Fa poc, conversant amb una amiga, vaig mencionar algunes coses de la societat que no em semblaven bé. La persona amb qui parlava, en canvi, opinava diferent: sí que reconeixia aspectes no acceptables, però estava més centrada en les coses positives del seu entorn.
Potser per donar cos al que comentava, li vaig dir:
—No és que em vulgui comparar amb Dante, n’estic ben lluny, però al llarg de la vida he viscut moments en què semblava que entrava en un espai molt fosc, tant físic com imaginari, alimentat també per lectures de fets reals.
Un cop a casa, vaig recordar un dia 25 de desembre molt colpidor, encara marcat per la pèrdua sobtada d’una amiga de l’ànima. No és una frase feta: era una amiga amb un altíssim nivell de comunicació, sense cap lligam que minvés la nostra llibertat, un fet molt poc comú.
Penso —i no només per mi, també ho he vist en altres persones— que quan l’entesa, l’estima i la comunicació apareixen amb tanta intensitat entre dues persones, passa com amb el gerro japonès: es trenca, és a dir, un dels dos fa un traspàs prematur.
Aquell dia 25 al matí vaig viure una experiència tan intensa que mai no oblidaré. Vaig voltar pels carrers de Barcelona fent fotografies de passatges obsolets. Vaig arribar al barri Gòtic, gairebé desert: tot estava tancat i l’ambient era fred. El meu estat d’ànim era de desolació, una sensació d’absoluta carència i d’anonimat total.
De sobte vaig començar a veure persones que, pel seu aspecte, eren completament pobres. En mi, la carència no es veia; en ells, en canvi, estava gravada al cos. Vaig pensar que no podia ser que n’hi hagués tantes, que potser era jo qui les imaginava.
La sorpresa va arribar quan vaig arribar a l’església de Sant Egidi. Moltes d’aquelles persones hi eren, esperant per entrar. Em vaig acostar a l’entrada i vaig veure unes grans taules ben parades, plenes de feixets de romaní que desprenien una flaire intensa i agradable. Vaig dir als organitzadors que només volia veure el recinte.
Ho desconeixia, però es tractava de la celebració de l’àpat de Nadal que cada any es fa a la basílica per a les persones que viuen al carrer.
En sortir d’aquell espai acollidor, vaig experimentar una sensació extrema de marginalitat. Em sentia al marge de tot, fins i tot d’aquelles persones que viuen aquesta realitat cada dia però que, almenys per unes hores, se sentien acollides.
Fent un acte extrem de voluntat —ara en diríem resiliència, abans aquesta paraula no existia— vaig entrar en un restaurant. El cambrer era una persona experimentada, i la sorpresa va ser que em va tractar com si em conegués de tota la vida. Em vaig refer una mica i vaig tornar cap a Girona lleugerament reconfortada.
Qui ho havia de dir que posar els sentiments al límit, o una conversa aparentment insignificant, em portaria a voler-los escriure.
Quatre imatges obsoletes de la ciutat
