Algunes dades sobre la Terrassa agrícola

 

L’objectiu d’aquest article és presentar, a títol d’introducció, algunes dades referents a l’activitat agrícola terrassenca de mitjans del segle XX, evitant però, estendre’ns en el tema perquè hi ha estudis fets en aquesta línia. El propòsit principal és explicar les activitats desenvolupades per una família terrassenca, com era la nostra, dedicada a la pagesia. Vull comentar que, de petita, durant els anys cinquanta i principis dels seixanta, el meu pare se m’emportava a les vinyes i als horts que ell conreava, i en tinc guardades algunes experiències que m’agradaria transmetre.

D’entrada cal dir que Terrassa, l’any 1940, tenia 45.081 habitants i l’apogeu en el desenvolupament de la indústria tèxtil va propiciar l’arribada de persones procedents d’altres indrets de la península  en cerca de feina. Deu anys després, el 1950, Terrassa ja tenia 58.880 habitants, factor que també va estimular la demanda de productes agrícoles, però la indústria, la creació d’autovies i la febre del totxo van anar minvant la capacitat de producció agrícola a la ciutat. Els estralls de la guerra encara es feien veure: un indicador són les dades que dóna J.M. Benault, segons el qual entre els anys 1951 i 1955 les taxes de mortalitat a la ciutat eren del 9,85%.[1]

Segons F. Puig,[2] l’any 1944 el municipi de Terrassa disposava de 1.7000 hectàrees de terres conreables i de 1.500 conreadors directes. La demarcació terrassenca era considerada la segona en producció agrícola de la província de Barcelona, comprenia les poblacions de Rubí, Olesa de Montserrat, Sant Cugat del Vallès, Sant Llorenç Savall, Castellbisbal, Ullastrell, Matadepera, Vacarisses, Rellinars, Gallifa i Viladecavalls. La Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Terrassa també proporciona dades sobre el nombre de caps de bestiar que hi havia l’any 1957.[3]

El sindicat de pagesos i la producció agrícola de l’any 1940

A partir de la llei d’associacions del dia 30 de juny de l’any 1887, es va potenciar la creació de societats agrícoles i més endavant les primeres cooperatives agràries es van acollir a la llei de sindicats agrícoles de 30 de gener de 1906. Està documentat que la Cooperativa Agrícola de Terrassa existeix des de l’any 1920 en un edifici situat al carrer Colom, número 105, i que l’any 1940 disposava de 1.728 associats. Una nova llei del dia 2 de gener de l’any 1942 del Ministeri de Treball regulava les cooperatives,[4] però com que el país estava immers en un règim autocràtic els associats no tenien vot sobre les decisions que es prenien. Més endavant, el dia 21 de febrer de l’any 1943, es va constituir la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Tarrasa (BOE 14-12-1946).

L’any 1949 al Sindicat s’hi va obrir una botiga de venda de productes agraris i d’estris per treballar la terra, com aixades, magallons, rasclets, garbells, dalles, falcons, coves de vímet, cordes d’espart, fangues, destrals, màquines d’ensulfatar, portadores de raïms, bótes de vi de cuir per beure a galet, taps, aixetes, trampes per a les rates i també s’hi venien productes com oli, vi, vinagre, llavors per plantar, llegums, adobs –tot i que alguns pagesos encara empraven l’ancestral pràctica d’espargir pel camp la xena procedent de les comunes particulars, transportada amb un carro de bóta.

No mancaven tampoc els productes químics per a les malures de les plantes, com podia ser per evitar l’oïdi – també anomenat oidium, fong molt pejudicial per la vinya-,  el sulfat de coure, les tires de lluquet per a les bótes del vi, la calç, que entre altres coses servia per blanquejar les cases posant-hi una mà de blauet, donant-li el color blau característic. També tenien morrals per als cavalls, garrofes i elements de guarnició. M’agradava anar a aquesta botiga. Tot que l’olor no m’entusiasmava, sí que em quedava una bona estona mirant el mural que hi havia darrere del mostrador, sobre les aixetes del vi. Potser és per això que aquesta imatge enceta el tema de què tractem. La botiga sempre era plena; hem de pensar que l’any 1948 el nombre d’associats al Sindicat era de 1.500 persones. Va finalitzar la tasca d’elaborar vi l’any 1978, i posteriorment el centre va passar a mans dels Serveis Terrassencs Sant Isidre.

