Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Records de la masia Freixa de Terrassa

En el moment que vaig néixer, l’any 1945, la meva mare i jo vàrem ser ateses per la llevadora Josepa Adell. Ella vivia al carrer Torroella i nosaltres en una casa del carrer Galileu, 78, un tram més avall de la masia Freixa i en uns moments en què els terrassencs, tots junts, se n’anaven sortint de les carències provocades per la Guerra Civil espanyola de 1936-1939.

Hauria d’explicar que, abans de viure a Terrassa, els pares residien a Òdena, prop d’Igualada, on el pare feia de pagès i la meva mare, a més de cuidar-se dels nens i de la casa, també sovint cuinava per a altres persones. Deien que tot i tenir cinc fills i treballar se’n sortien bé perquè disposaven de recursos generats per la mateixa terra, però les coses se’ls van complicar en esclatar la Guerra Civil espanyola, perquè en acabat van rebre represàlies.

Aquest fet va fragmentar la família. Els cinc germans es van trobar desemparats, especialment els més petits, però van tenir la sort de poder venir a Terrassa i rebre el suport de les seves tietes Tereseta i Maria Masana. La tia Maria, en concret, es va ocupar de la meva germana Anna, que només tenia un any i mig. [1]

 

La tia Maria Massana (1889-1975)
La tia Maria Massana (1889-1975)
La tia Teresa Massana (1894-1959) amb el seu marit Miquel Rodo Anglada (arxiu Rosa M. Masana).
La tia Teresa Massana (1894-1959) amb el seu marit Miquel Rodo Anglada (arxiu Rosa M. Masana).

 

 

 

 

 

 

 

 

  

La tia Maria estava casada amb Pau Masdeu Pons i vivien a la porteria de la masia Freixa, a la qual s’entrava pel carrer Galileu, just davant mateix del carrer Volta. Gestionaven les entrades i sortides de vehicles i persones que entraven a la finca, tancada per una gran porta de ferro. El tiet Pauet, així l’anomenàvem, s’ocupava del conreu del hort que estava davant de la porteria després de travessar el passeig central.

La Maria i en Pau tenien dues filles, l’Anna i la Paquita. Totes dues sabien molt de cosir i brodar: l’Anna m’havia fet dos vestits, el primer era blanc de piqué que portava un peto amb flors silvestres brodades, m’encantava, i l’altre era de color verd també brodat. Aquest darrer el vaig desgraciar perquè em vaig posar nous acabades de collir a la butxaca i el vestit va quedar tenyit i bigarrat de diferents colors.

                      

Amb el vestit brodat per l’Anna (arxiu Rosa M. Masana).
Amb el vestit brodat per l’Anna (arxiu Rosa M. Masana).

Les cosines festejaven amb uns nois força coneguts a Terrassa. Un era  Anton Puig Rius, mecànic d’ofici, que més endavant va obrir una autoescola, i l’altre era Josep Rodríguez Marcó, conegut per Rodri, un expert fotògraf que treballava a can Francino i feia reportatges fotogràfics de casament, comunions i festes de tot tipus i que per la seva  simpatia va esdevenir un excel·lent animador d’actes. Va ser el fotògraf dels casaments dels meus germans, excepte el de l’Isidret, perquè no va arribar a casar-se a causa d’una malaltia que va patir.

La tia Maria era una experta cuinera, com també ho era la tia Teresa, que feia unes mandonguilles que els meus germans deien (i jo també ho puc afirmar) que mai van ser superades enlloc del món. La tia Maria, així mateix com la mare abans de l’ensurt de la guerra, també cuinava per a altres persones. Podem dir que ambdues havien estat coquesses.[2] La diferència era que la tia Maria cuinava per encàrrec, guisava tot tipus de plats i en concret carns, aus i marisc que, una vegada preparats, el Pauet portava amb el carro al domicili que els havien fet l’encàrrec.

