Un estiu de l’any 2016 passava un cap de setmana a casa d’una amiga a Cadaqués. Una tarda baixàvem pel carrer Santa Maria i, a la cantonada amb el carrer Curós, vàrem veure un cactus altíssim que havia crescut recolzat a la paret d’una casa i s’enfilava amunt amb una rectitud inimaginable.
A la porta de la casa hi havia la propietària d’aquell magnífic cactus.
Ens vàrem aturar a conversar amb la senyora, que vàrem saber que es deia Maria Dolors Antón, resident a Berna (Suïssa) i estiuejant a Cadaqués. La conversa es va anar allargant i ens va convidar a entrar a casa seva.
La Dolors, fent broma, va dir:
—Aquest cactus està més fotografiat que George Clooney; tothom, quan el veu, s’atura a fer-li una fotografia.
Comentà que el jardiner li havia dit que era un cactus mascle, una Euforbia (espècie comuna), i que el mes de juliol del 2016 el va mesurar en veure que feia 8,35 m. A l’agost d’aquell mateix any va fer dotze flors molt boniques, però efímeres, que només s’obrien a la nit.
Recordava que l’havia comprat a “Mercajardín” quan feia uns 60 cm, i que l’havia plantat a l’entrada de casa entre els anys 1996 i 1998.
L’endemà, quan tornàvem de la platja, ens vàrem tornar a trobar amb la Dolors, que anava acompanyada d’una altra senyora. Li vaig dir:
—He pensat que podries inscriure el cactus al Llibre de Rècords Guinness. Et puc orientar, perquè l’any 1991 hi vaig inscriure la xemeneia industrial Almirall de Terrassa.
Quan va tornar a Suissa ens vàrem escriure durant un temps i en una ocasió em va enviar dues imatges del cactus que he unit en una. També un poema d’amor escrit per ella mateixa, es tractava del cactus —batejat com a “Marcial”— i la “Florinda”, una buguenvíl·lia que creixia enfilant-se també per la paret de la casa del darrera.
Com si, en silenci, aquell jardí hagués anat teixint una història amorosa.
La inscripció a Guinness va quedar finalment retinguda i, amb les ocupacions del dia a dia, vam deixar d’escriure’ns. El temps va passar.
UNA HISTORIA D’AMOR , redactada per la M. Dolors Antón
Sucedió en un pueblo blanco y azul del litoral mediterráneo. En el punto exacto donde cada mañana el sol naciente envía sus primeros rayos a la costa catalana y española.
El pueblo se llama Cadaqués y en su mismo centro, a medio camino entre la Casa de Dios y la del Consistorio, agarrada a la blanca pared de un edificio situado en la encrucijada de tres calles, Florinda, la buganvilia, subía muro arriba buscando la caricia de ese sol.
Apoyado en la pared del lado opuesto del edificio, Marcial, el cactus, intentaba plantar fuerte las raíces en su exigua jardinera y estiraba su esbelto cuerpo rectilíneo desafiando vientos y tempestades.
Florinda alargaba su tronco ondulante de balcón a balcón hasta estallar en un penacho de ramas púrpuras a nivel del piso segundo. Y cuanto más subía más intenso se hacía el color de sus flores.
La fila de turistas que circulaba del Ayuntamiento a la Iglesia se detenía con exclamaciones admirativas, alzando hacia ella sus cabezas y sus cámaras fotográficas.
Marcial escuchaba el chasquido de los disparadores y trepaba y trepaba con el loco deseo de ver también a Florinda. “Qué hermosa debe ser!” -pensaba- y todos sus pinchos se estremecían de amor.
Al descender de la Iglesia, los turistas se detenían también ante él, empuñaban sus cámaras y se tendían en el suelo buscando un imposible encuadre para su considerable estatura. “¡Qué barbaridad!” -decían- Si casi llega al tejado! ¿Cuánto medirá, seis, siete, ocho metros?”
Y Florinda, al otro lado, imaginaba cuán gallardo debía ser Marcial y cuánto le gustaría también verlo.
Pero el destino parecía querer mantenerlos irremisiblemente separados.
Y así año tras año… Llegado el invierno, Florinda, desanimada, perdía sus flores, que el viento acumulaba marchitas y diáfanas a los pies de Marcial. Y él, ignorando el vértigo, las miraba con ternura desde lo alto, prometiéndose el estirón definitivo para la próxima primavera.
