Tomàs, un personatge que després d’haver voltat mig món va arribar al Mont Aspre, lluny del bullici, per continuar fent experiments alquímics, la seva especialitat. En Bernat i en Tomàs van coincidir i van fer bona amistat perquè a tots dos els unia un interès comú, les pedres, l’un perquè buscava fórmules per encaixar-les al més correctament possible i l’altre investigava sobre com tornar-les manejables i així poder construir grans blocs amb una sola peça.

Junts van assajar una tècnica basada en l’ús de l’arròs fermentat barrejat amb altres elements existents al Baix Empordà, com la calç i la sal, també el vi picat (vinagre) i altres vegetals dels quals mai havien dit res a ningú. Per a ells era un gran secret, especialment el que tenia les propietats de coagular o conglomerar el material esmicolat.

Però la desgràcia va perseguir en Bernat. Un dia mentre treballava fent el mur de la cara est del castell, des d’allà on es veuen les illes Medes, una roca es va desprendre i li va caure al damunt. Els companys van córrer a alliberar-lo d’aquella pedra, però no va servir de res perquè la patacada va ser tan forta que en Bernat no va tardar a exhalar el darrer sospir.

L’Elisenda no se sabia avenir de com havia pogut succeir aquella desgràcia i es passava els dies plorant, especialment als vespres, quan tothom era a casa, moment en què ella anava al lloc de l’accident, seia sobre una pedra i parlava amb el seu estimat Bernat. Ho feia perquè percebia que allà hi havia una espurna de l’esperit i del seu amor encara viu.

Configuració d'en Bernat, aquesta pedra  encara es pot veure  a la muralla de Pals
Configuració d'en Bernat, aquesta pedra encara es pot veure a la muralla de Pals

Els operaris van anar finalitzant la construcció de la muralla i el lloc on havia passat l’accident va esdevenir un mur de pedra. Per a l’Elisenda, però, aquella transformació va ser com perdre una part del seu estimat, havia perdut el punt de referència.

Però la vida té aquestes coses, i possiblement les pedres, no són com es diu, fredes, sense capacitat de sentir, perquè, com per art de màgia, al lloc on va morir Bernat, la pedra amb el pas dels anys i l’erosió ha anat configurant una imatge que pot ser interpretada com en Bernat difunt. Qui sap si a causa de l’amor que es tenien tots dos i les llàgrimes que va vessar l’Elisenda van entendrir la pedra, que va modelar la silueta d’en Bernat.

L’Elisenda, aprenent d’alquimista i guaridora

L’’Elisenda desprès de morir en Bernat  sovint anava a casa d’en Tomàs perquè, com que ambdós eren amics,  tant a ella com a en Tomàs  els agradava  explicar coses d’ell. A més, en Tomàs sempre donava ànims a l’Elisenda i a ella li agradava estar allà perquè admirava com treballava amb uns estris que ella mai havia vist, que alguns treien fum per més d’un costat. Tomàs vivia sol i era una persona d’edat amb força experiència de vida i tenint al costat una noia tan bonica, intel·ligent i capaç de mantenir un secret, no dubtava a explicar-li algunes coses que li preguntava sobre el seu treball.

El temps passava i a en Tomàs, cada vegada anava més xaruc, li costava ajupir-se per agafar els atuells de la part de baix de l’estanteria. Quan l’Elisenda anava a casa seva l’ajudava a fer algunes tasques i fins i tot cuinava per a ell. Tomàs gaudia tant amb un plat fet per l’Elisenda que, si no fos perquè es veia tan vell, se l’hauria menjat a petons.

Li va costar decidir-se, però finalment Tomàs proposà a l’Elisenda que quan ell no hi fos li agradaria que guardés els pergamins de les fórmules i alguns estris de laboratori. Va dir-li també que havia pensat a traspassar alguns dels seus coneixements a en Bernat, però en no poder ser, considerava que la persona més adequada perquè els rebés era ella.

