A la revista de Palafrugell del mes de maig del 2023 número 353, Joan Cortey va publicar: In memoriam. Maria Teresa Mestras, vídua Frigola,[1] i va ajuntar una imatge de la Teresa al pati del carrer Torres Jonama, explica l’amistat que es tenien i alguns fets de la seva vida, breu crònica que ens ajudat a preservar el record de la Teresa.

El fet de llegir aquest resum ha estat per mi un estímul per  voler també dir quelcom de la Teresa.

Com s’ha vist més amunt per parlar de Teresa Mestras Sorts hem escollit el títol: La Teresa, com sempre  havia sigut  i fins el darrer moment. I és que podem donar testimoni de que així va ser, ho explicarem. Ara només dir que la Teresa era una persona altament dialogant i amb ella  podies passar hores conversant del tema que fos.

 Tenia memòria i recordava  fets i anècdotes que l’havien succeït al llarg de la  vida, algunes de ben excepcionals i d’altres que ara  són fets històrics, per exemple un d’ells  que ara seria impossible de repetir era que  li deia al seu fill petit Lluís (epd), avui voldria fer arròs, perquè no vas al mar i em portes i li deia el que volia,  com si fes la llista de la compra,  el Lluís li portava tot el que l’havia dit. Per a mi el més impresionant es que li duia el que avui dia encara posem al arròs.

El que més em fascinava de la Teresa era el seu sentit de l’humor que apareixia  quan explicava alguna cosa , fins tot  narrant un fet  que podia tenir un punt de preocupació, sabia com  treure-li l  ferro que hi havia de més.

 Un dia vaig anar a casa seva a demanar-li informació sobre les modistes de Palafrugell, entremig va dir: El senyor Mario, de l’empresa Miquel Vincke i Meyer es feia confeccionar unes calces més amples de la cintura per portar-les els dies que tenia àpats.[2]

Penso que observava els fets amb perspectiva, potser ho feia perquè havia estat mestra, pel seu bagatge de vida o per la pròpia intuïció que  de segur tenia. Davant d’alguns fets encara que aquests fossin punyets els hi donava un toc de relativisme, semblava com si per ella el que succeia  estava intimamant vinculat amb la nostra propia condició d’ humans.

 Podem dir que la Teresa i a la vegada fent ús d’una paraula moderna, tenia resiliència i fortalesa personal, ho hem vist per la manera com ha afrontat fets marcadament  colpidors per una mare.

Un altre aspecte a valorar era el seu tarannà tant obert per a tothom, l’agradava invitar o que anéssim a  casa seva per exemple  a veure el pessebre que cada any feia. Alguna vegada havíem anat al pis de Calella a escoltar la cantada d’Havaneres, era fantàstic veure des de dalt del seu pis tot l’escenari festiu d’aquest esdeveniment tant popular i mariner.

Durant  la vetllada podíem gaudir dels brunyols amb crema que ella mateixa havia fet i acompanyats de moscatell, ens ho passàvem bé tots plegats amb en Lluís pare, Lluís fill, la Kate i d’altres amics

El darrer dia que vaig veure la Teresa va ser quan  la Kate em va proposar anar a casa seva  perquè deia que  estava bastant greu.

En arribar la vàrem veure  tranquila  a dins el llit de la habitació de reixa que dona al carrer i també hi havia la seva cuidadora.

Li vaig dir, Teresa que tal, com es trobava ? i va respondre: Bé, estic molt bé, només que tinc una infecció d’orina , ho va dir amb la expressió de sempre sense cap connotació d’aflicció o de sensació de gravetat física, donava la impressió que per ella  el que li succeia era un trastorn puntual, que es solucionaria com d’altres coses havia superat. Una forma de ser  digne d’admirar.  Passada una estona ens vàrem fer un peto  i ens varem acomiadar.

 Pocs dies desprès, els pronòstics clínics van tenir més força que la possible voluntat de vida de la Teresa i va fer el traspàs, potser  recolzada  pel  sentir de la seva fe i potser pensant  que es retrobaria  amb els seus estimats.

Recordem amb afecte a  la Teresa .

Va veure neixer  l’any 1967 la cantada d’Havaneres a Calella de Palafrugell, 55 anys .

21-5-2023

Notes