Presentem unes xifres que ens lliura R. Escudé,[5] que diu que l’any 1940 a Terrassa es van obtenir 700.000 litres de vi, 40.000 litres d’oli, 300.000 quilos de fruits secs, 200.000 quilos de fruits tendres, 200.000 quilos de patates, 300.000 quilos de cereals i un nombre indeterminat de llegums.

En aquell temps, els productes que entraven a la ciutat havien de passar pel control dels burots i calia pagar d’acord amb la càrrega que transportaven els carros. Nosaltres sempre paràvem al burot que hi havia al començament de la carretera Terrassa-les Fonts, aproximadament allà on ara hi ha una benzinera. Quan començava a fosquejar calia portar el fanal encès perquè el carro fos ben visible, sobretot  pel burot .

L’any 2006 l’Associació de Serveis Terrassencs Sant Isidre, entitat successora de la Cooperativa Agrícola de Terrassa, va dipositar el fons documental (1941-1969) de l’entitat a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental (ACVOC). Entre aquell material hi havia les fitxes dels agricultors associats, que ens han estat d’un gran ajut per saber el nombre d’hectàrees conreables, el tipus de conreus i si les persones sindicades eren propietaris, arrendataris o parcers (és a dir, que tenien arrendada una part de la terra). Amb un petit marge d’error, segons he calculat, la xifra total d’explotacions agrícoles durant l’esmentat període és de 2.385. El pare era arrendatari i a cada collita de vi, oli o ametlles que feia, el propietari es quedava una part dels beneficis obtinguts, que servia per pagar el dret de conreu de la terra. Desconec si es tractava de donar la meitat o un terç de la collita.

Un estudi fet per Josep L. Lorca[6] ens permet conèixer l’activitat desenvolupada pel Sindicat de Pagesos i també un altre treball realitzat per Lourdes Plans[7] ens amplia el coneixement de l’activitat de la cooperativa. Un aspecte que no consta als documents revisats és el fet que els pagesos pagaven un import destinat a rebre un subsidi en el moment de la seva jubilació, però va succeir que a l’hora de la veritat no hi havia diners a la caixa; s’havien esfumat, per la qual cosa els agricultors es van quedar sense poder rebre l’ajut econòmic que havien pagat per a aquest fi. Crec que van presentar algun tipus de recurs, però sense obtenir una resposta satisfactòria. Recordo que al meu pare el fet li va causar una gran decepció i sensació d’injustícia després de tants anys de treball. Quan segava camps de blat d’altres pagesos amb ajut de la dalla, arribava a casa baldat, però sí alguna cosa el caracteritzava era que mai perdia el seu innat sentit de l’humor. S’exclamava dient: “Tanta feina que va fer el meu pare i tanta que en va deixar per a mi!”

Una activitat agrícola familiar

En realitat, el pagès de la família era el meu pare, Joan Masana Torrell, però hem dit “familiar” perquè durant l’època de la verema i de la collita d’olives ens hi implicàvem tota la família. Després d’haver transcorregut més de mig segle dels fets, si no fos perquè hem pogut consultar els abans esmentats documents dels socis de la Cooperativa ara ens seria difícil donar dades concretes. Hem sabut que Bonaventura Prat, cunyat del pare –estava casat amb Teresa Masana, vivien al carrer Infant Martí núm. 55, i disposaven de gairebé dues hectàrees de terreny conreable al municipi de Terrassa–, cada hectària equival a 10.000 m2, també tenia horta perquè a la mateixa casa on vivien hi tenien una tenda amb bótes de vi on venien també productes frescos collits a l’hort, olives i coliflor amb vinagre, ametlles, mel, grana i garrofes. La tia també tenia a casa seva, al final del pati, l’estable del Nano, el nostre cavall amb el qual anàvem a la vinya i a l’hort. Un fet curiós és que la tia Teresa tenia des de l’entrada de casa fins a la porta de sortida al pati una catifa llarga i estreta per on passava el Nano. No era que li donessin un tractament de monarca, sinó perquè, suposo, l’animal no patinés amb el mosaic.