Els meus germans sempre parlaven de les safates de col i patata o mongetes que la tia posava sobre la taula, verdura acabada de collir i cuita amb una olla que tenien penjada a la llar de foc (en Pauet en controlava l’ebullició). Sobre aquesta verdura hi tiraven l’oli amb què s’havia fregit la cansalada i si era l’hivern ho acompanyaven amb coliflor o bitxo amb vinagre i olives trencades preparades per ells.

Amb la gana que portaven a sobre, comentaven que menjar aquests aliments a la vora del foc els feia ressuscitar. Per posar un exemple de la gana que teníem d’adolescents, la tia Teresa explicava que una vegada en Marià es va cruspir ell sol una plata de canelons.

A poc a poc a cosa va anar canviant. Tres dels meus germans ja treballaven i l’alimentació no era com abans la prioritat bàsica, perquè la nostra mare sempre tenia el plat a taula i si bé cuinava coses senzilles els sabia treure molt de profit.

Com era la masia Freixa?

                   

La masia Freixa de Terrassa (imatge de Viquipèdia).
La masia Freixa de Terrassa (imatge de Viquipèdia).

D’acord amb la meva experiència, puc donar alguns detalls de la masia, tot que no em refereixi a la seva estructura, que ja ha estat descrita pels experts.[3]  Només caldria comentar que presenta una morfologia inspirada  en l’estètica de les estructures que dreçava el genial arquitecte Antoni Gaudí i que va ser ideada per l’arquitecte modernista Lluís Muncunill l’any 1896. Els jardins van ser dissenyats per Artur Rigol Riba. Per saber quelcom més de la seva història es pot consultar el bloc de Joaquim Verdaguer al seu apartat Parc de Sant Jordi.

De petita, parlo més o menys de l’any 1959, anava a casa de la tia Maria i m’hi quedava a jugar amb les mevaes cosines la Teresa però  més amb la Montsita, que teniem la mateixa edat.  Una vegada que vàrem anar  la Montsita i jo a la masia vaig quedar sorpresa en veure com era l’interior, però encara vaig quedar més admirada quan per Reis a les nenes Freixa els van portar una espectacular cuina de joguina que no li mancava res i endemés estava equipada amb un petit fogó elèctric. Teníem el costum de jugar a cuines amb pells de patata, fulles, pedres, terra i amb la nostra imaginació acabàvem de fer el fet. Però aquella vegada tot va ser diferent i miraculós: vàrem cuinar uns trocets petits de patates rosses de veritat, les vam literalment fregir. Em costava d’entendre que allò estigués passant de veritat, però és clar, el miracle de les patates fregides estava en consonància amb el lloc dels fets, sota una arquitectura també insòlita per a mi.

Recordo que tot i el meu tarannà de nena moguda, les vegades que havia entrat a la masia ho feia amb respectuosa prudència, en part provocada per l’ambientació en general. Els objectes decoratius, el caliu de la calefacció, la música del piano i les espectaculars portes i finestres ovalades creaven un ambient fascinant per a unes nenes acabades de sortir de l’ou. Des que les vaig veure, sempre més m’han captivat aquestes formes sinuoses gaudinianes i he comprovat que en el seu interior m’hi sento en harmonia, a l’inrevés que em succeeix dins de morfologies cúbiques. També l’efecte del cortinatge, inexistent en el meu entorn social, junt amb l’olor de l’estança barreja de net, de perfum més selecte que el d’Heno de Pravia del meu bany, de flors acabades de collir i de fusta natural o encerada, creaven un entorn peculiar i mig màgic.

