Fa poc vaig viatjar a Itàlia i en una plaça pública vaig veure com un noi tocava el violí d’una manera que les notes m’acaronaven la ment. Per aquest motiu vaig voler comprar-li un CD i en preguntar-li d’on era, em respongué “de Barcelona”, tot i que el seu nom és Alessandro Danielle.

Passats uns dies, a casa vaig escoltar el CD i la primera peça musical a sonar va ser l’Ave Maria, de Franz Schubert, cançó que sovint cantava la Carme, una companya de feina. Aquesta cançó l’havia escoltat diverses vegades al llarg de la vida, però aquest cop la música va actuar de revulsiu i va aparèixer el record de la Carme més viu que d’altres vegades; per això he volgut explicar quelcom d’ella.

Cosidora de mitges

  La Carme treballava a l’empresa Mediasseda de Terrassa situada al carrer Baldrich núm. 95 que tenia un model de mitja anomenat Topació, que era l’estrella de les mitges. Ella era experta a cosir les costures de les mitges que fabricava l’empresa, que portaven una costura al darrere de dalt a baix. Era un model anterior a les mitges sense costura que van aparèixer més endavant juntament amb els anomenats pantis, que arribaven fins a la cintura en lloc de mig maluc, disseny que va deixar enrere els accessoris que les subjectaven, com eren els portalligacames.

Dedicar-se a la feina de cosidora requeria temps d’aprenentatge, destresa manual, rapidesa i resistència física per fer una jornada laboral de nou hores diàries. Les cosidores rebien les mitges sortides del teler enrotllades en dues parts que s’havien d’anar desembolicant amb tres dits al mateix temps, cosir-les amb la màquina procurant fer una pressió d’estirament suau i compensada per les dues seccions que formaven la mitja; d’altra manera la costura podia quedar desalineada i en especial a la zona del taló, que era el lloc on més lluïa una bona mitja i demostrava la qualitat de la confecció manual.

Aquesta feina es feia a preu fet, o sigui, que s’havien de cosir un nombre fix de dotzenes de mitges i a partir d’aquestes, la resta eren retribuïdes a part. La jornada laboral era de nou hores diàries amb un total de 48 a la setmana de dilluns a dissabte al matí en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 hores. Es feia una hora diària de més per recuperar els dies festius entremig de setmana que hi havia durant l’any. Les vacances eren de quinze dies.

A més de les cosidores hi havia altres empleades que feien la tasca de revisar les mitges en cerca de possibles imperfeccions del cosit de la costura i cada dia lliuraven la bossa dels punts, així s’anomenava, amb les mitges que tenien algun defecte perquè la cosidora responsable l’esmenés. Qui era bona cosidora rebia poques mitges per rectificar.

També hi havia les enformadores, que tenien la tasca de posar la mitja dins d’una planxa metàl·lica plana i en forma de cama que després mecànicament passava per un aparell de vapor que les planxava. D’aquestes tres professionals, les vedets de l’empresa eren les cosidores de costures, que desprenien una aurèola d’admiració tant pel temps d’aprenentatge que requeria aprendre a cosir com per la retribució econòmica que percebien.

La coneixença amb la Carme

La cunyada d’una de les meves cunyades, Maria del Carme Llopart, va proposar a la meva família que jo podia anar a aprendre a fer de cosidora de mitges a la fàbrica Mediasseda, (1) on ella treballava, perquè era un bon ofici.

Quan tenia catorce anys, cada tarda anava a la fabrica a observar com la M. del Carme feia la seva feina i alhora també desfeia les costures de les mitges que havien estat mal cosides. Aquestes mitges en acabar la jornada servien per fer els primers assajos de futura cosidora. El fet de disposar d’una aprenenta a la treballadora oficial li era de gran ajut perquè desfer la costura de la mitja portava feina.

Una de les quatre cosidores de l’empresa va plegar de la feina perquè es casava, motiu pel qual em van proposar que m’hi quedés a treballar.  Tenia guardar un certificat  laboral fet que podem recordar la data que vaig començar a treballar que era  el dia  15 de febrer de l’any 1960.

