Seria massa llarg d’explicar, i també massa personal entrar en detalls. Devia ser l’any 1987 quan em vaig trobar en una situació complicada de la vida.
Feia un dia que m’allotjava en un hostal del Barri Vell de Girona, amb febre i havent deixat enrere totes les meves pertinences. Havia nevat, feia fred, i dels balcons penjaven candeles.
Vaig trucar a una amiga de Terrassa per dir-li que, si venia a casa meva, no m’hi trobaria. La sorpresa va ser que l’endemà era a l’hostal amb mi: havia demanat un dia de festa.
Aquella tarda, cap al tard, vam sortir a menjar alguna cosa – l’hostal no tenia cuina. En tornar, just al final del carrer Santa Clara, prop del Pont de Pedra, un grup d’ocells buscava aixopluc entre les branques despullades dels plataners que toquen el riu Onyar.
Vaig exclamar:
— Pobrets, amb aquest fred no saben on refugiar-se!
La M. Carme, que ja feia estona que mostrava una preocupació continguda, en sentir-me parlar dels ocells va fer un so estrany amb la glotis, com si se li tallés la respiració. Sempre he recordat aquella sonoritat difícil d’explicar, tan plena de sentiment.
I, com si l’escena no fos prou singular, les campanes de Església de Sant Feliu van tocar les hores. Diria que amb una sonoritat de lament.
La situació va costar, però va millorar. No puc dir que no recordi aquell episodi de vida, però està superat i guardat.
El més sorprenent —i el motiu d’escriure-ho ara— és que aquest mes de febrer del 2026 sortia d’un local del mateix carrer Santa Clara (un fet rar, perquè hi vaig poc) i caminava encongida pel que m’havien dit respecte a una condició física personal. Res que faci perillar la vida, però sí prou per distorsionar-la, tot i que procuro no donar-li massa crèdit.
Per intentar reflexionar-hi, em vaig aturar prop del Pont de Pedra, sota els arbres —ara també sense fulles— i mirant el riu.
De sobte, un flaix mental.
Vaig pensar: quina casualitat. Aquí, en aquest mateix lloc on mai més m’havia aturat, hi sóc de nou, també afectada, pensant com afrontar una nova situació de vida.
Em preguntava com podia ser possible que en aquesta mateixa zona visqués dues experiències colpidores. Aquesta vegada, però, sola, sense la M. Carme. Però també amb més recursos emocionals, amb més calma per afrontar-ho.
Hi ha ponts que no travessen rius, sinó instants.
