Des dels dinou anys treballava a Radiologia de la Mútua de Terrassa. Feia radiografies a pacients que estaven sent intervinguts al quiròfan, sobretot de vesícula biliar i alguns casos de traumatologia.
La instrumentista del doctor Claveria, la M. Lluïsa Gracia Gascón (e.p.d.), va decidir anar a treballar a un hospital de Ginebra. Abans de marxar em va donar l’adreça del seu apartament i em va dir que, si algun dia passava per la ciutat, l’anés a veure.
L’any 1973, durant les vacances d’estiu de l’escola d’infermeria de la Vall d’Hebron de Barcelona, vaig decidir fer el viatge i visitar-la.
Li vaig dir que només hi estaria dos o tres dies, però que, si trobava feina, allargaria l’estada fins al moment de tornar a l’escola. Ella em va suggerir que anés a la universitat, on sovint hi havia ofertes de feina per a joves.
Vaig trobar tres possibles ocupacions. Una consistia a cuidar una senyora durant el cap de setmana fins dilluns; una altra era treballar com a auxiliar de clínica en un hospital privat.
Quan vaig trucar a la porta de la casa de la senyora que havia de cuidar, va sortir d’estampida un gos que se’m va recolzar a les cames fent festes. El vaig acariciar i immediatament la senyora em va preguntar:
—Vous aimez les chiens?
—Oui, beaucoup —li vaig respondre.
—Es diu Flox. Passa, entra.
Em va explicar que la persona que l’ajudava habitualment feia uns dies de festa.
—Mira —em va dir—, aquí tinc la biblioteca. Veuràs llibres posats al revés. L’assistent no sap llegir i, quan treu la pols, de vegades els torna a col·locar cap per avall.
Al cap d’una estona em va preguntar:
—Què vols dinar?
—Res… bé, sí, el que vostè vulgui.
—Doncs espera’t aquí que el vaig a comprar.
Em va sorprendre que una senyora que tot just acabava de conèixer em deixés sola a casa seva. Mentre mirava els llibres, vaig anar girant els que estaven cap per avall.
Quan va tornar es va mostrar molt contenta de la feina que havia fet.
Portava a la mà un estri d’alumini allargat amb diversos compartiments, com quatre carmanyoles unides: un per a la sopa i els altres per a la verdura, la carn i l’amanida.
Vam dinar la mar de bé.
Després em va dir:
—Ara farem el dinar del Floxy. Ralla aquestes pastanagues.
Ella va posar una olla al foc amb alguna cosa que ja bullia i hi vam afegir les pastanagues. Feia una olor deliciosa.
En poc temps estava vivint una novetat darrere l’altra.
Al vespre, assegudes al sofà, vam estar conversant llargament. Quan una paraula no em sortia en francès, li donava una volta i ella m’entenia de seguida.
Em va explicar que havia treballat molts anys de secretària en un departament de l’Organització de les Nacions Unides i que tenia una col·lecció de segells molt apreciada pels entesos.
La llum era tènue i s’anava fent tard. Li vaig preguntar si feia gaire que era vídua.
—Dos anys —va dir—. El meu marit, assegut en aquest mateix sofà on tu ara ets, es va disparar un tret al cap.
Impactada pel fet, i també per ocupar precisament aquell lloc, li vaig preguntar:
—I què va passar?
—No ho hem sabut mai. Potser un mal pensament que li va venir.
La veia afligida, però alhora tranquil·la mentre explicava aquell episodi de la seva vida. Jo, en canvi, sentia una sensació estranya per estar asseguda al lloc del sinistre.
L’endemà em va dir:
—Uns amics em passaran a buscar per anar a dinar a casa seva. Té, aquí tens dues invitacions per a la desfilada de carrosses ètniques que fan avui a la ciutat. Tens tot el dia per gaudir-ne.
Vaig portar una invitació a la M. Lluïsa, que em va dir que hi aniria amb el seu company.
La festa va ser magnífica. Vaig fer fotografies i fins i tot vaig ballar amb un noi que en sabia molt i que anava amb tota una colla d’amics.
Al vespre vaig explicar a la senyora —de qui ara no recordo el nom— que m’ho havia passat molt bé i li vaig dir que dimarts aniria a l’hospital de Genolier, on buscaven una auxiliar de clínica.
—Has dit a l’hospital de Genolier? —va exclamar—. És el millor hospital de Suïssa.
L’endemà al matí va trucar-hi ella mateixa i va demanar per la directora d’infermeria. Van estar parlant una estona i vaig sentir que em recomanava.
Quan va penjar em va dir:
—Ja hi pots anar ara mateix.
—Però jo no la puc deixar sola.
—No hi fa res. Ves-hi.
Em va voler pagar tots els dies complets i, a més, em va regalar un pot gran de cacau. Aquell gest em va arribar a l’ànima. Era com si una àvia —jo no n’havia conegut cap— em donés alguna cosa per alimentar-me abans d’un llarg viatge.
Ens vam acomiadar amb una abraçada plena d’afecte.
Aquell mateix dia vaig anar a l’hospital i vaig acabar dormint en una habitació que semblava d’un hotel de luxe. Però aquesta ja seria una altra història.
El més curiós és que, quan vaig començar a escriure, volia parlar de la desfilada de carrosses de Ginebra. Potser ho hauré de deixar per a una altra ocasió.
De vegades, les vivències no buscades fan aparèixer un ventall de sentiments que mai hauríem imaginat.
Actualització posterior:
Encara estic buscant la fotografia del Floxy, el gos que em va donar la benvinguda aquell cap de setmana a Ginebra. L’he trobat
