Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Les facultats del meu avi Marià

El meu besavi Josep Massana tenia el motiu d’en Fraret perquè fins a l’edat de setanta anys va ser frare d’un convent del Bages. Em penso que pertanyia a l’orde benedictí, però de moment no ho he pogut confirmar. En sortir del convent va anar a viure a Castellfollit del Boix i es va casar amb Dolors Fontanet, que era de Fals, a la mateixa comarca, i tenia trenta anys. El meu pare explicava que la Dolors no era maca de cara però tenia un tipus que ho compensava tot. Considero que sempre va bé saber aquestes coses, especialment quan ens mirem la cara al mirall.

El matrimoni va tenir dos fills: Josep, que també es va fer frare, ell del convent de Sant Ignasi de Loiola, a Manresa, i Marià Massana Fontanet, el meu avi, que va néixer a Castellfollit del Boix l’any 1856 i es va casar amb Maria Prat, amb qui van tenir una filla, de nom Maria, com la mare, però la mare va tenir l’ensurt de contraure la verola i no se’n va sortir. L’avi es va tornar a casar amb Àngela Torrell, amb qui van tenir sis fills més.

 Alguns dels seus dots 

El meu pare explicava que l’avi, Marià Massana Torrell, tenia desenvolupades unes facultats que considerava que altres persones no tenien i deia que li venien heretades del seu pare, també pels coneixements que de paraula ell mateix li havia transmès i per la lectura d’un llibre especial.

Una de les particularitats de l’avi és que era saurí, o sigui, que sabia localitzar les vetes d’aigua que circulen pel subsòl i sovint hi havia persones que sol·licitaven els seus serveis quan volien construir un pou a la seva finca.

Per trobar aigua emprava el mètode de posar-se un tronc que tenia forma de Y a la cintura per sobre dels malucs i feia que sobresortís cap endavant la tija més llarga i amb aquest element es  passejava regularment per sobre del terreny que investigava, fins que l’eix del tronc li marcava un moviment ascendent, indicatiu que per allà sota hi circulava un ramal d’aigua. També podia saber amb més o menys certesa la profunditat que tenia el corrent hídric i també la direcció, tot i que deien que la composició de minerals que tenia el terreny els podia donar falsos positius. Actualment sabem que aquesta confusió la pot arribar a produir el bari.

Fer desviar una tempesta. Aquesta és una facultat que ens pot semblar més inversemblant, però deien que l’avi tenia un do. Explicaven que quan en Marià veia que s’apropava una pedregada i en especial si era el temps de la verema, intentava fer que no descarregués i malmetés la collita. Sortia al defora i es posava al costat d’unes pedres que tenia i amb una mena de ferros —deien que eren com si fossin ganivets— els alçava cap amunt en direcció a la boira amenaçadora, resava unes oracions —no s’entenien bé les paraules que deia— i, de fet, la boira s’allunyava. Els pares deien que li ho havien vist fer amb els seus propis ulls, però amb tot se’ls intuïa un punt d’escepticisme, com si no s’acabessin de creure que allò ho havia provocat ell.

Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Un camp xop d’aigua
Un camp xop d’aigua

No vaig preguntar als pares si sabien cap on manava desviar la pedregada. Penso que l’avi havia de tenir el suficient criteri i responsabilitat perquè les boires anessin a descarregar la pedregada a un camp de pastura o acabat de llaurar.

Trencar les angines. És curiós perquè aquesta tècnica la família l’ha practicat durant cinc generacions. Només fa uns quinze anys que s’ha deixat de fer i tot perquè ha estat suplantada pels antibiòtics.

Quan jo era petita sovint agafava angines que, a més, anaven acompanyades de mal d’orella. Recordo que el meu pare quan plegava de la vinya entrava a l’habitació amb un setrill de l’oli i un drap de cotó. La meva mare abans ja havia fet el diagnòstic mirant-me la gola.

Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Amígdala (Editorial Labor)
Amígdala (Editorial Labor)

El pare m’agafava el braç —recordo que era el dret—, posava el drap a sota per no tacar els llençols i tirava unes gotes d’oli a sobre el canell, a la zona del pols o radi i llavors amb seu dit polze i prement fort recorria l’avantbraç fins a passar pel sobre del plexe de l’articulació de l’húmer, cúbit i radi, zona altament sensible al dolor i en especial quan es tenen angines.

Penso que aquesta tècnica devia tenir alguna relació amb els vasos limfàtics que estan també vinculats amb les defenses de l’organisme —i sabem que en aquesta zona articular esmentada hi ha un bon paquet de nòduls limfàtics—, tot i que no puc donar cap argument al respecte.

A mesura que cada dia es repetia la  tècnica, el dolor en passar per l’articulació del braç també minvava i això era senyal que el procés infecciós s’anava resolent. A casa teníem el doctor Leandre Serra aconductat, o sigui, que se li pagava una quota mensual perquè vingués a casa en cas de necessitat. Per les meves amigdalitis no va haver de venir mai.

Curar d’espatllat. El fet d’estar espatllat és una dolència que no puc definir dins de cap marc patològic convencional. Té a veure, però, amb quelcom relacionat amb l’alineació de les vèrtebres de la columna espinal i la causa d’estar espatllat sempre era haver aixecat càrregues excessivament pesants que no s’adeqüen a la complexió física de la persona que els mou.

El diagnòstic de la dolència es feia de la següent manera: primer observant els símptomes que sovint eren de malestar general, cansament i una sensació d’opressió o dolor a la caixa toràcica. Seguidament es feia seure el pacient en una cadira amb les cames juntes tocant a terra i l’esquena recta i recolzada a la cadira. El curador li agafava els dits grossos de cada mà, li espolsava els braços fent un gest cap avall i els  tornava a aixecar fins a nivell de l’articulació de l’espatlla, o sigui, paral·lels als genolls. En aquesta postura mirava que els dos braços arribessin al mateix nivell, si no volia dir que s’estava espatllat.

El segon pas era fer posar el pacient dret amb els braços creuats per sobre del tòrax de manera que la mà dreta toqués l’espatlla esquerra i l’esquerra, la dreta. En aquesta postura el curador es posava darrere de la persona i agafant-la per sota dels braços l’aixecava i la sacsejava una mica, al mateix temps. Llavors era quan s’escoltava un crec-crec, el cruixir dels ossos de l’espinada, que confirmava que quelcom de la columna vertebral es posava al seu lloc.

Curar l’enyorança.

De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)
De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)

Quan una persona té angines o està espatllada ella mateixa s’ho coneix, però amb menys mesura sap interpretar quan el seu mal és degut a l’enyorament. Sovint són les persones que et coneixen qui ho saben veure. A mi em passava moltes vegades i eren els meus pares els qui deien: “Aquesta mossa sembla que estigui enyorada.”

I tenien un remei que consistia a portar-me a alguna de les rieres o llacs del Vallès Occidental o voltants de Terrassa si havia plogut i em feien tirar pedres a l’aigua. M’encantava fer aquesta activitat perquè era divertit i el meu germà m’havia ensenyat a fer saltar una pedra plana per sobre de l’aigua. Reflexionant sobre aquesta teràpia penso que havia de ser efectiva pel fet que t’adonaves que algú estava interessat a cuidar-te, a voler-te solucionar vés a saber què, en tot cas el que et produïa un sentiment de carència o d’íntim enyor.

Com a infermera considero que sovint hi ha malalts que a més de tenir un patologia concreta orgànica i diagnosticada, sembla que tenen quelcom més que no els acaba de permetre posar-se bé del tot. Potser és una situació d’enyor aquella dolència coneguda pels nostres avis, i la prova la tenim quan un pacient diu trobar-se més bé després que li hàgim fet les cures i conversat amb ell.

Potser estaria bé que de tant en tant anéssim amb els nens, adults o amb les persones grans a la llera d’un riu o a prop a tirar-hi  quatre pedretes. Segur que el gest seria guaridor d’algunes de les nafres invisibles acumulades dia a dia.