També hem sabut la superfície de terreny que tenia el pare. Abans, però, s’ha de dir que era nat a Castellfollit del Boix (Bages) casat amb la mare, Anna Ribas, natural d’Albinyana (Baix Penedès). Van tenir sis fills. Jo era la petita i amb el meu germà més gran ens portàvem vint anys. Els pares van venir a Terrassa just acabada la Guerra Civil espanyola i el pare va continuar fent de pagès, com sempre havia fet. El camp de 0,772 hectàrees que tenia arrendat era propietat de can Casanoves i disposava d´ una plantació de 1.500 ceps. A més d’aquest camp en treballava d’altres, com els de la tia Teresa, i també horts. La mare no es dedicava a l’agricultura perquè tenia prou feina a casa. Ella, entre altres coses, feia esporàdicament de cuinera en alguns dels masos de la demarcació de Terrassa, especialment en èpoques de festes majors o en celebracions familiars. Podem dir que la nostra mare era també coquessa.[8]

En quedar vídua la tia Tereseta,[9] els camps van passar al seu nom, i veiem que entre les terres de secà i d’horta que tenia a can Amat, can Palet i can Casanoves sumaven un total d’1,998 hectàrees, però desconec si les terres eren propietat de Bonaventura Prat, el seu marit, o eren arrendades.

Puc donar algunes referències d’aquella època perquè als cinc anys anava a la vinya amb el pare. Seria llarg d’explicar el perquè, però només vull comentar que les escoles de l’època eren avorrides i feien olor de pixum, mocs, baves i polls, tot barrejat. Per traslladar-se a les vinyes, el pare utilitzava el carro portat pel Nano, un cavall molt intel·ligent que sempre sabia el que havia de fer i per on havia de passar, tant si el guiaves com si no;[10] era propietat de la tia Teresa i ell i jo teníem una bona sintonia perquè de tant en tant li donava alguna garrofa posada sobre el palmell de la mà ben estesa; per tant, només calia que li digués arri per engegar, o bo per parar, i sempre em feia cas. Dalt del carro també hi anava la Norta, una gossa que va morir de vella, i posteriorment el Neron i la Xita. La Xita algunes vegades es posava a dormir a les bosses que penjaven per sota del carro, i entre tots dos vigilaven la cistella a sota la figuera. El pare deia que aquesta era la seva feina i també bordaven per avisar si venia algú. La cistella era un calaix de sastre, hi havia de tot, també una ampolleta amb oli i un tub fet de canya ple de sal, tot a punt per menjar-nos els tomàquets acabats de collir o una torrada amb oli.

La dècada dels anys cinquanta feia goig observar com estaven de ben treballades les vinyes amb aquells pàmpols tan ufanosos, ja que abans s’havia esporgat els ceps traient-los els borrons excessius. Pel que fa als horts, recordo els que hi havia al costat dret de la carretera d’anar a les Fonts (carretera de Gràcia a Manresa), quins d’ells feia més goig, potser perquè arran de carretera hi circulava un rec d’aigua clara que els pagesos utilitzaven per regar l’horta. A la part tocant a la riera del Palau també hi havia horts, però no sé com s’ho feien per regar-los, perquè l’aigua per la riera la veiem baixar cada dia d’un color diferent segons fossin les tintades fetes per les indústries. El pare deia que a la riera no se li pot prendre mai ni un pam de terra, perquè tard o d’hora se’l cobra.

El dia que ens tocava anar a la vinya de la via, també dita del Padrí,[11] baixàvem Rambleta avall i després entràvem cap a la vorera de la via del tren a Barcelona, ara el tren dels Catalans. En tornar cap a casa sovint passàvem per can Curet, mas situat al costat esquerre de la via al peu de les Martines. Hi anàvem per visitar en Bruno i la Montserrat, dos germans solters entrats en anys. En Bruno era tartamut i abans de pronunciar alguna paraula deia “vull dir, vull dir, vull dir…”, i se li feia una taca blanca de saliva concentrada a la comissura dels llavis. A mi no m’agradava anar a aquest mas perquè no tenien llum i havíem de veure’ns les cares encenent espelmes o llums de carbur, era un lloc rònec que no em feia gaire gràcia.

