Vaig créixer en una casa de Terrassa que avui és en un dels carrers més cèntrics de la ciutat. Però aleshores la casa tenia pati, i al pati hi vivien tota mena d’animals.
Hi havia conills, gallines, conills porquins de tres colors , el porc que cada any es matava, i fins i tot una garsa que es deia Pepa, a més del Nerón i la Xita intelegins com cap.
La Pepa tenia mitja ala malmesa i el meu pare la va portar a casa. Era espavilada i tenia la mania d’amagar-ho tot. Quan la mare tornava de plaça i feia soroll amb les tisores de la cuina, ja sabíem que la garsa apareixeria a la cuina.
També recordo la Blanqueta, un conill tot blanc que pujava a casa. S’aixecava amb les potes al calaix del pa de la taula fins que li donàvem un crostó, i després marxava satisfet.
Els animals amb qui tenia més relació, però, eren els gossos, Nerón i Xita. Sovint anaven amb nosaltres dalt del carro quan el meu pare anava cap a les vinyes o als horts. El carro el tirava el Nano, un cavall marronós que em coneixia molt.
Encara recordo el so del carro pel camí i l’olor del cavall. De vegades li donava garrofes amb la mà ben plana, tal com deia el meu pare, perquè el cavall les agafava amb els llavis amb molta cura.
Són records petits, però quan hi penso encara puc sentir el moviment del carro, els gossos a prop i el Nano caminant tranquil pels camins.
