Hi ha feines que s’aprenen. I n’hi ha que es porten a dins.
Marià Masana és bomber de professió, però protector del bosc per convicció profunda. Des de ben jove va entendre que la natura no es defensa sola, que els boscos necessiten mans, ulls i cor. Al costat del seu pare —també bomber— va impulsar la posada en marxa d’una Agrupació de Defensa Forestal a Viladecavalls. Anys més tard, Vacarisses es convertiria en el seu àmbit de compromís i responsabilitat.
Les Agrupacions de la Defensa Forestal (ADF) tenen els seus orígens en la necessitat de protegir el territori davant els incendis que, periòdicament, han castigat el nostre país. Els grans focs de Montserrat l’any 1986 van marcar un abans i un després, i la Generalitat va impulsar el programa Foc Verd, que donaria estructura i suport a aquestes agrupacions arreu de Catalunya. Des d’aleshores, centenars d’ADF treballen silenciosament per preservar boscos, camins, punts d’aigua i, en definitiva, paisatge i vida.
Durant vint-i-cinc anys, Marià ha exercit com a Coordinador operatiu de l’ADF de Vacarisses. Ho ha fet amb lideratge serè, amb capacitat d’organització i, sobretot, amb una confiança absoluta en el treball en equip. Ha coordinat vigilàncies, prevencions, formacions i intervencions; ha estat present en moments de tensió i també en hores de calma preventiva, que sovint no es veuen però que són essencials.
Ara deixa la responsabilitat directa del càrrec, però no s’allunya del tot. Continuarà aportant el seu coneixement en la formació de voluntaris i en l’àmbit de les primeres atencions als accidentats. Perquè quan la vocació és autèntica, no s’apaga amb un relleu.
En el seu cas, a més, la professió és també herència i continuïtat: el seu pare, ell mateix i el seu fill comparteixen aquest fil invisible que els uneix al servei públic i a la protecció de les persones i del territori. No és només una feina; és una manera d’estar al món.
En aquesta història de vocació compartida, també m’hi sento una mica implicada. Tant el meu germà Josep com en Marià sovint m’han fet partícip d’alguna manera del seu món, d’aquella manera discreta però intensa d’entendre la professió. Potser per això, la mare, amb aquell punt d’humor tan seu, de vegades em deia que jo també tenia “acudits de bomber”, sobretot quan m’atrevia a assajar alguna cosa diferent.
Hi ha herències que no es veuen, però que s’instal·len dins nostre. I jo sé que alguna cosa d’aquest esperit de servei, de compromís i fins i tot d’aquell humor resistent davant les dificultats, també l’he rebut d’ells.
Amb aquestes paraules volem expressar un agraïment sincer. Per les hores dedicades, per les decisions preses amb responsabilitat, per la discreció de qui treballa sense buscar protagonisme. I, sobretot, per haver contribuït durant tants anys a preservar la natura i la riquesa de la nostra flora i fauna, que són patrimoni de tots.
Gràcies, Marià, per la constància, pel compromís i per l’exemple.
Es poden veure algunes imatges més a Marià Masana Torras