Quan circulàvem per la via el pare estava amatent al seu rellotge de cadena que portava a l’armilla. Sabia l’horari dels trens i volia evitar trobant-se’ls. El que no controlàvem era la grua, una màquina de tren que circulava sola a tota velocitat i no tenia horari. Quan sentíem el soroll del tric-trac del tren, ja que els rails transmeten la vibració a molta distància, ens arrambàvem al marge perquè el vent no ens fes caure, especialment a mi, que tenia poc pes.

Al capdavall del carrer d’Avinyó el meu pare hi treballava el que anomenaven el Clos, un terreny cercat amb paret de totxos propietat d’un empresari de Terrassa. Disposava d’una bassa molt gran amb aigua que arribava de la Mina, també tenia una glorieta feta de fusta que a la primavera quedava coberta de roses petites. Sota la seva ombra hi berenàvem pa amb tomàquets acabats de collir. Eren una delícia; encara sembla que senti l’olor i el gust que tenien.

Ara aquells gustos són difícils de trobar. No és fàcil que un aliment et recordi realment el gust de les figues negres de coll de dama de la vinya de can Casanovas, els préssecs de secà amb soca d’ametller, els pèsols i faves menjades en cru de la mata estant o els ametllons, avellanes i nous tendres; i no cal dir les prunes clàudies o les peres de Sant Joan de l’hort de la carretera de Rubí. És clar que algunes sortien lloques, però les que eren bones ho eren molt.

Encara que fos petita, alguna vegada havia ajudat el pare. Es tractava de posar una mata de planter als forats que havia fet amb un punxó de fusta a sobre dels solcs, i una vegada tots a lloc, tornava per fixar bé la mata amb la terra. Podríem dir que era un treball fet en equip i me’n sentia cofoia, diguem-ne, agrícolament realitzada. Havia vist el pare llaurar, esporgar arbres, aclarir la vinya i esbrotar els rebrots de la vinya, ensulfatar, segar amb la dalla o la falç, fangar, regar, cremar rostolls, estellar llenya, però aquestes feines me les mirava de lluny, especialment quan estellava a sobre del tió. El pare m’avisava: “No et quedis mai al costat d’un estellador.”

Un dels lemes del pare era que s’havia d’arribar a casa amb alguna cosa a la cistella. De fet, la terra és proveïdora per naturalesa, especialment si la tractes bé; s’havia de pensar en ella i deixar-li alguna cosa per al seu propi aliment i el d’altres animalons. A l’hivern també portàvem a casa algunes verdures. Sovint eren cols tocades pel fred, boníssimes amb patates i un tall de cansalada. Per Nadal encara s’aguantaven al cep alguns gotims de raïms, també trobàvem ametlles o avellanes que havien quedat sense collir i no diguem els cargols, que el pare sempre sabia allà on dormien.

La mare a casa disposava també de  recursos, com figues seques prèviament aplanades i posades dins d’un cove en forma de capes, en cada una de les quals hi havia farina i comí (herba aromàtica de gust anisat). També tenia preparada conserva de tomàquet, confitura de codony i de cabell d’àngel, pots amb bolets i olives arreglades de dues maneres, senceres o trencades, on no hi podia mancar entre d’altres herbes la sajolida. Algun vespre a casa menjàvem farinetes fetes de carbassa i bocins de pa fregit i cansalada tirats per sobre. Al pare li agradaven les sopes de pa escaldades amb aigua de farigola i amb un ou al fons del plat i un altre damunt del pa. Teníem la sort que la mare de qualsevol cosa en feia un plat gustós per menjar-hi tots. Hem de considerar que parlem de la dècada dels anys cinquanta, principis dels seixanta.