Elisenda en escoltar aquestes paraules li van brillar els ulls i de seguida va dir que sí, que amb molt de gust els guardaria, però també va gosar demanar a en Tomàs si li podia ensenyar alguns dels seus coneixements. En Tomàs es va sentir reconfortat per la resposta i a la vegada es va emocionar, tant, que es pensava que li havia arribat l’hora. Li costava imaginar que aquella noia tan bonica estigués interessada en tots aquells estris que destil·laven líquids i vapors, perquè sovint les noies d’aquell temps tenien el cap en altres coses.

Els pares de l’Elisenda estaven preocupats perquè sempre que podia anava a casa d’en Tomàs i de vegades s’hi estava fins a altes hores de la nit, sort que en ser una persona d’edat els feia estar tranquils. Ella els deia que ajudava en Tomàs a la cuina i li endreçava algunes coses, quan en realitat ell li ensenyava com fer alguns remeis.

Un dia quan l’Elisenda va anar a casa d’en Tomàs, ell li va dir: “Té, Elisenda aquest bagul de dues claus és per a tu. El vaig encarregar fer al fuster Perals. A dins hi ha els pergamins i el llibre de Horapolo, només perquè els guardis, i alguns estris que necessitaràs per fer el que t’he ensenyat.”

L’Elisenda de contenta el va abraçar molt fort i durant bastanta estona. En Tomàs en aquesta situació va sentir una pujada emocional inexplicable, un caliu humà tan intens que va ser com si un corrent elèctric l’hagués travessat de cap a peus, una sensació sublim que assimilava a una destil·lació d’or líquid.

Tomàs per un moment va dubtar de la tasca que havia estat realitzant tota la seva vida buscant el gran elixir de la felicitat i de la immortalitat. Li va passar pel cap que potser s’havia equivocat buscant fórmules magistrals i que potser el que li hauria calgut fora abraçar i deixar-se abraçar per una noia com l’Elisenda, perquè aquell contacte físic planer i sincer va ser com si de sobte l’univers s’hagués obert de bat a bat. En Tomàs era poc creient, però des d’aquell dia va saber que si bé moriria, no moriria.

L’endemà els veïns comentaven que en Tomàs l’alquimista havia mort, però l’Elisenda percebia quelcom semblant al que li va passar amb en Bernat, cert que ni ell i ara en Tomàs no eren allà com sempre però sí que hi eren d’una altra manera.

Els pares de l’Elisenda i ella mateixa van preparar-li un càlid acomiadament veïnal fora de les muralles del Mont Aspre.

Quan l’Elisenda va obrir el bagul que li havia regalat en Tomàs, va trobar el testament precintat amb un segell de lacre vermell en què deia que la casa on ell vivia ara era seva. També hi va trobar una nota escrita que li recordava que els pergamins i el llibre de Horapolo eren perquè els guardés, que l’alquímia era complexa i fins i tot perillosa, i li advertia, aquesta vegada per escrit, que estava preparada per elaborar remeis per a moltes de les dolències humanes, només amb les virtuts de les plantes i minerals preparats de la manera que havia après i també, cosa molt important, per la seva pròpia acció i presència mentre elaborava el remei pensant a qui anava adreçat.

 La  vida de l’Elisenda i l’invent de la sutura

 L’Elisenda en heretar la casa d’en Tomàs el primer que va fer va ser una neteja a fons i endreçar les coses posades a les estanteries que li havia fet en Perals. Al pati hi tenia un pou i va cavar la terra per plantar-hi algunes verdures i molt especialment plantes medicinals com farigola, espígol, romaní, poliol, menta, ruda, camamilla, cascall i sàlvia. Altres plantes com la til·la, la flor de saüc, l’eucaliptus, el ginebró i moltes més, com també la trementina, les anava a buscar a fora. Aplicava el que Tomàs li havia dit, que les plantes que tenien gra, aquests s’havien de posar en nombres senars.

A la porta d’entrada hi va penjar una fusta que hi deia “Elisenda” i al costat un morter dibuixat. Tot el dia se’l passava preparant ungüents o fent destil·lacions i a la nit anava a dormir a casa dels seus pares.

No va tardar gens que algunes persones del Mont Aspre anessin a casa l’Elisenda, en part també perquè el metge que tenien va durar quatre dies, quan va poder va anar a viure a Girona per tenir més oportunitats d’atendre a pacients.