Castanyes a principis de setembre
Castanyes a principis de setembre

Però el que m’agradava més de tot era l’exterior, els jardins que ocupaven des l’entrada de la porta de ferro del carrer Galileu fins al capdamunt, on hi havia el garatge. Recordo el passeig central ple de castanyers i quan les castanyes havien caigut junt amb les fulles a terra i quedaven mig esclofollades semblava una catifa. Especialment em delectava sentir l’olor dels eucaliptus, de les flors de la magnòlia i de les roses de la glorieta i les roses de pitiminí. Aquell ambient era perfecte, reposat i tranquil, comparable, com més gran vaig experimentar, amb la Fageda d’en Jordà, a Santa Pau (Garrotxa). En ocasions em posava sota la glorieta de les roses i deixava córrer la imaginació.

Drets de esquerra a dreta, Francesc Masana, Anna Masdeu, Anton Puig, Paquita Masdeu, Josep Rodríguez, Marià Masana, la nena Anna Masana, tots set amb vestit de bany. Les cinc persones que hi ha assegudes possiblement era part de la família Freixa (arxiu Rosa M. Masana).
Drets de esquerra a dreta, Francesc Masana, Anna Masdeu, Anton Puig, Paquita Masdeu, Josep Rodríguez, Marià Masana, la nena Anna Masana, tots set amb vestit de bany. Les cinc persones que hi ha assegudes possiblement era part de la família Freixa (arxiu Rosa M. Masana).

També hi havia una bassa on els meus germans als estius s’havien banyat; a mi no m’hi deixaven acostar, tot que enfilada a coll d’algú permetien que mirés l’aigua. Recordo que em va impressionar veure-la tan fosca i no saber si tenia fons. Tampoc volien que anés a la zona de les canyes de bambú, però a mi aquell lloc ja de més grandeta m’atreia perquè era com la selva de les pel·lícules.[4] Em feia basarda acostar-m’hi perquè pensava que me’n podria sortir alguna serp o aranya monstruosa –ja n’havia conegut alguna de color groc i negre–. Tot i tractar-se d’un lloc molt feréstec vaig arribar a explorar-ne una part.

Aquí a l’exterior també va succeir un fet insòlit. Una de les nenes Freixa va fer la comunió i durant el convit per a la mainada van encendre uns petards que en explotar llançaven un munt de petits objectes i tots nosaltres corríem a veure qui en podia arreplegar més.

El servei

Entre les persones que recordo més hi ha l’Ama. Així l’anomenàvem perquè era l’ama de llaves, que em sembla que vivia al xalet,[5] i era la responsable del personal del servei. És de suposar que entre ella i els meus tiets tenien cura de la finca.

Començant per la esquerra a la fila de dalt, la tercera persona és Paquita Masdeu el dia del seu casament, la sisena és la tia Teresa Masana i, assegudes, la primera a la dreta és l’Ama.(imatge lliurada per Anna Masdeu).
Començant per la esquerra a la fila de dalt, la tercera persona és Paquita Masdeu el dia del seu casament, la sisena és la tia Teresa Masana i, assegudes, la primera a la dreta és l’Ama.(imatge lliurada per Anna Masdeu).

El tiet Pauet treballava l’hort de la finca. El tenia com un jardí, hi havia plantat de tot i d’aquí li venia a la tia Maria el fet de poder posar un bon plat de de verdura a taula.

A l’hort hi tenia plantades flors que a més de fer servir per adornar la masia i ajudar les abelles perquè fessin el seu treball de pol·linització, la tia en posava l’excedent a la venda dins de galledes d’aigua. Les clientes  de sempre els anaven a comprar en especial els crisantems de la diada de Tots Sants. Depenent de la temporada tenia gladiols, roses, dàlies, margarites, jonquills i fins i tot muguet, que desprenia una flaire deliciosa. A casa alguna vegada també havíem posat gladiols a sobre el bufet i junt amb l’olor del rostit que cuinava la mare per la festa major es configurava realment un ambient de festa.

Masia Freixa. Els primers a la esquerra oncles Maria i Pau, els primers a la dreta els cosins Anna i Anton (Imatge família Masana)
Masia Freixa. Els primers a la esquerra oncles Maria i Pau, els primers a la dreta els cosins Anna i Anton (Imatge família Masana)

Marià Masana, el minaret de la masia Freixa i la xemeneia Almirall

Si no hagués escrit aquesta crònica, de segur que ara no podria relacionar cap tret de la xemeneia Almirall amb el minaret de la masia Freixa.