Tant el pare com la mare tenien una sensibilitat especial pels animals. Teníem un conill blanc com la neu que es deia Blanqueta. La mare amb to afectiu la cridava “Blanqueta! Blanqueta!”, i des del pati, com si caminés  per sobre de cotó fluix, venia i es posava al costat del calaix del pa i, sostinguda per les potes de darrere, esperava un rosegó de pa. Una vegada obtingut, se’n tornava cap al pati. També teníem la Pepa, una garsa que havia sofert un ensurt físic i el pare la va recollir. Era curiós veure com la mare quan arribava de plaça, agafava les tisores de tallar carn, feia soroll com si tallés, i la Pepa ja podia estar lluny, que en un tres i no res la teníem  allà. Llavors li tallava uns trossets de carn i se’ls empassava l’un rere l’altre sense ni respirar.

Les garses tenen fama que tot ho amaguen, i és veritat, perquè darrere de les feixes de sarments la Pepa hi va fer el seu cau. A l’amagatall hi tenia botons, didals, ganxets, agulles imperdibles i de cosir, tot allò que la mare havia perdut mentre cosia a la galeria sense saber com. Era la Pepa qui li prenia les coses, però no era mai vista: esperava que la mare entrés a la cuina per fer de les seves. Ho vàrem descobrir en retirar unes feixes de ceps. Hi havia tots els seus tresors en un racó, això sí, tots rovellats. Teníem també grills i el Nitus, un gat molt ratador, només per divertir-se a costa de la rata. No entenia la seva conducta. El Neron estava ensinistrat i era la diversió de moltes persones quan el veien actuar.

El pare també feia alguns jornals per a altres pagesos. En ocasions anava a una vinya situada al capdamunt d’un turó que pertanyia a can Pol. Ho sé molt bé perquè si algun dia la mare no podia anar-li a portar el dinar, hi anava jo. Recordo que el cistell pesava molt i durant el camí agafava una bona solellada pujant costa amunt.

Una dia per aquest camí, a la mare li va sortir d’entre les bardisses una serp enorme. Va explicar que s’arrossegava mig cos per terra; l’altre mig el portava aixecat enlaire, xiulava i plantava cara. Va agafar un esglai tan gran que arrencà a córrer camí avall fins a arribar a casa al carrer Galileu. Quan ens ho explicava es pensaven que exagerava, algú la veia com una mica histèrica, tot i que jo m’imaginava que la mare tenia raó: havia vist un monstre. Uns dies després, a l’entrada d’una casa del carrer Avinyó hi havien exposat com a  trofeu una serp morta capturada al camí de can Pol. El pare i jo la vàrem anar a veure, i realment era una serp grossa com les del circ i deien que probablement portava un conill dins la panxa. Se’ns va fer evident que aquella serp havia de ser la que va interceptar la mare, i des d’aquell dia mai més va quedar qüestionada la seva credibilitat.

Parlant de serps, el pare era molt respectuós amb els animals. Alguna vegada havia agafat una serp blanca de vinya. N’hi havia força. Fins i tot em va ensenyar a sostenir-les agafades per sota del coll –no feien res–, i després les deixava anar. Deia que totes les bèsties tenien la seva feina a fer. Un dia en va capturar una i la va lligar pel coll amb una corda d’espart a la soca de un cep i vàrem marxar. Aquella acció em va amoïnar molt, perquè que de cop i volta em va semblar que el meu pare era el dimoni dels Pastorets. Jo no tenia tanta autoritat, però em passava pel cap no acompanyar-lo mai més a la vinya. Quan hi vàrem tornar, vaig anar corrent cap a la serp i, sorpresa!, només hi havia la pell i la corda: la serp havia marxat. El pare em va explicar que la serp tenia signes de voler fer la  muda –ho fan enganxant-se per les bardisses– i en aquell cas la corda va fer de suport facilitant-li la lleva de la pell vella. Em va treure un pes molt gran de sobre i alhora va sorprendre’m aquella cobertura tan intacta.

