Ara mateix he rebut un correu d’un amic que em deia que tenia previst explicar la història d’un personatge que havia conegut, que anava amb una moto Sanglas.
Entre les coses que explica, diu que va organitzar un acte amb els amics simulant —i fent tot el ritual— la celebració d’un matrimoni amb la moto, arribant fins i tot a tirar-hi arròs.
M’he imaginat tot el procés d’aquesta divertida excentricitat entre “moteros” i també com devien reaccionar les persones que no ho eren —això no ho explica.
Immediatament he recordat que, de joveneta, estant amb un grup d’amics, els vaig dir que, com que feia tres anys que tenia el Seat 127, li havia comprat un xampú especial per rentar-lo; abans ho feia amb sabó de plats.
Van quedar tots amb cara de sorpresa, i fins i tot un va dir:
—Estàs boja.
El problema, penso, no va ser tant el xampú per a carrosseries —que, al capdavall, el fa servir molta gent— sinó que digués que era per celebrar l’aniversari del cotxe.
Potser si no hagués afegit que li estava agraïda perquè em portava allà on volia, no hauria semblat tan estrany.
Perquè, ben mirat, si això fos motiu per estar tocats de l’ala… n’hi hauria bastants més dels que ens pensem.