Y así fue. Aquel mes de mayo, Marcial alcanzó los nueve metros y superando el tejado de la casa pudo abrazar con la mirada a su amada, que asomaba su frondosa cabellera por la terraza contigua.
Al crepúsculo de aquel glorioso día, Marcial, el cactus, ofreció a Florinda, la buganvilia, una inmensa flor blanca y suave, que los acompañó durante toda la noche de sus amores… Al despuntar el alba, la gran flor blanca cerró sus pétalos, a la vez que se abrían en las ramas de Florinda millares y millares de pequeñas flores de un intenso color púrpura…
El relato termina aquí, pero quizás tenga un epílogo: gracias a su historia de amor, el cactus Marcial podría tal vez figurar en el Libro Guinness de Records.
Dolores Antón Delclós, 2 nov. 2009
Vaig demanar a l’Anna Aynier si podia llegir aquest escrit tant poétic, s’hi va avenir perquè a ella l’agrada molt posar veu a les coses escrites amb sensibilitat. Mentre llegia el text la vàrem filmar i transcorregut bastants anys vàrem pensar conjuntament que podriem posar la filmació a la xarxa i així ho hem fet.
Una historia de amor -Vídeo-
UNA HISTÒRIA D’AMOR -versió amb català-
Va succeir en un poble blanc i blau del litoral mediterrani. En el punt exacte on cada matí el sol naixent envia els seus primers raigs a la costa catalana i espanyola.
El poble es diu Cadaqués i, al seu mateix centre, a mig camí entre la Casa de Déu i la del Consistori, aferrada a la paret blanca d’un edifici situat a la cruïlla de tres carrers, la Florinda, la buganvíl·lia, s’enfilava mur amunt buscant la carícia d’aquell sol.
Recolzat a la paret del costat oposat de l’edifici, en Marcial, el cactus, intentava arrelar amb força a la seva minsa jardinera i estirava el seu esvelt cos rectilini desafiant vents i tempestes.
La Florinda allargava el seu tronc ondulant de balcó en balcó fins a esclatar en un plomall de branques porpres a nivell del segon pis. I com més s’enfilava, més intens es feia el color de les seves flors.
La filera de turistes que anava de l’Ajuntament a l’Església s’aturava amb exclamacions admiratives, alçant cap a ella els caps i les càmeres fotogràfiques.
En Marcial escoltava el clic dels obturadors i s’enfilava i s’enfilava amb el desig foll de veure també la Florinda. «Que bonica deu ser!» —pensava—, i totes les seves punxes s’estremien d’amor.
En baixar de l’Església, els turistes també s’aturaven davant seu, empunyaven les càmeres i s’estiraven a terra buscant un enquadrament impossible per a la seva considerable alçada. «Quina barbaritat!» —deien—. «Si gairebé arriba al teulat! Quant deu fer, sis, set, vuit metres?»
I la Florinda, a l’altra banda, imaginava com devia ser d’eixerit en Marcial i com li agradaria poder-lo veure.
Però el destí semblava voler mantenir-los irremeiablement separats.
I així, any rere any… Arribat l’hivern, la Florinda, desanimada, perdia les flors, que el vent acumulava marcides i diàfanes als peus d’en Marcial. I ell, ignorant el vertigen, les mirava amb tendresa des de dalt, prometent-se l’estirada definitiva per a la primavera següent.
I així va ser. Aquell mes de maig, en Marcial va assolir els nou metres i, superant el teulat de la casa, va poder abraçar amb la mirada la seva estimada, que treia la seva cabellera frondosa per la terrassa contigua.
Al capvespre d’aquell dia gloriós, en Marcial, el cactus, va oferir a la Florinda, la buganvíl·lia, una immensa flor blanca i suau que els va acompanyar durant tota la nit dels seus amors… En despuntar l’alba, la gran flor blanca va tancar els seus pètals, al mateix temps que s’obrien a les branques de la Florinda milers i milers de petites flors d’un intens color porpra…
El relat s’acaba aquí, però potser té un epíleg: gràcies a la seva història d’amor, el cactus Marcial podria, potser, figurar al Llibre Guinness dels Rècords.
Dolores Antón Delclós, 2 nov. 2009
De vegades sembla que hi han històries que no s’acaben del tot, qui sap si són com les flors nocturnes del cactus que només s’obren quan és el moment .
