Tenia guardada aquesta poesia que ara presento que segons la data és de l’any 1971, vol dir que ha estat guardada durant 56 anys,penso que són d’aquelles coses que sovint feien de joves, organitzar esdeveniments, aniversaries i acomiadaments sovint de persones que es jubilavem i simplement fer una festa perquè era una diada.
El dibuix i l’escrit el van fer els companys del servei de radiologia de la Mútua de Terrassa que treballavem forman un equip i gaudien de la feina que feiem, especialment quan les imatges radiològiques en permetien interpretar algun signe fora del normal, el que més feiem eren imatges de l’especialitat de traumatologia. A més de la tecnica de les postures corporals, de l’emperatge i del revelat era important la lectura de la radiografia.
Un dia els vaig comunicar que volia anar a Paris durant mig any per cuidar criatures i a la vegada apendre el francès , quan tornés em volia matricular a l’escola d’infermeria del Hospital de la Vall d’Hebron que era en règim d’internat i anava bé per no fer viatges cada dia i així ho vaig fer.
Els companys van pensar que potser en quedaria a viure allà però, jo tenia clar que volia tornar
. Em van fer un acomiadament molt entranyable i a més del poema em van regalar un braçalet amb el nomi el grup sanguini gravat, tot un detall, semblava com si a la vegada volguesin protegir-me.
Quan vaig finalitzar els estudis vaig tornar a la Mútua però, aquesta vegada la cap d’infermeria em va proposar incorporar-me al recent creat servei de Formació.
La poesia
Fa uns quants dies que la Rosa
va dir que volia anar
a conèixer una altra cosa
i cap a París se’n va.
Ja no vol saber res més
de mútua ni malalts,
es veu que no li fa el pes
el fer columnes dorsals.
Cuidar de nanos petits
o fer de «chacha» li és igual,
abans que irradiar-se els dits
prefereix anar allà dalt.
Ara vol conèixer França
i d’aquí a un temps tornarà,
però si la noia no es cansa
ja potser s’hi quedarà.
I si troba algun soldat,
fill de la nació veïna,
que se li posi al costat
i sospiri: «Ai, Rosina!»
Es queda tan encantada,
i sobretot si és pelut,
que ja es queda allà instal·lada
i els d’Espanya: tururut!!
I el dijous, quan faci festa
i surtin a donar el vol,
com que ella és tan modesta
aniran a prendre el sol.
El dia que els «senyorets»
s’encarreguin de la nena,
aniran tots dos solets
a donar un passeig pel Sena.
I mentrestant, a Terrassa,
et trobarem a faltar,
encara que no hi pensis massa
mentre vagis a voltar.
I molt, totes sentirem
el no tenir-te al costat,
de debò t’enyorarem,
aquesta és la veritat!!
Terrassa, 25-II-71
Petites històries que ens mostren aspectes de temps passats quan els gestos de companyerisme, ens sembla, eren frequents i espontanis