La verema i collir olives

La verema era tot una festa. La vinya estava plena de persones, les dones tallàvem el raïm, que posàvem dins de cabassos, i els homes passaven a recollir-los per abocar-los a les portadores, després amb ajut de cordes agafades a les cornaleres les carregaven al carro. El pare deia que deixéssim sense collir alguns dels gotims petits, per tenir-ne a l’hivern. Encara recordo aquell agradable i peculiar olor de la verema i les abelles voltejant pels semals abans de tapar-los amb les sàrries. El Nano aquells dies treballava molt perquè havia de fer diversos viatges al Sindicat i, ben carregat de raïms, es pot dir que es guanyava ben bé les garrofes.

El meu germà Marià era contractista d’obres i sovint feia venir a la verema alguns dels seus treballadors. Al migdia feien un bon dinar allà mateix a la vinya: botifarra i cansalada a la brasa, truita de patates, rostit fet el dia abans per la mare, i una vegada també com a fi de festa hi vàrem fer una paella. Els veremadors, abans de plegar omplien el cistell de figues, préssecs i raïms que podien ser de moscatell blanc, moscatell negre o picapoll. Aquests ceps els teníem disseminats per la vinya, era la forma que no fossin trobats per persones circulants. Quan veremàvem em convertia en guia agrícola, perquè el pare els deia als veremadors: “Dieu a la Rosa que us acompanyi allà on hi ha els bons raïms.” De fet, em coneixia el lloc de memòria perquè quan volia menjar-ne escollia aquests. Si venia alguna persona a veremar i no tenia pràctica, el pare, en lloc de donar-los un falçó els donava unes tisores de podar per evitar que es tallessin.

Collir olives era una altra cosa. Feia un fred que pelava i se’ns quedaven els dits balbs. Primerament esteníem les borrasses a terra cobrint el voltant de l’olivera, els homes amb branques espolsaven les fulles per fer caure les olives i nosaltres, ajupides al terra, les anàvem replegant i posant dins de cabassos. Una de les coses agradables de la temporada era que quan havíem d’anar al Sindicat, la mare ens preparava una torrada que sucàvem directament al raig d’oli que sortia del trull. Era deliciós! No hi havia cap problema si queia alguna gota d’oli a terra.

La tasca d’empeltar i estris necessaris

El meu pare era un bon empeltador i conegut entre els pagesos terrassencs perquè sovint el venien a buscar perquè els empeltés ceps o algun arbre fruiter. Tenia la mà trencada fent aquesta feina, i tots els empelts li agafaven. Un dels treballs més delicats que havia fet, segons el seu nét Francesc, a qui l’hi havia explicat el seu pare, Josep Masana, que havia participat en aquesta feina, consistí a empeltar una gavarrera, planta silvestre proveïda de punxes, semblant a un roser, amb set tipus d’empelts diferents de roses de variats colors. Va ser un encàrrec fet per una família que vivia en una casa amb jardí al carrer Arquímedes de Terrassa, xamfrà amb el carrer doctor Ullés. Es veu que la planta feia una sensació espectacular.

Embolicat amb un drap hi tenia guardat uns falcons que servien només per empeltar i eren nets i molt ben esmolats, cordills de ràfia, un pot amb pomada i no recordo què més. Aquest, diguem-ne, set quirúrgic, quan se l’emportava sabia que probablement aniríem a algun altre camp a fer aquesta feina. En ocasions mirava com actuava, però sense donar-li la importància que dono ara al fet. Sí que pensava que fer una incisió al peu de l’arbre mare li havia de fer mal. Després del tall inseria l’empelt que havia tallat en forma de falca o cunya i ho embolicava amb la ràfia, però no recordo en quin moment hi posava la pomada. Possiblement els raïms especials que menjàvem havien sigut empeltats d’altres ceps seleccionats que entre els pagesos coneguts s’intercanviaven. Una de les tasques que també requeria un bon coneixement era aclarir les vinyes, o sigui, tallar amb les mans una part dels brots del cep perquè les altres parts rendissin més.