Els meus germans Francesc i Marià Masana, com he esmentat, havien freqüentat la masia perquè anaven gairebé sempre a casa la tia Maria. És de considerar que la masia Freixa amb el seu esvelt minaret havia de ser per a ells un element familiar i, a còpia d’observar-la, havien d’haver  interioritzat l’estructura com ens succeeix a tots nosaltres amb els elements arquitectònics que configuren el nostre paisatge habitual.

Maria Masana de molt jove va començar a treballar a l’empresa del mestre d’obres Ramon Pagès (6) , que de les diverses edificacions fetes a la ciutat va assumir la de la fàbrica de la Magdalena i les obres d’arranjament de la fàbrica Aymerich Amat i Jover, actualment Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Marià es va consolidar també com a mestre d’obres i l’any 1956 va dissenyar i va construir amb els seus treballadors la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, va ser inaugurada aquest materix any. Per les seves dimensions la xemeneia va ser rècord Guinness l’any 1991.

Vista del minaret de la masia Freixa.
Vista del minaret de la masia Freixa.

Feia molt de temps que tenia curiositat per saber d’on li va venir a en Marià la idea de construir una

Fragment del plànol de la xemeneia Almirall fet pels serveis tècnics de l’Ajuntament de Terrassa.
Fragment del plànol de la xemeneia Almirall fet pels serveis tècnics de l’Ajuntament de Terrassa.

xemeneia industrial amb escales de cargol que s’enfilés fins a una plataforma circular, perquè de xemeneies amb aquestes característiques no n’hi ha; pensava que potser es va basar en algun far marítim o en un minaret d’un altre país. Ara sembla que ho tinc una mica més clar, tot que és una hipòtesi. Podríem pensar que per edificar la xemeneia en Marià es va inspirar en el minaret de la masia Freixa, o com mínim hi trobem una semblança digna de considerar, ja que fins i tot la cúpula ovalada de les dues estructures, una feta de material d’obra i l’altra, la de la xemeneia, feta de ferro, tenen un acabament ovalat i incorporen també la funcionalitat de sostenir un parallamps. Les imatges que adjuntem ens permeten veure aquesta similitud.

 

 

 Comentari

Per finalitzar voldria comentar que els jardins de la masia Freixa anys enrere configuraven un lloc molt agradable i d’exuberant vegetació, però amb el pas del temps l’hem vist degradar-se, en part per les edificacions que s’han fet al seu interior i per l’altra banda per haver-s’hi obert un carrer que comunica dos barris de la ciutat, fet que converteix la zona en un espai de vianants.

Considerant que una de les necessitats dels éssers humans és poder gaudir de la naturalesa i estar-nos assossegats sota el dosser d’un arbre, costa entendre per què amb les nostres accions deteriorem quelcom que ens donaria benestar. Ara que socialment tot sembla estar en procés de transformació i de desenvolupament, que no pas de creixement infinit, hauríem, a més d’ocupar-nos de les prioritats més urgents, tenir cura també d´aquests petits espais oxigenats i beneficiosos per a tothom. Exposo aquesta opinió perquè vaig veure com era 65 anys enrere  l’actual parc de Sant Jordi i em dol que s’hagi degradat.