La màquina de cosir que em van adjudicar estava situada just davant de la màquina de la Carme Cirera, tot i que si volíem veure’ns les cares havíem d’inclinar una mica el cap.

La Carme era considerada molt bona professional i jo en un principi cosia amb la lentitud pròpia d’una principiant que vol fer les coses bé, però a mesura que vaig anar adquirint pràctica, la feina va agafar un punt de rutina i les mitges de la manera que les fèiem anar semblava que volessin. Aquest domini de la tècnica ens permetia que la Carme i jo duguéssim a terme breus i interessants converses, sense perdre  ritme de producció. Les altres dues companyes parlaven poc entre elles. Penso que nosaltres va coincidir que érem molt enraonadores.

Els diàlegs

La Carme va tenir la paciència d’escoltar-me com explicava les diverses activitats que feia, a més del treball –ara vist retrospectivament no m’explico com ho feia– i també verbalitzava algunes de les meves inquietuds. No quedava mai per explicar les excursions del diumenge o el film que havia vist al cinema La Rambla. Ella era una admiradora de Gary Cooper i d’altres que no recordo bé i a mi m’agradava el Tony Curtis i Rock Hudson. Mentre treballàvem sovint vèiem mentalment una altra pel·lícula.

Però de les coses que explicava la Carme que m’agradava escoltar-li era parlar d’en Paco, el seu estimat marit. Ho feia d’una manera que traspuava el potent sentiment d’estima que sentia envers ell, amor per altra banda recíproc, segons explicava. Aquest tipus d’amor es va convertir en un model fàcil d’acceptar per una adolescent, també romàntica però sense encara experiència en aquestes coses.

Era agradable sentir quan detallava el sopar que amb tota cura preparava cada dia, per quan el Paco sortís de treballar de l’empresa de teixits Saphil de Terrassa, situada al carrer Galileu. Comentava alguns dels detalls complementaris que preparava per a la cerimònia d’alguns sopars, fets de manera que poguessin sorprendre el seu estimat i fer-lo feliç.

Les tasques de la llar les feia molt de gust, per a ella no era cap esforç, al contrari, li agradaven molt perquè fent-les aconseguia un entorn endreçat i agradable. Un dia va explicar-me la manera com havia planxat les camises d’en Paco i em va ser fàcil imaginar-me aquelles camises com si fossin les més boniques, valuoses i ben planxades del món.

Si mirem aquells fets transcorreguts la dècada dels anys setanta amb ulls d’ara, veiem que la Carme va voler ignorar els emergents conceptes reivindicatius i emancipadors que les dones demanàvem, bé fossin treballadores de fàbrica, de les llars o, el més freqüent, de les dues coses a la vegada, com feia ella i moltes dones de Terrassa, ciutat tèxtil per excel·lència.

Durant els espais de temps que, lògicament, no conversàvem, a la Carme, que havia format part d’una coral, li era fàcil cantar algunes cançons que coneixia i amb freqüència, o almenys ara és la que recordo més era l’Ave Maria que he esmentat.

L’any 1960 vaig plegar de Mediasseda per anar a treballar a la Mútua de Terrassa i per diverses circumstàncies de la vida, la Carme i jo només vàrem veure’ns tres o quatre vegades en molts anys. En aquest moment, quan ella ja no hi és, la música de Franz Schubert m’ha fer aflorar  un viu record d’ella. És per això que vull agrair-li les converses, la deferència que tenia envers la meva persona i els valors d’estima que em va saber transmetre. Gràcies a ella, en aquest moment soc conscient que a Mediasseda no només hi vaig anar per aprendre de cosidora i per guanyar-m’hi la vida.

(1) La empresa Mediasseda  va ser creada per l’empresari  Ramón Samaranc Moixí el dia 13/2/1933, desprès sembla que va passar a ser gestionada per Joan Centelles Roig i més tard per Ramon Bancells Sagalà.