Morter amb que preparava remeis
Morter amb que preparava remeis

L’Elisenda amb els seus preparats intentava solucionar problemes de dolor muscular deguts al treball o per contusions o desgast d’ossos, mal de queixal, diarrees, insomni, mal d’orella —en especial dels nens petits— amb gotes de saüc, els cucs, els polls, la inapetència, les males digestions, penellons, dolors menstruals i molts més. També sabia com facilitar la pujada de la llet, com fer baixar la febre molt alta, mitigar els atacs de pedra i per a les intoxicacions per exemple a causa d’un bolet, tenia preparat carbó d’alzina passat pel morter que embolicava amb tel de ceba en forma de comprimit. Respecte als cataplasmes el que solia fer era explicar com preparar-los perquè cada persona se’ls pogués aplicar.

Hi havia una cosa en què l’Elisenda no havia pensat, i era com curar aquelles persones que es presentaven a casa seva amb ferides. D’això no en tenia experiència. El que feia era només netejar el trau, posar-hi una solució d’essència de farigola, tapar-lo amb un drap net i planxat amb la planxa de carbó i embolicar la zona amb benes de drap fetes per ella mateixa, eren d’aquelles amb vores de punt de creu perquè no s’esfilagarsessin. L’Elisenda veia que aquelles ferides costaven de curar i algunes tenien tendència a infectar-se, això la tenia preocupada.

Qui anava sovint a la seva consulta era l’Arnau, fill del ferrer Isern, i sempre per coses de poca importància, com una rascada, una contusió, un gra… Ella de seguida va veure que eren excuses però no hi donava importància perquè l’Arnau era un xicot ben plantat i a ella li feia patxoca.

Un dia l’Arnau per compensar les molèsties li va proposar fer-li una reixa per a la finestra de l’habitació que donava al defora, lloc on ella treballa. “D’aquesta manera —li va dir—, podràs tenir les finestres obertes.” L’Arnau va fer una autèntica obra d’art i l’Elisenda es va adonar que ell no solament sabia ferrar cavalls.

Un dia l’Elisenda va preguntar a Arnau si sabia d’algú que anés a la pineda de la platja perquè allà hi creixia la flor de Sant Joan i la necessitava per fer alguns preparats. L’Arnau sense dubtar-ho ni una mica li va dir:

—Si vols t’hi porto jo.

—Tu m’hi vols portar, com?

—Amb la Linda, una euga que tenim a casa. La hi van regalar al meu pare perquè estava restrunyida de tant treballar i se la volien treure del damunt. Ara, ben tractada, ha millorat molt, és un animal agraït com pocs —va dir-li l’Arnau.

Van quedar que hi anirien el dia 24 de juny cap al vespre, perquè era durant la nit de Sant Joan, la més llarga de l’any, quan les plantes estan al seu punt, quan guarden totes les seves propietats.

L’Arnau va passar a buscar l’Elisenda a casa dels seus pares. Ella va sortir vestida amb una faldilla llarga de color beix i una brusa de color negre bastant cenyida que li feia ressaltar la silueta. L’Arnau anava vestit amb una camisa blanca de tela fina, d’aquelles que es passen pel cap. Van pujar tots dos al cavall sense muntura i a la baixada de Mont Aspre l’Arnau va dir a l’Elisenda: “Agafa’t bé a la meva cintura”. El cavall baixava a poc a poc i l’Elisenda va tenir ocasió de sentir l’olor que feia l’Arnau, una olor agradable d’home.

Quan ja s’havien endinsat al camí que duia a la platja, l’Arnau va manar a la Linda que anés al galop, l’Elisenda es va arrapar encara més fort a l’esquena de l’Arnau i ell sentia el seu cos esponjós i el seu alè calent al clatell. A més, quan venia una ràfega lateral de vent els cabells de l’Elisenda, que aquell dia duia solts, voleiaven per la cara de l’Arnau, que, a més d’experimentar tota la resta, sentia l’olor d’espígol dels seus cabells.

L’Arnau va tornar a dir: “Agafa’t fort”. Havia intuït que la Linda faria un llarg salt per franquejar un rierol d’aigua que travessava el camí i el va fer. En aquells segons que la Linda no va tocar de peus a terra, ambdós van sentir que volaven, com si anessin en un cavall alat.

