Per Rosa M. Masana Ribas

Aquest article  de Rosa M. Masana, va ser publicat a la Revista del Baix Empordà  digital número 13,  de l’any 2014, pàgines  de la 40 a la 43.

 

La bisbalenca Carme Mir, des de la dècada dels anys seixanta fins gairebé l’actualitat, no ha deixat de dissenyar i confeccionar peces d’alta costura en pelleteria, convertint la confecció d’abrics, jaquetes i d’altres complements en peces úniques per a un públic sempre selecte.

Els orígens

Podem dir que Carme Mir és una gran coneixedora del món de la pell, ja que forma part de la quarta generació dedicada a aquest àmbit, bé sigui manipulant la matèria primera fins arribar a dissenyar autèntiques creacions.

Joan Mir, besavi de la Carme, a mitjans del segle XIX desenvolupava la tasca de blanquer de pells, activitat que va continuant conreant el seu fill Víctor Mir Celdran. Preparaven les pells en una nau situada a la zona de can ‘Fuertes’, al municipi de la Bisbal d’Empordà. La nau estava equipada amb safarejos i altres instal·lacions que servien per adobar, polir i blanquejar les peces. El nét del senyor Joan i pare de la Carme, Arcadi Mir Vidal, casat amb Teresa Garanger, també s’hi va implicar en l’ofici d’assaonador de pells i, d’altra banda, va posar en marxa un taller on s’hi elaboraven objectes derivats del cuir com podien ser catifes, manyoples, cobrellits i guants, entre d’altres. Arcadi Mir tenia una encertada visió de futur i de com es movia el mercat de la pelleteria durant els anys seixanta a tot el país.

La seva formació tècnica

Carme Mir va néixer a la Bisbal, el 22 d’abril de l’any 1937, al carrer Amor Filial número 10, a les dues de la tarda, assistida per la llevadora Catalina Ponsatí 2. Quan tenia 9 anys va néixer la seva germana Montserrat, mentre ella anava a l’escola de les Germanes del Cor de Maria on hi va poder aprendre comerç, tenidoria de llibres, francès, mecanografia, taquigrafia i música.

Sense que el seu pare hagués de fer cap esforç, la Carme per ella mateixa es va sentir motivada per les activitats pelleteres desenvolupades al taller i, als 16 anys, va decidir de dedicar-s’hi de ple, demostrant ràpidament les seves aptituds en aquesta matèria.

Per millorar la seva formació, Arcadi Mir la va adreçar a aprendre a casa de Maria Ferran, modista de renom de Sant Feliu de Guíxols. Va ser qui va ensenyar a la Carme a cosir i emprovar segons el sistema de “glassetes”, o sigui vestint directament un maniquí o bé a la persona que havia de portar la peça encarregada.

Durant la setmana s’estava a Sant Feliu i els divendres venia amb la Sarfa a la Bisbal, bus que abans havia de fer el trajecte Llagostera, Cassà de la Selva, Santa Pellaia, fins a la Bisbal.

Recorda que al taller de casa seva hi treballava el senyor Vilà, sogre de Moisès  Ramírez, que havia estat el practicant de la Bisbal. D’ell diu que va aprendre a fer-se la seva primera jaqueta de pell.

Per tal d’ampliar coneixements anava a la casa Balcázar de Barcelona i també, esporàdicament, es traslladava a la secció de pelleteria de la casa Christian Dior de París per aprendre algunes de les tècniques més innovadores dins l’àmbit de l’alta pelleteria.

L’apogeu creatiu i professional

A partir de la dècada dels anys seixanta del passat segle, la Carme inicia una tasca important en l’elaboració de peces d’alta pelleteria. Comenta que al seu taller hi havien arribat a treballar una setantena de persones, comptabilitzant els empleats de dins l’empresa i els de dedicació externa que treballàvem als domicilis particulars; també disposava de personal a alguns tallers de Barcelona.

Generalment les pells procedien de subhastes estrangeres o d’importadors nacionals. Les més valorades eren les de: marta cibelina, lleopard, linx, ocelot, visó, xinxilla, l’astracan, i altres com la llúdriga, la guineu, el castor gris, l’esquirol, foca, hàmster, conill rex i orylag, la fagina o gorjablanc3… Un dels models que recorda va causar un gran impacte va ser el de de l’astracan bretzuans, complementat amb pell de renard altó, que va ser presentat a l’Hotel La Gavina de S’agaró.

Explica que, generalment, tenia el model que volia fer a la ment, després en feia el patró i, a partir d’aquí, cadascun dels seus empleats, fossin talladors, cosidors a màquina o manuals, sabien el que havien de fer per donar forma a la proposta. La complexitat en ocasions era extrema, ja que segons quin tipus de disseny i la procedència de la pell, calia ajustar de seixanta a cent peces per confeccionar un abric.

A poc a poc la fama li va anar arribant. Calcula que havia elaborat col·leccions anuals que comptabilitzaven entre 160 i 170 tipus de models. Una part els presentaven a desfilades que se celebraven a capitals de l’Estat espanyol i a l’estranger, tot i que el lloc més proper i habitual solia ser el mes d’agost al castell de Peralada, un establiment que sempre estava nodrit d’una selecta clientela procedent de França, Alemanya, Bèlgica o bé Itàlia.

Les seves creacions eren presentades per models professionals que sabien moure’s suggestivament per les passarel·les, fet que li va merèixer diversos reconeixements d’abast internacional així com la seva publicació en revistes diverses dedicades a la pelleteria. A les desfilades hi assistia un considerable nombre de persones, però també un reduït públic acudia a les presentacions que realitzava a uns dels salons de  casa seva.

