Vaig anar a Portbou amb tren i, mentre baixava pel passeig, vaig veure que els plataners estaven decorats amb uns braços que convidaven a fer-los una abraçada. Era un gest senzill, gairebé infantil, però carregat d’una estranya tendresa.
Vaig fer una fotografia, capturant també la placa que deia Passeig Enric Granados. No sé ben bé per què, però alguna cosa em va retenir en aquell punt: com si aquella abraçada als arbres demanés una història.
En tornar a mirar la imatge, he volgut saber alguna cosa més d’aquest gran músic, nascut a Lleida l’any 1867, creador de música clàssica, sardanes i danses espanyoles, i que va desenvolupar part de la seva carrera al Liceu de Barcelona.
Hi ha molta informació sobre Enric Granados i Campiña. Només recordar que es va casar l’any 1892 a Barcelona amb Maria Empar Gal Lloveres, amb qui va tenir sis fills.
En plena Primera Guerra Mundial, l’any 1915, va viatjar a Nova York amb motiu d’oferir concerts, acompanyat de la seva muller. Tot i que li feia molta recança viatjar en vaixell —no li agradava gens—, es van embarcar al vapor Montevideo.
A la Viquipèdia es recull un fragment d’una carta escrita per Granados durant el viatge, on deia:
“… havíem de navegar deu dies i n’hem estat quinze, amb temporals i algun dia de calma; creiem que no ens tornaríem a veure. Una tarda, la vostra mare i jo ens vàrem abraçar i resar perquè Déu ens guiés…”
Aquella abraçada, enmig del mar, pren una altra dimensió quan es llegeix avui. No és només un gest d’afecte: és una manera de resistir la por, de fer-se presents l’un a l’altre davant d’allò desconegut.
Potser Granados va tenir una premonició, perquè en el viatge de tornada, amb presses per arribar a Barcelona, es van tornar a embarcar. Aquesta vegada el trajecte els portava cap a Londres, des d’on havien de fer transbordaments en tren fins a pujar al vapor francès SS Sussex, que els havia de dur a Barcelona.
Quan el vaixell navegava pel canal de la Mànega, un submarí alemany el va torpedinar.
El vapor va quedar partit per la meitat i ell, des d’una llanxa salvavides, veia com l’Empar feia esforços per sostenir-se a l’aigua. Per ajudar-la, es va llançar al mar amb la intenció de salvar-la.
En aquell instant, tot es redueix a un sol gest: tornar a ella.
No sabem si tots dos van arribar a estar prou junts per abraçar-se, tal com explicava a la carta, quan deia que s’havien abraçat i resaven.
Potser sí. Qui ho sap.
El cert és que la força del mar els va vèncer: van ser engolits sense deixar cap rastre. Van morir amb ells unes vuitanta persones més.
I tanmateix, queda la imatge d’aquella abraçada —la del record, la de la carta— com si fos l’última manera de mantenir-se units.
Potser per això, sense saber-ho, vaig fotografiar uns arbres que demanaven ser abraçats.
Com si, en aquell passeig de Portbou, encara hi ressonés l’eco d’aquella abraçada.
Una petita aportació
A l’hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Girona hi consten alguns dels concerts que Enric Granados va oferir en centres i entitats de la ciutat.
Adjunto un retall de premsa del Diario de Avisos y Noticias del dia 1 de febrer de 1918, on es comunicava que el govern alemany pagaria als beneficiaris del compositor la quantitat de 666.000 pessetes, mitjançant l’ambaixador d’Espanya a Berlín.