[1] El meu germà Francesc explicava que quan tenia 12 anys va marxar d´Igualada  duent  la seva germaneta a coll,  feia hores que caminaven i en passar per una fleca van demanar si els hi podien donar una mica de pa, perquè no duien diners per comprar-lo, no ho van voler fer. Coses de la vida perquè en arribar a Terrassa la primera feina que va trobar Francesc va ser al  forn l’Espiga d’Or del carrer Volta cantonada amb Arquímedes. Sempre havia dit que tenia la intenció de coure un pa de cinc quilos i anar-lo a portar a aquell personatge que van conèixer, no ho va arribar a fer.
 [2] Coquesa, cuinera de circumstancies. Alcover,A.M. i Moll,F.de B., Diccionari català-valencià-balear,1988.
 [3] La masia Freixa està situada al barri de Ca n’Aurell i inicialment els seus terrenys tenien una extensió que abastava la illa que va  des del carrer   Pare Llauradó  a Doctor Ullés. Els seus jardins es diu que van ser dissenyats pel pintor  Rafael Benet Vancells. Va ser reformada entre els anys 1907 al 1914. Per més detalls es pot consultar  a : Mireia Freixa i Serra. La masia Freixa revisitada. Terme número 25, any 2010    pag. 57
 [4] De molt petita se m’enduien al cinema Doré que no era lluny de casa i recordo  diverses  imatges d’aquell temps.
[5] El xalet era un edifici que estava uns metres més amunt de la porteria i a la mateixa ma, si ho recordo bé em sembla que també hi havia una piscina. Segons Judit Tapioles a “De masia Freixa a parc de Sant Jordi” publicació de l’Arxiu Tobella,  aquest  edifici era d’estil anglès i va ser enderrocat per construir-hi un bloc de pisos.
(6) Segons  va dir-me Dolors Figueres, muller del contratista d´obres Ramon Pagès, el seu marit també havia treballat per edificar  el xalet de la masia Freixa, però segons l’article de Mireia Freixa el xalet l’any 1916 ja estava construit. S’hauria d’investigar amb documents a la ma.
 
 
Masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
Masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
         
La torre de la masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
La torre de la masia Freixa (imatge Rosa M. Masana)
 
 
 
 
 

Ampliació

El primer dia de juliol d’aquest any 2015, vaig baixar a Terrassa, visc a Girona, hi  em decidí anar a visitat el Parc de Sant Jordi perquè feia poc que havia escrit aquest article i volia refrescar una mica la memòria. He de dir que estic contenta  perquè  he vist  que el parc està més endreçat que d’altres vegades, fet que  demostra que els terrassencs cada vegada més volen tenir una ciutat agradable .

Durant la visitava va succeir un fet insòlit, ho considero així perquè  abans havia  visitat diverses vegades el parc i no m’havia fitxat amb aquest detall.  Estava mirat l’aigua de la bassa com hi quedaven reflectits diversos colors i pensava, aquí de petits s’hi  banyaven els meus germans. Alço  la vista i, quina és la meva sorpresa que bec al fons del paisatge  que treia el cap  la silueta de xemeneia  Almirall,  construïda per  en  Marià Masana  i els seu equip de paletes, precisament aquell nen que de petit s’havia banyat  en aquesta bassa  casualment ara  alineada  amb l’obra que un dia va realitzar.

La bassa Freixa i al fons la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa (imatge Rosa M. Masana)
La bassa Freixa i al fons la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa (imatge Rosa M. Masana)

En aquell moment  vaig experimentar  una barreja d’emocions i al temps també, sentia com si prengués pes la teoria  que les coses i fets molt sovint estant vinculats els uns amb els altres.

He volgut adjuntar un parell d’imatges que vaig fer perquè donen testimoni del que he explicat.

La bassa o estany del parc de Sant Jordi de Terrassa (imatge Rosa M. Masana).
La bassa o estany del parc de Sant Jordi de Terrassa (imatge Rosa M. Masana).

Un nou detall

Des de fa molts anys, a casa tinc penjada a la paret una peça de ceràmica que es un paner ple de fruites i te uns colors força vius, a mi sempre m’agrada veure-la, no me’n canso de tenir-la, més encara quan algunes persones  han exclamat, quina ceràmica més bonica que tens.

Ceràmica particular.
Ceràmica particular.