Premis, desfilades nacionals i internacionals

Al llarg de la seva vida professional la Carme ha rebut diversos premis i distincions, entre els quals: Premi de disseny d’Iberpiel a Madrid l’any 1970 per la creació d’un abric d’astracan de color blanc, tipus “doctor Zhivago”, amb barret de cosac procedent de xai africà. Medalla d’honor d’Unicef, de mans de donya Margarita de Borbón.

Ha fet passarel·les als hotels Ritz i Eurobulding de Madrid, també a Milà, París, Moscou, a l’Hotel La Gavina de s’Agaró, Platja d’Aro, Figueres, Girona o al castell de Peralada –entre d’altres– on en una ocasió, amb motiu de recaptar fons per a Unicef, van assistir a l’acte unes 4.000 persones i on també s’hi van fer presentacions benèfiques per ajut a la Creu Roja. Aquestes entitats rebien un import per cadascuna de les invitacions o entrades que s’havien repartit. Les desfilades eren promogudes per l’empresa del Sr. Flaquer, de Barcelona, responsable logístic de l’organització i de contractar a les vint-i-cinc models que sovint formaven la passarel·la, entre les quals s’hi trobaven Judit Mascó o Inès Sastre, dues glamuroses models catalanes, mentre que el presentador era el conegut locutor de ràdio Màrio Beut.

Segons comenta Carme Mir, la dècada dels anys noranta, degut a les accions dels  ecologistes, la venda d’abrics de pell va caure en picat i, si bé diu que abans els animals salvatges els mataven sense discriminació, ara tots són de granja i la carn s’aprofita per fer pinso per a altres animals. De fet, les opinions sobre aquest aspecte són diverses i es mouen d’acord amb la sensibilitat o tendresa que cadascú senti pels animals. Actualment la legislació espanyola, seguint les pautes d’altres països, ha procurat per la millora de les condicions dels animals4.

Un parell d’anècdotes

Carme Mir explica que en una ocasió, durant l’assaig d’una desfilada conformada per quinze nois i noies de la Bisbal, van sortir tots junts a l’escenari i amb el seu pes es va ensorrar la tarima. Per sort es tractava només d’un assaig i ningú no va prendre mal.

Un altre dia es van oblidar les sabates de les models a casa la Carme i, en el moment d’haver de sortir davant del públic, ho van haver de fer descalces. Pilar Comín, comentarista de la col·lecció, va interpretar aquell fet com a una singularitat  innovadora i original  acudit de la senyora Carme Mir, i  com a resultat en va fer una bona ressenya.

Aficionada al teatre i a la poesia

L’any 1958 es va casar amb Pere París Rebull, de Palamós, que venia d’una família de pescadors i que disposaven d’una barca anomenada Joven París, la qual dissortadament va ser destruïda durant la Guerra Civil. Posteriorment la família en va  adquirir una altra a qui van posar el nom de Gran París. En casar-se, el matrimoni va viure a la casa del carrer del Puig d’en Vidal de la Bisbal i van tenir quatre filles: la Tat, la Imma, la Núria i la Maria del Mar –que va morir als 10 anys–, tot i que cap de les quals va voler continuar amb el negoci familiar. La senyora Carme va enviudar l’any 2006 i a ara és àvia de tres néts.

Carme Mir ha estat artista també en altres àmbits, ja que de jove havia participat a diverses obres de teatre, sovint al Foment Catòlic de la Bisbal, on diu que hi va aprendre molt al costat de les professores Conxita Brancós, Mercè Figa i el senyor Mont, com també amb la Mercè Tibau, que feia d’apuntadora. Recorda que va participar a les obres teatrals: Julieta, filla única, Gent d’ara, D’aquesta aigua no en beuré, La ferida lluminosa, El pati blau, Jo seré el seu gendre, Doña Clarines, Duda o bé la representació nadalenca Els Pastorets. També va fer de rapsoda interpretant poemes d’autors com Trinitat Aldrich o Mossèn Cinto Verdaguer.

Va deixar de representar obres teatre a la dècada dels anys seixanta, després d’haver nascut la seva tercera filla.

Hem recuperat tres dels  articles que  parlen de la Carme Mir i n’hem lliurat una còpia al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, es pot veure clicant a :  dossier-mir

Notes:

1.- Aquesta crònica estava feta per ser publicada a la revista El Griu de la Bisbal, però a causa que la publicació no va continuar el tema va quedar aparcat. Abans d’aquest reportatge, Carme Mir ha estat protagonista d’altres articles, com ara:

- Lluís Molinas, “Carmen Mir o el glamur de l’alta pelleteria a la Bisbal d’Empordà”. Revista del Baix Empordà núm. 18, publicació ara digitalitzada (www.revistabaixemporda.cat).

- També al “Programa de l’Aplec, 50 anys de ciutat”. L’Abans, la Bisbal, 2006.

2.- Rosa M. Masana, Catalina Ponsatí. Història de les llevadores i infermeres del Baix Empordà, Associa­ció de Suport a la Dona de Palafrugell, Volum I, Girona, 2014.

3.- Per fer un abric de pell de llop es necessiten dotze animals, de visó seixanta, de guineu vint, de linx disset i d’esquirol dos-cents cinquanta.

4.- L’any 1959 s’havia creat l’International Society for the Protection of Animals (ISPA) i, l’any 1976, es va fundar l’Associació en Defensa dels Drets dels Animals (ADDA) que va promoure la primera llei de protecció animal a Espanya. La regularització d’aquest tema es va produir l’any 1988.