Arribats a la pineda de la platja van recollir les flors de Sant Joan i d’altres que l’Elisenda coneixia, també senissos útils per cauteritzar petites ferides. Van anar a la platja del Racó per recollir sal iodada en unes roques que s’omplien d’aigua de mar i s’evaporava. Tota la nit van tenir claror i havien tret el bocal i les regnes de la Linda perquè se sentís lliure.

De lluny veien com la Linda es posava fins a mig cos dins l’aigua de mar i saltava entrant i sortint com una cabra boja, tirava coces amb les potes del darrere i renillava de contenta. Després van veure com marxava al galop en direcció a la gola del Ter, potser per beure aigua dolça.

Ells mentrestant van seure a la sorra per menjar quelcom que l’Elisenda duia dins el sac de les herbes, era un sac fet amb corretges que permetia penjar-lo a l’esquena. Després d’estar una estona comparant-se els peus, els d’ell enormes i els d’ella petits, l’Arnau es va armar de valor i va fer un petó  a la galta. Ella, que no deixava mai les coses a mitges, li va tornar el petó, però aquest va ser llarg amb un carrisqueig sonor que va acabar amb un “muà!”. I després va exclamar: “Que maco que ets!” L’Arnau per uns instants va pensar que estava somiant.

Quan ja començava a despuntar el sol, l’Arnau es posà els dits a la boca i va fer un xiulet tan agut que al cap de poc tenien la Linda al seu costat. L’Elisenda va suggerir: “I si no li posem les regnes per tornar?”. Així ho van fer. La Linda per primera vegada a la seva vida caminava lliure de ferros a la boca. A diferència de l’anada aquesta vegada la Linda anava a pas lent, possiblement cansada de passar-se tota la nit saltant a la platja, o potser perquè cap dels tres tenia pressa que s’acabés aquella meravellosa nit. L’Elisenda recolzava una galta a l’esquena de l’Arnau, que sentia la seva respiració, i amb l’altra orella sentia el caminar harmònic de la Linda. Va afluixar les mans de la cintura de l’Arnau i ell li va dir: “Elisenda, ves no t’adormis que pots caure.” Ella va respondre: “No, no dormo pas.”

Van aturar-se a l’abeurador del peu del Mont Aspre i mentre la Linda bevia l’Arnau va agafar les mans de l’Elisenda i amb la seva mirada dirigida als ulls d’ella, que eren més clars i verdosos que no pas a l’hivern, li va dir: “Elisenda, no et pots imaginar que feliç que em faries si et volguessis casar amb mi. T’estimo tant!” L’Elisenda li va dir que sí. I aquesta vegada l’Arnau li va fer un petó artístic, com la reixa.

Una vegada casats van viure a casa de l’Elisenda i al cap de deu mesos els arribava un petit Arnau. Un dia al vespre quan el nen era a dormir i ella sovint tenia el costum de seure a la falda de l’Arnau per conversar una estona, li va dir:

—Arnau, podries preguntar al teu pare si li aniria bé donar-nos una d’aquelles monedes d’or que té?

—Per a què la vols? —va preguntar Arnau.

—Perquè la podries aplanar ben aplanada i fer-ne cinc o sis agulles ben fines de dotze mil·límetres de llarg i amb cabota. Serien per cosir ferides.

—Això ho has llegit en algun dels teus llibres o t’ho estàs inventant?

—És una idea que fa temps em balla pel cap —li va respondre l’Elisenda.

L’Arnau li va dir que les hi faria. Va acabar de polir aquelles peces tan diminutes comparades amb les seves mans, a casa, tot seguint els consells de l’Elisenda.

Un dia ella amb un tros de carn va assajar la sutura i va veure que  una vegada tensats el fils posats com mostra  l’esquema  que presentem, la pràctica era efectiva, després va rentar bé les agulles amb sabó fet per ella mateixa i les va guardar submergides en esperit de vi juntament amb fil de cosir.