La fira de fruits i flors de Valls

Valls té una tradició de fer mercats des de fa més de 800 anys i l’any 1951 el Foment d’Iniciatives i Turisme de la ciutat va voler instituir un mercat extraordinari anual de fruits del camp i flors que se celebraria el primer dimecres del mes d’agost. Un dels objectius era també lliurar premis als productes més atractius que es presentessin. Avui dia aquesta fira, amb el nom de Firagost, continua celebrant-se amb força èxit i es considera que és la més multitudinària de Catalunya.[12] El pare no es volia perdre mai aquesta fira, potser com fem les infermeres, que anem a tots els congressos per posar-nos al dia i si pot ser presentar-hi alguna ponència, el pare també s’emportava algun producte d’aquells que feia goig de veure. Penso que esperava aquest moment perquè quan creixia un fruit ufanós o de configuració diferent deia: “Aquest ens l’emportarem a Valls.” No sé de segur si va ser ell o un amic que va fer créixer una carbassa dins d’un porró de vidre i va quedar modelada amb la seva forma. Es veu que va aconseguir molta originalitat. L’excursió a Valls sempre havia tingut acceptació entre alguns membres de la família.

La festa de Sant Isidre

Cada any per Sant Isidre, el dia 15 de maig, celebràvem la Festa de la pagesia,[13] més endavant a Catalunya la festivitat va ser traspassada al dia de Sant Galderic, el 6 d’octubre. Aquesta festa és una tradició de molta solera al Rosselló.[14] Sovint acompanyava el pare a la festa, fins i tot quan em vaig fer més gran. Al matí es feia una processó i se celebrava un ofici solemne a l’església del Sant Esperit de Terrassa, actualment catedral; a la sortida ens donaven una coca beneïda que jo em menjava al mateix moment. Després anàvem al Passeig a prendre alguna cosa i més tard, a dinar en una nau arranjada al mateix Sindicat. No ho recordo bé, però sembla que també havíem anat a la sala dels Miralls del carrer Sant Pere per algun tipus d’acte.

El pare es coneixia el santoral de memòria, les llunes i sabia quan plouria o no. No cal dir encara més els mesos de l’any idonis per dur a terme les variades tasques del camp, tot i que algunes vegades consultava el calendari dels pagesos. Ell no va sortir tan bo com el seu pare, en Marià Masana, nat l’any 1856, en el sentit de saber la manera de trobar aigua de les profunditats de la terra. Per investigar-ho, l’avi Marià, a més de tenir una sensibilitat especial que li podien marcar les seves pròpies cames, emprava una branca d’arbre en forma de Y que es posava a la cintura deixant el sector més llarg que sortís cap endavant, es passejava pel terreny i quan se situava a sobre d’una veta d’aigua, la branca se li inclinava cap amunt. El pare ho feia amb un pèndol i va trobar aigua en dues ocasions, però no s’hi dedicava. Sabia també moltes dites relacionades amb el camp i les persones. Per exemple, deia que si un arbre naixia tort i no l’adreçaves de petit sempre més ho seria, com les persones. Tenia un llibre on apuntava els jornals que havia fet per a altres pagesos. Jo, volent seguir el seu sistema de fer anotacions, també apuntava algunes coses que explicava de la família. Estic agraïda que ho hagués fet.

Penso que els pagesos, bé sigui perquè observen o estan més vinculats a la naturalesa o perquè abans havien de passar algunes hores dins la barraca esperant que s’escampés la tempesta, deien algunes frases que feien pensar. El pare, per exemple, deia: “Malfia’t de qui sempre parla molt bé de tu, i de qui s’omple la boca amb la paraula llibertat.” M’imagino que a aquestes conclusions s’hi arriba a partir d’una edat.

Per finalitzar, voldria dir que ara tot aquest fructífer i bonic territori agrícola ha desaparegut: la casa pairal de can Curet, la vinya de can Casanoves i la del Padrí, els horts de la carretera de Rubí, el Clos i altres vinyes que el pare treballava. Al seu lloc s’han construït cases, indústries i autovies que han  transformat completament el paisatge; ara el territori és anònim, impersonal i orfe d’identitat i potser amb poca cosa escrita. L’impacte ambiental que més m’ha corprès ha estat la pèrdua d’aquells llocs que he intentat descriure. Sembla com si s’haguessin esfumat i s’haguessin emportat també una part de la nostra arrelada història agrícola terrassenca. Quan penso que el meu pare va fer tanta feina…