Dels sis germans que hem estat, un meu germà (e.p.d.) i una meva germana també han heretat algunes facultats semblants a les de l’avi Marià, però amb menys significança que les d’ell, perquè a més aquestes peculiaritats personals ara sembla que no siguin necessàries.

[1] Imatge feta per l’il·lustrador que signa F.P. i treta del llibre de la doctora Fischer-Dückel titulat Libro de oro de la mujer. La medicina al alcance de todos.

Comments

Josep Maria
Reply

Hola.
M’ha agradat llegir aquest post. El meu avi també curava espatllats. De fet a mi m’ho havia fet. Tot i que ell mirava si s’estava espatllat amb el pacient a peu dret i curava amb el pacient assegut. Llegir aquest post m’ha portat al passat i com altres vegades em passa, a reflexionar en les coses que hem deixat perdre i que tant bé ens havien anat.
Moltes gràcies!

rosammasana
Reply

Hola J. M., gràcies a tu pel comentari, tens raó hi ha moltes coses que es van perdent, una manera potser de preservar-les en el record es el fet de deixar-les escrites.

rosammasana
Reply

Hola Josep Maria,
El meu pare ho feia amb la persona asseguda a una cadira, l’espolsava els braços tirant-los cap avall i després els pujava tot estirant-los a un nivell paral·lel a les cames, si estava espatllat el dits d’una mà sobresortien més que l’altre, era la forma de fer el diagnòstic, desprès l’aplicava la tècnica per curar-lo. Gràcies pel comentari.

Teresa
Reply

hola
m’ha fet molta gràcia llegir aquest article. A mi, de petita m’hi havien dut a curar d’espatllat i també anàvem a una riereta a llançar pedres.
La senyora que ho feia encara ara la veig pel carrer st. Pere de Terrassa de vegades, i sempre m’ho fa recordar.

gràcies per explicar tot això.

rosammasana
Reply

Hola Teresa,
Gràcies pel comentari i que t’hagi agradat. De fet segons com t’ho miris aquestes tècniques també teniem un efecte psicològic, quan la criatura, nosaltres, teniem alguna carència o manca d’atenció per part dels pares, el fet d’ocupar-se de nosaltres coma anar a tirar pedres al riu, de segur que ens havia de curar la nostàlgia provocada per la existència mateixa.

rosammasana
Reply

Hola Teresa,
Gràcies pel teu comentari. Podries preguntar-li a aquesta senyora alguna cosa, potser ens permetria ampliar la informació envers d’altres formes de sanar.

Carme
Reply

La meva sogra curava l’espatllat i també l’airada amb unes oracions i un plat d’aigua i un cetrill d’oli. Quins records. El meu marit i jo en ocasions ens mirem l’espatllat l’un a l’altre exactament utilitzant la tècnica que anomenes i realment funciona, segurament un bon osteòpata ho faria millor i segurament no li diuen estar espatllat… quina llàstima que totes aquestes coses es perdin. Molt interessant l’escrit Rosa. Salutacions.

rosammasana
Reply

Hola Carme,
Es veritat, poc a poc anem deixant aquests coneixements perquè els serveis sanitaris se’n ocupin, encara que siguin petites molèsties. Bé però alguna cosa queda.

Rosa
Reply

Hola!
A mi també em feien la cura de l’espatllat però ara mateix ja no conec ningú que ho sàpiga fer bé. Us agraïria moltíssim si sabeu d’algú de confiança que en sàpiga. Moltes gràcies.

Salutacions!

Pilar
Reply

Hola a tots
He llegit l’article us he de dir que encara no està tot perdut. Jo encara curo d’espatllat, trec el mal d’ull, equilibro energies i netejo energies negatives dels llocs. Mitjançant la Radioestèsia amb un pendol. M’ha fet gràcia veure els comentaris, m’han agradat. Però no tot pot suplantar-se per la medicina, hi ha coses com aquestes que la medicina “no hi arriba”. Gràcies per llegir-me.

Leave a comment

name

email (not published)

website