Coses del destí, un dia l’Arnau mentre reballava a la ferreteria, va sentir uns crits, va sortir a fora i va veure l’esquilador de cavalls, un valencià que venia una vegada a l’any a Mont Aspre, discutint amb un seu veí. De sobte l’esquilador es treu de la faixa una navalla, l’obre i en surt una fulla llarga i brillant: “O me pagas lo que te pido o te llevas una puñalada trapera”. L’Arnau en escoltar aquelles paraules s’apropa a l’esquilador i li diu: “Eh, eh, a ver lo que usted hace!” El de la navalla li respon: “Y a ti quién te ha mandado entrometerte en mis asuntos?” Va, i sense més a sang freda li fa un tall a la part alta del braç. L’Arnau li diu: “Serás hijo de la grandísima…! Voy a hacerte una cara nueva.” Sort d’en Coromines i del seu pare, que el van retenir i li van dir: “Deixa’l estar, no li diguis res. Va, anem, no veus quins ulls fa?, està fora de si.”

L’Arnau va arribar a casa sagnant i l’Elisenda el que no s’esperava és que fos amb Arnau amb qui provés per primer cop la seva sutura. El va tranquil·litzar, es va rentar les mans i tot seguit la ferida i li va dir: “Estirat sobre la taula de la cuina.” L’Arnau ho va fer però no les tenia totes i li va dir: “Elisenda, ves amb compte amb el que faràs, que no estem encara a Sant Martí.”

Per acabar de posar les coses més difícils, l’Arnau petit, que voltava per la casa diu:

—Mama, què li faràs al papa?

—Res. Li cosiré la ferida.

—Amb què?

—Ja ho veuràs.

Tot plegat creava un ambient intrigant. Era poc habitual que una persona s’estirés sobre la taula de la cuina. L’Elisenda primer va posar un drap net impregnat d’essència de cascall sobre la ferida a fi d’insensibilitzar una mica la pell. Va clavar la primera agulla i Arnau va exclamar “collons!”, i ella li va respondre “tranquil, Arnau, t’ha fet mal perquè és la primera de la punta”. Va ser cert perquè en les altres quatre —que en realitat van ser vuit— punxades el dolor va ser més tolerable.

Tenia cada una de les agulles preparades amb un fil lligat a la cabota, un  dels fils  era llarg i  l’altre de curt, va travessar les dues  cares de la pell per la zona central de la ferida i va fer passar el fil més llar per sota de la  la punta de l’agulla que sortia per l’altre costat i va tensar el fil per  estirar la pell fins que quedes unida a la del altre costat, va fer una altra passada de fil  i el va  lligar al fil més curt a la cabota fent-hi dos nusos .  Va anar fent el mateix procediment a les altres zones el tall intercalat ho de forma repartida per la ferida a fi d’evitar que  no sagnès tant mentre treballava.

 A la zona de la punta i perquè no punxes la pell hi va posar un petit drap doblegat que fes de coixí. L’Arnau va aixecar el cap i va dir: “Ha quedat molt bé, això, poc que m’ho pensava. Elisenda, et felicito! Aquest és el cosit Elisenda!”

L’Elisenda va manar a l’Arnau petit que feia uns ulls com unes taronges que li portés la bossa de les benes, ell va anar corrent a buscar-les, potser va sentir que podia fer alguna cosa en aquella situació tan especial. L’Elisenda va posar un drap impregnat d’una substància específica a sobre de la ferida i li va embolicar el braç. Després va dir-li que havia d’estar uns dies movent-lo al mínim possible.

L’Arnau amb tot el que li havia passat va sentir una pujada afectiva i va agafar l’Elisenda per darrere mentre ella endreçava les coses. Ella li va treure les mans de sobre i li va dir: “T’he dit que havies d’estar quiet.” Sort que l’Arnau es va interessar pel seu pare i no parava de preguntar-li per què un esquilador el volia matar. Això el va ajudar a treure’s del cap l’Elisenda.

Al cap de deu dies li va retirar les agulles d’or i li va dir que podia fer vida normal. Llavors l’Arnau només feia que cantar les glòries de la seva dona i ensenyava la ferida cicatritzada a tothom que trobava. Els altres se la miraven atentament per veure si hi descobrien algun defecte, però, en ser perfecta, el prestigi de l’Elisenda va augmentar.

