Sucedió en un pueblo blanco y azul del litoral mediterráneo. En el punto exacto donde cada mañana el sol naciente envía sus primeros rayos a la costa catalana y española.
El pueblo se llama Cadaqués y en su mismo centro, a medio camino entre la Casa de Dios y la del Consistorio, agarrada a la blanca pared de un edificio situado en la encrucijada de tres calles, Florinda, la buganvilia, subía muro arriba buscando la caricia de ese sol.
Apoyado en la pared del lado opuesto del edificio, Marcial, el cactus, intentaba plantar fuerte las raíces en su exigua jardinera y estiraba su esbelto cuerpo rectilíneo desafiando vientos y tempestades.
Florinda alargaba su tronco ondulante de balcón a balcón hasta estallar en un penacho de ramas púrpuras a nivel del piso segundo. Y cuanto más subía más intenso se hacía el color de sus flores.
La fila de turistas que circulaba del Ayuntamiento a la Iglesia se detenía con exclamaciones admirativas, alzando hacia ella sus cabezas y sus cámaras fotográficas.
Marcial escuchaba el chasquido de los disparadores y trepaba y trepaba con el loco deseo de ver también a Florinda. “Qué hermosa debe ser!” -pensaba- y todos sus pinchos se estremecían de amor.
Al descender de la Iglesia, los turistas se detenían también ante él, empuñaban sus cámaras y se tendían en el suelo buscando un imposible encuadre para su considerable estatura. “¡Qué barbaridad!” -decían- Si casi llega al tejado! ¿Cuánto medirá, seis, siete, ocho metros?”
Y Florinda, al otro lado, imaginaba cuán gallardo debía ser Marcial y cuánto le gustaría también verlo.
Pero el destino parecía querer mantenerlos irremisiblemente separados.
Y así año tras año… Llegado el invierno, Florinda, desanimada, perdía sus flores, que el viento acumulaba marchitas y diáfanas a los pies de Marcial. Y él, ignorando el vértigo, las miraba con ternura desde lo alto, prometiéndose el estirón definitivo para la próxima primavera.
Y así fue. Aquel mes de mayo, Marcial alcanzó los nueve metros y superando el tejado de la casa pudo abrazar con la mirada a su amada, que asomaba su frondosa cabellera por la terraza contigua.
Al crepúsculo de aquel glorioso día, Marcial, el cactus, ofreció a Florinda, la buganvilia, una inmensa flor blanca y suave, que los acompañó durante toda la noche de sus amores… Al despuntar el alba, la gran flor blanca cerró sus pétalos, a la vez que se abrían en las ramas de Florinda millares y millares de pequeñas flores de un intenso color púrpura…
El relato termina aquí, pero quizás tenga un epílogo: gracias a su historia de amor, el cactus Marcial podría tal vez figurar en el Libro Guinness de Records.
Dolores Antón Delclós, 2 nov. 2009
Vaig demanar a l’Anna Aynier si podia llegir aquest escrit tant poétic, s’hi va avenir perquè a ella l’agrada molt posar veu a les coses escrites amb sensibilitat. Mestre llegia el text la vàrem filmar i transcorregut bastants anys vàrem pensar conjuntament que podriem posar la filmació a la xarxa i així ho hem fet.
Adjuntem un l’enllaç per qui el vulgui veure el vídeo.
Una historia de amor -Vídeo-
Hem trascrit també el text al català perquè la Dolors l’hagués agradat escriure el relat amb català però, tenia més fàcilitat fer-ho en castellà.
UNA HISTÒRIA D’AMOR
Va succeir en un poble blanc i blau del litoral mediterrani. En el punt exacte on cada matí el sol naixent envia els seus primers raigs a la costa catalana i espanyola.
El poble es diu Cadaqués i, al seu mateix centre, a mig camí entre la Casa de Déu i la del Consistori, aferrada a la paret blanca d’un edifici situat a la cruïlla de tres carrers, la Florinda, la buganvíl·lia, s’enfilava mur amunt buscant la carícia d’aquell sol.
Recolzat a la paret del costat oposat de l’edifici, en Marcial, el cactus, intentava arrelar amb força a la seva minsa jardinera i estirava el seu esvelt cos rectilini desafiant vents i tempestes.
La Florinda allargava el seu tronc ondulant de balcó en balcó fins a esclatar en un plomall de branques porpres a nivell del segon pis. I com més s’enfilava, més intens es feia el color de les seves flors.
La filera de turistes que anava de l’Ajuntament a l’Església s’aturava amb exclamacions admiratives, alçant cap a ella els caps i les càmeres fotogràfiques.
En Marcial escoltava el clic dels obturadors i s’enfilava i s’enfilava amb el desig foll de veure també la Florinda. «Que bonica deu ser!» —pensava—, i totes les seves punxes s’estremien d’amor.
En baixar de l’Església, els turistes també s’aturaven davant seu, empunyaven les càmeres i s’estiraven a terra buscant un enquadrament impossible per a la seva considerable alçada. «Quina barbaritat!» —deien—. «Si gairebé arriba al teulat! Quant deu fer, sis, set, vuit metres?»
I la Florinda, a l’altra banda, imaginava com devia ser d’eixerit en Marcial i com li agradaria poder-lo veure.
Però el destí semblava voler mantenir-los irremeiablement separats.
I així, any rere any… Arribat l’hivern, la Florinda, desanimada, perdia les flors, que el vent acumulava marcides i diàfanes als peus d’en Marcial. I ell, ignorant el vertigen, les mirava amb tendresa des de dalt, prometent-se l’estirada definitiva per a la primavera següent.
I així va ser. Aquell mes de maig, en Marcial va assolir els nou metres i, superant el teulat de la casa, va poder abraçar amb la mirada la seva estimada, que treia la seva cabellera frondosa per la terrassa contigua.
Al capvespre d’aquell dia gloriós, en Marcial, el cactus, va oferir a la Florinda, la buganvíl·lia, una immensa flor blanca i suau que els va acompanyar durant tota la nit dels seus amors… En despuntar l’alba, la gran flor blanca va tancar els seus pètals, al mateix temps que s’obrien a les branques de la Florinda milers i milers de petites flors d’un intens color porpra…
El relat s’acaba aquí, però potser té un epíleg: gràcies a la seva història d’amor, el cactus Marcial podria, potser, figurar al Llibre Guinness dels Rècords.
Dolores Antón Delclós, 2 nov. 2009
Algunes històries no s’expliquen: es miren, s’escolten… i es recorden.
