La mare va néixer el mes de setembre de l’any 1902 a Albinyana (Tarragona). Va tenir sis fills, quatre nois i dues noies. Jo en soc la petita i amb el meu germà gran ens portàvem vint-i-un anys.
Era una persona forta, vital, treballadora i amb caràcter. Deia sovint frases que semblaven refranys.
Una que recordo especialment era:
“Amb cinc dits a les mans es pot anar a tot arreu.”
Era una frase que transmetia seguretat i llibertat.
Vam anar a celebrar els seus vuitanta anys a un restaurant de Maians, al Bages, que es deia Cal Fraret. Suposem —tot i que no n’hem fet investigacions— que aquella casa havia estat on va viure el meu besavi patern.
La senyora del restaurant, que també era afeccionada a pintar quadres, ens en va regalar un, en deferència al fet que aquell indret era especialment entranyable per a la nostra família.
Deu anys després vam tornar a fer una celebració d’aniversari, aquesta vegada pels noranta anys, en un restaurant de Terrassa.
La mare s’havia fet més gran, era evident, però es mantenia força bé físicament, sense cap dolència d’importància i amb molt bones condicions mentals.
Sovint deia:
“Ara no sé què passa, que per la televisió no fan res de bo.”
També repetia de tant en tant:
“El meu mal no vol soroll.”
I uns anys després deia:
“M’estic apagant com una espelma.”
Va tenir un problema respiratori i va estar ingressada a la Mútua de Terrassa.
Una nit que estava allà amb ella va venir, penso que era un auxiliar de clínica. Li va apujar bastant el llit —no sé per què ho va fer— i li va donar una pastilla.
Al cap d’uns deu o quinze minuts la mare va dir, textualment:
“Aquesta pastilla m’ha fotut.”
I així va ser, perquè poc després va entrar en coma.
Va morir a les sis del matí, el mes de maig de l’any 1995, a l’edat de noranta-tres anys.
Les imatges d’aquells aniversaris ens han fet parlar novament de la mare i recordar que, fins al darrer moment de la seva vida, va tenir la intuïció de saber si una cosa li era beneficiosa o no per al seu cos.