Més endavant va demanar a l’Arnau si li podia  donar una mica de curvatura a les agulles, veia que rectes li costava fer-les passar d’un costat a l’altre. També necessitava un  estri  que ella s’imaginava però, no gosava demanar-li en Arnau que li fes perquè ella veia que era complicat. Amb tot, no parava d’assajar.

La vida  que duien encara que fos sencilla els hi fluia  i veien la possibilitat de fer moltes,  fins i tot esperaven un segon fill.

Un dia van arribar a Mont Aspre tres homes a cavall. L’un era un dignatari de la demarcació de Girona i els altres eren els de seguretat. Havien vingut per fer una visita al senyor del castell, amb qui eren amics. El personatge més important anava vestit amb roba luxosa de seda i amb una capa de vellut de color vermell més el barret i l’espasa.

Quan aquell senyor va ser davant de ca l’Elisenda  va baixar del cavall, els altres dos no.

—Així que tu ets l’Elisenda.

—Sí, jo mateixa —va respondre.

—Vaja, vaja! —va exclamar—. Té moltes coses per aquí?

I sense demanar permís va entrar a la casa. Mig ajupit s’ho anava mirant tot i a la vegada exclamava “caram, caram!”.

—I això què és? —va preguntar.

—Un destil·lador —va respondre l’Elisenda.

—Per fer què?

—Per destil·lar l’essència de les plantes.

—Caram, caram! Què cobra per fer aquesta feina?

—Res. Les persones que venen si poden ho compensen amb coses de la collita.

—Vaja, vaja. Aquell home vell que vivia aquí li va ensenyar aquestes coses? —va continuar dient.

—Vol dir en Tomàs?

—Què sé jo com es deia!

—Doncs sí, va ser en Tomàs qui me’n va ensenyar.

—Escolta, nena, i també et va explicar com estovar les pedres?

—No, aquest era un tema que a mi no m’interessava.

—Vaja, vaja.

 Va sortir al carrer sense dir res més, va pujar al cavall i se’n van anar.

Pedra en forma de volta, muralla de Mont Aspre ´-Pals-
Pedra en forma de volta, muralla de Mont Aspre ´-Pals-

L’Elisenda era conscient que havia mentit al dignatari perquè ella havia vist manipular la pedra i com havien introduït un tipus de pasta entre les juntes d’algunes d’elles o bé  creaven configuracions  estranyes.

L’Arnau petit, que estava a casa, va preguntar:

—Mare qui era aquell home que ha vingut, era un rei de Nadal?

—No, era un dignatari.

—Què és un dignatari? —continuà preguntant.

—Un governant —va dir-li l’Elisenda.

—I què és un governant?

—Això t’ho explicaré un altre dia. Ara no ho entendries.

L’Elisenda, que era molt intuïtiva, va tenir un presagi poc favorable fruit d’aquella visita. Era com si els governants volguessin constrènyer més als vassalls a partir del treball que es feia a Mont Aspre, quan la gent tenia poc més que per viure. Percebia com un possible pas enrere envers al fet de gaudir de la esponjossitat  de la vida.

Nota

Hem utilitzat la paraula sutura tal com es diu avui dia, però en realitat era el cosit Elisenda. Ho hem fet per no confondre la paraula amb un cosit de roba.

La paraula ‘restrunyit’ ‘restrunyida’ a Pals encara és utilitzada.

Un curso de capacitación docente y directiva

Recientemente por azar  he abierto una página de Internet que lleva por nombre Enfermeria Avanza gestionada por el  enfermero Manuel Solorzano , se trata de un relato que  no recordaba hubiese escrito.

Al leerlo he experimentado satisfacción debido al componente de amistat  y empatida  que vivimos aquellos dias dedicados al estudio, mas siendo un mes de agosto cuando las ciudades estaban libres de aglomeracuines, era el año 1977 . Visto retrospectivamente  he dado valor a todo lo que hicimos como grupo i también considerando los momentos que estamos viviendo donde la proximidad humana a nivel mas amplio que la familar casi ha  desaparecido .

El enlace es :  http://enfeps.blogspot.com/2015/09/un-curso-de-capacitacion-docente-y.html