No sabia què passava. El cotxe no s’aturava i feia salts amb molt terrabastall.
Temps enrere havia escrit cinc llibres, amb folis que després vaig fer enquadernar, explicant la història de la família. Els vaig regalar un dia d’aniversari.
Un dia vaig anar a l’Ajuntament d’Albinyana, a Tarragona, a buscar una partida de naixement de la mare, me la van lliurar el dia 20 d’ agost del 1974. Vaig pujar fins a la plaça amb cotxe.
El que deia el certificat em va impactar. Tergiversava tot el que sabíem fins aquell moment, fins a l’extrem que el darrer cognom familiar matern era un altre de diferent.
Mig perplexa vaig pujar al cotxe i vaig continuar plaça enllà. De sobte, el vehicle va començar a sacsejar-se amb forts sotracs, tant que el cap gairebé em tocava al sostre del cotxe. El volia aturar però no podia; semblava que el terra s’estigués ensorrant. El desconcert era total.
Finalment es va aturar. El cor em bategava a cent i les cames em tremolaven. Vaig sortir i vaig veure que havia baixat un munt d’escales: la plaça continuava amb unes escales que no havia tingut temps de veure.
Però no es va acabar aquí, perquè el cotxe s’havia aturat damunt d’una plataforma que continuava amb més escales, semblants a les que ja havia baixat.
Encara tremolant, vaig posar els cinc sentits per procurar baixar cada esglaó de forma controlada. Semblava que el vehicle s’hagués de partir en dos.
No sabia si el cotxe estaria en condicions d’arribar fins a Terrassa. Ho vaig intentar. I llavors em va venir un tercer neguit, una mena de superstició: el pensament que algun ésser malèvol volgués treure’m de circulació.
Potser tot perquè havia descobert una cosa que fins llavors s’havia mantingut guardada hermèticament. Sentia com si hagués profanat un secret i que això podia tenir un preu.
El cotxe, però, va arribar. Em va dur a casa.
Penso que és des de llavors que acostumo a donar gràcies al cotxe per portar-me i esperar-me, especialment quan arribo en tren i el trobo tot flamant al seu lloc.
Les pàgines d’aquells llibres, fruit de moltes investigacions, van portar cua en tots els sentits. Va ser com una mena de revulsiu en la història familiar.
Aquest estiu van venir a casa uns cosins de França, acompanyats d’altres cosins d’aquí. Em van demanar que els ensenyés el llibre que havia fet trenta anys enrere. Van descobrir coses que no sabien i en van fer un munt de fotografies.