 

El dia que vaig anar al parc de Sant Jordi vaig veure quatre paneres de fruita fetes de pedra artificial que estaven situades a les escales del jardí.  Elements que m’eren familiars, però que tenia completament oblidats.

Ara considerant novament el fet que l’entorn ens influeix i que sense adornar-nos anem incorporant en nosaltres la seva estètica, com havien comentat que podia haver succeït  a Marià Masana  quan va edificar la xemeneia de la bòbila Almirall que s’identifiques amb l’estètica de la masia. Qui sap si els cistells de fruita que veiem mentre jugàvem per aquell entorn tant bonbic, també ens van condicionar en  un determinat   gust estètic.

Maria Mercè Compte m’ha lliurat un vídeo titulat: El jardí de la Masia Freixa. L’art dels jardins de la Terrassa industrial.  Publicat a YouTube el dia 16 de maig de 2016, on entrevisten també a  Teresa Puig de la que en soc cosina.

 

Cistell de fruita 4 (R.M.M.)
Cistell de fruita 4 (R.M.M.)
Cistell de fruita 3 (R.M.M.)
Cistell de fruita 3 (R.M.M.)
Cistell de fruita 1 ( imatge Rosa M.Masana)
Cistell de fruita 1 ( imatge Rosa M.Masana)
Cistell de fruita 2 (R.M.M)
Cistell de fruita 2 (R.M.M)

 

Comments

M.Mercè Compte i Barceló
Reply

Benvolguda Rosa M.,
He donat amb el teu blog fent recerques al voltant del jardí de la Masia Freixa.
Et voldria agraïr la teva entrada i les tevés aportacions, m’han resultat molt interessants i emotives, ja que venen des del record.
Et voldria comunicar, no sé si t’han informat, de que fa temps que estic fent recerca histórica i artística vers el jardí, i just aquest any, hem publicat des de l’Institut d’Estudis Catalans, des del grup de recerca de jardins i jardiners, un llibre vers la historia del jardí. També hem fet un reportatge de memoria oral que varem presentar el dia de la presentació oficial a la Masia Freixa, i que aquests documents han donat valor al jardí i està en procés de catalogació com a Be Cultural d’Interés Local. Això voldrà dir, que seria el primer jardí històric de Terrassa a protegir i amb això podriem tornar a tenir el que no haguessim hagut de perdre mai.
Per a aquests treballs, he tingut el gran suport de la mateixa familia Freixa, la Mireia i els seus pares i també a la Teresa Puig, que suposo us haureu de coneixer, ja que el seu avi era en Pau Masdeu si no m’erro.
Aprofito per fer-te arribar els documents que hem elaborat i també a convidar-te a que quan tornis per Terrassa m’ho facis saber si et ve de gust per passejar pel jardí.
Si hi estàs interessada, pots aconseguir el llibre a la mateixa Masia Freixa, ja que els donen com a divulgació i de forma gratuïta.
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000200%5C00000081.pdf i http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000213%5C00000007.pdf
Espero et sigui tot del teu grat.
Molt cordialment,

M.Mercè Compte i Barceló

MIreia Freixa
Reply

Hola,
La Mercè Compte m’ha passat el link del teu blog i m’ha fet molta ilusió. M’ha dit que ets cosina de la Teresa Puig amb que ens hem vist darrerament. En Pauet i la Maria (li deiem la Maria “casada”) eren tots dos molt estimats per tots nosaltres i els seus plats són els que considerem propis de la família, la peuada, per exemple. Fa uns anys, encara ens vàrem trobar a berenar a casa els meus pares amb l’Anita i les seves filles.
I em fa gràcia els recors que tens de la casa, molt semblants als meus… però els Reis no ens van portar cap cuina amb les característiques que descrius ¡¡¡¡¡, deurien ser de les cosines del xalet. La famosa “Ama”, també vivia allà: es cuidava dels nens.
Quedem en contacte

Leave a comment

name

email (not published)

website